Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 15 de maig de 2016
www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/catalanofobia-origen-historic_103106_102.html#
...
L’origen polític
L’origen històric de la catalanofòbia remunta a l’època de
trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna.
Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs
Estats destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en
una lluita d’afirmació i d’expansió. Maquiavel i la raó d’Estat. La
lluita per esdevenir un Estat –territorialment extens i demogràficament
potent- capaç de liderar el vell somni de la unificació europea. En
aquell segle,
els Reis Catòlics,
Isabel de Castella i Ferran d'Aragó,
i els seus descendents havien creat una entitat política –un imperi-
que era una reunió d’Estats independents, cadascun amb una relació
singularitzada i diferenciada respecte al poder central. El
Principat de Catalunya, també.
En aquell paisatge complex, plural i difícil de coordinar, les
classes dominants castellanes –l’oligarquia militar i latifundista-
ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable col·laboració
dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular com la
matriu de l’imperi. Hi jugava a favor el fet que el poder central (la
monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I
Castella va voler ser
Hispània, un concepte antic i
abstracte que calia actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics
naturals: la península Ibèrica. La pretesa superioritat castellana
exercida amb una combinació de forces centrífugues –la dominació de la
perifèria peninsular- i forces centrípetes –la depuració de la
diferència ètnica i religiosa-.
Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la
catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per
antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat
Ni moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos, ni bascos, ni
catalans, ni gallecs, ni portuguesos. La idea d’Espanya que es debatia
en els cenacles de poder era castellanista, catolicista i
aristocràtica. La tradició del Cid, el pensament dels místics, i
l’estètica del
Greco al
Entierro del conde Orgaz.
Espanya concebuda com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i
latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era
reduït a la categoria d’heretgia i de traïció. L’espanyolitat fabricada
pel poder i la catalonofòbia estan íntimament relacionades. Les crisis
entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona
del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de
l’espanyolitat.
L’origen econòmic
El 1626 Castella estava sumida en una crisi econòmica i social de
grans dimensions. La monarquia –que equivalia a dir l’Estat- estava en
bancarrota. I la misèria en què estaven instal·lades les seves classes
populars va inspirar el
Lazarillo de Tormes. La revolució dels
Comuneros
–del segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una
revolució social oposada a la política imperialista, que consumia els
recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil
guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus
banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei
–que equivalia a dir el primer ministre-, va donar un cop d’efecte:
reactivar els fronts de guerra per desviar el focus d’atenció.
Per finançar la guerra va exigir a Catalunya una contribució
proporcional al cens del país (els seus intendents havien calculat el
doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament
s’hi podia negar. Les classes mercantils de Barcelona -que tenien el
control polític del país- van considerar que aquestes guerres eren un
mal negoci, perquè perjudicaven les relacions amb els seus clients
holandesos i francesos. Llavors es va desfermar una campanya brutal de
catalanofòbia que pretenia tapar el fracàs d’
Olivares i
de l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota del
que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna
universal.
L’origen social
Va comptar amb la col·laboració –a vegades forçada i en d’altres
entusiàstica- de les més destacades figures artístiques castellanes de
l’època, que actuaven com a
voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb l’obligada distància que imposa el temps- de la
“brunete mediàtica” de
l’actualitat. Catalunya va ser convertida en la causa de tots els mals
que amenaçaven la supervivència de la monarquia hispànica, que equivalia
a dir de la idea castellana i oligàrquica d’Espanya. Declarar-se
públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la societat castellana, va
ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei. Que
equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi
rei-pàtria-estat.
I
Quevedo, una reconeguda figura literària -en el seu propi temps- del
Siglo de Oro castellà,
i amb una copiosa massa d’admiradors de la seva obra, per aconseguir
el favor d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va
arribar a proposar la liquidació física dels catalans. El
1640, amb l’
esclat de la Revolució dels Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar en una proclamació d’independència- va publicar a quatre vents: “
En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”.
La catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de
l’ideari supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un
tòtem de l’imaginari popular hispànic.
Quevedo: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”
Actituds tan normals com fer ús de la llengua catalana, del dret
català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a propòsit-
en un estigma.
El català perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica i silenciada de “
autos de fe” i de “
expedientes de limpieza de sangre”. La diferencia amenaçant.
La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem
del català malparit i menyspreable- dibuixa una imatge que és pantalla
d’escriptori de l’espanyolitat castissa i esperpèntica. Ho escenifica el
Cuadro de las Lanzas, de
Velázquez; amb la particularitat que el burgmestre de
Breda
no representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota
definitiva de les classes populars castellanes. El segrest de la
història. I la síndrome d’Estocolm.
'La rendición de Breda' o 'Las lanzas'. Velázquez.
56
