“...hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”

Que eso de la nación española no había quedado muy claro en 1812 lo demuestra el hecho de que Antonio Alcalá Galiano -que no por ser un político corrupto dejaba de ser, a la vez, una de las mentes más lúcidas del liberalismo español- dijera en la sesión del estamento de procuradores de 12 de marzo de 1835: “Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”.... 

Nada puede ser más nefasto que confundir la idea del “Estado”, una comunidad de ciudadanos libres, iguales en derechos y en deberes, ligados al gobierno por un pacto social que se renueva en cada votación general, con la de la “nación”, un concepto de identidad cultural que ninguna ley -ni constitución, ni estatuto- puede imponer o prohibir, porque pertenece al dominio de la conciencia.  

El Partido Popular y la Constitución de Cádiz / Josep Fontana. Posted on 2010/05/07. 

https://dedona.wordpress.com/2010/05/07/el-partido-popular-y-la-constitucion-de-cadiz-josep-fontana/

Censura coneguda al segle XVI i XVII

Tractat d’Armoria. L’autor es deia Jaume Ramon Vila, que va  viure a cavall dels segles XVI al XVII.  

Coneixia la censura de molt a prop i en aquest  Pròleg la denuncia d’una manera molt contundent i senyala un contemporani seu com a autor de manipulacions, tergiversacions, omissions i altres sistemes que els censors feien servir per donar una visió distorsionada de la història i a favor d’altres nacions peninsulars. Vegem què en diu En Vila en aquest Pròleg:

“...Per estas causas i per averiguar algunas Històrias de Espanya, en particular de la Corona de Aragò, he fetas moltas diligencias en envestigar per Arxius, i altres parts ahont sabia que estavan escripturas i memorias antiguas i autenticas; trahentne de ellas copias de Actes,(...) per causa, que entre alguns Autors que tractan dellas, he trobadas moltas varietats, dissimulacions i contradiccions, (per no dir falsedats) en particular en cosas que tocavan à bona memoria de nostra Nacio Catalana, y de nostres Reys y Senyors naturals, deixant de dir de tots estos moltas cosas honrosas, que en rahó de verdadera Historia estavan obligats a dir: trastornant i variantne altres, que de alguns Autors tinch casi per impossible queu hajan fet per ignorancia, sino per sobrada malicia, com entre altres se pot atribuir açò a Esteva de Garivay, que tan apassionat escriu en favor dels Castellans, y Navarros y en contra dels Catalans, com en lo seu Compendi Historial, que de España fa, clarament se mostra; y en algunas parts dels llibres d’Armoria, que vaig fent, ho tinc notat i advertit...”

Font: 'El Tractat d’Armoria': un manuscrit català del S. XVI-XVII, prova de la catalanitat de l’expedició colombina. Revelacions inèdites.

Principat de Catalunya, de Prínceps, figura d'arrel romana i republicana que significava home principal

"Des d'un bon començament Barcelona va exercir un paper de capitalitat respecte als comtats francs que en el futur s'anomenarien Catalunya. Inicialment formava part d'una unitat administrativa i militar superior: el marquesat de Gòtia, amb capital a Narbona. Però l'any 865 es dividia aquella unitat. Narbona seria la capital del marquesat de Septimània, i Barcelona, del marquesat de Gòtia. Des de llavors, el comtat de Barcelona sempre exerciria el paper de “germà gran” de la resta de comtats catalans, i en reconeixement a aquest ascendent els seus comtes serien anomenats Prínceps, que era una figura d'arrel romana i republicana que significava home principal, i que és l'origen de la denominació Principat de Catalunya." [http://www.elnacional.cat/ca/efemerides/efemeride-creacio-comtat-barcelona_128526_102.html]


Según el historiador británico Edward Arthur Thompson, el término Septimania "deriva del antiguo nombre romano de Béziers, Colonia Iulia Septimanorum Bacterrae, en la que Septimanorum hace referencia a los soldados veteranos de la Séptima Legión que Octaviano había instalado allí tres siglos antes. El nombre no significa que hubiese siete ciudades en la provincia; de hecho, la provincia incluía los ocho obispados católicos de Narbona, Nîmes, Agde, Béziers, Elne, Lodève, Maguelonne y la poco protegida Carcasonne (que solía ser el primer objetivo de los invasores francos), así como el valle del Têt".

