The New Yorker, duríssim: Espanya utilitza a Cervantes, quan era un escriptor antiespanyol que es burlava de Castella

2015, Març, mon, mon2, Notícies

Revisíó: Josep Maria Bellmunt
La que és possiblement la més prestigiosa revista cultural dels Estats Units, The New Yorker, de referència no només a tota Amèrica del Nord, sinó també a molts llocs de tot el món, fa una duríssima i àcida critica de la recerca dels ossos de Cervantes, i de la manipulació de la seva figura, de la seva obra i del seu pensament.
Per començar afirma que una broma habitual sobre el Premi Cervantes, el premi literari establert pel Ministeri de Cultura d’Espanya l’any 1976, és que el mateix Cervantes no l’hagués rebut mai. El motiu és que en el seu cor, Cervantes era el més anti-espanyol dels escriptors espanyols, i perquè, com a escriptor, no se’l tenia en gran estima. Recorda que en la seva obra mestra, “Don Quixot”, es burla de gairebé tots els aspectes de la vida a Castella del segle XVII, des de la Inquisició, fins al llenguatge i la literatura mateixa, i que el seu sentit de l’humor va mostrar tot el país com a miserable
Però la famosa revista novaiorquesa diu que tot això no ha dissuadit Espanya, que està  disposada a estimar-lo, sense importar el motiu, i que ara un grup d’espanyols format per un historiador, un geofísic, i els experts forenses sembla haver desenterrat els ossos i de Cervantes i els de la seva esposa, Catalina de Salazar, i que encara que la caixa que suposadament conté algunes de les restes, té les inicials MC, és molt dubtosa la seva veracitat, perquè “francament, l’ortografia espanyola no va aconseguir estandarditzar-se  fins a molt més tard”.
Ilan Stavans, l’autor de l’article, que porta el títol de “The Downside to Digging Up Cervantes” ( La inconveniència de desenterrar a Cervantes), diu que quan Cervantes va escriure la novel·la estava perdent la paciència, amb ell mateix, i molt probablement, amb Espanya.
Però el més interessant potser arriba quan diu que, en temps de crisis Espanya recorre a Cervantes. Així va ser al 1898 quan les restes de l’imperi espanyol es van ensorrar, amb la pèrdua de les seves colònies d’Ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Llavors l’elit intel·lectual coneguda com la Generació del 98, amb l’ultracatòlic Miguel de Unamuno, al capdavant va intentar trobar sentit religiós i anima espanyola en l’obra de Cervantes, sense importar-li com Cervantes ridiculitzava i era contrari tot això.
El mateix explica que va passar durant la dictadura franquista, quan l’obra mestra de Cervantes era la cola que mantenia enganxats les decadents estructures de l’estat en el seu conjunt, i que ara, amb la crisi actual (abdicació de Juan Carlos, alta taxa atur i col·lapse fiscal) que situen Espanya com el pròxim país a caure després de Grècia, està succeint el mateix.
Conclou que amb un Cervantes que no tenia domicili fix a Espanya, sense llocs amb que es conegués relació directa, com el cas de Shakespeare amb Stratford-upon-Avon i el Globe Theatre de Londres, que atrauen milers de visitants, el circ que envolta el treball forense està posant  la primera pedra d’una naixent indústria del turisme Cervantes. Clarament, els ossos de Cervantes són bons per als negocis, sentencia Stavans

http://araomai.cat/the-newyorker-durissim-espanya-utilitza-a-cervantes-quan-era-un-escriptor-antiespanyol-que-es-burlava-de-castella/

Diez señas de identidad que creías que eran españolas (y ni de coña)

Font: http://blogs.publico.es/strambotic/2013/12/iconos-patrios/
I s'han deixat entre altres coses la pesseta!!

Diez señas de identidad que creías que eran españolas (y ni de coña)

10 dic 2013

Comentar

Compartir:

Iñaki Berazaluce

Antes de convertirse en una marca, España fue unidad de destino en lo Universal y reserva espiritual de Occidente, entre otros títulos honoríficos. Lógicamente, también fue la cuna de algunos de los símbolos españoles más identificativos de Celtiberia como el himno de España, la expresión “¡olé!”, las españoladas del desarrollismo o el baile de los Pajaritos… ¿o va a ser que no?
A continuación, diez iconos nacionales que son tan españoles como la mantequilla de cacahuete.
Asturias, patria querida
Origen: Cuba
Entonados con varios litros de sangría antillana, nos ponemos a cantar a voz en grito ‘Asturias, patria querida’, himno oficial de Asturias y, en general, de los borrachos de este mundo. Pero resulta que el compositor de tan afamado tema no es asturiano ni español, sino cubano: Ignacio Piñeiro, hijo de un asturiano emigrado a La Habana y que compuso la canción en 1926, sin haber puesto nunca un pie en Asturias, según descubrió el investigador Fernando de la Puente.
Piñeiro escribió el ‘Asturias, patria querida’ en homenaje a su padre, que volvió a su pueblo natal, Grado, en la década de los 20. Cuando por fin pisó suelo asturiano, se topó con dos sorpresas: su padre había muerto y su canción ya era muy popular en Asturias, donde se había extendido gracias a la correa de transmisión de la emigración.

¡Olé!
Origen: Árabe
Asturias es España y lo demás tierra conquistada. Si ‘Asturias, patria querida’ viene de Cuba, ¿qué nos queda? ¿Qué tal la interjección “¡Olé!”, que lo mismo sirve para celebrar un quejío flamenco que la verónica ejecutada con maestría por un arlequín fluorescente? Buen intento, pero no: “olé” es una derivación de la exclamación “¡Alá!” (Allah), que los moros acostumbraban a gritar cuando el bailarín lograba encandilar al respetable con sus pasos de baile: los devotos del Islam expresaban así que el poder de Alá se había encarnado en el cuerpo del bailarín. Y de Alá, a Olé, un paso.

El baile de los pajaritos
Origen: Suiza/Bélgica
María Jesús (y su acordeón) se convirtió en la estrella más rutilante de la escena pop española durante 1981, cuando el baile de los Pajaritos arrasó las pistas de baile, de Benalmádena a Lloret de Mar. Los españoles estábamos admirados de que los guiris conocieran la coreografía de aquel baile genuinamente español…
Si no fuera porque los europeos llevaban dos décadas bailando el Baile de los Patos, popularizado por la banda Cash & Carry a partir de una melodía compuesta por el acordeonista suizo Werner Thomas en un restaurante de la estación de Davos. A raíz del éxito de Cash & Carry, la discográfica belga Intervox creó una lucrativa franquicia, fichando a intérpretes locales, incluyendo a Romina y Albano en Italia (‘Il ballo del qua qua’), René & Nathalie en Francia (‘La dance des canards’) y nuestra María Jesús y su acordeón en España para extender la “gripe aviar” por todo el continente.

Las españoladas
Origen: Alemania
Durante la Transición surgió en España uno de los géneros más reconocibles del cine patrio: la llamada españolada, una película que tenía en común ciertos ingredientes: Alfredo Landa, humor casposo y suecas ligeras de cascos. Lamentablemente, las españoladas ya las habían inventado unos años antes… los alemanes, según el sensacional hallazgo del Doctor Repronto, quien asegura haber hallado el epítome de este vilipendiado movimiento: ‘Beim Jodeln juckt die Lederhose’ (1974), una película de destape alemana que transcurre en Suiza. Parece ser que los alemanes de la época estaban, al menos, tan salidos como los españoles.

El himno nacional
Origen: Prusia
El himno nacional de España, la Marcha Granadera, suena en los altavoces de los estadios cada vez que nuestros deportistas se adjudican un antorchado en una competición. Pero nuestros atletas no pueden cantarlo en el pódium pues, como acredita el Guinness de los Records, es el himno nacional instrumental más antiguo del mundo.
Pues bien, el himno de España no es español sino alemán. O más bien, prusiano, pues fue el regalo que Federico Guillermo I de Prusia a su sobrina María Amalia de Sajonia con motivo de la boda con el rey Carlos VII de Nápoles, quien más tarde llegaría a ser el rey Carlos III de España, tal y como desvela el estudioso del fenómenos bizarro Raúl Minchinela en sus Reflexiones de Repronto.

¡Y viva España!
Origen: Bélgica
De modo que el himno español no es español… ¡Siempre nos quedará el himno oficioso, ‘Y viva España’, de Manolo Escobar. Pues va a ser que no: la famosa tonadilla no es sino una adaptación del tema ‘Eviva España’ (sí: “eviva”), que popularizó la cantante belga Samantha en 1972 en su lengua materna: el flamenco.
Tal y como relata Alfred López en el blog Ya está el listo que todo lo sabe, la canción se convirtió en un verdadero bombazo en todo el mundo… hasta que un año después llegó a oídos de Manolo Escobar, que convirtió el tema en su célebre himno ‘Y viva España’, todo un himno nacional alternativo que llegó a vender 40 millones de copias y por el que todavía es recordado el cantante.

La sangría
Origen: Antillas
Después de este doble torpedo en la línea de flotación de nuestro patriotismo más vale que tomemos un refrigerio. ¿Qué tal una españolísima sangría? ¡Puuuuhhh, error! Nuestro cóctel más universal (con permiso del kalimotxo) es en realidad un refresco originario de las Antillas, donde ya se bebía en el siglo XVIII y donde era conocido por su nombre inglés, “sangaree”. Los colones franceses también adoptaron este cóctel que incluía “vino, hielo y nuez moscada” y lo bautizaron como “sanggris”.
A España no llegaría hasta principios del siglo XIX, según recoge el padre Esteban Torres en su diccionario de 1788, por más que ahora sea el brebaje favorito de los ingleses que hoy veranean en la Costa del Sol, tataranietos de aquellos otros que se tostaban bajo el sol caribeño dos siglos atrás.

“Yo soy español, español, español”
Origen: Rusia
Ya lo vimos con el himno, con el viva a España y con Asturias, patria querida. Y es que, como sostiene el antipatriota Raúl Minchinela, “cada vez que el español tiene algo que celebrar utiliza una canción extranjera”. El caso del “Yo soy español”, el reciente ripio asonante con el que la hinchada “de la Roja” celebra sus triunfos, no podía ser una excepción: se trata de una adaptación irónica del tema ruso ‘Kalinka’, improvisado por los seguidores españoles durante un Rusia-España en las semifinales de la Eurocopa de 2008.
Desde entonces, y a falta de letra para el himno, lo entonan los fervorosos animadores de nuestros deportistas en cuanto tienen ocasión y/o cuando están beodos.

‘Madrid, Madrid, Madrid’
Origen: México
“Madrid, Madrid, Madrid, pedazo de la España en que nací”, miente en su estribillo el chotis más popular de todos los tiempos, en tanto su autor no es otro que el mexicano Agustín Lara, que dedicó el tema a la que había sido su esposa, la actriz María Félix, que había viajado a la capital de España a rodar la película ‘Mare Nostrum’. En un desesperado intento por recuperarla, Lara compuso su célebre pieza sin haber pisado jamás ni Madrid ni España, un homenaje en la distancia que tiene su premio con una estatua de bronce en Lavapiés.
El origen mexicano del chotis pone de manifiesto el paradójico cosmopolitismo del hierático baile madrileño, cuyas raíces están en la lejana Escocia: el schottis.

