Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme espanyol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme espanyol. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 d’abril del 2021

“...hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”

Que eso de la nación española no había quedado muy claro en 1812 lo demuestra el hecho de que Antonio Alcalá Galiano -que no por ser un político corrupto dejaba de ser, a la vez, una de las mentes más lúcidas del liberalismo español- dijera en la sesión del estamento de procuradores de 12 de marzo de 1835: “Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”.... 

Nada puede ser más nefasto que confundir la idea del “Estado”, una comunidad de ciudadanos libres, iguales en derechos y en deberes, ligados al gobierno por un pacto social que se renueva en cada votación general, con la de la “nación”, un concepto de identidad cultural que ninguna ley -ni constitución, ni estatuto- puede imponer o prohibir, porque pertenece al dominio de la conciencia.  

El Partido Popular y la Constitución de Cádiz / Josep Fontana. Posted on 2010/05/07. 

https://dedona.wordpress.com/2010/05/07/el-partido-popular-y-la-constitucion-de-cadiz-josep-fontana/

dilluns, 29 de gener del 2018

Un diari suís es pregunta per què a Espanya "odien tant" els catalans

El Nacional
Foto: Viquipedia
Barcelona. Dimecres, 13 de desembre de 2017



El diari suís Neue Zürcher Zeitung, un dels rotatius de referència de Suïssa, ha publicat un reportatge sobre l'animadversió que senten els catalans a l'Estat espanyol. Sobre com viuen aquesta sensació de greuge els catalans. En un reportatge titulat Per què ens odien tant? Què pensen els catalans sobre Espanya, el diari analitza com es viu aquest recel històric des de Catalunya.

""Som diferents". Aquesta és l'explicació repetida dels catalans, sobre per què no encaixen fàcilment a l'Estat espanyol i a la societat espanyola", apunta el diari. El reportatge parla amb testimonis, com Núria Sala, de Ponts, que explica el que va succeir en aquesta localitat durant la repressió policial contra el referèndum de l'1 d'octubre. "No hauríem imaginat mai que la policia espanyola seria capaç de fer una cosa semblant": El reportatge apunta que aquesta frase s'escolta sovint a Catalunya. "Els diaris de Madrid van informar que les unitats enviades a Catalunya estaven "molt motivades". També es van poder veure vídeos dels policies aplaudits amb els crits d'A por ellos", descriu.
El diari parla amb altres testimonis, com l'alcalde de la Seu d'Urgell, Albert Batalla, i el diputat de Junts pel Sí Josep Maria Forné. Aquest fa una explicació de la diferència cultural de fons dels catalans a l'Estat espanyol. "Nosaltres som comerciants, i busquem un acord on tots poguem coincidir fins a cert punt. Els castellans són guerrers, volen conquerir i dominar", apunta. ..... https://www.elnacional.cat/ca/politica/un-diari-suis-per-que-a-espanya-odien-tant-catalans_221085_102.html

dimecres, 12 d’abril del 2017

Els estats promouen una identitat nacional, intenten assimilar les minories i homogeneïtzar


En democràcia s’han de tractar les persones amb igualtat i reconèixer les identitats. Abans es donava per descomptat que els estats no tenien identitat i que només existien individus amb drets de ciutadania. Però no és així. Els estats promouen una identitat nacional, intenten assimilar les minories i homogeneïtzar.


Entrevista a Josep Costa: “Espanya fa exactament allò que no ha de fer per evitar la independència”

dijous, 27 d’agost del 2015

El nacionalisme perillós...

Billig sostiene que en las naciones estables, sin problemas identitarios, se produce un recordatorio permanente a sus ciudadanos de que constituyen una nación y, sin embargo, sus dirigentes políticos no son denominados «nacionalistas» a pesar de que el nacionalismo está siempre presente detrás de sus discursos, así como en los productos culturales, e incluso en la estructura de los periódicos (información nacional, información internacional). El profesor de Psicología de la Universidad Complutense de Madrid José Luis Sangrador, escribe en su libro Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías, (Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas, 1996): «Cuando los ciudadanos de estas “pequeñas” nacionalidades hacen gala de una fuerte identificación “nacional”, pueden ser tachados de “nacionalistas” por los grandes Estados-nación, que no parecen entender que ellos mismos no son otra cosa sino un producto histórico del nacionalismo. De este modo, y como advierte Billig (1995), el nacionalismo propio se presenta por el Estado-nación como una fuerza cohesiva y necesaria bajo la etiqueta de “patriotismo”, mientras que el nacionalismo “ajeno”, más aplicado a las nacionalidades subsumidas en tales Estados fuertes, se presenta como una fuerza irracional, peligrosa y etnocéntrica. (Fuente: Wikipedia)