Cristòfor Colom es documentà en Ramon Llull

L’origen català de Cristòfor Colom (Un interviu a cau d’orella)

Reproducció d'un fragment de l'entrevista que En Domènec de Bellmunt va fer a l'investigador peruà Luís Ulloa el 1927. L'Ulloa, recolzant-se en cronistes de l'època, hi afirma, entre altres coses, que En Colom estigué a Barcelona, on s'entrevistà amb els Reis Catòlics el 1492.


[...] --Consti, però—ens diu el savi peruà--, que no pretenc pas haver estat jo el primer que constatà aquesta relació de l’obra de Llull amb la descoberta de Colom. Ja en 1782 el Pare Pasqual, rector de la Universitat de Palma, en el seu llibre sobre l’agulla nàutica, Ramon Llull i el descobriment d’Amèrica, assenta la tesi que Cristòfor Colom es documentà, per al seu descobriment, en els papers, llibres i treballs de Ramon Llull, documents que quedaren en mans d’un tal d’un Esteve Colom, també català.

Posteriorment, Salvador Bover publicà un llibre titulat Ramon Llull i el descobriment d’Amèrica. I més recentment encara, en 1892, quan se celebrà el centenari del descobriment, donya Emilia Pardo Bazán, en una conferència que formava part del programa de festes del centenari, es referí a l’obra del savi català Ramon Llull, com a precursora del famós descobriment d’Amèrica. [...]

L'origen històric de la catalanofòbia

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 15 de maig de 2016
www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/catalanofobia-origen-historic_103106_102.html#

...

L’origen polític

L’origen històric de la catalanofòbia remunta a l’època de trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna. Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs Estats destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en una lluita d’afirmació i d’expansió. Maquiavel i la raó d’Estat. La lluita per esdevenir un Estat –territorialment extens i demogràficament potent- capaç de liderar el vell somni de la unificació europea. En aquell segle, els Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, i els seus descendents havien creat una entitat política –un imperi- que era una reunió d’Estats independents, cadascun amb una relació singularitzada i diferenciada respecte al poder central. El Principat de Catalunya, també.

En aquell paisatge complex, plural i difícil de coordinar, les classes dominants castellanes  –l’oligarquia militar i latifundista- ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable col·laboració dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular com la matriu de l’imperi. Hi jugava a favor el fet que el poder central (la monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I Castella va voler ser Hispània, un concepte antic i abstracte que calia actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics naturals: la península Ibèrica. La pretesa superioritat castellana exercida amb una combinació de forces centrífugues –la dominació de la perifèria peninsular- i forces centrípetes –la depuració de la diferència ètnica i religiosa-.

Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat

Ni moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos, ni bascos, ni catalans, ni gallecs, ni portuguesos.  La idea d’Espanya que es debatia en els cenacles de poder era castellanista, catolicista i aristocràtica. La tradició del Cid, el pensament dels místics, i l’estètica del Greco al Entierro del conde Orgaz. Espanya concebuda com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era reduït a la categoria d’heretgia i de traïció. L’espanyolitat fabricada pel poder i la catalonofòbia estan íntimament relacionades. Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat.

L’origen econòmic

El 1626 Castella estava sumida en una crisi econòmica i social de grans dimensions. La monarquia –que equivalia a dir l’Estat- estava en bancarrota. I la misèria en què estaven instal·lades les seves classes populars va inspirar el Lazarillo de Tormes. La revolució dels Comuneros –del segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una revolució social oposada a la política imperialista, que consumia els recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei –que equivalia a dir el primer ministre-, va donar un cop d’efecte: reactivar els fronts de guerra per desviar el focus d’atenció.

Per finançar la guerra va exigir a Catalunya una contribució proporcional al cens del país (els seus intendents havien calculat el doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament s’hi podia negar. Les classes mercantils de Barcelona -que tenien el control polític del país- van considerar que aquestes guerres eren un mal negoci, perquè perjudicaven les relacions amb els seus clients holandesos i francesos. Llavors es va desfermar una campanya brutal de catalanofòbia que pretenia tapar el fracàs d’Olivares i de l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota del que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna universal.

L’origen social

Va comptar amb la col·laboració –a vegades forçada i en d’altres entusiàstica- de les més destacades figures artístiques castellanes de l’època, que actuaven com a voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb l’obligada distància que imposa el temps- de la “brunete mediàtica” de l’actualitat. Catalunya va ser convertida en la causa de tots els mals que amenaçaven la supervivència de la monarquia hispànica, que equivalia a dir de la idea castellana i oligàrquica d’Espanya. Declarar-se públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la societat castellana, va ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei. Que equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi rei-pàtria-estat.
 
