Això també s'hauria de fer en català, no existeix. Des de Perpinyà, al Rosselló, l'editorial
Les Éditions de la Merci ja té publicades cinc traduccions al francès de clàssics catalans de l'edat mitjana, de Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Isabel de Villena o Anselm Turmeda. Per l'escriptor nord-català, traductor i impulsor d'aquesta col·lecció, Patrick Gifreu, el repte és literari, però també consisteix a fer que aquests autors es puguin llegir avui, i segons ell, en aquest terreny també hi ha una mancança en català.
Quin és el plantejament de Les Éditions de la Merci?
És una col·lecció única, tota en francès, de traduccions de clàssics catalans de l'edat mitjana. Quan ens hi vam llançar no va ser una decisió sobre un cop de cap; hi hem rumiat molt. La primera decisió ha estat de fer-ho en francès. Ho hauríem pogut fer en català perquè hi ha una mancança extraordinària en aquest terreny: hi ha moltes edicions crítiques dels clàssics catalans però el que no existeix en català és el que faig jo en francès, és a dir, publicar aquestes obres en una llengua actual. Alguns me diuen que és impossible de fer això sense caure en anacronismes; jo demostro que és possible. De totes maneres això de fer-ho en català és una cosa que me roda pel cap... Pel que fa l'editorial sem una associació sense ànim de lucre, i tenim el suport de l'Institut Ramon Llull i de les entitats que hi participen com el Consell General.
Llull es ven bé en francès?
Vam començar fa tres anys amb la traducció del Llibre dels mil proverbis de Ramon Llull i avui és esgotat. El llibre de la intenció, també de Llull, que hem publicat enguany és el cinquè de la col·lecció. Llull és especial, el conec bé, n'he fet vuit traduccions –-dues són al mercat i les altres són esgotades–; sé per experiència que es ven encara que sigui un autor difícil; és per això que hem començat per ell. Però Le livre des Mille Proverbes es llegeix facilment; amb Le Livre de l'intention ja entrem en una altra dimensió, no és ni científic ni literari, és teologia pura, no sé quin acolliment tindrà.
Quin és el públic?
És molt difícil dir qui compra els llibres. Hi ha els especialistes, és evident; amb el primer llibre de Llull Le livre des Mille Proverbes, sabem que ha interessat a les institucions religioses, els convents, les biblioteques especialitzades en religió, les universitats; en el cas de Llull també hi ha tot un sector lligat a l'esoterisme. Hi ha tot un corrent que relaciona Ramon Llull i Arnau de Vilanova amb l'ocultisme i que s'està recuperant.
És també reivindicar la història literària catalana?
Sí, perquè hi ha escriptors catalans que m'han confessat que no han llegit mai una ratlla de Llull. No hi ha cap retret a fer per això, és veritat que no és pas fàcil. Però el que fem amb aquesta col·lecció és precisament per tothom, i en primer lloc pels propis nord-catalans, per fer-los redescobrir la seva tradició. I per això es fa en francès, encara que pugui semblar contradictori. I també fem divulgació envers l'Estat francès dels autors clàssics catalans. Perquè pels francesos Llull és Raymond Lulle i és un autor francès... Com passa amb Arnaud de Villeneuve, que també s'han apropiat...
És fàcil llegir clàssics al segle XXI?
La primera motivació és literària però estem convençuts que aquests textos poden parlar-nos avui, perquè molts dels problemes que s'hi tracten són intemporals i universals. En el cas d'Isabel de Villena, un clàssic del País Valencià, es considera un llibre important perquè en la història del feminisme és un text bàsic. Amb Eiximenis, és paradigmàtic. És un autor que ha escrit tant o més que Llull i a l'Estat francès no n'hi ha res. La seva obra principal, Lo Crestià, Le Chrétien, és una foto, una descripció precisa i amb un humor extraordinari de la vida al segle XV. D'això, n'hem tret Contes et fables. Són capítols on es parla de política, dels pecats, i sempre il·lustrats amb una petita història. Hem començat a presentar aquest llibre als pobles del Rosselló, amb en Miquel Adroher, professor de literatura medieval; ell llegeix en català antic i jo després en francès. I en Miquel Adroher, que té capacitats interpretatives, ho escenifica. El resultat és que tenim un públic que es pixa de riure escoltant textos del segle XV. És extraordinari.
Comentaris publicats