The New Yorker, duríssim: Espanya utilitza a Cervantes, quan era un escriptor antiespanyol que es burlava de Castella

The New Yorker CervantesRevisíó: Josep Maria Bellmunt
La que és possiblement la més prestigiosa revista cultural dels Estats Units, The New Yorker, de referència no només a tota Amèrica del Nord, sinó també a molts llocs de tot el món, fa una duríssima i àcida critica de la recerca dels ossos de Cervantes, i de la manipulació de la seva figura, de la seva obra i del seu pensament.
Per començar afirma que una broma habitual sobre el Premi Cervantes, el premi literari establert pel Ministeri de Cultura d’Espanya l’any 1976, és que el mateix Cervantes no l’hagués rebut mai. El motiu és que en el seu cor, Cervantes era el més anti-espanyol dels escriptors espanyols, i perquè, com a escriptor, no se’l tenia en gran estima. Recorda que en la seva obra mestra, “Don Quixot”, es burla de gairebé tots els aspectes de la vida a Castella del segle XVII, des de la Inquisició, fins al llenguatge i la literatura mateixa, i que el seu sentit de l’humor va mostrar tot el país com a miserable
Però la famosa revista novaiorquesa diu que tot això no ha dissuadit Espanya, que està  disposada a estimar-lo, sense importar el motiu, i que ara un grup d’espanyols format per un historiador, un geofísic, i els experts forenses sembla haver desenterrat els ossos i de Cervantes i els de la seva esposa, Catalina de Salazar, i que encara que la caixa que suposadament conté algunes de les restes, té les inicials MC, és molt dubtosa la seva veracitat, perquè “francament, l’ortografia espanyola no va aconseguir estandarditzar-se  fins a molt més tard”.
Ilan Stavans, l’autor de l’article, que porta el títol de “The Downside to Digging Up Cervantes” ( La inconveniència de desenterrar a Cervantes), diu que quan Cervantes va escriure la novel·la estava perdent la paciència, amb ell mateix, i molt probablement, amb Espanya.
Però el més interessant potser arriba quan diu que, en temps de crisis Espanya recorre a Cervantes. Així va ser al 1898 quan les restes de l’imperi espanyol es van ensorrar, amb la pèrdua de les seves colònies d’Ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Llavors l’elit intel·lectual coneguda com la Generació del 98, amb l’ultracatòlic Miguel de Unamuno, al capdavant va intentar trobar sentit religiós i anima espanyola en l’obra de Cervantes, sense importar-li com Cervantes ridiculitzava i era contrari tot això.
El mateix explica que va passar durant la dictadura franquista, quan l’obra mestra de Cervantes era la cola que mantenia enganxats les decadents estructures de l’estat en el seu conjunt, i que ara, amb la crisi actual (abdicació de Juan Carlos, alta taxa atur i col·lapse fiscal) que situen Espanya com el pròxim país a caure després de Grècia, està succeint el mateix.
Conclou que amb un Cervantes que no tenia domicili fix a Espanya, sense llocs amb que es conegués relació directa, com el cas de Shakespeare amb Stratford-upon-Avon i el Globe Theatre de Londres, que atrauen milers de visitants, el circ que envolta el treball forense està posant  la primera pedra d’una naixent indústria del turisme Cervantes. Clarament, els ossos de Cervantes són bons per als negocis, sentencia Stavans

http://araomai.cat/the-newyorker-durissim-espanya-utilitza-a-cervantes-quan-era-un-escriptor-antiespanyol-que-es-burlava-de-castella/

dissabte, 4 d’abril del 2015

4/4: Posem que el Parlament decideix quins són els senyals d’identitat catalans

VICENÇ VILLATORO | Actualitzada el 03/04/2015 18:57

Fa una llei que diu que els calçots, la botifarra amb seques, els castells, la marededéu de Montserrat, el parlar de Barcelona, les bitlles, les sardanes i el Barça són els senyals d’identitat catalana. La rialla s’hauria sentit de punta a punta del món, començant per Catalunya. Posem que aquesta llei té un objectiu pràctic: negar qualsevol possibilitat de subvenció a tota activitat que menystingui o agreugi aquests senyals d’identitat. I com que això de menystenir i agreujar no és gaire objectiu, la mateixa llei crea un observatori que diu qui menysté i qui agreuja. I en aquest observatori no hi posa les universitats, les acadèmies oficials creades a aquest efecte, sinó associacions privades amb posicions pintoresques i extremistes sobre aquestes qüestions. Oi que sona a impossible? Doncs és el que ha fet el Parlament valencià, amb els únics vots del PP. Ho comentava en aquests termes Josep Palomero, vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada des del Parlament i arraconada i humiliada ara per una part majoritària d’aquest mateix Parlament. Si no hi hagués això de les subvencions públiques pel mig, seria un acudit. Amb diners públics pel mig, és un escàndol.


DIETARIVV

VICENÇ VILLATORO 

 

http://www.ara.cat/firmes/vicenc_villatoro/Posem-Parlament-decideix-didentitat-catalans_0_1333066746.html


diumenge, 28 de desembre del 2014

Serrat i el català


Alguns espectadors de TVE no van pair gaire bé que la nit del 24 de desembre, en l’especial dedicat a Joan Manuel Serrat, alguns dels convidats cantessin en català. No és cap innocentada. No saps si plorar o plorar. Estopa i Pablo Alborán van cantar un tema amb Serrat en la llengua de Pompeu Fabra i es veu que això és molt ofensiu, per no dir que és una provocació i una falta de respecte majúscula per als que pensen que llengua cooficial és un sinònim de folklore. Els comentaris que vam poder llegir a Twitter, i que van que fer que Serrat fos trending topic durant dos dies, són de jutjat de guàrdia. “ No entiendo por qué la UNO ESPAÑOLA permite un programa así, que se cante catalán y mierdas así ”. O bé “ no pegaba nada que en un canal que pagamos todos los españoles nos pongáis, detrás del mensaje del rey, un programa en catalán ”. I un últim exemple: “ ¡¡¡Pero qué puto cachondeo es esto!!! ¡¡¡El día de Nochebuena en La 1 cantando en catalán!!! Subtítulos en español… #putavergüenza ”. S’ha de dir que una gran majoria de tuitaires es van dedicar a criticar els tuits anteriors, però no deixa de ser patètic que a aquestes altures de la pel·lícula encara estiguem així. [...]

http://www.ara.cat/firmes/guillem_sans/Serrat-catala_0_1274872585.html

dijous, 18 de setembre del 2014

Margallo troba fatal que conflictes que abans es dirimien per la força ara se solucionin votant

Margallo: “Que Escòcia votés per la independència seria un precedent pèssim per a la UE i per al món”.

Com diu Bassas: Ho han llegit bé: un ministre d’un estat de la UE troba fatal que conflictes que abans es dirimien per la força ara se solucionin votant. Segles d’autoritarisme impregnen l’estat espanyol.

diumenge, 31 d’agost del 2014

La CNMV vol que es trossegi AENA


En un dur informe al juliol, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va deplorar per ineficient i contrari a la lògica del mercat el model de gestió centralitzada que vol perpetuar el govern del PP amb la privatització parcial d’Aena. La CNMC va demanar que es faci d’aeroport en aeroport i no com un lot, tal com té previst l’executiu espanyol, perquè la gestió centralitzada és “una excepció” en l’entorn europeu i ha “provocat ineficiències”. A més, l’organisme va criticar que hi hagi una “caixa comuna” amb què els aeroports rendibles “sufraguen els deficitaris”, un model “inadequat a les necessitats del mercat”. La ministra de Foment, Ana Pastor, però, no fa cas a Competència i tirarà endavant la privatització parcial i en lot. [extret de l'ARA]

dimarts, 27 de maig del 2014

Madrid es el problema, de Borja de Riquer en La Vanguardia

el 26 mayo, 2014 
OPINIÓN
El año 1887, Valentí Almirall, en su L’Espagne telle qu’elle est, sentenció que el gran problema político de entonces era España, no Catalunya. El último número de la revista L’Avenç lleva un editorial titulado “El problema es español”. Pienso que el principal problema que hoy tenemos no es Catalunya, ni tampoco es España, sino que es Madrid. O mejor dicho, el bloque político-económico que desde Madrid controla y gestiona toda España. Me explicaré: cuando escribía Almirall, y años después Joaquín Costa, una oligarquía poco moderna y un caciquismo tradicional dominaban España desde un Madrid pequeño, burocrático, provinciano y bastante desvinculado de Europa. El gran cambio se produjo con el franquismo, que consiguió convertir Madrid en “la capital del capital”. El régimen de Franco no sólo hizo de Madrid el exclusivo centro de las decisiones políticas, también propició que fuera el principal núcleo financiero y sede del poder económico. Se quiso hacer de Madrid un importante centro fabril, puesto que era preciso “descongestionar las grandes y peligrosas concentraciones industriales de Barcelona y Vizcaya” (Franco, 1944). Y si el primero y el segundo objetivo se lograron con creces, el tercero fracasó. Hoy no queda casi nada de las grandes industrias madrileñas creadas durante franquismo.
El proceso de convertir Madrid en la capital del gran capital se ha reforzado notablemente durante los 35 años de democracia, a pesar de la creación del Estado autonómico. Los gobiernos del PSOE y del PP han hecho de Madrid al gran beneficiado de sus políticas. En Madrid se recaudan los impuestos, se concentran las principales inversiones extranjeras –más del 65%–, se controlan los principales flujos financieros, es la sede de los más importantes centros de decisión públicos y privados y de más de la mitad de las empresas de mayor volumen de ventas. Pero Madrid exporta poco, está muy por debajo de lo que le correspondería porque produce muy poco. Sobre todo gestiona y reparte los recursos del conjunto español, pues su modelo es básicamente extractivo.
Hay un fenómeno significativo que aparece en todas las encuestas sobre los sentimientos identitarios de los españoles: la Comunidad de Madrid es donde hay el más alto sentimiento de pertenencia español y la menor identificación con su comunidad autonómica. No ha cuajado un regionalismo madrileño, cosa que sí ha pasado en la mayoría de las otras comunidades. El sentimiento de “capitalidad” imprime un carácter tan acusado que ha producido una gran identificación con el Estado-nación español hasta el punto que hoy son muchos los madrileños que piensan que, en el fondo, España es Madrid.
Estamos ante una sutil forma de apropiación de España por parte de Madrid. La enfática defensa de la nación española hecha por muchos políticos y los intelectuales de Madrid es una hábil forma de proteger el “modelo Madrid”. Aunque esta gran concentración de poderes sólo beneficia a una pequeña minoría. A una élite integrada por buena parte de los máximos dirigentes de los partidos españoles, por directivos bancarios y de multinacionales, por altos técnicos de la administración pública, por ejecutivos de empresas, por algunos profesionales e incluso por intelectuales. Las estrechas relaciones entre política y negocios, lo bastante bien engordadas durante la locura especulativa de los años 1996-2010, han consolidado una nueva oligarquía española, más moderna, poderosa y ambiciosa que la denunciada por Costa hace un siglo. El comportamiento de esta élite no es de simple administradora del patrimonio común de todos los ciudadanos, sino que a menudo actúa como el amo de la finca: recuerden aquello de “el solar es nuestro”. Esta minoría privilegiada, como controla también buena parte de los medios de comunicación, ha logrado difundir la falacia de que está defendiendo la nación de todos los españoles cuando, de hecho, protege su modelo de gobernar y decidir. Esta élite es la principal causante y beneficiaria de la baja calidad de la actual democracia española: monopolio de los partidos institucionales, políticas de influencias y corruptelas. Y es la gran responsable del considerable despilfarro de recursos públicos provocado por su política neocaciquil. Favorecida por el bipartidismo institucional (como durante la Restauración), esta élite se muestra firmemente opuesta a cualquier reforma democratizadora y, evidentemente, al derecho a decidir reclamado por la mayoría de los catalanes. Catalunya es demasiado importante para dejar que se escape de su control: concentra el 16% de la población, el 19% del PIB, el 22% de las recaudaciones fiscales, el 25% de las exportaciones, el 25% del turismo, el 35% de las patentes comunitarias, etcétera. Su forma de gestionar la vida política española sería inviable sin Catalunya. Hoy la élite de Madrid ve Catalunya como una “grande y peligrosa” concentración económica y “es preciso” que no tenga un auténtico poder: hace falta que todo continúe igual.
El caso catalán no ha provocado la actual crisis política española. Al contrario, es uno de los resultados de la persistencia del “modelo Madrid”. Los propugnadores de hipotéticas terceras vías tendrían que saber que cualquier propuesta o pacto sobre el futuro político español pasa necesariamente por el desmantelamiento de este depredador y escasamente democrático modelo de gobierno que sólo está beneficiando a la nueva oligarquía madrileña del siglo XXI.

dimarts, 4 de febrer del 2014

Cuando una imagen vale más que mil palabras: Una foto de Felipe González con una insignia con el yugo y las flechas en el pecho

Como es sabido, los principales fundadores del PSOE en la transición democrática provenían del falangismo. Es también el caso del PSOE de Extremadura. Muchos de ellos han tratado de borrar cualquier tipo de huella documental que atestigüe tal pertenencia. Un claro ejemplo es de su figura más emblemática, es decir, Felipe González, alias Isidoro. Éste, por su condición de universitario, optó por realizar el servicio militar obligatorio en las milicias universitarias en los años sesenta. Era un privilegio y exigía, por supuesto, voluntad porque lo que sí era obligatorio era ir como recluta y soldado raso. Según el artículo 1º del Decreto de 22 de febrero de 1941, "los miembros del Frente de Juventudes encuadrados en el Sindicato Español Universitario recibirán la instrucción militar superior en la Milicia Universitaria de Falange Española Tradicionalista y de las JONS". Que quede claro que esto no lo hacía cualquiera. Las milicias universitarias utilizaban un emblema en forma de placa que se ponía en el pecho (en la derecha). El escudo era una adaptación del que utilizaba el SEU (el yugo y las flechas falangistas y el cisne (simbolo de Cisneros) con fondo ajedrezado y dos espadas que cruzaba éste como signo del Ejército de Tierra. También llevaba el uniforme dos cordones, uno de color gris, y otro con el color específico de la carrera que correspondiese). Esto es Memoria Histórica, pero de verdad. Y que el PSOE estuvo de vacaciones durante el franquismo, pues mayor prueba no puede existir para corroborarlo.

El joven estudiante Felipe González, alférez de
 complemento, recibe instrucción en el campamento
 militar de Monte la Reina (Zamora) en 1963 luciendo
en  el pecho el yugo y las flechas (Fuente: EFE)
 http://historiademonesterio.blogspot.com.es/2012/03/una-imagen-que-vale-mas-que-mil.html

diumenge, 12 de gener del 2014

El LAPAO existeix i és parlat al sud de la Xina

El dialecte lapao forma part del grup Naxi, una llengua amb uns 300 mil parlants

| Actualitzat el 08/05/2013 a les 20:05h
Arxivat a: Societat, LAPAO, Xina, xinès, naxi
Pictogrames de la llengua naxi, els que utilitza el lapao. Els de dalt a la dreta ni són catalans ni porten barretina.

El lapao és un dialecte de l'àmbit xinès/tibetà que es parla, fonamentalment, a la Xina meridional, bàsicament a la província de Yunnan, tot i que també hi ha parlants a Birmània i el Tibet. En general, els lingüistes consideren que forma part del grup Naxi, parlat actualment per unes tres-centes mil persones, una tercera part de les quals són monolingües.

El lapao, com la resta de dialectes del naxi, té dues grafies pròpies, estructurades a través pictogrames o bé per signes de tipus sil·làbic.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Cánovas 1896: "Cuba mai serà independent". Cañas 2013:“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”




Cánovas 1896: "Cuba mai serà independent"

Avui fa 117 anys La Vanguardia publicava el discurs del president espanyol Cánovas del Castillo sobre la “imposssible” independència de Cuba, els arguments en front el cas català no han canviat


Els mandataris espanyols no han estat capaços d’aprendre cap lliçó, la lectura dels arguments del discurs de Cánovas del Castillo negant la possibilitat de la independència de Cuba fa palès l’immobilisme i la miopia intel·lectual de la casta política espanyola. Sorprèn que amb un segle a les espatlles l’anàlisi de les demandes de llibertat d’un territori i els arguments per negar-la  siguin, salvant la distància històrica, idèntics. Cánovas situa les causes de la demanda en l’adoctrinament, i en les ambicions inqualificables d’una comunitat que gaudeix dels mateixos privilegis que la resta de territoris, menysprea els negres “salvatges” i els intel·lectuals que la reclamen i assegura que la comunitat internacional els donarà l’esquena perquè la unitat d’Espanya és inqüestionable. Setze mesos després del seu discurs Cuba era lliure.
La miopia dels mandataris espanyols no té remei

El discurs de Cánovas del Castillo del 21 de novembre de 1896, que es pot llegir a l’hemeroteca de la Vanguardia, negant la possibilitat de la independència de Cuba té moltes similituds amb el discurs i les actituds de Rajoy davant el procés endegat pel poble català. 

L’adoctrinament: els diaris predicaven obscenament i impunement la separació d’Espanya

En el seu discurs Cánovas afirma que la revolta de Cuba l’entristeix i que és el resultat d’ambicions inqualificables per no haver cedit posar en mans dels rebels el poder de l’illa. Una illa que segons ell tenia massa llibertat ja que gaudia del mateix règim que la metròpoli i on la llibertat de premsa era il·limitada, fins el punt, que alguns diaris predicaven “obscenament la separació de la mare pàtria” sense que els tribunals els perseguissin. ”A Cuba s’ha predicat durant anys la independència i s’ha preparat la rebel·lió contra la pàtria”, deia.

El rebuig internacional

El discurs del rebuig internacional també hi era present, “als EUA no hi ha un sol home d’estat seriós i influent que vulgui en realitat la independència de Cuba perquè veuen que en realitat suposaria un retrocés de la civilització”, afirmava, i afegia que una Europa “sàvia, fecunda i lliberal” també abandonaria Cuba.

La qüestió cubana, una qüestió interna que s’apuntala amb el dret  

Més endavant Cánovas assegurava que en la qüestió cubana “tenim de part nostre el dret”, i aquesta és una qüestió interior i no “dono valor a les paraules autoritzades d’alguns oradors dels EUA fetes per satisfer el populatxo”.
   
Cap concessió, cap renuncia, la raó i el dret estan amb Espanya

L’antic president espanyol continuava: “Espanya és unànime, res de concessions, res de debilitats, cap abdicació... no vull conciliació, res de mitges tintes, cap transacció amb els rebels”, i  conclou  que “l’honor d’Espanya no pot admetre un sol instant la paraula renúncia” i resumeix la seva política assegurant que es basa en: “cap fanfarronada ni temeritat, calma i fermesa a l’interior i a l’exterior cap concessió, cap pas enrere, cap debilitat davant ningú. La raó i el dret estan amb nosaltres i tenim la voluntat indestructible de fer-los triomfar”. La història demostra que estava molt equivocat.
 

Cañas:“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”

La prepotència de C’s és cada cop més evident, emparats amb la cobertura que els dóna la caverna mediàtica van de sobrats i es permeten fer advertències com aquesta


Aquestes amenaces les va fer el diputat Jordi Cañas davant de diferents persones, que ho han corroborat al directe!cat, i mostren que el partit d’Albert Rivera està molt allunyat dels paràmetres democràtics. Les actituds agressives de personatges com el diputat de C’s mostren la veritable cara d’un partit que atià l’odi contra Catalunya i que no té cap escrúpol per falsejar els fets, amenaçar i fer-se les víctimes per intentar liderar una opció radical contra el procés democràtic endegat a Catalunya. Les paraules de Cañas mostren el pitjor dels sectors unionistes, atien la violència contra el procés davant la derrota democràtica i amenacen en promoure un enfrontament de la societat civil per posar en qüestió el  procés.
C’s sap que democràticament ho tenen perdut, la seva esperança és atiar l’enfrontament de la societat catalana

“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar” és una frase que vol atiar la por, l’odi i rebentar el procés democràtic per exercir el dret a decidir, el que no poden guanyar democràticament, ho  volen guanyar amb violència.

Jordi Cañas  depassa els límits de la democràcia i això és molt greu, i més, en un parlamentari

Les seves paraules són un greu atac a la convivència, són un greu atac al procés democràtic i pacífic que el poble de Catalunya ha endegat, a més, de suposar una amenaça en tota regla vers el procés sobiranista que té el suport de la majoria.

Malgrat gent com Jordi Cañas, el procés cap al dret a decidir arribarà a bon port

Ni els seus insults, ni les seves mentides i amenaces podran amb la voluntat d’un poble, la democràcia s’imposarà a un partit que fomenta la violència i no desautoritza a un dirigent que es capaç d’amenaçar amb paraules com aquestes.

dilluns, 18 de novembre del 2013

Les llàgrimes de Montserrat Caballé per la unitat d'Espanya omplen d'ironia les xarxes

Twitter reacciona amb humor a les declaracions de la soprano en contra de la Via Catalana i la independència

Dos dies després de la Via Catalana, quan 1,6 milions de persones van unir les seves mans per reclamar la independència del país, Montserrat Caballé va participar en un acte públic a Saragossa. Durant la trobada, a la soprano li van preguntar la seva opinió sobre la manifestació de la Diada. Després de dir que "sóc de Nacions Unides des del 88 i ens han ensenyat la convivència", Caballé va afirmar que "els pobles del món hem d'estar units. No podem fer cadenes, les cadenes són per a l'esclavitud. Les cadenes humanes són per separar".
"Les cadenes poden ser de ferro, d'or, de plata, però han de ser bones cadenes. No han de ser cadenes que separen i humilien", va dir Caballé, fent servir un argument contra la Via Catalana que es va fer servir a la premsa de Madrid. A més, la soprano va desqualificar l'acte de protesta fent referència a la majoria silenciosa, un altre dels arguments emprats des de la premsa i el govern espanyol: "S'ha dit que hi ha hagut un milió i mig de persones a la cadena, on eren els 7 milions?". "Sóc molt feliç d'haver nascut a Barcelona, d'haver-me casat amb un aragonès, que la meva mare fos de València i que els meus fills hagin estudiat a Espanya", va dir Caballé, eixugant-se les llàgrimes entre els aplaudiments del públic.
Tot i que Caballé va fer aquestes declaracions fa dos mesos, i tot i que es van penjar a internet de forma immediata, han passat desapercebudes fins ara. La polèmica ha sigut immediata, sobretot després que Pilar Rahola hagi qualificat Caballé de "personatge", i li hagi recriminat plorar per la unitat d'Espanya mentre manté el seu domicili fiscal a Andorra per evitar pagar impostos a l'estat espanyol.
Les llàgrimes de Caballé i el comentari de Rahola han revolucionat aquest dijous les xarxes, que han reaccionat amb ironia. "A Montserrat Caballé l'emociona tant ser espanyola que tributa a Andorra", deia @albertpedret, mentre que @ArnauGomisM piulava que "Montserrat Caballé estima prou Espanya com per plorar contra la independència, però no tant com per deixar de tributar a Andorra". "Quan aneu a Andorra fixeu-vos en l'entrada de la duana, hi ha l'entrada de vehicles, la de vehicles pesants i la de Montserrat Caballé", comenta @ElMetdeRibes. Altres usuaris de la xarxa, però, es mostren més indignats amb la diva. És el cas de @Davidcat18, que piula: "Caballé, l'andorrana insultant els que vam anar a #ViaCatalana. Si tant respecta els espanyols que pagui aquí els impostos".
De fet, l'escàs afecte que els usuaris de Twitter demostren aquest dijous a la soprano catalana no es limita només a les seves declaracions del setembre en contra de la independència de Catalunya, sinó també a la seva participació en l'espot de la grossa de Nadal de la loteria espanyola, on apareix al costat de Raphael i David Bustamante, un anunci que ha provocat tota mena de comentaris negatius per part dels usuaris de la xarxa.

http://www.ara.cat/xarxes/montserrat-caballe-independencia-andorra_0_1029497294.html

diumenge, 20 d’octubre del 2013

"pretensión independentista ... que el ordenamiento no puede desconocer"

Al Ramón Jáureguui (PSOE) li hauríem de preguntar si tres segles i 30 anys de democràcia intentant-ho tot no han estat suficients:

Entrevista a Jáuregui: “España debe aceptar la singularidad catalana”

P. ¿Qué diría a quienes sostienen que es un derecho democrático y quieren ser consultados?
R. Les diría que la pretensión independentista no puede materializarse sino como consecuencia de un proceso de mayorías muy sólidas, constatadas en el tiempo, territorialmente uniformes, que acaban configurando una opinión jurídico-política que el ordenamiento no puede desconocer. Pero es un proceso, no es un “aquí te cojo, aquí te mato”, no es una oportunista convocatoria de una consulta aprovechando la coyuntura y manipulando los sentimientos por el desgaste social que provoca la crisis económica. Eso es oportunista y tramposo, obliga a los ciudadanos de Cataluña a expresarse en posiciones extremas y les oculta las consecuencias de esa decisión. Cuando la gente decide sin saber, no se está profundizando en la democracia.
Ens diu que calen anys i constància i que aleshores no es podria "desconèixer"... Tot i així, cal dir que potser és l'únic polític PPSOE que ve a dir que ho acceptaria.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Un jutge proposa davant de militars d'il·legalitzar 'partits separatistes'

Luis Tomás Zapater Espí va participar ahir en unes jornades organitzades per l'exèrcit
Les autonomies 'són un frau de llei' i cal 'deixar fora de la legalitat qualsevol polític separatista'. Ho va defensar dilluns Luis Tomás Zapater Espí, jutge i professor de Dret Constitucional a la UPV, durant una conferència del Curs Internacional de Defensa, organitzat per l'Acadèmia General Militar de Saragossa a Jaca (Osca). Segons que explica El Confidencial, Zapater va argumentar ahir que les autonomies s'havien format sota frau de llei i que la constitució espanyola s'havia emprat pels partits separatistes per a negociar amb l'estat.

Les declaracions també van ser piulades pel compte de la revista Atenea, un diari digital de Defensa i Seguretat. 

El jutge i constitucionalista va defensar que se suprimeixin els articles referents a competències autonòmiques, el terme nacionalitat i 'qualsevol que continuï donant peu a la producció de separatismes'. I va dir que calia deixar fora de la llei 'qualsevol partit polític separatista': 'No té sentit que amb els impostos de tots els espanyols es faci política en contra d'Espanya i s'assenyali en una diana als enemics d'aquesta suposada nacionalitat fictícia, que només existeix en la literatura de deficients mentals com Sabino Arana', va acabar etzibant. Segons El Confidencial, això va generar sorpresa entre els militars, 'que van qüestionar la idoneïtat de la tribuna elegida per pronunciar aquestes paraules'. 

La intervenció de Zapater era la primera d'unes jornades militars que van ser inaugurades poques hores abans per la presidenta del govern de l'Aragó, Luis Fernanda Rudi. 

http://m.vilaweb.cat/noticia/4147366/20131002/autonomies-frau-llei-diu-jutge-conferencia-militars-espanyols.html

dimecres, 25 de setembre del 2013

Madrid estimula la independencia catalana

Publicado el 17 Septiembre 2013 Escrito por Felipe Portales
Ver los debates de la Televisión Española informa y entretiene, más aun con el contraste de la deplorable televisión chilena. Sin embargo, no termina de impactar el autoritarismo e intolerancia de que hace gala el establishment madrileño al referirse a los crecientes deseos manifestados por el pueblo catalán de construir un Estado propio.
Así, en lugar de contemplar un ejercicio democrático de intentar convencer a dicho pueblo de las bondades históricas, actuales y –sobre todo- futuras que tendría para Cataluña seguir unida a España; se está en presencia de torpes intentos de amedrentamiento colectivo, que pueden resumirse en varios eslóganes majaderos: ¡Es ilegal lo que ustedes pretenden! ¡Va contra la Constitución! ¡No se les puede permitir!

Es decir, que puede ser perfectamente cierto que el pueblo catalán tenga fundamentadas quejas históricas y actuales respecto de su larga integración (¿o subordinación?) en España; de que su desarrollo económico y cultural se vea entorpecido por el marco político en que se desenvuelve; y de que efectivamente esté adquiriendo un deseo de independencia nacional; pero nada de eso interesa a los políticos y periodistas madrileños. O peor aún, pareciera que en el fondo ellos intuyeran o estimasen que aquellos agravios son reales y que las aspiraciones independentistas son mayoritarias; pero que éstas “afortunadamente” no podrían realizarse simplemente porque son “ilegales”. Al menos, esa impresión deja la ausencia de argumentos de fondo y la beligerancia anticatalanista de sus posiciones.

Más allá de lo débil –como veremos luego- de dicha interpretación jurídica restrictiva de los derechos humanos; creo que ¡difícilmente se podría esgrimir un planteamiento más favorable para la causa independentista catalana! Porque lo que le están diciendo, en definitiva al pueblo catalán es que está obligado a permanecer en España; gústele o no, le favorezca o no. Honestamente pensaba -desde Chile- que había razones más sólidas para fundamentar la conveniencia, para Cataluña y España, de mantenerse unidos. Es además muy curioso escuchar argumentaciones jurídico-políticas decimonónicas en un medio de comunicación globalizado propio del siglo XXI…

Por otro lado, la tesis de que el intento “soberanista” catalán sería ilegal, no tiene asidero de acuerdo a los principios contemporáneos de derechos humanos. La comunidad internacional hace ya tiempo que postula la prioridad absoluta del derecho de autodeterminación de los pueblos. Tanto así, que el artículo primero de los tratados internacionales más importantes de Naciones Unidas (el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos y el Pacto Internacional de Derechos Económicos y Sociales) estipula igualmente que: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural”.

Dada la preeminencia del derecho internacional sobre el derecho interno, aquel tratado (ratificado en 1977 por España) prevalece sobre la Constitución española que, a este respecto, recoge ciertamente la tradición franquista, al afirmar en su Artículo 2º: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles…”. Pero incluso la propia Constitución pone en entredicho lo anterior al establecer en su Artículo 96 que “los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional”.

Y, más todavía, la lógica elemental convierte en antidemocrático todo intento de un Estado plurinacional en obligar a sus naciones constituyentes a permanecer coercitivamente en su seno. Es lo que entendió la República Checa y Eslovaca respecto de Eslovaquia en 1993; lo que igualmente comprendió Canadá respecto de Quebec en 1980 y 1995; y lo que ha entendido el Reino Unido en relación a Escocia. Esperemos que, en definitiva, prevalezca también la lógica democrática en España… 

http://www.elclarin.cl/web/index.php?option=com_content&view=article&id=9198:madrid-estimula-la-independencia-catalana&catid=13:politica1&Itemid=12

diumenge, 8 de setembre del 2013

A Espanya diuen que tothom va donar suport a Barcelona 92...

A Espanya diuen que tothom va donar suport a Barcelona 92, i que hem de fer el mateix, aquí veiem el dia de la inaguració: