NOU CICLE ELS INTENTS DEL CATALANISME
La desconfiança de Madrid envers el procés d'industrialització
català, titllat de provincià, i el menyspreu reiterat als intents per
intervenir a Espanya o regenerar-la han forjat la frustració
Des de fa anys, els historiadors, i també els polítics, discuteixen
per què va ser tan complexa, tan conflictiva i, finalment, tan estèril
la inserció dels catalans dins la política espanyola en l'època
contemporània. Com va ser que l'àrea més dinàmica i més moderna de tot
Espanya no aconseguís tenir un gran pes polític dins els mecanismes de
poder de l'Estat dels segles XIX i XX?
Són molts els estudis històrics que ens expliquen els esforços
constants de les classes dirigents catalanes del XIX per millorar la
seva influència en la construcció de la nova Espanya liberal. Jaume
Vicens Vives parlava de les "revolucions catalanes" quan analitzava els
diversos intents fallits per tal de modificar el model polític i
econòmic que s'imposava. Els catalans volien participar en el disseny
d'un nou model de creixement econòmic a partir de la voluntat de
formalitzar pactes entre els interessos de la perifèria (on residien les
burgesies industrials i comercials) amb els del centre (burgesies
financeres i agràries), com s'intentava fer en països propers com
França, Gran Bretanya i Alemanya.
Va ser força significatiu el fracàs successiu de les gestions
realitzades a Madrid per diferents lobis catalans a mitjans del segle
XIX, com ara l'Asociación Catalana de Madrid (1839) i l'Instituto
Industrial de España, Sociedad para la Propagación de la Industria
Española, creat per Aribau i Sol i Padrís l'any 1843 amb l'objectiu de
"hacer nacional nuestra causa" , i després les dels homes de la Comissió de Fàbriques i de la Junta de Comerç.
Els diputats catalans es trobaran a Madrid amb la desconfiança
creada pel procés industrialitzador català, vist més com a font constant
de conflictivitat i problemes que com una "riquesa nacional". I no
només això, sinó que per reblar el clau havien d'aguantar que la premsa
madrilenya els emplacés sovint a triar entre
"ese espíritu de provincialismo o de nacionalidad [espanyola]". És a dir, aquesta premsa no concebia que un projecte industrialista pogués ser espanyol.
Contra la indústria catalana
No ha d'estranyar, així, que polítics amb
responsabilitats, com Antonio de Seoane, que havia estat cap polític de
Barcelona, arribessin a proposar al Senat com a gran solució a la
conflictivitat social barcelonina
"la desaparición de la exótica industria algodonera catalana" , atès que calia
"sangrar Barcelona para salvar España" (20 de març del 1843).
La consolidació política d'una classe dominant que defensava un
model econòmic capitalista molt més tradicional i poc dinàmic perquè els
assegurava molt millor el seu predomini social i polític va provocar el
lògic i inevitable retard econòmic i social espanyol. I això perjudicà
notablement Catalunya.
L'historiador Jordi Nadal ha recordat fa poc que el cònsol
britànic a Barcelona sostenia, l'any 1859, en un cable diplomàtic als
seu superiors: "Barcelona, amb governants honrats i unes institucions
com les nostres, no tindria res a envejar a Liverpool o Manchester" .
Al llarg del segle XIX, la majoria dels governs espanyols
empraren a Catalunya unes polítiques extremadament autoritàries, com ha
explicat el professor d'història contemporània Manel Risques:
continuades declaracions de l'estat de setge, detencions generalitzades i
judicis sumaríssims atesa la impunitat amb què actuaven els capitans
generals de Catalunya. Això, lògicament, provocava protestes constants,
fins i tot en el mateix Congrés de Diputats, tot i que sense èxit.
Esmentarem només algunes frases extretes dels debats de juny i juliol
del 1851 a les Corts. Salvador Maluquer i Aytés es preguntava:
"¿Somos
acaso los catalanes una raza de hombres maldita, vagabunda y
turbulenta? Las provincias catalanas, ¿son acaso unas provincias
conquistadas?" Per la seva banda, Pascual Madoz sostenia:
"Hay más opresión en Cataluña hoy que bajo el absolutismo". El mateix Joan Mañé i Flaquer, el director del conservador
Diario de Barcelona , va haver d'anar-se'n a Madrid l'any 1856 per poder escriure a
El Criterio
coses com aquesta: "Es vol fer amb Catalunya el que Anglaterra ha fet
amb Irlanda". Mañé sostenia que "quan la dinastia dels capitans generals
hagi desaparegut de fet, Catalunya deixarà de ser una colònia
espanyola".