La gripe española
Origen: Francia
España es conocida allende sus fronteras por los toros, el flamenco, la paella y la sangría, pero hace un siglo su nombre fue sinónimo de muerte y devastación: la llamada gripe española aniquiló entre 30 y 50 millones de personas y contagió a la mitad de la población mundial al final de la I Guerra Mundial. Por esta vez, y sin que sirva de precedente, podemos desmentir con orgullo esta falsa atribución: la pandemia no tuvo nada de española. El motivo por el que fue etiquetada con ese gentilicio es que España fue neutral durante la contienda y, por tanto, los periódicos españoles fueron los únicos en Europa en informar libremente sobre la misma.

Països que s'han independitzat d'Espanya al llarg dels anys

El LAPAO existeix i és parlat al sud de la Xina

El dialecte lapao forma part del grup Naxi, una llengua amb uns 300 mil parlants

S.C. | Actualitzat el 08/05/2013 a les 20:05h

Arxivat a: Societat, LAPAO, Xina, xinès, naxi

Pictogrames de la llengua naxi, els que utilitza el lapao. Els de dalt a la dreta ni són catalans ni porten barretina.

El lapao és un dialecte de l'àmbit xinès/tibetà que es parla, fonamentalment, a la Xina meridional, bàsicament a la província de Yunnan, tot i que també hi ha parlants a Birmània i el Tibet. En general, els lingüistes consideren que forma part del grup Naxi, parlat actualment per unes tres-centes mil persones, una tercera part de les quals són monolingües.

El lapao, com la resta de dialectes del naxi, té dues grafies pròpies, estructurades a través pictogrames o bé per signes de tipus sil·làbic.

L'origen nostrat de Santa Claus

En Pau Tobar relaciona Santa Klaus o Sant Nikolaus, que prové de València i porta taronges i d'altres regals als nens nòrdics, amb Sant Nicolau, patró d'Alacant.

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Nord en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenentment proper a la nostra cultura.

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklaas que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklaas, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre.

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklaas és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzats moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot i això, altres veus asseguren que el caire punitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre.

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del s. IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.
Pau Tobar
Article publicat a L'Accent
 

http://www.inh.cat/articles/L%27origen-nostrat-de-Santa-Claus-

A Espanya diuen que tothom va donar suport a Barcelona 92...

A Espanya diuen que tothom va donar suport a Barcelona 92, i que hem de fer el mateix, aquí veiem el dia de la inaguració:

La Teoria de Jocs que la secessió de Catalunya és inevitable

Aquest paper de Joan Barceló-Soler mostra amb la Teoria de Jocs que la secessió de Catalunya és inevitable: http://jpi-nyu.org/wp-content/uploads/2013/06/Barcel%C3%B3-Soler-The-Battle-for-the-Secession.pdf

'Referèndum digital', nova plataforma per manifestar-se sobre la independència de Catalunya

Tres joves catalans són els creadors de la iniciativa que ja compta amb més de 15 mil votacions

Dilluns, 3 de desembre del 2012 - 19:18h.

LUANA VALLS / Barcelona 'Referèndum digital' és una plataforma llançada per tres joves catalans (de 15 i 16 anys) que pretenen dotar la gent d'una eina per manifestar-se en relació amb la independència de Catalunya. Segons els seus creadors, aquest portal permet als catalans "exercir lliurement" el seu dret a decidir "en línia".

Estadístiques sobre les votacions Referèndum digital

Votacions

Des de la seva creació recent, ja han votat 15.564 persones, i la xifra va pujant, procedents de les quatre províncies de Catalunya. A part de votar, la plataforma també permet fer un seguiment de la situació que fins ara compta amb el 96,6% de vots a favor de la independència. Barcelona és, amb avantatge, la província on més gent s'ha pronunciat, mentre que Lleida és la que va a la cua.

Castell de l'any 1370, ara ajuntament de ULM, Alema

"A VIVIR QUE SON 2 DIAS"

> Real, como la vida misma.
>
> Éramos cuatro en mi familia. matrimonio y dos hijos en edad de ir al
> instituto. Vivíamos en la ciudad y solo trabajaba uno de nosotros. Al
> mes entraban en casa 1.100
>
> euros.
> Nos hablaron del PER y pensando en ello decidimos vender el piso e
> irnos a un pueblo andaluz cuyo alcalde era un amigo de mis tiempos
> juveniles.
>
> Hablé con mi amigo, vendimos el piso de la capital, de 3 dormitorios,
> por 245.000 euros. Compramos en el pueblo un trozo de finca de
> aproximadamente unas dos Has. de regadío y una casa de 4 dormitorios.
> Todo ello nos costó 205.000 euros.
>
>
> Arreglamos todos los papeles con la ayuda de nuestro conocido el
> alcalde y nos apuntamos mi esposa y yo al PER.
>
> Empezamos a recibir cada uno 600 euros x 2 = 1.200 euros al mes.
> Sin trabajar. Más de lo que ganaba al mes en la ciudad trabajando. Al
> tener con el PER todo el tiempo libre pude dedicarme a hacerlo en
> nuestra finca, en donde incluso teníamos animales domésticos.
>
>
> De la finca empezamos a sacar dos cosechas anuales por un importe
> aproximado de 4.500 euros en cada cosecha. Eso sí, el trabajo lo
> hacíamos entre los dos, sin ayuda
> exterior y, claro está, sin pagar a la SS, ni impuestos, ya que éramos
> “pobres” obreros parados acogidos al PER.
>
>
> Al final del año el ingreso de la familia se multiplicó, y la crisis
> es para los demás.
> ¡Ah!, como oficialmente somos pobres, pobres, nos han dado becas para
> los niños y los tenemos en la ciudad con los abuelos estudiando.
> Cuando terminen los estudios, como ya
>
> serán mayores de edad, si no se colocan, nos los traeremos al pueblo y
> los apuntaremos al PER hasta que se coloquen: otros 1.200 euros al
> mes, y así sin problemas gracias al PER.
> Cuando se nos acabe el PER nos haremos con las veinte jornadas que
> necesitamos y otra vez al PER. Y cuando llegue la jubilación, tanto mi
> esposa como yo la tenemos asegurada,
>
> ……¡¡¡Viva el PER!!!!
> ¡Ah! Y ahora en una cuentita ahorrando lo que podamos, por si se os
> ocurre votar mal y se nos acaba esto, tener un buen plan de pensiones.
> Señores, sean espabilados y actúen, que si padecen crisis es porque
> quieren, no piensan o piensan poco.
>
> Y cuando lleguen elecciones… ¿saben a quién votamos? ....
> Al PSOE al partido de los trabajadores.
> Pues sí, ¿a quién si no?.
>
> 2.400.000 andaluces cobran el PER desde hace años y son los 2.400.000
> votos seguros del PSOE porque les quita el dinero a los trabajadores
> que trabajan para dar la PAGA DEL PER y crear holgazanes vitalicios

Comparant manifestacions

La Razón ja s'adapta a Catalunya

DILLUNS, 9 DE MAIG DE 2011 05:00 H

La Razón ja s'adapta a Catalunya

 

URL curta

A Catalunya ja no es poden mantenir les tesis uniformitzadores i espanyolistes de sempre. Això és el que sembla haver après el diari La Razón, que en un intent per vendre més diaris al Principat, arribava aquest divendres insòlitament als quioscos de l'Estat amb dues portades diferents, la general per tots els territoris i una d'especial per a Catalunya.

El tema de primera plana en ambdós casos era l'autorització de Bildu a participar a les eleccions municipals del proper 22 de maig per part del Tribunal Constitucional espanyol, a qui el diari de la caverna atorgava la culpa que 'ETA hagi guanyat' mitjançant una 'sentència lamentable'. A més el rotatiu assenyalava directament mitjançant fotografies de carnet als responsables d'haver permès aquesta 'irresponsabilitat'.

La paradoxa arriba en fixar-se en el titular d'ambdues edicions. Així, mentre l'edició espanyola va sortir amb una rojigualda voleiant davant el TC sota el titular 'ETA gana, España pierde', el titular a la portada catalana va relaxar-se, i tot va quedar amb un 'ETA gana, la democracia pierde' molt més suau i sense estanqueres.

La capoussado ridiculo del separatisme "occitan"

                                               per Felibre d'Auvernho

Pensabi que lou separatisme occitan servissio pas à ris, sounque à nous entrava dienc nouste afan de proumouciou de la lengo d'o.

Mas se sèt un delinquent de la routo, lou separatisme vous servirò.

Remarcarés que quand acò lour pot faire proudèl, li militants del PNO soustou pas d'utilisa l'ourtougràfio tradiciounalo, naciounalo de la lengo d'o (sounado per escai "mistralenco").

La grafìo mistralenco per la vilo de Niço es "Niça" dienc lou parla loucau. La grafìo "Nissa" dato del coumençomen del Felibrige quand Niço èro inquèro italiano e que sis estampaires aviou pas la letro "ç". Belcop de gents de Niço gardou aquelo grafìo coumo uno marco loucalo. Acò'i pas plô finot mas acò minjo pas digu.

Vaqui un messatge qu'un militant del PNO mando pertout e qu'un amic o recebut :

Subject: Soutenez Jouan-Felip Gispalou dans notre combat
> Date: Wed, 8 Dec 2010 10:21:41 +0100
> 
> Adiu en totes amics,
> 
> vos fau passar aquel apel a sostenir <<'ou turbiasc Jouan-Felip Gispalou>> dins la nuòstra batesta per lo respeit dal drech internacional e dal drech dals pòples e mai particularament de Contea de Nissa. Que coratge e que d'òbra/ temps consacrat ! Avem da besonh de sosten per veire concretament la solidaritat inter occitana e inter nacionala. Mandatz las vuòstras reaccions primier e fasetz nos de prepòstas, veirem pi ce que farem en fonccion dal monde qu'es ambé nosautres.
>  Per la màger part de vosautres, vos ai ja mandat i a quarques meses las pèças jonchas citàias dins la letra iniciala siua.
> 
> Viva Contea de Nissa liura, Viva la Val d'Aran, Viva los Païses d'Òc.
> 
> Vincerem
> Viva !
> Laurenç

Qué faguè l'irrespounsable Gispalou ? S'en carro guel-meme !

Viva

Hier, je suis passé au tribunal de police de Menton

L'Officier du Ministère Public demande 200€ à mon encontre mais le juge souhaiterait que j'aille rapidement en cours européenne de justice et c'est pourquoi il va peut-être me condamner à moins de 150€ afin que je puisse directement aller en cassation.

L'ambiance était bonne enfant, cependant, je les ai senti bien embêté et le ministère public surtout. Ainsi, ce dernier, bien que ne disant rien, a toujours acquiescé dans mon sens lorsque j'ai précisé au juge qu'effectivement "l'état français n'allait pas se dédier" et pour l'ensemble de mon argumentation d'ailleurs.

Monsieur Jean-Philippe GISPALOU

Ou fontvieille

114, camin de fontvieille

06320 A TURBIA

COUMTEA DE NISSA

Monsieur l’Officier du Ministère Public

Tribunal de police de Menton

131, avenue de Verdun

06190 ROQUBRUNE CAP MARTIN

-RAR par précaution du  -

N.Réf. : Jean-Philippe GISPALOU p/ excès de vitesse 02/06/2010

N° Avis de Contravention    :     33333988731991

N° Dossier                              :     10/00048391

Immatriculation                     :     397 ABZ 06 (Peugeot 106)

Objet : Statut juridique international du Comté de Nice => Classement sans suite.

A :  Monsieur l’Officier du Ministère Public,

Par la présente je conteste l’avis de contravention et le classement défavorable en date du 13 septembre 2010 de ma requête en exonération ci-joints en original (justificatif n°1 et 2) et vous remercie de prendre en considération les éléments suivants pour procéder à un classement sans suite et au remboursement de la consignation :

1/ Le 2 juin 2010 j’ai été verbalisé pour excès de vitesse sur la commune d’Eze. Ce procès verbal référencé en marge est cependant nul et de nul effet.

2/ Je conteste en effet la légitimité du radar français installé  sur le territoire international du Comté de Nice et je prouve à cet effet que le traité d’annexion territorial par la France intervenu le 24 Mars 1860 est abrogé.

3/ Or, c’est en vertu de ce seul Traité d’annexion territoriale de TURIN du 24 mars 1860, que le Comté de Nice est considérée, depuis un siècle et demi, comme faisant partie du territoire national de la France.

A défaut de validité de ce Traité, l’applicabilité des lois internes et fiscales ou répressives au sein du Comté est pleinement remise en cause. En l’espèce la commission de l’infraction n’a donc pas eu lieu, sauf preuve contraire, sur le territoire national :

Pour mémoire et votre information éclairée :

1°) Le Traité d’annexion territorial du Comté de Nice du 24 Mars 1860 n’a jamais été enregistré auprès du Secrétariat général des Nations Unies (justificatif n°3) ;

2°) Ce défaut d’enregistrement constitue une violation de l’article 102 de la Charte de l’ONU mais surtout de l’article 44 §2 du Traité de PARIS du 10/02/1947 dont la France est signataire, dépositaire et enregistreuse auprès de l’ONU  (n° enreg.: I 747) et censé remettre en vigueur le Traité du 24/03/1860 suspendu durant les hostilités de la seconde guerre mondiale ;

3°) La sanction encourue est l’abrogation pure et simple : plein texte (art 44§3) (justificatif n°4).

4/ Il vous appartient donc de me justifier de la légitimité de la France et de toutes ses administrations et fonctionnaires sur le territoire du Comté de Nice et, à défaut, de procéder à un classement sans suite de ce dossier et au remboursement de ma consignation.

5/ Ce classement sans suite s’impose néanmoins et à mon sens :

a)     Au regard du Droit international et en raison de l’article 55 de la Constitution française en vigueur qui le fait prévaloir sur toute réglementation interne.

b)     Au regard ensuite de la notion de territoire national qui est, vous ne pourrez qu’en convenir, une condition impérative, préalable et rédhibitoire à toute poursuite pénale légitime fondée sur une infraction au Code de la Route français.

 c)     Au regard enfin de l’obligation de désobéissance qui s’impose à vous depuis 2008 (justificatif n°5).

  

6/ Dans le cas d’espèce, je compte donc sur votre conscience professionnelle et votre morale personnelle pour refuser de faire partie d’une chaîne de fonctionnaires français obéissant à un système étatique hors-la-loi internationale et violant les droits fondamentaux de l’Homme et du Citoyen et le Droit International, sans réfléchir, sans vergogne et servilement comme dans le passé douloureux de l’Histoire de France, certains corps entiers de fonctionnaire ont pu la déshonorer en acceptant de le faire.

7/ A toutes fins utiles, je vous rappelle que la Présidence de la République, le Ministère des Affaires Etrangères et le Ministère des Finances officiellement interpellés par écrit et dans la presse se sont officiellement et dés à présent révélés incapables de justifier de la légitime persistance de l’autorité de la France sur le Territoire international du Comté de Nice puisque le Traité de TURIN du 24 Mars 1860 est tenu pour abrogé par un traité enregistré par la France à l’ONU.

Un député UMP a d’ailleurs, à ce sujet précis, posé une question (n°76121) précise au gouvernement le 06/04/2010, il y a été répondu le 15/06/2010 en des termes ne résistant pas sérieusement à l’examen (justificatifs n° 6 & 7).

8/ J’attire respectueusement votre attention sur le fait  que la Cour Internationale de Justice de LA HAYE a rendu par ailleurs ce 22 Juillet 2010 un avis consultatif favorable à la reconnaissance de l’indépendance du Kosovo au nom du Droit sacré reconnu par l’ONU à l’autodétermination; Or le Kosovo n’a jamais été durant plusieurs siècles, un Etat indépendant, contrairement au Comté de Nice …

Les exactions de la France dans le Comté de Nice sont gravissimes puisqu’elles ont abouti depuis 150 ans, à un asservissement politique et administratif totalement injuste depuis 1947;

9/ Cela me conduit donc à vous reposer la question en d’autres termes :

Souhaitez vous, contribuer à titre personnel et par votre indifférence, à ce que la France apparaisse tôt ou tard, aux yeux de la Communauté internationale, comme une dictature au service de laquelle se sont trouvés des fonctionnaires zélés et violant en toute conscience dans un pays voisin le Droit en vigueur dans leur pays et dans l’entier espace juridique international?

L’Histoire cherchera forcément et tôt ou tard, à connaître la chaîne des fonctionnaires ayant contribué, par leur laxisme, leur oubli d’interroger avec gravité leur hiérarchie, leur mépris affiché du Droit International et des Droits de l’Homme et des Peuples à cette catastrophique et définitive atteinte à l’image de marque de la France et de ses administrations.

10/ Il semble donc, plus que jamais, indispensable que ce courrier soit traité comme il se doit ; qu’il en soit tenu compte par vous et que vous répondiez de manière simple à cette très précise argumentation juridique soulevant l’illégalité de l’avis de contravention émis à mon encontre ou m’informiez officiellement du classement sans suite et du remboursement de ma consignation.

La FRANCE est en effet, au sujet du COMTE DE NICE, prise désormais dans le double étau de l'Histoire et du Droit International Public. Vous l’êtes également avec ce courrier à titre individuel.

Dans l'attente impatiente de vous lire en retour et osant espérer un aboutissement favorable à la présente demande de classement sans suite qui est étayée en Droit.

Je vous prie de croire, Monsieur l’Officier du Ministère Public, en l'assurance de mes sentiments nissart et les plus distingués.

Jean-Philippe GISPALOU

PJ : 6 :

1)      Copie de l’avis de contravention ;

2)      PV du classement défavorable de la requête en exonération ;

3)      Attestation officielle de l’ONU de non enregistrement du Traité d’annexion ;

4)      Article 44§3

5)      Mémento relatif au Devoir de désobéissance s’imposant aux fonctionnaires;

6)      Question officielle à l’Assemblée Nationale du 6 avril 2010 et sa réponse;

7)      Analyse critique en Droit de cette réponse gouvernementale ;

  

En tous les cas, ils m'ont considéré comme un avocat (ce que j'ai pu voir avec le reste de l'assemblée) et je pense que si nous étions ailleurs que dans un tribunal, nous aurions continués à discuter parce que le juge était très intéressé, surtout quand je lui ai parlé de l'assemblée nationale. En effet, nous aurions pu nous croire à un comptoir de bar.

Le délibéré est pour le 24 janvier et sur les 10 affaires qui sont passées avant, seuls 2 délibérés différés ont été prononcés dont le mien. Et le juge a dit qu'il regarderait bien mes conclusions parce que ce n'était pas évident.

A propos, quand j'ai rappelé l'article de loi concernant la désobéissance des fonctionnaires pour des actes illégaux, elle m'a fait une mimique montrant bien que j'avais raison mais qu'elle n'était pas en mesure de faire autrement.

Maintenant, il ne me reste plus que la préparation de l'appel ou de la cassation mais alors là, je suis dépassé. En revanche, je sens bien le potentiel de la loi en notre faveur mais il va me falloir encore du soutien

>

Viva

J.Philippe Gispalou

- - -
> 
>

Monsieur Jean-Philippe GISPALOU 

Ou fontvieille

114, camin de fontvieille

06320 A TURBIA

COUMTEA DE NISSA

http://mistralenc.over-blog.com/article-la-70772626.html