"A VIVIR QUE SON 2 DIAS"

> Real, como la vida misma.
>
> Éramos cuatro en mi familia. matrimonio y dos hijos en edad de ir al
> instituto. Vivíamos en la ciudad y solo trabajaba uno de nosotros. Al
> mes entraban en casa 1.100
>
> euros.
> Nos hablaron del PER y pensando en ello decidimos vender el piso e
> irnos a un pueblo andaluz cuyo alcalde era un amigo de mis tiempos
> juveniles.
>
> Hablé con mi amigo, vendimos el piso de la capital, de 3 dormitorios,
> por 245.000 euros. Compramos en el pueblo un trozo de finca de
> aproximadamente unas dos Has. de regadío y una casa de 4 dormitorios.
> Todo ello nos costó 205.000 euros.
>
>
> Arreglamos todos los papeles con la ayuda de nuestro conocido el
> alcalde y nos apuntamos mi esposa y yo al PER.
>
> Empezamos a recibir cada uno 600 euros x 2 = 1.200 euros al mes.
> Sin trabajar. Más de lo que ganaba al mes en la ciudad trabajando. Al
> tener con el PER todo el tiempo libre pude dedicarme a hacerlo en
> nuestra finca, en donde incluso teníamos animales domésticos.
>
>
> De la finca empezamos a sacar dos cosechas anuales por un importe
> aproximado de 4.500 euros en cada cosecha. Eso sí, el trabajo lo
> hacíamos entre los dos, sin ayuda
> exterior y, claro está, sin pagar a la SS, ni impuestos, ya que éramos
> “pobres” obreros parados acogidos al PER.
>
>
> Al final del año el ingreso de la familia se multiplicó, y la crisis
> es para los demás.
> ¡Ah!, como oficialmente somos pobres, pobres, nos han dado becas para
> los niños y los tenemos en la ciudad con los abuelos estudiando.
> Cuando terminen los estudios, como ya
>
> serán mayores de edad, si no se colocan, nos los traeremos al pueblo y
> los apuntaremos al PER hasta que se coloquen: otros 1.200 euros al
> mes, y así sin problemas gracias al PER.
> Cuando se nos acabe el PER nos haremos con las veinte jornadas que
> necesitamos y otra vez al PER. Y cuando llegue la jubilación, tanto mi
> esposa como yo la tenemos asegurada,
>
> ……¡¡¡Viva el PER!!!!
> ¡Ah! Y ahora en una cuentita ahorrando lo que podamos, por si se os
> ocurre votar mal y se nos acaba esto, tener un buen plan de pensiones.
> Señores, sean espabilados y actúen, que si padecen crisis es porque
> quieren, no piensan o piensan poco.
>
> Y cuando lleguen elecciones… ¿saben a quién votamos? ....
> Al PSOE al partido de los trabajadores.
> Pues sí, ¿a quién si no?.
>
> 2.400.000 andaluces cobran el PER desde hace años y son los 2.400.000
> votos seguros del PSOE porque les quita el dinero a los trabajadores
> que trabajan para dar la PAGA DEL PER y crear holgazanes vitalicios

Reflexions sobre la Història de les Telecomunicacions i Internet a la nostra terra

Reflexions sobre la Història de les Telecomunicacions i Internet a la nostra terra:

Per raons històriques que ja venen de molt lluny, (i que no és l’objectiu d’aquest
capítol d’analitzar), Catalunya ha sigut sempre terra de gent emprenedora. De
persones que veuen que si no fan les coses ells mateixos, ningú les farà per a
ells. Si hom viu una bona temporada fora del país, ràpidament se n’adona que
les innovacions solen entrar per Catalunya i a l’inrevés la innovació que
exportem sol sortir de Catalunya. Això encara es fa més palès en l’àmbit de les
Tecnologies de la Informació i en de les empreses de base tecnològica.
Podem trobar exemples d’aquest postulat, remuntant-nos als fenicis i al comerç
amb Barcelona, o sense anar tant lluny focalitzar-nos en la Catalunya de
principis de Segle XX, quan la Mancomunitat de Catalunya presidida per Enric
Prat de la Riba desplegà la xarxa de telefonia bàsica arribant a uns nivells de
penetració que no podien comparar-se a cap altre territori d’Europa (en els seus
inicis). El truc? Doncs emprà la col·laboració de la ciutadania, conjuntament amb
minsos recursos públics i el convenciment de que fer allò era objectivament
beneficiós per al progrés real de la societat.

Actualment ens enfrontem a un repte similar. L’extensió de la Fibra Òptica arreu
del territori.

Extret de:  PROGRAMA: Voluntaris per la Fibra. Cal iluminar de nou Catalunya http://wiwiw.org/FibraCat.pdf

I encara més:


HISTORIA (molt breu) de les TELECOMUNICACIONS a CATALUNYA

Si ens centrem a estudiar que s’ha fet en el passat quan Catalunya es trobà en
una situació similar en que es requeria un desplegament d’una nova xarxa, i els
costos de la qual eren del tot impossibles d’assumir per una empresa o fins hi tot
per l’administració, podem analitzar el cas de la xarxa telefònica bàsica. Veiemne
algunes de les seves fites:
Els orígens de la telefonia a Catalunya es remunten a finals del segle XIX
començaments del XX. En aquells moments, l’administració de l’Estat Espanyol

havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de
telèfon. Per això les empreses concessionàries de telefonia, només van construir
les línies que van considerar rendibles. En concret a Catalunya hi havia dues
companyies:
• La companyia Telefònica del Vallès (1913)
• y la Compañía Peninsular de Teléfonos
Com sol ser habitual al llarg de la història recent en els últims dos segles, la
innovació (en aquest cas, en forma de nova xarxa) va entrar a Espanya de la ma
de Catalunya. El 16 de desembre de 1877 es realitza la primera prova d’una
instal·lació telefònica a la península entre dues sales de l'Escola Industrial de
Barcelona. Deu dies mes tard, el 26 de Desembre de 1877 es fa la primera
conferència de llarga distància entre Barcelona i Girona. Set anys més tard el
1884 el Reial Decret establia a Espanya el monopoli del servei telefònic a favor
de l'Estat. I només al cap de dos anys (i donat que l'Estat no hi estava interessat)
al 1886 es va autoritzar l'explotació als particulars.
El 20 d'abril de 1895 s’inaugura la línia telefònica interurbana entre Barcelona
(Saragossa) Madrid.
El 29 de maig 1896 la Dirección General de Correos emet una ordre en la que
prohibeix usar el català en les comunicacions interurbanes. Aquesta absurditat
s’acabà el 20 de juny 1896 Reial Decret autoritza l'ús del català en les
comunicacions interurbanes i la redacció de telegrames, abolint així la prohibició
anterior. En total, va estar vigent menys d'un mes.
El 1913 s'inaugura el servei privat de la Companyia Telefònica del Vallès.
El 1914 n’Enric Prat de la Riba presideix la Mancomunitat de Catalunya.
I el 19 d’abril de 1924 es constitueix a Madrid la Compañía Telefónica Nacional
de España (CTNE, participada per l’americana ITT).
Després de la guerra civil es nacionalitzen les petites operadores privades,
formant un monopoli públic que continuarà durant tot el període de la dictadura. I
que propiciarà episodis d’ineficiència absoluta com cues de fins a sis mesos per
a la provisió d’una línia de telefonia bàsica a mitjans dels anys 1980. L’1 de
gener de 1988 entra en vigor la nova Llei d’Ordenació de les Telecomunicacions
(LOT), que “suposa” l'entrada d'altres operadors…i entre d’altres coses, permet
la llibertat de terminals. A la pràctica la liberalització no arriba de forma efectiva
fins l’1 de desembre de 1998 quan es posa en marxa el segon operador amb
llicència per a telefonia bàsica (suposa doncs 10 anys de retard).


I ÉS POSSIBLE TORNAR A CABLEJAR CATALUNYA?
La Voluntat Constant al servei d’una idea
Si revisem la història de la telefonia a Catalunya podem trobar-hi un exemple
molt clar i il·lustratiu a principi del S.XX on s’havia de crear una xarxa (telefònica)
a partir del no res, i com més ràpid s’anés millor seria pel desenvolupament
econòmic de Catalunya.
Fou la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb gran visió de futur, es va
adonar que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el territori, i va
donar l’impuls que va permetre la connexió de gran part de les poblacions
catalanes.
Literalment n’Enric Prat de la Riba (1870-1917) proposà
als pagesos de Catalunya:
“vosaltres poseu els pals [telefònics] que la Mancomunitat
posarà les centrals i el cablejat...”
I així fou com Catalunya tingué desplegada una xarxa de
telèfon mallada i densa (i no radial des de Barcelona com
cabria d’esperar) molt abans que ningú a la resta
d’Europa. Senzill, no? Sens dubte fou un gran repte que
s’abordà amb un gran acord privat-públic. I d’una manera molt enginyosa doncs
es possibilità la iniciativa a les persones que hi estaven interessades, i es
convencé a la població de que allò era una gran cosa per al seu propi
desenvolupament. Recordo clarament la descripció que el meu avi me’n feia
quan s’instal·là la centraleta urbana de Ponts (Lleida) a la barberia de casa seva.
En aquest cas la Mancomunitat es limità a resoldre la part tècnica de la
instal·lació i d’una mínima formació a l’operador. La resta ho feu la bona voluntat,
la paciència, les ganes de tirar endavant i l’esperit emprenedor d’una gran part
de la societat catalana de l’època.

La primera globalització

Francesc Roca.

EL PUNT-AVUI 17.07.2010     Darrerament, alguns analistes han girat els ulls vers la primera globalització de les economies del món. La situen entre els anys 1880 i 1914 (o 1929), i la comparen amb l'actual. Aleshores la globalització es basava en una revolució tecnològica: la navegació a vapor (que desplaçà els velers), la telegrafia elèctrica, els cables submarins, els inicis de la telegrafia sense fils, el ciment artificial (que va permetre la construcció de dics, embassaments, canals). El pes del volum del comerç internacional dins del PIB mundial el 1913, just abans de la I Guerra Mundial, no torna a ser igual fins al 1980. La crisi del 1929, la II Guerra Mundial i la Guerra Freda congelaren el procés. L'economia catalana s'inserí en la primera globalització. Lluny del tòpic proteccionista, molts empresaris, tècnics i professionals catalans hi van participar. També, és clar, treballadors que, d'entrada, ferien una feina molt dura. Per exemple, els pagesos amb vinyes destruïdes per la fil·loxera (1879) que emigren a Austràlia per treballar als camps de canya de sucre o al tabac. Durant la primera globalització, les exportacions van fer un salt. A més de les exportacions tradicionals (vins i aiguardents, nous, ametlles i avellanes, oli, paper i llibres, rajoles i teules), s'exportaven productes que tenien nínxols de mercat en uns punts molt concrets del món. S'exportaven teixits i confecció de gènere de punt, taps i flotadors de suro, les pastilles del Dr. Andreu, automòbils de luxe, màquines de cosir, enciclopèdies, sants d'Olot, paper Guarro –una de les empreses més antigues de Catalunya– guitarres i pianos. Segons Édouard Escarra, la Catalunya de 1900 era una gran productora i exportadora de pianos. Les exportacions catalanes de capital tingueren una característica molt especial: eren, sobretot, exportacions de capital humà, de destreses tècniques (de vegades, sorprenents), i d'una gran capacitat empresarial. Breu: durant la primera globalització, molts emprenedors catalans crearen empreses, localitzades, sovint, lluny de les terres catalanes. EL RETORN En alguns casos, l'èxit fou rotund. I, en certs casos, va haver-hi un cert retorn a Catalunya. Tant dels individus com de la seva obra. Els exemples poden ser molts. Així, el nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau fou finançat seguint el testament de Pere Gil i Serra, l'home del gas Lebon i de la Banque Gil de París. L'Eixample ciutat-jardí d'Olot fou una iniciativa de Manuel Malagrida, l'empresari de les cigarretes Paris de Buenos Aires. L'Eixample de Vilanova i la Geltrú (i el ferrocarril amb 14 túnels del Garraf) foren obra de Francesc Gumà, que havia emigrat molt jove a Matanzas, Cuba. Els 20 anys d'Eduard Toda fent negocis a la City de Londres van permetre l'inici de la reconstrucció dels monestirs de Poblet i Santes Creus. El suro fou la base de les fundacions de Rafael Patxot i de l'Atles internacional de núvols. La revista La llumanera de Nova York fou obra d'Artur Cuyàs, l'home del diccionari anglès-castellà. L'èxit internacional dels automòbils i els motors d'aviació Hispano-Suiza foren la base tècnica dels Pegaso i, més tard, del museu (privat) del castell de Peralada. DOS EXEMPLES A més a més, la Pedrera, la Casa Milà, existeix gràcies a Roser Segimon, vídua de Josep Guardiola i Grau, resident a París, accionista del Canal de Panamà.   Les Llars Ana Gironella de Mundet són un producte tardà de l'èxit, a Mèxic, d'una beguda no alcohòlica: el Sidral Mundet. La carrera empresarial de Francesc Cambó (banca, suro, electricitat, edició...) és al darrere de la Fundació Bernat Metge, de la Fundació Bíblica Catalana, i de les seves col·leccions d'art del Renaixement i del barroc. Són exemples clars que demostren que la primera globalització ja era present a Catalunya a finals del segle XIX, imitant els casos d'altres països europeus.   Les Europes d'ultramar L'economista francès Francis Delaisi va descobrir una de les conseqüències de la primera globalització: la creació, entre 1870 i 1930, de les tres Europes d'ultramar: Estats Units-Canadà, el Con Sud d'Amèrica Llatina i Austràlia-Nova Zelanda. Unes àrees urbanitzades, alfabetitzades, industrialitzades, amb una petita però potent presència catalana. Una presència que encara perdura. http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01036

Projector cinema NIC

Cine NIC

El Cine NIC es un juguete español, en el que se veían imágenes que parecían estar en movimiento.

Historia [editar]

Fue creado en 1931 en España, basado en los principios de la linterna mágica, pero que por su originalidad y especiales características alcanzó una difusión sin precedentes entre los niños de varias generaciones. Este pequeño "cine" fue patentado por los hermanos Nicolau Griñó en Barcelona, el 25 de abril de 1931, y de su fabricación se encargó la empresa catalana Proyector NIC S.A. El funcionamiento era muy simple y a la vez ingenioso: una cinta de papel que tenía dos imágenes ligeramente distintas, arriba y abajo de la misma, era proyectada de modo que un obturador alternaba la visión de una y otra imagen (consiguiendo así una precaria ilusión de movimento basado solo en dos imágenes que se veían alternativamente), y al mismo tiempo la película pasaba lentamente frente al objetivo, enrollándose a un lado y desenrollándose del otro. La óptica eran dos simples lentes que mostraban la parte inferior y superior de la película, debiendo buscarse el punto de enfoque mediante alejando o acercando el proyector de la pared o pantalla donde se veían las imágenes. La iluminación provenía de una bombilla doméstica.

Aunque pronto se incorporaron innovaciones técnicas, adaptando un gramófono para tener sonido, e incluso los modelos finales tuvieron un motor eléctrico que sustituía la manivela, el modelo básico no varió a lo largo de los años, y fue el más popular. La fabricación del Cine NIC no se interrumpió hasta 1974, y en ese momento eran ya millones los aparatos vendidos en todo el mundo. Hay que señalar que uno de los atractivos de este juguete estaba en que cualquiera podía crear nuevas películas dibujándolas con cuidado sobre papel vegetal.

Las películas, por otra parte, eran pequeñas obras de arte de la síntesis y el ingenio; su temática era variada, pero sorprende encontrar personajes como Popeye, el gato Félix o incluso adaptaciones de las primeras películas de Disney, como Pinocho o Los tres cerditos.

Modernamente se ha fabricado y puesto a la venta un proyector similar en el diseño, pero con tecnología actual: metal, lámparas halógenas, etc., a modo de conmemoración, homenaje, o simplemente para nostálgicos.

http://es.wikipedia.org/wiki/Cine_NIC

http://www.lamalla.cat/cultura/musica/article?id=117119

Bernat Marcús i el primer servei de correus privat d’Europa (s.XII)

Comerciant i banquer barceloní del segle XII. Tot i que algun autor ha arribat a especular sobre la seva possible ascendència grega, sembla que era descendent d’un ciutadà barceloní anomenat Marcús, fet presoner durant l’expedició d’Almansor que va saquejar Barcelona el 985 i que va ser alliberat, posteriorment, mitjançant el pagament d’un rescat. Bernat Marcús va arribar a tenir una gran influència en l’alta política del país i, tot i no tenir origen noble, va formar part del consell de Ramon Berenguer IV. Les seves activitats comercials el van obligar a crear i mantenir una àmplia xarxa de contactes repartits per llocs molt diversos mitjançant un grup de missatgers destinats a aquesta tasca. Aquest servei li suposava un cost considerable i, com a bon comerciant, va tenir la pensada de rendibilitzar-lo, oferint-lo a tothom que el necessités, a canvi d’unes quotes. D’aquesta manera, va crear el primer servei postal de caràcter general conegut a Europa. El 1166, Marcús va fer un llegat per construir un hospital, un cementiri i una capella, que encara es conserva i que porta el seu nom –capella d’en Marcús-, al costat de la strata Franca, una de les vies principals de sortida de la ciutat de Barcelona cap al nord. Aquesta capella, dedicada a la Mare de Déu de la Guia, va esdevenir la seu de la Confraria de Correus i Troters, que va reunir els correus de Marcús i d’altres preexistents (troters de bústia de Pere Marenes) i que va significar el naixement de la institució de correus privats més antiga que es coneix a Europa i que, a principis del segle XVI, convertiria Barcelona en el centre neuràlgic de l'intercanvi de correus entre la península Ibèrica i la resta del continent. Sota el porxo de la capella, eren beneïts els troters o correus que sortien de viatge. Estem parlant del correu privat, no pas del correu oficial que mantenien les diverses monarquies o l’església per als seus assumptes oficials com era el cas, per exemple, del sistema de correu reial establert per Jaume I, de tipus radial amb tres rutes que partien de Barcelona cap a València, Saragossa i Perpinyà. La creació de la confraria va significar l’ordenació del servei. Mitjançant successives disposicions reials i municipals es van establir, no solament les obligacions postals: preus (sis diners per llegua), autorització per subcontractar un servei en cas de malaltia, etc.; sinó, també, els drets i obligacions dels mateixos correus i troters: fixació de plantilles, establiment d’uns torns de sortida, garanties de continuïtat en la professió, establiment d’una jubilació o dret d’assistència hospitalària en cas de malaltia. Els problemes per a la confraria van començar quan Carles I va voler estendre a territori català, el monopoli del servei de correus que la família Thurn und Taxis havia aconseguit al Sacre Imperi Romanogermànic primer i, l’any 1505, a la corona de Castella, durant el regnat de l’austríac Felip I, el Bell. Amb el suport del Consell de Cent, la confraria va aconseguir mantenir la seva independència al Principat durant un temps, tot i que els Thurn und Taxis, amb el suport reial, van aconseguir, finalment, controlar-la. Durant el període 1705-1714, la confraria va recuperar la seva independència. Felip IV (V de Castella), l’any 1716, va incorporar el servei de correus a la corona, suprimint, per una banda, el monopoli dels Taxis i, per l’altra, reduint la confraria a una institució amb funcions merament religioses. A continuació us oferim imatges de la capella de la Mare de Déu de la Guia, a Barcelona, coneguda com a Capella d'en Marcús, construïda entre 1166 i 1188, gràcies al llegat del comerciant barceloní Bernat Marcús       Armand Sanmamed 26 d'octubre de 2009

Els productes amb "sentiment" català tenen també el seu estand a Alimentària

Dijous, 25.3.2010. 11:00h 

d Foto: Ramon Carner

La Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional (Xecna) és present aquests dies al Saló Alimentària. És la primera vegada que hi participa, i els resultats són molt engrescadors, segons el seu impulsor i representant Ramon Carner que, alhora, és president del Cercle Català de Negocis (CCN). Apart de la ja coneguda Alter Cola, o Cola Catalana, l'empresari catalanista s'endinsa en el món dels refrescos amb la incorporació de la Tònica Catalana i, per primera vegada, en el de les delicatessen amb les "crackanies", que no tenen res a veure amb el programa de sàtira esportiva. Són uns dolços de xocolata, amb cor d'ametlla, avellana, mango o raïm. Però, en aquestes dates, no hi podia faltar el producte amb referència a una festa molt nostrada: el cava Sant Jordi, presentat el primer dia de la Fira.


Carner, considera aquest certamen una bona oportunitat per a donar a conèixer al món els seus productes amb "consciència" local. I així ha mantingut tractes amb distribuïdors de la resta de l'estat, però també de punts tant llunyans com el Japó o Estats Units. L'empresari està especialment motivat per a donar a conèixer el seus productes als consumidors de casa nostra. Encara queda molt per fer, però sap que el boca-orella és important i confia plenament en la qualitat dels productes que distribueix. De moment, refrescos com el Despertaferro, el cava 2014, el vi Tot Pagat,  el vi tèrbol "Onze de setembre de 1714" o el whiski Jaume I, es poden trobar en botigues de dimensions reduïdes, de delicatessen i també en la cadena Bon Preu- Esclat.

Més informació: Xecna
Font: http://www.jornal.cat/noticia/els-productes-amb-consciencia-catalana-tenen-tambe-el-seu-estand-a-alimentaria

Entre les primeres 100 webs ja n'hi havia una en català

Allà a primers dels noranta Tim Berners-Lee, el seu creador, va tenir el món sencer al cap i el va dibuixar. Tot el que fem avui amb normalitat -- comprar per internet, veure televisions de l'altra punta del món o escriure correus a les nostres filles-- un dia era aquí, en aquest simple paper.

Poc després Berners-Lee va fer un llistat de les primeres cent webs que hi havia al món. Cent! I entre elles ja hi havia una en català, la de la Universitat Jaume I de Castelló, al País Valencià.

Què vull dir amb això? Que vam estar atents a la novetat i ens hi vam apuntar sense complexos. Les universitats van jugar un paper clau en el desenvolupament al nostre país d'una internet pròxima a la comunitat, sense grans multinacionals ni empreses enormes al darrere. Van saber obrir els seus servidors i regalar espai a tothom qui feia coses, una decisió responsable de la qual naixem tots.

Font: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/conferenciaparis.pdf

EL DAVANTAL DE JORDI BASTÉ

(30/10/2009)

  

Són les vuit del matí. Bon dia Catalunya!

Cal veure cada dijous, gairebé com una obligació, el Mikimoto a Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim al país, és aire fresc. Obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens està passant a Catalunya.

Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa. Que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d’una altra època i hi ha poca gent.

Veure el Mikimoto a Afers Exteriors és la imatge d’un programa necessari per a l’autoestima d’un país. Per descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu fora sense perdre el gust del seu origen.

Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador copiat per altres grans cadenes espanyoles. El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir, després d’uns dies de depressió quadribarrada.

Catalunya no són els Millets, els Montulls i els que puguin venir. Ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres ni els pressumptes ni els corruptes. No ens equivoquem, el nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig.

Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom.

A Catalunya, tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum, i la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà, el Delta de l’Ebre, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà.

 A Catalunya, tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu. I fins i tot tenim una muntanya santa amb una verga negra; gegants i capgrossos, rumba i havaneres, i tenim mongetes amb les que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brasa, i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar.

Al meu país es fa castanyada, i demà fem que les criatures arrebossin amb pinyons el massapà, com també un dia a l’any els permetem fer cagar un bastó, anomenat ‘Tió’, a veure si s’han portat bé. I també tenim un Palau de la Música, i tant que el tenim!

El meu país és tan petit que és meravellós, i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.

El meu país ha de tirar endavant, i hem de saber fer-ho. I a qui li correspongui, ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar, sí, sí, sí, sí! S’ha d’anar a votar!

No, amics, no, això no és Itàlia. M’hi nego! No ho permetrem. Això és Catalunya: la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin.

Catalunya se sent, Catalunya no es pateix. És massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d’una punyetera vegada, i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se n’oblidi. Ens n’hem de sortir . Som-hi d’una vegada!

Són les vuit i tres minuts. Benvinguts al món.

Barretinas en el Titicaca

Enric Juliana | 11/10/2009 |

En la isla de Taquile los incas llevan barretina. Y visten chaleco corto sobre camisa blanca, faja bordada y unos pantalones de pescador que parecen recién comprados en Cadaqués o l'Escala. Los varones que habitan la mayor isla peruana del lago Titicaca visten a la catalana.

Tiene su historia la isla. A 3.950 metros de altura y algo alejada de la costa, fue uno de los últimos reductos incas en caer en manos de los conquistadores españoles. Quinientos años después, bajo el azul más azul del cielo, Intika (su nombre en quechua) parece Castellterçol un domingo de aplec. Aun siendo evidente, es un rastro poco documentado. Algunas guías turísticas lo atribuyen al noble Pedro González de Taquila –¿de origen catalán?– que habría impuesto esa forma de vestir a los indígenas, tras convertirse en señor de la isla en el siglo XV. Otras fuentes señalan que Carlos III, tiempo después, concedió Taquile a un inquieto industrial de Figueres que implantó allí, en el lago más alto del mundo, un taller de fajas y barretinas con la excelente lana de los rumiantes andinos.

Taquile (o Intika) ofrece buen material a las diferentes tendencias catalanas. A los nacionalistas clásicos, fieles al pujoliano volksgeist (el espíritu del pueblo del romanticismo alemán), les habla de la tenacidad de la tradición en las más difíciles circunstancias y en los lugares más remotos. A los soberanistas de nuevo cuño sin duda les resultará sugerente la imagen del último reducto inca ante las furias del conquistador Pizarro. A los socialistas les gustará saber que los 1.700 habitantes de la isla se rigen por la propiedad comunal. Y a la religión sostenible le conmocionará este dato: en Taquile apenas se registran emisiones de CO2 de origen animal, puesto que no hay caballos, ni mulas, ni bueyes. Ni perros. Todo lo que se mueve lo traslada el hombre, despacio, despacio, muy despacio, porque a cuatro mil metros la baja presión del oxígeno no está para bromas. También hay una nota de interés para el profesor Francesc de Carreras en aras a su combate contra el victimismo: si fuese cierta la presencia de barretinas en los Andes desde el siglo XV, podría corregirse –o al menos matizarse–, la controvertida idea de que la Corona de Aragón fue radicalmente excluida del comercio con América hasta bien entrado el XVII.

Fragment de la notícia