Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris identitat nacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris identitat nacional. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de desembre del 2024

 

https://www.instagram.com/reel/DDScGzLPIe5/?utm_source=ig_web_copy_link

 

📚️ Historiador, escriptor, periodista i consultor gastronòmic, professor d’Enogastronomia de l´Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fins a la jubilació… Jaume Fàbrega i Colom (Fontcoberta, Pla de l’Estany, 1948) és un savi i prolífic gastrònom, reconegut com a autoritat aquí i a fora, autor de més d’una vuitantena de llibres.⁠

🍽️ Un guerriller que a través de publicacions, conferències, classes i activisme a les xarxes socials es dedica a reivindicar la llarga tradició culinària dels #PaïsosCatalans. Una tradició que considera en perill per diverses i profundes causes –que no s’està d’enumerar i combatre–, i que ha volgut reivindicar a 'Cent receptes a la catalana' (Ed. Cossetània), un dels darrers llibres publicats enguany. L’anem a veure a casa seva, al Pla de l’Estany, on ens rep amb la seva proverbial ironia i afabilitat.⁠

🔗 Podeu llegir l'entrevista a www.vilaweb.cat⁠

#VilaWeb #Cuina #Gastronomia

 

dimarts, 6 d’abril del 2021

“...hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”

Que eso de la nación española no había quedado muy claro en 1812 lo demuestra el hecho de que Antonio Alcalá Galiano -que no por ser un político corrupto dejaba de ser, a la vez, una de las mentes más lúcidas del liberalismo español- dijera en la sesión del estamento de procuradores de 12 de marzo de 1835: “Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”.... 

Nada puede ser más nefasto que confundir la idea del “Estado”, una comunidad de ciudadanos libres, iguales en derechos y en deberes, ligados al gobierno por un pacto social que se renueva en cada votación general, con la de la “nación”, un concepto de identidad cultural que ninguna ley -ni constitución, ni estatuto- puede imponer o prohibir, porque pertenece al dominio de la conciencia.  

El Partido Popular y la Constitución de Cádiz / Josep Fontana. Posted on 2010/05/07

https://dedona.wordpress.com/2010/05/07/el-partido-popular-y-la-constitucion-de-cadiz-josep-fontana/

dissabte, 4 d’abril del 2015

4/4: Posem que el Parlament decideix quins són els senyals d’identitat catalans

VICENÇ VILLATORO | Actualitzada el 03/04/2015 18:57

Fa una llei que diu que els calçots, la botifarra amb seques, els castells, la marededéu de Montserrat, el parlar de Barcelona, les bitlles, les sardanes i el Barça són els senyals d’identitat catalana. La rialla s’hauria sentit de punta a punta del món, començant per Catalunya. Posem que aquesta llei té un objectiu pràctic: negar qualsevol possibilitat de subvenció a tota activitat que menystingui o agreugi aquests senyals d’identitat. I com que això de menystenir i agreujar no és gaire objectiu, la mateixa llei crea un observatori que diu qui menysté i qui agreuja. I en aquest observatori no hi posa les universitats, les acadèmies oficials creades a aquest efecte, sinó associacions privades amb posicions pintoresques i extremistes sobre aquestes qüestions. Oi que sona a impossible? Doncs és el que ha fet el Parlament valencià, amb els únics vots del PP. Ho comentava en aquests termes Josep Palomero, vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada des del Parlament i arraconada i humiliada ara per una part majoritària d’aquest mateix Parlament. Si no hi hagués això de les subvencions públiques pel mig, seria un acudit. Amb diners públics pel mig, és un escàndol.


DIETARIVV

VICENÇ VILLATORO 

 

http://www.ara.cat/firmes/vicenc_villatoro/Posem-Parlament-decideix-didentitat-catalans_0_1333066746.html


dijous, 28 d’agost del 2014

Ni Espanya, ni França, NUTS-ES5!

Em sembla que NUTS-ES5 deu ser l'única denominació oficial dels Països Catalans, que ningú pot criticar, ni considerar política o tendenciosa, perquè correspon a la divisió europea per territoris amb finalitats estadístiques.

Com que la fa l'Eurostat, podem dir el NUTS-ES5 per parlar dels Països Catalans davant dels unionistes sense que puguin al·legar res!



NUTS és l'acrònim francès de la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques utilitzada per la Unió Europea amb finalitats estadístiques. És definida per l'Oficina Europea d'Estadística (Eurostat) i els resultats són utilitzats, entre altres coses, per la redistribució regional dels fons estructurals de la UE.

La nomenclatura NUTS té una estructura jeràrquica de tres nivells, més dos nivells d'unitats administratives locals (en anglès LAU) que també s'anomenen NUTS nivells 4 i 5. L'esquema de la nomenclatura es proposa la definició de regions europees equiparables, adaptades a les divisions administratives pròpies de cada estat membre i basades en la població total resident.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Independentistes però amb 'la roja'



ENQUESTA


Una majoria de catalans volen la independència i seleccions pròpies, però mentrestant s'identifiquen amb els equips que representen Espanya



JORDI MUÑOZ


POLITÒLEG | Actualitzada el 22/07/2012 00:00





















Fa unes setmanes van coincidir les celebracions per la victòria de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa amb la publicació d'un baròmetre del CEO que situava, per primer cop, el suport a la independència en un hipotètic referèndum per sobre del 50%. Molts van apel·lar a les grans audiències de la roja i als petards que es van sentir aquells dies pels carrers de Catalunya per qüestionar l'evidència demoscòpica o parlar d'una societat fortament polaritzada.

Però ni una cosa ni l'altra semblen ajustar-se a la realitat. Ara sabem, per exemple, que l'1 de juliol una majoria dels independentistes es van alegrar dels gols de Cesc i Jordi Alba davant la selecció italiana. Com sabem, també, que la majoria dels que donen suport a la selecció espanyola són alhora partidaris que les seleccions catalanes puguin competir oficialment. La societat catalana, complexa com és, s'entossudeix a encaixar en els clixés simplificadors que alguns, a banda i banda, voldrien imposar-li.

Per això el debat que s'ha suscitat últimament sobre la necessitat de garantir l'oficialitat del castellà en una hipotètica Catalunya independent sembla menys problemàtic a l'opinió pública que entre determinades elits: una gran majoria dels enquestats pensen que el castellà hauria de seguir sent oficial en un estat català sobirà. Els que voldrien representar el nacionalisme català com un projecte agressiu i amenaçador per als castellanoparlants no sembla que parlin de la nostra realitat. De fet, fins al 60% dels independentistes comparteixen la idea que el castellà hauria de seguir sent oficial, per bé que amb una posició preferent del català.

Aquesta posició en favor de l'oficialitat del castellà sembla molt relacionada amb la confiança en la salut de la llengua catalana: de fet, el rebuig a l'oficialitat del castellà només és majoritari entre els que perceben la situació del català com a molt dolenta (60%), mentre que entre els que pensen que és bona o molt bona, aquesta és una opció molt minoritària. La normalització del català, doncs, és una bona notícia també per al castellà, ja que permet una aproximació més tranquil·la a la qüestió lingüística. Els que diuen defensar el bilingüisme potser n'haurien de prendre nota: una de les claus per a la convivència entre llengües és que tothom pugui percebre que la seva llengua gaudeix de bona salut i no està amenaçada.

Independència i crisi

Pel que fa al suport a la independència, l'enquesta de Tàstic Consulting per a l'ARA confirma la tendència que fa temps que es detecta a les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió. Al voltant del 50% dels enquestats diuen que votarien a favor de la independència si se'ls preguntés, i només un 24% afirmen clarament que hi votarien en contra. Aquestes proporcions, que fa un cert temps ja que observem, ens parlen d'un suport a la independència força transversal, que va més enllà dels votants de partits estrictament independentistes. Una de les claus d'aquest suport creixent possiblement té a veure amb la percepció, clarament majoritària, que la independència milloraria ostensiblement la situació econòmica de Catalunya.




La presència de catalans justifica el suport a Espanya

Els petards de celebració i les grans audiències eren, sembla, un bon indicador del sentiment majoritari: un 70% dels enquestats donen suport a les seleccions espanyoles quan competeixen internacionalment. Tanmateix, abans que els espanyolistes locals dibuixin un somriure de satisfacció amb les xifres, potser haurien de saber que la majoria de partidaris de la roja no ho són per sentiment espanyol sinó, sobretot, perquè hi juguen esportistes catalans i perquè no hi ha seleccions catalanes a les quals poder fer costat. Aquesta diversitat de raons explica que el suport a les seleccions espanyoles sigui majoritari fins i tot entre els independentistes, que s'hi identifiquen bàsicament per la presència de catalans.

El que separa partidaris i detractors de la independència, doncs, no és tant l'adhesió o el rebuig a la selecció espanyola, com els motius (i, possiblement, la intensitat) de la simpatia: per a uns és una expressió de la seva identificació nacional i per a altres és, sobretot, una qüestió més pragmàtica. Una divisòria, doncs, més subtil i matisada del que molts esperarien.

Només els votants de PP i C's no volen seleccions pròpies

Una altra mostra d'aquesta complexitat la trobem en el fet que més del 60% dels que, per un motiu o un altre, donen suport a les seleccions espanyoles són alhora partidaris que les seleccions catalanes puguin competir internacionalment en tots els esports. I és que la reivindicació d'oficialitat de les seleccions catalanes és compartida per un 60% dels enquestats, i és gairebé tan majoritària com el suport a Espanya en competicions internacionals. La causa de les seleccions catalanes compta, de fet, amb un suport molt ampli i transversal: és clarament majoritària entre els votants de tots els partits tret del PP i Ciutadans.

Per exemple, més d'un 60% dels votants del PSC hi estan a favor. Aquest és un terreny en què la distància entre l'opinió pública i la realitat institucional, que impedeix que Catalunya pugui competir oficialment, és molt gran. I una altra mostra que aplegar el consens majoritari de la societat és condició necessària però no suficient per avançar en l'autogovern. La legislació espanyola imposa el seus límits i només permet a Catalunya competir en esports minoritaris.

L'independentisme majoritari no renuncia al castellà

Malgrat les dificultats en alguns àmbits com el cine, la percepció majoritària sobre la salut del català és positiva. Cal dir, tanmateix, que són els castellanoparlants els que tenen una visió més optimista sobre la salut del català: un 73% la veuen bona o molt bona, mentre que entre els catalanoparlants aquesta percepció és compartida només per un 37%. Tot i això, la idea que el castellà hauria de ser oficial en una Catalunya independent suscita un acord molt majoritari en tots els grups, incloent-hi també més d'un 60% dels catalanoparlants.

Majoria sòlida a favor de la independència

L'evidència s'acumula enquesta rere enquesta i és, per tant, cada cop més sòlida. Avui, al voltant de la meitat dels catalans votarien, si poguessin fer-ho, a favor de la independència. Tanmateix, qui pensi que aquesta meitat és un grup compacte i homogeni d'independentistes molt militants, s'equivoca. És un col·lectiu divers, que vota diverses opcions polítiques, i no només partits independentistes. El que sí que els uneix, clarament, és la percepció que la independència milloraria de manera ostensible la nostra situació econòmica en plena crisi.

dimecres, 23 de maig del 2012

A Alemanya se'n riuen del rei. En un joc, pots fer de rei caçat

22 de maig de 2012 22:31 h

A Alemanya se'n riuen del rei. En un joc, pots fer de rei caçat

Les caceres i els afers de la corona traspassen fronteres, arriben a la televisió alemanya i inunden la xarxa en forma de joc


La paròdia del rei Joan Carles arriba a Alemanya. El programa 'Leute, Leute!', de la cadena pública ZDF ha carregat el seu sarcasme contra la figura del monarca espanyol. El programa ha recordat l'accident del seu nét Froilà, la cacera d'elefants a Botswana i la seva presumpta relació amb la princesa alemanya Corinna zu Sayn-Wittgenstein. A més, es va anunciar com circula per internet un joc on pots fer de rei caçat, i a ritme de pasdoble 'Que viva España', demostrar les habilitats del jugador caçant elefants. Al rei ja no se'l creuen fora del regne. 

dijous, 5 d’abril del 2012

Blogger dirigeix els seus blocs al domini .es

    Blogger, la plataforma de blocs de Google
  • Blogger, la plataforma de blocs de Google

Moltes entitats que utilitzen el sistema de blocs Blogger s'han trobat que la seva pàgina dirigeix a un domini regional .es. Blogger ja havia avisat que aplicaria aquest canvi.
La mesura va ser adoptada per classificar tots els blocs per estats i així emparar el contingut de cada bloc a les lleis de cada país. Però com sovint passa en algunes decisions de caire internacional, no s'ha tingut en compte la voluntat dels habitants dels territoris del món, que no se senten identificats com a ciutadans dels estats on habiten. És el cas de molts blocaires i entitats catalanes que han vist com el seu bloc es dirigeix a un domini .es.

El blocaire Xavi Caballé, ha penjat en el seu bloc L'Home dibuixat dos solucions molt interessants per evitar el domini .es. A part d'aquesta solució, i d'altres que podem trobar per la xarxa, hi ha la possibilitat de migrar el contingut del bloc a una altra sistema de blocs com Wordpress, per a persones individuals, o, a la Plataforma de Blocs de Xarxanet, en el cas de ser entitat.
Font d'informació: Vilaweb.

http://www.xarxanet.org/informatic/noticies/blogger-dirigeix-els-seus-blocs-al-domini-es

La millor solució és enganxar aquest fragment al codi html a sota mateix del :

dissabte, 3 de desembre del 2011

La quadratura del Cercle


Per a alguns catalans, diu Josep Piqué en un article recent, "si no parlem del seu tema –per exemple, el famós pacte fiscal- no som patriotes". No cal dir que a títol personal tothom té dret a opinar sobre el que cregui més oportú. La qüestió important, però, no és debatre les opinions de Josep Piqué sinó les opinions públiques d’una institució, el Cercle d’Economia, que en aquests moments ell mateix presideix. O dit d’una altra manera, la qüestió és si entre les opinions recents del Cercle en matèria econòmica calia referir-se (o no) a la situació fiscal catalana i a les vies per a sortir de la crisi a Catalunya.

En el document que va publicar el mes d’octubre passat : "A temps de sortir del túnel. L’hora de la política", el Cercle explicita les conviccions que defineixen el seu "codi genètic": una profunda aposta per Europa; una defensa de l’economia social de mercat que garanteixi la nostra competitivitat, cohesió social i Estat del Benestar; i el caràcter transcendental de l'acció política orientada a aquests objectius. Tres són, doncs, els subjectes clau explicitats en les seves preocupacions : Espanya, Europa i l’economia social de mercat. Res a dir, al contrari... si no fos que no hi ha cap referència directa a Catalunya.
Creiem que és aquest element xocant el que ha provocat la dissonància envers el darrer document del Cercle. Diversos titulars de premsa han traslladat a la llum pública aquest joc canviat de percepcions. Els catalans esperen que els seus empresaris, professionals i acadèmics contribueixin als temes que han d’estar presents en l’agenda catalana, perquè Catalunya s’hi juga el present i el futur. Però resulta que alguns d’aquests actors de la societat civil catalana escriuen documents que es podrien firmar a qualsevol altre lloc d’Espanya. S’ha insistit des de tots els fronts en la progressiva desafecció ciutadana envers els polítics, però ningú ha obert boca sobre la desafecció envers les institucions de la nostra societat civil. Les preguntes són inevitables. Les entitats consagrades de la societat catalana han evolucionat al mateix ritme que els seus ciutadans? Sintonitzen amb les seves inquietuds? O més aviat algunes d’elles poden quedar superades pels temps? És aquest tipus de document el que esperen els catalans i el que ara tocava publicar?
Nosaltres interpretem que una part de la sorpresa ciutadana davant el darrer document del Cercle l’hem de cercar aquí. Algú s’imagina avui que un think tank suec, portuguès, flamenc o escocès avalués el moment present de l’economia i la política sense fer referència al seu propi país i situació, i sense tenir en compte la greu problemàtica econòmica derivada del seu dèficit fiscal? Si el Cercle reclama més Europa i més Espanya però no gosa tan sols referir-se a Catalunya, de què ens està parlant o ens vol parlar? El problema de fons, doncs, no és de què parla el Cercle sinó des d’on parla el Cercle i a qui s’adreça, és a dir, quin és el marc nacional, territorial i cultural que té al cap i el públic objectiu que té com a interlocutor. Des dels estudis hermenèutics de Gadamer, sabem que no hi ha text sense context. És el context el que ens dóna el codi interpretatiu, la clau de lectura. Des de Catalunya, el text del Cercle grinyola perquè aquest el situa "fora de context". Si els processos de codificació depenen de l’autor, el text, el context i els lectors, el text del Cercle falla en els dos darrers elements.


[Article publicat amb Àngel Castiñeira a l’AVUI el 02.02]

divendres, 18 de novembre del 2011

Els mapes

Els mapes que representen la realitat poden ser diversos. Massa sovint sols tenim al cap els mapes polítics. Però n'hi ha d'altres que expressen millor la realitat. I que potser anticipen les futures realitats també per als mapes polítics.



El català brilla a Twitter

Un mapa recull les llengües en què es tuiteja arreu del món, i el català és l'única sense estat que apareix com a dominant en el seu territori
El mapa ha estat elaborat per Eric Fischer amb l'aportació tecnològica de l'informàtic Michael McCandless. Mostra les llengües que es fan servir per tuitejar, així com la intensitat de l'activitat. El mapa que mostra les llengües més usades per tuitejar / Eric FischerFLICKR
Un informàtic i un cartògraf dels EUA han elaborat un mapa amb els 64 idiomes més usats a Twitter, i el català és l'únic que, sense tenir estat propi, domina al seu territori. Catalunya es distingeix pintada de verd en contraposició al vermell -corresponent al castellà- que impera a la resta de l'Estat. Per la seva banda, l'èuscar no apareix al mapa, ja que les estadístiques tenen caràcter mundial i els tuits en aquesta llengua no van aconseguir suficient representació. Sí que hi surt el gallec, tot i que la seva presència queda diluïda pel color del castellà.
Josep Lluís Micó, codirector del Digilab de la Facultat de Comunicació Blanquerna, indica que "el pes d'una llengua a una xarxa social no vol dir necessàriament que hi hagi molts més parlants". Del mapa en dedueix que els tuitaires catalans "són fanàtics de la tecnologia i mantenen una activitat intensa". El castellà continua sent majoritari a les xarxes socials en general amb 1.382.000 persones que el fan servir enfront de les 908.000 del català.
Podeu llegir l'article complet a l'ARA Premium.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Abandonar el gueto, seduir els indiferents


Abandonar el gueto, seduir els indiferentsAbandonar el gueto, seduir els indiferents ARIANNE FABER
La negació des de l'Estat franquista de l'existència de la cultura catalana com una cultura nacional específica, equivalent a l'espanyola i a les altres cultures nacionals europees pròximes, ha tingut uns efectes molt profunds i duradors.
Ha condicionat una posició d'Estat que s'ha substancialment mantingut després de la dictadura. Entre sectors de vocació democràtica i en disposició d'assumir una concepció plural d'Espanya, gairebé ningú no fa seva la idea d'estat plurinacional. I, encara, quan aquesta assumpció es produeix, ho fa establint una jerarquia clara. La nació important és la de l'estat-nació, la predeterminada com a comuna, la ineludiblement compartida. Tota la resta són singularitats locals o regionals, situades en un altre nivell, d'una naturalesa i importància diferents: inferiors.
La proscripció de la majoria de manifestacions culturals catalanes i dels símbols públics identificadors va provocar la proliferació de mecanismes defensius dels que no n'acceptaven la desaparició. Expulsats de l'espai públic, el replegament dels vençuts cap al blindatge emocional era inevitable: resistència; transferències de sentit; enyoraments selectius. El país i la seva cultura haurien de protegir-se la memòria per poder somiar la continuïtat. I haurien d'evocar el passat -quan el present era esborrat i el futur completament incert- encara que això comportés riscos de mitificació i sacralització. Era l'hivern franquista. Tocava arraulir-se dins la closca i esperar una hipotètica nova primavera.
La resistència al franquisme, per tal de mantenir en la mesura del possible el patrimoni cultural i lingüístic, va requerir unes actituds de preservació, de conservació, de defensa d'allò que corríem el risc de veure mort per sempre més. En aquelles condicions, ¿qui podria retreure a ningú l'adopció d'una concepció estàtica i limitada del país a protegir?
A la sortida de la dictadura, les actituds de compromís resistent es van transformar en clams i esforços per a la normalització, la recuperació, la presència pública del que s'havia pogut preservar. D'unes referències i identificacions que, lluny del curs principal de la vida ordinària col·lectiva, havien quedat al marge del temps. L'objectiu genèric consistia a tornar al temps, a poder viure plenament en català. I encara que el propòsit no es limitava a la llengua, la llengua n'era el signe més evident; el més valuós i simptomàtic: la prova que s'avançava cap a l'homologació amb les identitats, societats, cultures i llengües de ple dret i reconeixement.
La militància en el restabliment i l'homologació del país, la cultura i la llengua va demanar esforços personals, reciclatges i canvis d'hàbits. I l'establiment d'afinitats, complicitats i arrengleraments polítics. Es va escometre la democratització del país i l'alliberament dels factors de recuperació de la catalanitat amb il·lusionada prudència. Catalunya era molt més complexa; això era evident. Però també calia crear espais on actualitzar els somnis noucentistes i republicans i barrejar-los amb els nous. Oasis i taques d'oli, espais de normalitat que anirien creixent fins a abastar tota la gent i el país sencer.
La perspectiva d'aquests anys ens ha mostrat com el progrés ha estat notable però lluny de les expectatives inicials. Les coses, en un món mutant que proposa nous reptes a cada pas, són més difícils del previst. I això ha posat en qüestió anàlisis, polítiques, actituds o lleialtats. En general, tot i la seva diversitat interna, al catalanisme militant li ha costat molt passar del predomini de les polítiques defensives a les polítiques d'expansió i extensió.
Una part del catalanisme recent, especialment l'independentisme més jove i més desimbolt, ha pogut créixer en català, en entorns amplis de persones que comparteixen trets identificadors, exhibits com l'expressió més genuïna de la catalanitat. Envoltats d'una ampla i vigorosa cultura tribal (clubs, grups musicals, símbols, emblemes, llenguatges, mitjans de comunicació, llocs, xarxes, rutines, organitzacions...), enmig d'universos marcadament autoreferents, corren el risc d'esdevenir una potent subcultura tanespecialitzada que difícilment pugui ser percebuda com a proposta troncal d'una cultura nacional.
La construcció nacional necessita energies militants orientades en altres direccions. Encara que les tempestes siguin constants, ja ha arribat la nova primavera. És ara. I el que ara toca és captar l'interès de la ciutadania indiferent a les tribulacions catalanistes. L'esforç per argumentar, per seduir, per convidar a participar, per compartir. No serà còmode ni senzill. Però en un país a mig fer com el nostre, l'establiment de guetos culturals i de vida quotidiana al marge de la resta de la població pot ser un greu obstacle per a la seva cohesió. I de tots els guetos, el més perniciós i contraproduent és el que es presenta com a model a seguir per la nació sencera. El dels que pensen que ells ja són i que els altres haurien de ser com ells.
Humilitat i ment oberta. Ja ens inspira molt més el futur que no pas el passat. És hora d'abandonar el clos i anar a trobar la gent.
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Abandonar-gueto-seduir-indiferents_0_557344292.html

dimarts, 13 de setembre del 2011

Màrius Serra: 'Català a l'atac! Visca la llengua viva!'



Magnífic discurs de Màrius Serra a l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya:



El text transcrit aquí.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Jordi Pujol insta l'empresariat a apostar pel pacte fiscal si vol frenar l'ascens de l'independentisme


L'ENCAIX DE CATALUNYA A ESPANYA

L'expresident de la Generalitat diu en una carta a 'La Vanguardia' dirigida a un “amic” empresari que només una reacció ferma, decidida, unitària i sense renúncies de tots els actors polítics, econòmics i socials en defensa de la personalitat nacional catalana pot impedir una situació de ruptura que reconeix que “espanta"

REDACCIÓ

Barcelona | Actualitzada el 04/09/2011 16:57

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol insta els actors econòmics, polítics i socials a treballar tots junts per fer canviar d'actitud Espanya i evitar així que segueixi creixent el sentiment independentista. Pujol ho diu en una carta al diari La Vanguardia que dirigeix a un “amic” seu empresari que, en una conversa -explica- li ha traslladat la seva preocupació per les conseqüències que podria tenir per la seva empresa un eventual procés d'independència, després de constatar que cada vegada es troba amb més gent partidària de l'emancipació nacional. Pujol, que admet que assegura que comparteix la preocupació, també posa d'exemple que Eslovènia, Estònia o Eslovàquia van superar “positivament” aquesta situació després de la seva independència.

“Ara ja té sentit pensar que la independència seria la solució lògica” al menyspreu d'Espanya, assegura l'expresident, que convida els empresaris de prestigi i la societat a tancar files amb el Govern sense renúncies interessades en la defensa de la dignitat de Catalunya en aspectes com el pacte fiscal o la llengua. Demana un alt nivell de compromís real, no aparent, que reconeix que també té “riscos” però que són “menors que la dissolució de la personalitat de Catalunya i la gradual decadència econòmica i social”. Perquè arribat el cas, aquesta situació també seria letal per a l'empresa catalana: “Si no reaccionem de veritat -de veritat, repeteixo, no només aparentant-ho- ens convertiran en una societat amorfa i sense empenta, i això també t'afectarà”.

http://www.ara.cat/politica/Pujol-por-independencia-empresaris-compromis_0_548345494.html


Article a la Vanguardia (versió en castellà):

A gente que se asusta
Si se entendiera que la actitud hacia Catalunya ha de cambiar, podría darse un giro en la política española

04/09/2011
JORDI PUJOL

A los que se asustan. Y a los que no se asustan, pero que se tendrían que asustar. Que son muchos. De hecho muchos, casi todos nos tendríamos que asustar. Y para nuestro país y para nuestra sociedad, según cómo, quizá sería bueno que nos asustáramos. ¿Asustarse de qué? ¿Preocuparse por qué? ¿Por la crisis económica? No únicamente. Este artículo es resultado de una conversación con un buen amigo. Que está asustado, sobre todo, por la crisis económica. Con razón. Pero que no me llama por eso. Le asusta más el hecho de que, según me dice, encuentra a más gente que antes que se declara independentista. Y le preocupan, sobre todo, las consecuencias que eso podría tener para su empresa, que si bien exporta bastante, y cada vez más, sigue teniendo a España como su mercado principal. Teme consecuencias negativas por posibles boicots (reconoce que, hasta ahora, de efectos mínimos) o por pérdida de todo o buena parte del mercado español si Catalunya se convirtiera en país independiente. Eso sería largo de discutir y de respuesta no del todo segura. Pero admitamos que al menos, en un primer momento, este empresario amigo mío –y otros, naturalmente– se vieran perjudicados por la independencia de Catalunya. Expertos que han estudiado esta cuestión en diversos casos de independencia valoran de forma diversa las consecuencias económicas y empresariales de una separación. Y Estonia, por ejemplo, o Eslovaquia o Eslovenia, han superado positivamente la instauración de su independencia. Pero el objetivo de este artículo no es tranquilizar a mi amigo y otros como él ante una supuesta independencia de Catalunya, sino hacerle entender que si eso le da miedo, lo que ha de hacer es ayudar a que el sentimiento independentista catalán no se incremente.

Y precisamente mi amigo puede ayudar a eso. Y me propongo explicarle cómo.

Antes, sin embargo, he de confesar a mi amigo –aunque él ya lo sabe– que personalmente, después de más de sesenta años de actuar en muchos terrenos –el de las ideas, el económico, el político, el de la solidaridad con el conjunto del Estado, el político, etcétera– en un sentido no independentista –más aún, un sentido de lo que hemos llamado un buen encaje de Catalunya en Espanya–, ahora ya no tengo argumentos para seguir haciéndolo. Ahora ya tiene sentido pensar que la independencia sería la solución lógica. Pero no niego que eso a mí también me preocupa. Como le asusta a él. No por mi empresa, que no tengo ninguna. Sino porque habría sido mejor, en muchos aspectos, que la política del encaje hubiera tenido éxito. Pero ha fracasado. Y cada vez es más evidente que los grandes partidos españoles, y la opinión pública española, y la publicada también, no quieren saber nada. Y es que hay un propósito claro de ir diluyendo el autogobierno catalán, de ir arrinconando la identidad catalana, de ir poniendo trabas a la cohesión de nuestra sociedad, de ir frenando nuestra economía.

Todo ello me asusta. Me asusta que la política de residualización de Catalunya pudiera triunfar. Y me asusta lo que habría que hacer para evitarlo. Es decir, que no es sólo mi amigo industrial el que se asusta. Ni muchos como él, y no todos empresarios, sino gente muy diversa.

Pero ya que está asustado, lo que quiero decir a mi amigo –y a muchos como él– es que pueden intentar que las cosas vayan de un modo que no les haga falta asustarse. ¿Cómo? Si invirtieran todo su peso, de una manera abierta y comprometida, en hacer entender que la actitud de España hacia Catalunya ha de cambiar, podría ser que se produjera un giro sustancial en la política española. Hay que convenir que es difícil, pero el riesgo de lo que puede pasar es lo suficientemente grande como para que mi amigo, y muchos más, jueguen fuerte en este sentido. Y pueden hacerlo. El resultado no es seguro, pero lo que se juega mi amigo, y muchos más, y el país es de suficiente trascendencia como para que lo intenten. Que lo intenten de verdad.

Durante los próximos meses y los próximos años –pocos años, el tiempo se acaba para unos y otros– se producirán situaciones en que todo el mundo deberá actuar dando la cara. De verdad. Una de estas situaciones será el pacto fiscal. ¿Habrá de defenderlo el gobierno de la Generalitat él solito, acompañado de un tímido y medio a escondidas apoyo de sectores sociales muy determinados –desde los empresariales a los sindicales, pasando por el mundo intelectual–, o estos sectores y otros lo defenderán con rotundidad? El tema de los partidos políticos y de su grado de unidad es otro que ya se verá, pero que nadie puede utilizar como excusa para justificar ningún tipo de timidez. Y, por cierto, es muy probable que el tema del pacto fiscal se vea agravado por la aplicación que los grandes partidos españoles y las instituciones españolas querrán hacer del reciente acuerdo de equilibrio presupuestario.

Es muy posible que se produzca otra situación crítica en el tema lingüístico. En el del catalán en la Administración y sobre todo, especialmente grave, en la escuela. Y eso sería un casus belli. Menciono estos dos grandes posibles conflictos en un futuro probablemente próximo. Hay más.

Todo eso asusta. Debe asustar a todo el mundo. Asusta el conflicto, y sus posibles consecuencias –como bien dice mi amigo–, pero también asustaría que el país aceptara que se lo empujara hacia el ahogo económico, hacia la creciente dificultad en atender a las necesidades sociales de los ciudadanos y, por lo tanto, a su cohesión. Y hacia la insolvencia de las finanzas públicas de la Generalitat, hacia el ahogo económico, hacia una asfixia creciente de los elementos básicos de nuestra identidad como país, empezando por la lengua.

Por tanto, a mi amigo le digo: "Yo tampoco me querría tener que asustar. Incluso por coherencia con sesenta años de compromiso político, social y nacional. Y entiendo que desees no tener que asustarte. Pero eso sólo lo podemos evitar con una acción muy decidida, rotunda, enérgica de todos juntos. De los políticos, evidentemente, pero también, y tanto o más que de los políticos, de gente como tú. Que sois muchos, con prestigio y autoridad cívica y moral... Y con motivo para estar asustados. Como tanta gente.

Una actitud y una reacción de verdad. No del estilo "te reclamo eso, pero tú ya me entiendes...". No para quedar bien o medio bien (medio bien, pero que no engaña ni a los de allí ni a los de aquí), sino con el riesgo de que este compromiso pueda comportar. Que siempre será menor que la disolución de la personalidad de Catalunya y nuestra gradual decadencia económica y social.

Querido amigo, poco o mucho todos estamos asustados. O habríamos de estarlo.

También lo tendría que estar España que ha pasado en cinco años de creerse quién sabe quién y de la mentalidad de nuevo rico a tener que reconocer sus errores. Y a bajar unos cuantos peldaños. Bastantes. De golpe. Y que, por tanto, habría de intentar sumar y no restar, de fortalecer activos y valores aunque sean catalanes. Pero todo indica que no lo hará. Y Catalunya no puede esperar mucho. Sólo iremos adelante por nuestro esfuerzo, nuestro fortalecimiento interno y la preservación de nuestra dignidad. Y por no tener miedo. Es menester que seamos prudentes, pero sin renunciar. Entre otras cosas, porque si no reaccionamos de verdad –de verdad, repito, no sólo aparentándolo–, nos convertirán en una sociedad amorfa y sin empuje, y esto también te afectará a ti.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110904/54211841715/a-gente-que-se-asusta.html

diumenge, 31 de juliol del 2011

Neix JoSócAquí, l'aplicació per trobar i contactar catalans al món

DIVENDRES, 22 DE JULIOL DE 2011
De moment està disponible per a iPhone i iPad i de cara l'11 de setembre es preveu que també hi estigui per a Android

Ets a Londres i vols trobar algú per veure el partit del Barça? Acabes de sortir de veure una exposició genial i la vols recomanar a altres catalans que siguin vora teu? T'agradaria que et diguessin un restaurant per sopar a Berlín i no saps a qui preguntar-ho? Aquestes i altres utilitats te les ofereix una nova aplicació gratuïta per a iPhone i iPad,JoSócAquí, dissenyada per Manuel Casals Pijoan. L'aplicació és un espai on catalans de tot el món es poden localitzar, expressar i comunicar de forma anònima. Cada usuari registrat té un número identificatiu i omple el seu perfil amb una descripció personal i escull una xapa amb allò de Catalunya amb el que més s’identifica.

COMPARTEIX

més, als usuaris que ho habilitin se'ls podrà ubicar sobre el mapa i altres usuaris els podran enviar un missatge. L'aplicació també permet observar un mapa mundial amb tots els usuaris (sense cap identificació) que s'han descarregat l'aplicació i s'han localitzat almenys un cop. L'aplicació és disponible per a iPhone / iPad des del juny i per l'11 de setembre és previst que hi hagi una versió per a mòbils amb el sistema operatiu Android. Per unir-se a la comunitat, l'usuari haurà de contestar tres senzilles preguntes sobre Catalunya, una mena de test de catalanitat, que el permetrà registrar-se en el sistema. La idea original és de Manuel Casals Pijoan qui és també el promotor del projecte. Casals és soci de D'Artagnan Consultoría, S.L., empresa propietària de JoSócAquí i especialitzada en estratègia digital (www.dartagnan.es). 


http://www.directe.cat/noticia/165941/neix-josocaqui-l-app-per-trobar-i-contactar-catalans-al-mon

dijous, 14 de juliol del 2011

Vicent Partal. Espanya es va fent petita




Entre 1740 i 1790, en el moment de la màxima extensió, Espanya sumava un poc més de vint milions de quilòmetres quadrats. Avui aquesta extensió és molt més modesta: tot just 504.000 quilòmetres quadrats, i la història no s'ha acabat encara.

Vist amb els ulls d'avui és entendridor de llegir el principi de la Constitució de Cadis. El primer capítol del primer títol, sota l'epígraf de 'De la nació espanyola', diu: 'La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis.' Perquè no oblidem que el 1812 la monarquia continuava considerant súbdits seus els ciutadans de Buenos Aires, per exemple, que ja havien proclamat la independència feia dos anys.

Llegir aquell text il·lustra que les nacions no són entitats que no canvien amb el pas dels anys. Ben a l'inrevés, els mapes es mouen, i de quina manera.

No cal anar tan lluny, emperò. En ma vida ja he conegut una Espanya que avui no existeix, perquè a l'escola m'ensenyaren que les 'províncies' espanyoles eren cinquanta-tres. Aleshores, primers anys seixanta, ningú no tenia cap mena de dubtes sobre l'espanyolitat de l'actual Sàhara Occidental i de les dues províncies en què es dividia l'actual Guinea Equatorial.

Els espanyols miren d'adaptar-se amb petites mentides pietoses a l'obvietat que, per molt que es declare la inviolabilitat de les fronteres i la unitat nacional, els mapes canvien i, des de fa segles, Espanya es va empetitint a poc a poc. Per exemple, ara tots dirien que el primer ferrocarril espanyol és el de la línia Mataró-Barcelona, del 1848. I tanmateix el primer ferrocarril espanyol anava de l'Havana a Bejucal, i va engegar-se el 1835. Com que ara l'Havana ja no és espanyola, aquell tren ha caigut de la llista. I amb això ells, molts dels qui celebren aquest 12 d'octubre, es pensen que tenen el problema resolt.

Resolt fins que no hagen d'adaptar-se de bell nou i dir que el primer ferrocarril espanyol és el de la línia Madrid - Aranjuez, del 1851. Que és la cosa que els passarà un dia d'aquests.
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01620

dissabte, 9 de juliol del 2011

Mori el nacionalisme

"Pel que fa a la nomenclatura hi ha una inèrcia històrica, i per això alguns partits catalans continuen proclamant-se nacionalistes. I, tanmateix, no seria hora de començar a revisar el terme? No és una qüestió irrellevant: a França un nacionalista és un pallús de poble, a Anglaterra un genocida serbi i a Alemanya directament un nazi"
Què és un nacionalista? Segons Woody Allen és un senyor que si escolta Wagner li vénen ganes d'envair Polònia. I a sobre, podríem afegir, els polacos som nosaltres. Així doncs, per què tan sovint, dins i fora, els catalans porten l'estigma de ser nacionalistes? L'ARA té molts lectors joves que potser no saben d'on prové el terme. Una pinzellada.
Al segle XIX es creen el que s'anomena estats nació . Fins a aquells moments els individus eren súbdits que devien obediència a un rei. Amb l'aparició dels estats moderns els súbdits es converteixen en ciutadans i ja no es deuen a la reialesa, sinó a un aparell burocràtic. Aquests nous estats se suposa que són monolítics en llengua, religió i cultura, i que tenen un caràcter nacional concret. Tot això és fals. L'estat nació s'acaba de crear i pràcticament no existeix fora de l'àmbit administratiu. En una data tan tardana com l'any 1840 viatgers anglesos constaten que a Marsella "ningú no es considera francès" (!). En realitat, la majoria dels estats europeus són dipositaris d'una immensa diversitat cultural. Però els nous estats consideren aquesta pluralitat com un enemic del poder central (tenen raó) i dediquen ingents esforços a destruir-la. La repressió política és un dels mitjans que té el poder per assolir la desitjada unitat cultural. Una altra serà la guerra externa. Es podria afirmar que Europa és la història de les guerres entre França i Alemanya. Això sí, les guerres apareixen com un magnífic factor de cohesió interna: a les trinxeres de la I Guerra Mundial no hi ha bretons, bascos o catalans, només francesos. En aquest context, el poder galvanitza la població amb una propaganda que podria resumir-se en un punt únic: "Nosaltres som millors perquè som nosaltres". Això és nacionalisme.
A favor de França s'ha de dir que va ser capaç de riure dels seus excessos. Els dramaturgs prenen la figura de Nicolas Chauvin, un fervorós soldat napoleònic, i el terme chauviniste passa a expressar l'esperpent nacionalista. Un xovinista creu que les patates franceses bullen millor, els ànecs francesos neden millor i fins i tot els eclipsis francesos són més esplèndids que els de qualsevol altre lloc del món. Però la faceta humorística no amaga un fet irrefutable: que el nacionalisme és una ideologia funesta, pèrfida i sagnant. Perquè la segona part que es desprèn del "nosaltres som millors perquè som nosaltres" és: "I si som millors que els altres, per què no els hauríem de fotre l'escudella?" Això també és nacionalisme, la seva pitjor vessant. I aquesta va ser la pràctica dels imperis. El nacionalisme és expansiu per naturalesa, implica la supeditació de l'altre i nega qualsevol principi igualitari. Per això, i amb justícia, el nacionalisme té tan mala fama.
Però si els catalans mai no han tingut un imperi, per què dimoni continuen sotmesos al descrèdit associat a la paraula nacionalisme ? Doncs segurament perquè, com en tantes altres coses, la península Ibèrica sempre ha anat al revés. Al segle XIX l'auge dels nacionalismes coincideix amb les grans unificacions: Itàlia i Alemanya són creades en aquesta època i a partir d'un conglomerat de petits estats. En canvi, un fenomen que a Europa és unificador, a Espanya és centrífug: Catalunya busca la seva identitat allunyant-se del centre. La contradicció entre els casos europeus i el català és flagrant. Alemanya, Itàlia o França seran països expansionistes que crearan imperis; el catalanisme modern neix, precisament, com un revulsiu contra un nacionalisme, l'espanyol.
Tolerem-ho: pel que fa a la nomenclatura hi ha una inèrcia històrica, i per això alguns partits catalans continuen proclamant-se nacionalistes. I, tanmateix, no seria hora de començar a revisar el terme? No és una qüestió irrellevant: a França un nacionalista és un pallús de poble, a Anglaterra un genocida serbi i a Alemanya directament un nazi. És a dir, que els nostres representats polítics o culturals a l'estranger tenen perduda la batalla comunicativa abans d'obrir la boca.
Personalment m'ofèn que em tractin de nacionalista. Jo no vull envair Polònia, ni tan sols reivindico el replà de l'escala de veïns. Però és que a sobre el descrèdit nacionalista recau sobre una comunitat humana que pateix la llosa d'un nacionalisme, l'espanyol, al qual podria aplicar-se aquell títol de Miguel Hernández: El rayo que no cesa .
No hi ha ni un català que consideri que Madrid forma part de Catalunya; m'agradaria saber quants dirigents espanyols estarien disposats a permetre que Barcelona deixés de ser Espanya. No hi ha ni un polític català, per independentista que sigui, que no estigui disposat a admetre democràticament el "no", si aquest fos el resultat d'un referèndum d'autodeterminació; no crec que hi hagi ni un parell de polítics espanyols disposats, simplement, a tolerar que el referèndum es convoqui. I a qui s'acusa de nacionalistes? De vegades un té la sensació que hi ha països als quals la història els va treure l'imperi del mapa, però no del cap.
http://www.ara.cat/estiu/Mori-nacionalisme-Sanchez_Pinol_0_512349419.html

diumenge, 8 de maig del 2011

La prehistòria del periodisme català i el que s'hi deia

Les primeres publicacions periòdiques editades a Catalunya de les quals tenim esment són la «Copia de les Noves d'Itàlia» (1557), i la «Gazeta» setmanal de Jaume Romeu (1641), encara a la prehistòria del periodisme.



En una entrevista a El Temps a l'historiador Henry Ettinghausen, llegim el següent sobre com es distribuïa:
En aquesta mateixa entrevista també hi llegim alguna sensibilitat creixent que el periodisme manifestava:




dimarts, 26 d’abril del 2011

"Espanya sencera és més casposa"

24 / 04 / 2011
"Espanya sencera és més casposa"
L'actriu Sílvia Marsó, que viu a Madrid, diu que Catalunya "no està contaminada amb la cosa rància"
EnviarImprimirVotarImatgesVídeosDisminuir lletraAugmentar lletra
L'actriu catalana Sílvia Marsó, que viu a Madrid, ha afirmat que Espanya sencera "és una mica més casposa" que Catalunya. L'actriu, en una entrevista aquest diumenge a RAC-1 preguntada per la situació del teatre i la televisió i les diferències entre el que es fa a Madrid i a Catalunya, ha comentat que Espanya "és més casposa".

"És una mica més casposa Espanya sencera, perdoneu-me tots els que no sigueu de Catalunya, ai déu meu. És que, a veure, també al País Basc es fan coses extraordinàries i els gallecs també fan coses molt bones, i a Madrid", ha assegurat.

"El que passa és que també hi ha l'altra Espanya, l'Espanya profunda que llavors provoca que hi hagi coses com, bueno, no vull parlar de la televisió privada i les Belenes Estebans, aquesta és la Espanya profunda, la de les Pantojes i tot això. I estan barrejats i és clar, tot això no existeix a Catalunya", ha afegit.

"A Catalunya està tot més cuidat, no està contaminat amb la cosa aquesta rància, que és com una cosa que no s'acaba de morir, va morir Franco però encara continua existint", ha conclòs.
http://comunicacio.e-noticies.cat/espanya-sencera-es-mes-casposa--52382.html