Impotència creixent
De manera progressiva, en els polítics catalans que havien jugat la
carta de la participació en els partits espanyols començarà a imposar-se
el sentiment d'impotència, atès que fins i tot les seves demandes més
moderades eren refusades. Vegem-ne un exemple: l'any 1866 set diputats
catalans, encapçalats pel conservador Manuel Duran i Bas, van presentar
al Congrés una proposta
"prudentemente descentralizadora" per tal
de constituir una diputació única catalana. La negativa total del
govern farà que Duran es vegi forçat a proclamar: "Quan les aspiracions
generals i legítimes del país no es tradueixen en lleis pels governs,
allò que podria ser una reforma pacífica i aplaudida s'encarregaran de
fer-la, violentament i desastrosament, les revolucions". Ben poc podien
fer els diputats catalans sense aliats parlamentaris i enfront d'uns
governs que responien a unes altres visions de la societat, a uns altres
interessos i a una concepció centralista de l'Estat.
Fa 131 anys, el 1881, el mateix Duran i Bas, en una carta a qui
més tard va ser president del govern espanyol, Francisco Silvela, feia
aquesta consideració, que resulta tan actual i vigent:
"Va
penetrando en todas las clases sociales la doble idea de que en Madrid
se desdeña en general todo lo que no son intereses exclusivos de la
Corte y que sobre todo se tiene mala voluntad hacia Cataluña. Y esta
doble idea va uniendo a todas las clases sociales. Y hasta aproximando a
todos los partidos. Lo cierto es que Madrid y Cataluña no se
entienden".
L'excepció del Sexenni
Fou realment complexa i difícil l'adaptació de les
elits burgeses catalanes al règim liberal. Aviat s'adonarien que no hi
havia una correspondència lògica entre la rellevància dels centres
industrials i els centres de decisió política. La reduïda influència
política ve també ratificada per l'escassa participació i presència de
catalans als governs espanyols del segle XIX. Cal recordar que només
durant el Sexenni Revolucionari hi hagué catalans en el primer pla de la
política espanyola, amb tres caps de govern: Joan Prim, Estanislau
Figueres i Francesc Pi i Margall. Però fou l'excepció. Entre el 1814 i
el 1900, de 850 ministres només 22 van ser catalans; és a dir, el 2,5 %
del total, quan Catalunya representava aleshores més del 10% de la
població d'Espanya.
Les experiències polítiques fallides van accentuar les tensions
entre Catalunya i Espanya i la divisió interna de la societat catalana:
els sectors benestants s'acomodaren a una política conformista i a la
defensiva, manifestant així la seva impotència i temor, mentre que els
sectors populars es radicalitzaren i expressaren sovint les seves
impaciències per diferents vies i per procediments de vegades violents.
Ara bé, durant l'últim terç del vuit-cents, dins dels sectors socials
ubicats fora del sistema polític de la Restauració, i sense interessos
econòmics directes a defensar, en sorgiran reflexions sobre les
experiències de les generacions esgotades en els seus intents de
construir una Espanya diferent. I s'arribarà al convenciment que
l'estratègia de voler intervenir per modificar la política espanyola des
dins era equivocada i que calia partir de la mateixa realitat del
Principat.
Assumiran, així, bona part de les crítiques acumulades contra el
règim polític espanyol, contra les polítiques centralistes i
autoritàries i també contra les amenaces a la catalanitat. I això
possibilitarà la construcció d'un nou espai polític i cultural dins de
la societat civil catalana on convergiran gent de diverses procedències
ideològiques (federalistes, demòcrates, progressistes, liberals,
conservadors, tradicionalistes i ultracatòlics) amb intel·lectuals,
professionals i menestrals vinculats al món de la catalanitat. D'aquí
que ben aviat sorgeixin les primeres formulacions teòriques i els
plantejaments polítics de la causa catalanista, primerament formulats
per Valentí Almirall i després per la Unió Catalanista.
En la crisi espanyola del 1898 l'única mobilització política
realment efectiva contra el sistema de la Restauració i contra els
polítics i els partits espanyols, fou la catalana, que es concretà l'any
1901 en la victòria electoral a Barcelona d'una candidatura sorgida de
la societat civil, l'anomenada "dels quatre presidents". Això significà
la irrupció del catalanisme en la política espanyola, que modificà
radicalment les relacions entre Catalunya i Espanya. Els primers
diputats catalanistes, com el doctor Bartomeu Robert i Lluís Domènech i
Montaner, van ser rebuts al Congrés amb notable hostilitat. Però amb la
Solidaritat Catalana els governs de Madrid no tindran més remei que
prendre's seriosament el catalanisme. La gran victòria
solidària
del 1907 -obtingué 41 dels 44 escons catalans- fou un primer crit
d'atenció, atès que aquest moviment, tot i la seva efímera existència,
marcà profundament la vida catalana. Res no serà igual després de
Solidaritat: hi haurà una davallada general dels partits espanyols i
prendrà un gran impuls un catalanisme polític cada cop més plural,
malgrat que llavors estava hegemonitzat per la Lliga Regionalista.
El fracàs del regionalisme
Aquesta formació política va representar durant
dues dècades el catalanisme partidari d'intervenir en la política
espanyola per reformar l'Estat i assolir l'autonomia catalana. El seu va
ser un projecte de regeneració d'Espanya proposant que Catalunya en fos
el principal motor: hauria de ser el Piemont hispànic. Però el projecte
català conduït per Francesc Cambó i concretat l'any 1916 amb la
consigna "Per una Catalunya lliure dins d'una Espanya gran", naufragà
totalment. Després de la crisi de l'estiu del 1917, els catalanistes
estigueren presents en quatre governs espanyols sense aconseguir ni tan
sols ampliar les atribucions de la Mancomunitat.
Gràcies a la correspondència privada de Francesc Cambó amb els
també regionalistes Joan Ventosa i Lluís Duran, coneixem molt millor les
raons autèntiques de les seves maniobres tàctiques i ens adonem millor
de la seva feblesa política. A Madrid, Cambó no podia refiar-se de
ningú, i encara menys d'Alfons XIII, que l'enganyà unes quantes vegades.
Aviat tingué la sensació de ser massa ingenu: "Som en un carreró en què
ens ha ficat la nostra bona fe i la deslleialtat dels altres" (6 de
febrer del 1918). Sent ministre, Cambó mostrava un notable escepticisme:
"Això d'ara és molt pitjor que
lo de l'any 18 i ja no tinc la
il·lusió de llavors"(4 de desembre del 1921). I expressava un gran
cansament polític: "No puc més, em sento fotut, esgotat... la
perspectiva d'haver de tornar a Madrid acaba d'aterrir-me"(25 de
desembre del 1921). Se sentia com una mena d'ostatge del govern i de la
política espanyola i no gosava dimitir: "No m'ho perdonarien ni a
Madrid... ni a Barcelona" (10 de març del 1922).
Un any després, el diari madrileny
El Sol , dirigit per José Ortega y Gasset, i davant l'anunci de la retirada de Cambó, advertia preocupat:
"Nos tememos que a los que aspiraban a que Cataluña fuese el Piamonte
de España les van a suceder ahora los que prefieren que sea una Irlanda" (13 de juny de 1923).
Roja sí, però 'rota' no
L'any 1930 era evident l'esgotament del projecte
espanyol de la Lliga Regionalista, que s'havia vinculat a la sort
d'aquella monarquia. Per això, quan es va produir l'enfonsament
d'aquesta institució, el 14 d'abril del 1931, un acte de gran audàcia
política de Francesc Macià (la proclamació de la República Catalana) va
permetre la constitució del primer govern de Catalunya des del 1714. El
catalanisme d'esquerres va establir llavors un pacte, desigual, amb
l'esquerra espanyola i fins i tot va cedir generosament en les
pretensions sobiranistes per consolidar el nou règim republicà. Els anys
republicans són complexos i estan plens de moments d'entesa i de tensió
entre els governs de Madrid i els de la Generalitat. El més greu, sens
dubte, va ser la crisi d'octubre del 1934, que va comportar la detenció
del govern de Companys i la suspensió de l'Estatut.
Si bé la Guerra Civil va situar els dos governs en el mateix
bàndol, el de la defensa de la legalitat i la democràcia, no va deixar
d'estar plena de tensions i conflictes entre dirigents espanyols i
catalans. Els màxims responsables republicans espanyols no van
estalviar-se de manifestar sovint les seves reticències envers els
catalans. El mateix president Manuel Azaña es va mostrar comprensiu
davant la pràctica de bombardejar periòdicament Barcelona com a càstig
polític. Va arribar a escriure:
"El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos" (
Cuaderno de la Pobleta , 1937). El cap del govern, Juan Negrín, va anar més lluny en afirmar, el 1938:
"Antes que consentir campañas nacionalistas que nos lleven a
desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin
otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos" . Abans una Espanya feixista que trencada.
llegir més a:
http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/catalans-politica-espanyola-experiencia-fallida_0_783521713.html
11
( 11 vots )
