El millor dels humanismes

L'antropòleg Chema Espada diu que gran part dels homes no han entès que el feminisme persegueix la igualtat i cerca potenciar-los: «Pretenen que ells no estan ideologitzats. Diuen que són neutrals: ni masclisme ni feminisme, igualtat!, t'etziben» (La Vanguardia, 7-1-09). Espada constata l'existència d'una sèrie d'actituds adquirides per tal de demostrar que són homes: «no veuen que tal volta el món funcionaria millor sense aquesta necessitat de ser importants ni d'anar amb els collons per davant. Això és el que vol el feminisme».

La recerca de la igualtat és també el repte de tantes nacions sense estat. El moviment en bé d'aquesta causa és conegut com a nacionalisme democràtic. La politòloga Montserrat Guibernau afirma que el nacionalisme democràtic representa l'esforç d'un poble i d'una cultura per sobreviure: «expressa el desig de decidir el propi futur polític i la il·lusió per construir una nació plena basada en la democràcia, la justícia social i el progressisme» (Presència, 19-9-08).

No obstant això, el nacionalisme és un moviment que també ha estat equiparat a la prepotència, a la intolerància, a l'exclusió dels diferents. Així doncs, Guibernau considera que el nacionalisme cal definir-lo i, després, jutjar-lo: «dir "sóc nacionalista" no ens diu res sobre el model de nació, els principis i els valors que guiaran una societat». Efectivament, quan parlem de nacionalisme hem de saber diferenciar el nacionalisme jueu del palestí, el xinès del tibetà, el rus del txetè, el xilè del maputxe, el turc del kurd, el marroquí del sahrauí, el francès i l'espanyol del català. Ambdós nacionalismes són com la nit i el dia. Tant cert és, que per a l'historiador Alfred Bosch hi ha nacionalistes que lluiten per imposar-se a altres, i n'hi ha que simplement, com els catalans, desitgen ser reconeguts: «Hi ha tants nacionalismes possibles com nacions (...) Uns o altres ens poden agradar més o menys, però hem d'admetre que no els podem posar tots al mateix sac i quedar-nos tan amples». El nacionalisme jueu, xinès, rus, xilè, turc, marroquí, francès, espanyol, són també coneguts com a nacionalismes d'Estat, tot i que els governs que els promouen solen considerar-se no-nacionalistes. Aquestes formes contemporànies de nacionalisme expansiu, històricament qualificades d'imperialisme o colonialisme, és un dels corrents ideològics cabdals del segle XX. El fenomen no s'ha analitzat críticament ni en profunditat perquè continua sent vigent. En aquest sentit, Imma Tubella, rectora de la UOC, pensa que s'ha d'anar a l'arrel dels conflictes per poder-los resoldre: «S'ha de conèixer les històries d'humiliació, conquesta, repressió, destrucció física i moral que hi ha darrera. No podem reduir el sofriment humà a baralles de gats i gossos» (Avui, 8-2-09).

Haver de reconèixer per part dels estats que certes nacions són nacions ofèn. Per Bosch, un planeta que s'excita amb el descobriment de qualsevol nova espècie animal: «l'aparició i reconeixement d'una nova família humana seria una gran notícia per a la diversitat i la riquesa de l'ecosistema». És la manca de sensibilitat entorn la igualtat de les nacions allò que explica que hagin sorgit nacionalismes defensius, que malgrat el seu tarannà democràtic són titllats d'intransigents. De fet, l'objectiu del nacionalisme democràtic és deixar d'actuar tan aviat com les seves reivindicacions s'hagin assolit. Tant és així, que per l'historiador barceloní, el nacionalisme català és «una força positiva creadora d'energia; un pou de resistència a la injustícia, vacuna contra la liquidació del propi poble, històrica amiga de les llibertats i enemiga de les opressions». I és que, ben mirat, el nacionalisme democràtic és el millor dels humanismes.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans.