Querol i Strubell relacionen usos i representacions lingüístiques amb les reivindicacions nacionals

Ressenya publicada en la revista PRESÈNCIA diumenge 24 de gener del 2010

«Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya»

Autors: Ernest Querol i Miquel Strubell

Editorial: UOC

Pàgines: 224

PVP: 20 euros

La incorporació i la interrelació de preguntes sobre la identitat nacional dels enquestats i sobre la seva posició davant de qüestions de caire polític obre una via per entendre millor la societat catalana.

Vostè què faria?

          Totes les enquestes vetllen per la idoneïtat de les preguntes: aquest llibre no n’és una excepció, en presentar i comparar dues enquestes sobre coneixements i usos lingüístics, l’una de 1997 i l’altra de 2008. Un munt de dades i de precisions sobre la capacitat d’entendre, de parlar, de llegir i d’escriure recorre les preguntes i les interpretacions que en fan els autors, Ernest Querol i Miquel Strubell. Hi ha diferències, per exemple, entre les persones que han tingut el català com a llengua inicial (terme que es refereix a la llengua que l’enquestat “va parlar primer, a casa, quan era petit”) i les que no han tingut el català com a llengua inicial. És interessantíssim, també, adonar-se de l’evolució de la transmissió lingüística intergeneracional, segons la llengua inicial de cada cònjuge i també segons l’edat i el sexe. Així mateix, és destacable l’evolució de la llengua inicial, de la llengua habitual, de la llengua amb la parella i de la llengua transmesa als fills. No debades els autors acaben maquillant una frase coneguda del basc JoxAnton Artze: una llengua no es perd perquè els qui no la saben no l’aprenen sinó perquè els qui la saben no la fan servir. Els autors la retoquen, vistos els resultats, dient que una llengua és viable quan els qui no la saben l’aprenen i quan els qui la saben la fan servir i la transmeten als fills.

          Una de les preguntes de l’enquesta de 2008, innovadora en relació amb una de les preguntes habituals del Centro de Investigaciones Sociológicas, és “vostè què faria, en un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya?” Ja no es demana què votaria sinó què faria. Aquí hi ha la possibilitat d’abstenir-se, de votar en blanc o de dir que no sap què faria. La resposta és clara: el 36% aniria a votar a favor de la independència! És una llàstima, no això, sinó que els primers quadres de l’obra apareguin incomplets i algun, fins i tot, il·legible.    

David Paloma

La cultura catalana, en un esforç de traducció i edició, ha generat un llibre que és una primícia internacional.

7/2/2010  MONS I MERAVELLES

El Còdex Beza

• La cultura catalana, en un esforç de traducció i edició, ha generat un llibre que és una primícia internacional.

Foto: narcÍs comadira

Narcís Comadira

Ja fa uns dies vaig tenir l’honor de prendre part en la presentació d’un llibre excepcional. Extraordinari en molts aspectes. I si en parlo en un racó com ara aquest, que no vol ser especialitzat de cap manera, és precisament per la seva excepcionalitat. El llibre porta per títol Demostració a Teòfil i per subtítol, Evangeli i Fets dels Apòstols segons el còdex Beza. El seu autor és Lluc, així, sense el sant que habitualment precedeix el seu nom. I l’edició i la traducció és de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. ¿On és l’excepcionalitat d’aquest llibre? ¿No és una traducció més d’allò que coneixíem com a l’Evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols? Doncs no. La primera cosa que ens sorprèn és el gruix del volum. Més de set-centes pàgines. Un pròleg llarg i important i un text bilingüe, grec i català, disposat, no diré en vers, perquè no es tracta de versos, sinó en una columna de ratlles curtes, establertes segons el sentit. Que una editorial catalana, petita i que comença, Fragmenta, portada per Ignasi Moreta i Inês Castel-Branco, s’hagi atrevit amb un llibre així, ja denota una encomiable excepcionalitat. La cultura catalana no està acostumada a aquestes coses, i per això, quan passen, cal parlar-ne.

A part d’aquest esforç de traducció i d’edició, cal destacar que aquest llibre és una autèntica primícia internacional. Veurem per què. El Còdex Beza és un manuscrit uncial conservat a Cambridge —per això porta el nom de Codex Bezae Cantabrigiensis— i conté els quatre evangelis (Mateu, Joan, Lluc i Marc, que aquest era l’ordre antic) i els Fets dels Apòstols. El còdex és bilingüe, grec i llatí, i disposa el seu text en aquesta mena de diguem-ne versos, per entendre’ns. Però el autors d’aquesta edició, que ja he dit que és una primícia en el món mundial, estudiant el text, comparant el lèxic i les expressions del fins ara anomenat Evangeli de sant Lluc i dels Fets dels Apòstols, han arribat a unes conclusions realment revolucionàries. De moment, pensen que no es tracta de dos textos sinó de les dues parts d’un de sol i per això ells el publiquen en un sol volum i li posen el títol de Demostració a Teòfil. I això també és atrevit, perquè segons ells l’Evangeli de sant Lluc ja no és un evangeli, és a dir, una proclamació d’una bona nova, sinó que pertany a un altre gènere literari, el de la demostració. I els Fets, serien, per tant, la segona part d’aquesta demostració. Demostració de què? Doncs que Jesús és el messies. Demostració a qui? Doncs a Teòfil. I qui és Teòfil? Doncs el fill d’Annàs i gendre de Caifàs, ho recorden?, que tant van tenir a veure en la mort de Jesús. Fins ara es creia que Lluc era un pagà, un gentil, per dir-ho com ho deien llavors els jueus. Doncs no, segons els autors d’aquesta edició, Lluc seria un jueu, i, encara més, un rabí. Com veuen, tot això és certament revolucionari. I aquesta revolució es fa, per primer cop, en català. A mi, aquestes coses, m’emocionen. Que la nostra cultura, per petita i mediocre que sigui i tan desassistida, encara pugui produir llibres com aquests em provoca un batec notable d’esperança. Que ens movem en un àmbit molt especial? Ja ho sé. Que som quatre gats que ens mirarem aquest llibre? Potser sí. Però també, a part de donar testimoni d’aquesta excepcionalitat cultural, si en parlo aquí és per augmentar-ne, ni que sigui amb quatre gats més, el nombre dels lectors. No desitjo altra cosa.
Edició a part, revolució a part, primícia internacional a part
—sembla que diverses editorials estrangeres, anglesa, alemanya, francesa, esperen poder publicar-ne versions en aquestes llengües—,
he de dir que la traducció al català és magnífica, que està a l’alçada del ja reconegut valor literari de Lluc, perquè no oblida la voluntat de precisió de Lluc, perquè ens ofereix un text català que busca l’exactitud de la literalitat, que esquiva les paràfrasis, que subratlla la col·loquialitat i evidencia la tendresa de l’original. A més a més, la peculiar forma que té el Còdex Beza de presentar el text i que els traductors al català respecten, fa que la seva lectura sigui més àgil i més fàcil.

La presentació dels dos textos de Lluc seguits, com les dues parts d’una sola obra, confereix una unitat narrativa apassionant al conjunt, que es pot llegir, creences a part, com un magnífic llibre d’aventures. Un mínim exemple: «Quan es feu de dia, / els mariners no coneixien aquella terra, / però distingien certa badia que tenia una platja... Havent llevat les àncores, / les deixaven anar al mar; afluixaren alhora també les amarres dels timons / i hissaren la vela del trinquet; aprofitant la ventada, intentaren d’abordar a la platja».
Tenim a les mans, a part del valor que pugui tenir per a un creient, un llibre d’autèntica literatura, un clàssic que ens arriba acompanyat d’una tesi innovadora i en una traducció preciosa que segueix només el text i que no busca en cap moment intencions paral·leles, pastorals o contemporaneïtzadores que de vegades desfiguren els originals fins al ridícul.

*Escriptor.
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=684943&idseccio_PK=1006&h=100207

Per un catalanisme cosmopolita

El cosmopolitisme no és sinònim de desconnexió amb tot allò que sigui nacional. Ben al contrari, el cosmopolitisme es funda en una sèrie de principis ètics capaços d’informar l’acció política amb el propòsit d’impregnar la cultura nacional amb una perspectiva cosmopolita. Traslladat al món de la política catalana, el desig de decidir el futur polític de Catalunya en una nació plena, democràtica i socialment justa, així com la construcció d’una societat pròspera, moderna i europea configuren el que Montserrat Guibernau denomina el “catalanisme cosmopolita”. Aquest és, segons l’autora, un moviment “radical, progressista i innovador” propi del segle XXI.



Guardonat amb el Premi d’Assaig Breu de la Fundació Josep Irla, Per un catalanisme cosmopolita fa una radiografia del país i del catalanisme; també analitza la situació dels moviments nacionalistes a Escòcia i el Quebec. A banda, descriu les diferents accepcions del concepte de cosmopolitisme i formula la iniciativa del catalanisme cosmopolita com un element capaç, segons Guibernau, de contribuir decisivament a retornar la il·lusió a un poble –el català– decebut, que ha de trobar la seva veu, redescobrir el veritable significat de la democràcia i lluitar per la seva llibertat. Entre els reptes més importants per aconseguir-ho, Guibernau en destaca la unitat del catalanisme per tal d’obtenir el reconeixement de Catalunya en el si de l’Estat espanyol i la necessitat d’encarar i enfortir la presència de Catalunya a la Unió Europea i la projecció internacional de la cultura i la llengua catalanes.

Autor: Montserrat Guibernau. Editorial: Angle, 2009.

El catalán, una lengua asediada, dels historiadors Solé Sabaté i Villarroya

En el Butlletí núm. 179, el president Pujol recomanava de rellegir El catalán, una lengua asediada, dels historiadors Solé Sabaté i Villarroya. En el moment de la seva publicació, l’any 1995 –i precisament en castellà–, ja va provocar un cert enrenou entre els anticatalans negacionistes i, tot sigui dit, silenci entre molts amics i coneguts. Com diu el president, convé que els catalans rellegim, o llegim, el llibre –que encara és possible de trobar– per fer memòria i no acabar pensant que la persecució del català mai ha existit. En el magnífic prefaci, Ferrer i Gironès resumeix la història de l’assetjament de la llengua catalana des del segle XVIII fins al franquisme. I, després d’una breu introducció, els autors presenten, per ordre cronològic, des de l’agost del 1936 fins al 1975, una relació de fets –disposicions, declaracions, articles, prohibicions, multes– contra la llengua catalana i contra tota expressió de catalanitat. El contingut del llibre deixa ben palesa la voluntat continuada i incansable, des de fa segles, d’aniquilar i esborrar del mapa el català. Que encara no s’hagi aconseguit és una prova de la vitalitat del català i de la força de la raó, i no pas de la inexistència de la persecució. Una lliçó d’història que cal no oblidar.

Autor: Josep M. Solé i Sabaté; Joan Villarroya. Ed.Columna, 1995