I Quevedo, una reconeguda figura literària -en el seu propi temps- del Siglo de Oro castellà, i amb una copiosa massa d’admiradors de la seva obra,  per aconseguir el favor d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va arribar a proposar la liquidació física dels catalans. El 1640, amb l’esclat de la Revolució dels Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar en una proclamació d’independència- va publicar a quatre vents: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. La catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de l’ideari supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un tòtem de l’imaginari popular hispànic.

Quevedo: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”

Actituds tan normals com fer ús de la llengua catalana, del dret català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a propòsit- en un estigma. El català perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica i silenciada de “autos de fe” i de “expedientes de limpieza de sangre”. La diferencia amenaçant.

La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem del català malparit i menyspreable-  dibuixa una imatge que és pantalla d’escriptori de l’espanyolitat castissa i esperpèntica. Ho escenifica el Cuadro de las Lanzas, de Velázquez; amb la particularitat que el burgmestre de Breda no representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota definitiva de les classes populars castellanes. El segrest de la història. I la síndrome d’Estocolm.

'La rendición de Breda' o 'Las lanzas'. Velázquez.

La Constitució va ser fruit d’una negociació, però amb imposicions innegociables

Les Constitucions hi són per reformar-les, no pots convertir-les en un tòtem intocable. Hi va haver temes sensibles que van ser imposats pels poders fàctics. I això ho ha explicat en Jordi Solé Tura, i ho ha ratificat en Miquel Roca i Junyent: quan es va redactar l’article II, en Suárez estava reunit amb la junta de caps d’estat major. I va ser entre ells que van redactar el paperet. I la ponència constitucional ho va haver d’assumir. Parlem-ne clar: la Constitució va ser fruit d’una negociació, però amb imposicions innegociables. Els faltava la legitimitat democràtica i necessitaven pactar amb els demòcrates, però els demòcrates no podien imposar les regles del joc.

Quines eren les condicions innegociables?

Primera, la monarquia. No se sotmet a plebiscit. S’imposa. Si no, no hi ha democràcia. Segona, no es demanen responsabilitats polítiques pel que ha passat des de la Guerra Civil. Per tant, cap militar, cap policia, cap funcionari podrà ser processat per haver torturat o assassinat. I tercer, la sobirania única espanyola. No es posa en discussió que un territori pugui emancipar-se.

Retall de l'entrevista d'Antoni Bassas a Borja de Riquer, catedràtic d’història contemporània, al diari ARA.

The New Yorker, duríssim: Espanya utilitza a Cervantes, quan era un escriptor antiespanyol que es burlava de Castella

2015, Març, mon, mon2, Notícies

Revisíó: Josep Maria Bellmunt
La que és possiblement la més prestigiosa revista cultural dels Estats Units, The New Yorker, de referència no només a tota Amèrica del Nord, sinó també a molts llocs de tot el món, fa una duríssima i àcida critica de la recerca dels ossos de Cervantes, i de la manipulació de la seva figura, de la seva obra i del seu pensament.
Per començar afirma que una broma habitual sobre el Premi Cervantes, el premi literari establert pel Ministeri de Cultura d’Espanya l’any 1976, és que el mateix Cervantes no l’hagués rebut mai. El motiu és que en el seu cor, Cervantes era el més anti-espanyol dels escriptors espanyols, i perquè, com a escriptor, no se’l tenia en gran estima. Recorda que en la seva obra mestra, “Don Quixot”, es burla de gairebé tots els aspectes de la vida a Castella del segle XVII, des de la Inquisició, fins al llenguatge i la literatura mateixa, i que el seu sentit de l’humor va mostrar tot el país com a miserable
Però la famosa revista novaiorquesa diu que tot això no ha dissuadit Espanya, que està  disposada a estimar-lo, sense importar el motiu, i que ara un grup d’espanyols format per un historiador, un geofísic, i els experts forenses sembla haver desenterrat els ossos i de Cervantes i els de la seva esposa, Catalina de Salazar, i que encara que la caixa que suposadament conté algunes de les restes, té les inicials MC, és molt dubtosa la seva veracitat, perquè “francament, l’ortografia espanyola no va aconseguir estandarditzar-se  fins a molt més tard”.
Ilan Stavans, l’autor de l’article, que porta el títol de “The Downside to Digging Up Cervantes” ( La inconveniència de desenterrar a Cervantes), diu que quan Cervantes va escriure la novel·la estava perdent la paciència, amb ell mateix, i molt probablement, amb Espanya.
Però el més interessant potser arriba quan diu que, en temps de crisis Espanya recorre a Cervantes. Així va ser al 1898 quan les restes de l’imperi espanyol es van ensorrar, amb la pèrdua de les seves colònies d’Ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Llavors l’elit intel·lectual coneguda com la Generació del 98, amb l’ultracatòlic Miguel de Unamuno, al capdavant va intentar trobar sentit religiós i anima espanyola en l’obra de Cervantes, sense importar-li com Cervantes ridiculitzava i era contrari tot això.
El mateix explica que va passar durant la dictadura franquista, quan l’obra mestra de Cervantes era la cola que mantenia enganxats les decadents estructures de l’estat en el seu conjunt, i que ara, amb la crisi actual (abdicació de Juan Carlos, alta taxa atur i col·lapse fiscal) que situen Espanya com el pròxim país a caure després de Grècia, està succeint el mateix.
Conclou que amb un Cervantes que no tenia domicili fix a Espanya, sense llocs amb que es conegués relació directa, com el cas de Shakespeare amb Stratford-upon-Avon i el Globe Theatre de Londres, que atrauen milers de visitants, el circ que envolta el treball forense està posant  la primera pedra d’una naixent indústria del turisme Cervantes. Clarament, els ossos de Cervantes són bons per als negocis, sentencia Stavans

http://araomai.cat/the-newyorker-durissim-espanya-utilitza-a-cervantes-quan-era-un-escriptor-antiespanyol-que-es-burlava-de-castella/

Volver a ser

Cartas | 12/09/2014 - 04:12h

JOSÉ FONT JUNCOSAS

Barcelona

 

Si cuando Napoleón intentó invadir España lo hubiera conseguido, ahora la enseñanza escolar sería en francés, los libros y diarios en francés, el nombre de las calles en francés pero los españoles, en su casa, hablarían castellano con la esperanza de que algún día volvería a ser España. Afortunadamente no ocurrió.

Si Hitler, con su obsesión de conquistar Europa, hubiera invadido España, ahora la enseñanza escolar sería en alemán, los libros y diarios en alemán, etcétera, pero los españoles, en su casa, hablarían castellano, con la esperanza de que algún día volvería a ser España. Afortunadamente no ocurrió.

Hace 300 años, Felipe V invadió Catalunya, sitió Barcelona y por desgracia lo consiguió. Y nació el deseo que aún perdura en muchos catalanes de volver a ser Catalunya. ¿Comprenden?

Leer más: http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140912/54415892928/volver-a-ser.html#ixzz3DZe0bvHK
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

CATALANOFÒBIA 4. La ideologia política de la catalanofòbia

CATALANOFÒBIA 4. La ideologia política de la catalanofòbia

Publicat per Quico Romeu

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

Mas como la envidia no les dejaba aquietar, dicen ven acá, Cataluña, has de morir. ¿Por qué?, dice Cataluña. Porque tienes muchas exenciones con tantos privilegios, lo que no tienen los demás; y así no es bien visto de los otros, por eso has de morir.

  «LA LUZ DE LA VERDAD»

Si el model castellà hagués estat un projecte modern i progressista dins del seu temps, hauria estat defensat d’una forma oberta, i no vergonyosa, com s’ha fet sempre. És a dir, no haurien de recórrer a una impostura. Si el que volia la corona de Castella era una monarquia fortament unida mitjançant vincles d’afecte, hauria proposat de fer per a tothom una compilació de totes les normes legals que hi havia a cada territori i que es considerava que atorgaven un grau elevat de llibertat individual. Però aquest no en va ser el cas. Ideològicament, la corona de Castella volia imposar les lleis castellanes, de les quals, malgrat que els castellans es pensaven que eren les millors del món, tothom sabia que eren una antigalla, perquè donaven el poder absolut al rei, perquè atorgaven la discrecionalitat jurídica als poders fàctics i perquè els ciutadans estaven a la mercè davant de qualsevol abús.[151] Per això, als castellans no els interessava el progrés social, sinó recular en el temps i imposar les seves lleis; el model del comte duc no era modern; per als catalans, era perdre tot allò que havien guanyat. Cal tenir en compte que en aquell temps els catalans tenien la pretensió de modernitzar l’Estat, ja que no podien sense l’acord del monarca. Tal com s’ha dit abans, les alternatives polítiques per modernitzar les institucions eren possibles per una situació històrica de nova correlació de forces, i perquè era més fluida socialment, més receptiva políticament, una societat menys estamental i més dinàmica, i tanmateix, perquè estava en un procés de canvi.[152] Però això no es devia entendre així des de Castella. La Proclamación católica, de Gaspar Sala, adreçada al rei Felip IV de Castella i III d’Aragó en la qual explicava la por que tenien els catalans de perdre les constitucions i li recordava que els prínceps a Catalunya eren electius i que la seva actuació legislativa havia de ser paccionada, va ser replicada per un llibre de Francisco de Rioja, el confident més íntim d’Olivares, amic seu i que li feia de bibliotecari privat. S’edità l’obra sense que n’hi constés l’autor i amb el títol Aristarco, o censura de la proclamación católica de los Catalanes.[153] L’esmentat llibre és un atac contra els catalans en què s’intenta demostrar que no són fidels, no són religiosos, no han tingut mai valentia, no són generosos, no han palesat respecte pel rei, no pertanyen a la vella noblesa i no disposen de privilegis. Pel que fa a la religiositat i la pietat dels catalans, De Rioja cita un passatge del llibre Panegírico a Francia, de Iacobo Bonaudo: «No obstant això, aquí hi ha una mena d’homes molt vanitosos i —cosa que és pitjor— a vegades apartats fora mida de la fe. Aquests, del nom de Catalunya, són denominats catalans i popularment la gent els anomena —no sé per quina raó— “marrans”; potser perquè, com ells mateixos diuen, van més d’ací d’allà que els jueus, o perquè es destaquen més en l’error doctrinal que els jueus infidels.»[154] Aquest tractament de marrans per als catalans s’explica per la teoria hegemònica en aquella època, per la qual la raó d’estat no podia justificar cap acció política si no es basava en els cànons de la moral catòlica. Per tant, la manera d’embolcallar i justificar qualsevol acció inconfessable contra els catalans era, tractant-los d’irreligiosos, d’infidels i d’homes apartats de l’ortodòxia catòlica. Qualsevol interès polític de la monarquia i qualsevol acció contra els catalans quedaven subordinats als fins primaris de la religió. El llibre de De Rioja no és que sigui gaire alliçonador, per la manca de ponderació en les afirmacions i perquè recolza excessivament en casuístiques, però interessa sobretot la part política per conèixer l’opinió oficial de Madrid. De primer l’autor hi nega a Catalunya la vigència de les constitucions, quan es pregunta: «¿Qué ombre que tenga algun juizio, ó algun amor, querrá que pierda su Rei el todo por la observancia de una Constitución hecha en diferentes tiempos, i de diferentes personas, i que no se pierde por dilatar su cumplimiento para cuando se puede?»[155]És a dir, De Rioja admet que no s’observen les constitucions de Catalunya, però ho justifica atès que són fetes de molt de temps enrere i per diverses persones; per tant, el rei pot deixar-les de complir si és per no perdre el tot de la corona. Més endavant, sobre la mateixa qüestió insisteix: «Los Catalanes, que poco atentos a la razón, i á la diferencia que ai entre la necesidad, i el comun orden de las cosas, anteponen sus leies á las de la naturaleza, cuando es en servicio de su Rei.»[156] En relació amb el sentiment que envers el rei hi ha a Catalunya i a Castella, confronta «la adoración de Castilla» amb «la injuria de Cataluña». Quant al caràcter dels catalans, argumenta que «son protervos i duros, i que en su protervia i obstinación haze mucho la clemencia de los Reies; pero la paciencia de alguno se cansará, i conociendo, que todo se puede perdonar, i no la injuria a la reputación, obrarà conforme a justicia».[157] Nega també que Catalunya hagi tingut mai paccionades les lleis. D’entrada diu que «i esto de inventar los Catalanes, i escrivir a su alvedrio lo que conviene a su onra, ó su vanidad, es cosa natural en ellos»; per això, «que no aviéndose entregado los catalanes, siendo señores, sino esclavos fugitivos de los Moros (...) lo que se infiere con certeza infalible es que los Catalanes no son vassallos pactados i convencionales»;[158] i pel que fa a la política pactada, sosté que Ramon Berenguer ho féu voluntàriament i, «repetido después por conveniencia, o permitido de los Reies por necesidad, lo an venido a hazer los Catalanes lei inviolable». Tot i dir que no hi havia pacte, ha de reconèixer que hi ha les lleis, i «cuando se vé amenaçando ruina, puede el Rei sin dispensación i sin culpa no guardar privilegios, ni estar al juramento de ellos en caso de necesidad». No és estranya aquesta incomprensió del dret constitucional català; Elías de Tejada reconeix que «es que las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que solamente las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas».[159] Fins i tot De Rioja no arriba a entendre que Catalunya tingui un govern propi com el de la Generalitat i es pregunta: «En la Diputación se idolatra, allí se labran las conveniencias de todos, assi de los que estan dentro della, como de los parientes, i allegados. Por los passos della se camina a la comodidad de todos, a la nobleza; i aviendo esto dentro de casa, para que se an de buscar fuera las onras, i las comodidades? Mejor es vivir en el ocio, i en la paz, que permite el natural, i la condición; i en este estado de cosas que tiene oi el Principado, donde la maior Religión es la maior desobediencia, i la maior gloria es la injuria del Príncipe.»[160] Per ells viure per Catalunya és l’oci, i quan no volen reconèixer que els catalans no participen dels beneficis, ni de l’honorabilitat de la corona, sí diuen, en canvi, «el fin por ventura es anteponer el ocio de su lugar, la comodidad de la Diputación, al cumplimiento de sus obligaciones, i hazer queja del gusto i calumnia de la inclinación».[161] De Rioja no admet que el rebombori mogut tingui res a veure amb les qüestions fiscals dels nous arbitris, vectigals i noves imposicions, quan diu: «Donde sobran las cosas, estan ociosos los arbitrios, entonces se buscan y se egecutan, cuando obligan las necesidades.»[162] Tampoc no admet que s’hagin perjudicat els catalans amb els allotjaments dels soldats, i també nega que els soldats castellans hagin realitzat cap malifeta a Catalunya: «En Castilla, en Vizcaia, á avido gran número de soldados Castellanos, i de otras naciones, i jamás se a oido una queja, ni en Catalunña en tantos años, hasta la resolución de los alojamientos. (...) I si en las inmensas injurias que recibieron de los Catalanes, obraron ellos con indignación, no es culpa suia; porque las injurias mas las comete quien las ocasiona, que quien las haze.»[163] Cap al final del llibre, sense cap argument jurídic seriós que justifiqui la política castellana, acaba a manera de resum tot el seu discurs: «Con que los Catalanes, cuia sangre no es antigua, cuio Principado, cuio nombre (sic); que las alevosias á sus Reies an sido tantas, que sus acciones para con Dios an sido tales, que ni an respetado sus Arçobispos, ni sus Religiosos con vestiduras sacerdotales; que an violado con muertes las Iglesias, arcubuceado el Santísimo Sacramento; que an fingido milagros de lágrimas, de sudores de Imágenes, i esparcido, que el dia á que se transfirió la fiesta del Corpus, se detuvo el Sol muchas horas en ponerse; i todo por autorizar sus delitos i atrocidades: Teniendo estas costumbres, i obrando desta manera, desacreditan sus palabras, i desfazen sus calumnias i acusaciones: i todo argumento es ocioso, cuando las obras, como se á dicho, siempre más eficazes a persuadir que los escritos publican lo contrario.»[164]

 

El poeta Francisco de Quevedo, des de la presó, també va intervenir en la campanya de descrèdit contra Catalunya i va justificar del tot la política del comte duc d’Olivares. És interessant de llegir Quevedo perquè en les seves obres s’obté una idea sobre la ideologia dominant a Castella. És curiós que d’entrada Quevedo insulti els catalans, quan la Proclamación católica no insulta ningú i només demana allò a què tenen dret els catalans, mantenir les constitucions. Si la resposta a les exigències dels catalans de respecte per les llibertats i a la reclamació de la vigència de la llei, va ser d’embolcallar-los d’improperis, ja demostra que els catalans tenien un mal company per fer-hi societat. Quevedo havia escrit a El buscón que «el catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió» i que «son los catalanes el ladrón de tres manos». Quevedo afirma que «el tema y la tema (sic) de los de Barcelona, que podrán más facilmente negar que son catalanes que no el ser temosos, es el refrán que dice: “No es por el güevo, sino por el fuero”.[165] I després de garantir que els catalans no varen anar a lluitar contra França a Salses i que els terços castellans no van cometre cap desori a les terres catalanes, defensa el comte duc d’Olivares: «El Principado, que con toda la Europa tan repetidamente ha dicho del Conde-Duque que es recto y bueno, y sin haber hallado en sus acciones culpa, oye que apartándose de su Rey se apartan dél, lo que dice literalmente es lo que dijo Achis, “que no agrada á los sátrapas”, esto es, a los diputados, a los concelleres, a los cien consejeros. El nombre de sátrapas no es de mi pluma; su malicia se le pone. Viéneles este lugar como nacido; por eso se le visto cuando se le aplico.» Quevedo no justifica les llibertats de Catalunya, sinó que, ben al contrari, considera les llibertats de Catalunya com a mostra d’orgull i, per criminalitzar-les, com a font de desordres i tumults: «Toleró en Barcelona el Conde-Duque el demasiado orgullo de los catalanes. ¿Qué no hizo para disponer su desorden, por digerir su dureza, cuando desconocidos cauterizaron su paciencia tantas veces preciosa? Cuando su Magestad fue á las Cortes en los primeros tumultos de su facinerosa condición, fue público que Mns. de Fargis, embajador de Francia, a la sazón se hallaba en Barcelona, había dicho que él haría que los catalanes se redujesen a lo justo. ¿Cuál malicia no descubrió esto? ¿De qué traición no fue promesa? Llegó a oídos de los catalanes y valiéndose de la hipocresía patrimonial que tienen, mintiendo sentimiento, encomendaron su disculpa a sus alharacas. Admitióse a sus palabras, no a sus corazones, sabiendo que no hablan con una misma lengua sus conciencias y sus labios. Entonces ni había precedido guerra, ni asistencia de ejercitos, ni excesos que ahora acusan de soldados, ni alojamientos: de manera que el ser franceses no lo han ocasionado las armas de su Majestad, sino descubiértolo.» Tot seguit comença a fer una descripció del sistema polític català. Segons Juan Ors, Quevedo va escriure l’opuscle amb la intenció manifesta d’ofendre greument el Principat de Catalunya i les seves institucions, però en canvi, pels arguments principals que hi utilitzà, curiosament «se reconozca el máximo elogio que se ha dirigido a las instituciones por que se rigió libremente el principado civil de Cataluña».[166] Quevedo diu: «Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. Los franceses lo digan á quien hoy vuelven, habiéndoles dejado. Decímoslo nosotros a quien dejan, habiéndose vuelto a nosotros, huyendo de los que buscan. El Aristarco hace que sus propios historiadores confiesen esto contra ellos. Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con Señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda.» Quevedo explica el seu concepte de privilegis i furs, els quals, havent estat jurats pel rei, no haurien de ser considerats —com fa ell— com un obstacle contra el poder reial, sinó com un element de defensa del poble que en disposa. «Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus Reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan á que de oro hagan plomo.» Després d’observar les demandes que feia el Principat de Catalunya i les respostes adreçades per contrarestar-les, un ja es pot fer càrrec que l’opressió, el sotmetiment i el domini a ultrança sobre un país no es plantejaven solament per qüestions teòriques o abstractes, sinó per raons materials molt concretes, tal com reconeixia tàcitament Francisco de Rioja al seu llibre: «Cuando el Rey tiene ciudad en su Reino, que le sirve más en un año, que todo el Principado de Cataluña á servido a sus Reyes en doscientos; ¿para qué es quejarse de los Ministros? Treinta millones tiene el Rey de renta; diga Cataluña, siendo tan grande, tan abastecida, tan fecunda de gente, como dize la Proclamación, con qué parte entra en esta cantidad; pues apenas le vale al Rey todo el Principado treinta mil ducados, que consume en pagar salarios de Ministros.»[167]

Heus aquí la qüestió. Les constitucions, les lleis, la llibertat no tenen absolutament cap valor si a la pràctica no es pot obtenir per via fiscal l’espoliació de la gent que està dominada políticament, colonitzada culturalment i sotmesa tributàriament. Aquestes opinions sobre la política anticatalana són del 1640, en plena Guerra dels Segadors. Però per acabar-ho d’arrodonir, no em puc estar de remarcar el que opinava sobre Catalunya Olivares quan va caure en desgràcia el 1643. Els adversaris polítics d’Olivares, en el fullet Cargos contra el Conde Duque, li varen recriminar que per culpa de la seva política s’havia perdut Catalunya. Ell, per justificar les seves actuacions, féu publicar l’opuscle Nicandro, adreçat al rei, com a imprès clandestí, que, segons Elliott, té el mateix estil que l’Aristarco..., per la qual cosa cal considerar que l’escrigué De Rioja. En relació amb la guerra de Catalunya i amb les constitucions, hi diu: «En cuanto al fundamento y raíz desta guerra bién sabe V.M. lo que han costado a los reyes sus progenitores estos fueros, con qué leve ocasión los magistrados de Cataluña tomaron este pretexto para grandes motines de que han escrito muchos. (...) Si el Conde no tratara de hacerles guerras en poco tuvieran la autoridad de V.M. salieran con la suya, y quedáranse quizá república libre, con grave daño de los estados de V.M. Entender que Cataluña se ha de restituir retirado el Conde es grave yerro, porque esta provincia no lo hará sino por sus conveniencias; si se vieren oprimidos del francés harán con él lo mismo que con V.M.»[168] Després d’acceptar tàcitament que les llibertats de Catalunya no eren acceptades per Olivares, més endavant ho reitera d’una manera claríssima quan afirma que la monarquia està feta amb parts desproporcionades, sense unió ni conformitat i que no es podran governar fins que «no se reduzcan a unión e igualdad en leyes, costumbres y formas de gobierno. Dicen los enemigos del Conde que procuró derribar los fueros de Cataluña, no ha sido sólo su pensamiento suyo, que su abuela de V.M., doña Isabel, tuvo por mejor el conquistarlos». Olivares, despullat de poder i amb tota sinceritat, mitjançant De Rioja ratifica i reconeix la seva intenció d’abolir les constitucions de Catalunya, perquè si no es feia el Principat podria esdevenir una república lliure. Però el més significatiu és que justifica la seva intenció invocant la mateixa reina Isabel I de Castella, la qual havia expressat per eliminar aquestes llibertats «era menester conquistarlos de nuevo para no guardar estos fueros». Olivares a través de Rioja reconeix que efectivament els càrrecs i els beneficis no han estat distribuïts entre tots els països amb equitat, i afirma que si els catalans haguessin assolit «honras, puestos y comodidades como los naturales, nunca se despeñaran en los levantamientos con ocasión ninguna de titulillos y fueros; porque las cadenas del interés y de la honra ataran de tal fuerza las voluntades que ninguno quisiera exponerse a perderlas por imaginarias libertades». Per als catalans, les llibertats no eren pas imaginàries, ans al contrari en gaudien i Olivares les hi volia abolir. Però el cinisme materialista d’Olivares es basa en la teoria política següent: «La razón es clara, porque los hombres de distintas provincias no se quieren sujetar a otros si no hallan comodidad y provecho en la sujección. Éstos son los polos de conservar lo conquistado, no los de opresión y violencia, que éstas deshacen luego la fábrica de los reinos.»[169] Aquests són els pensaments polítics del període del govern del comte duc d’Olivares. Una ideologia que era una impostura, atès que amagava i dissimulava l’interès de la classe hegemònica per dominar i espoliar econòmicament els qui tenien subjectats.

El model polític català era molt més progressista i molt més democràtic que el de la corona de Castella i, per tant, els catalans no podien aspirar a sotmetre’s a les lleis de Castella no solament perquè no hi veien «comodidad y provecho», sinó perquè perdien el poder i l’autogovern. Tampoc no eren suficients ni «interés y la honra» atès que el govern de les institucions polítiques de Catalunya era prou honorable per als ciutadans del Principat, que no tenien aspiracions imperials. Amb tot i això, els catalans, en protegir-se i defensar-se dels seus adversaris, foren considerats rebels, quan en realitat eren autèntics ciutadans fidels a la llibertat.

FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:

[151] Elliott explica el cas de Cadaqués. El 1629, en un incident menor, el duc d’Alcalá volia fer executar el batlle de Cadaqués per justícia sumaríssima. Es van al·legar, però, les constitucions de Catalunya, que emparaven la llibertat individual dels ciutadans amb un judici segons procediment, amb què s’evitava l’execució en qüestió. Les lleis de Catalunya eren molt més avançades que les castellanes. La resposta d’Alcalá fou que totes les constitucions de Catalunya s’havien de llençar al foc.

[152] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, P. 65.

[153] Biblioteca de Catalunya. F. Bonsoms, núm. 11321.

[154] Aristarco..., p. 66. La citació original és en llatí, la traducció de la qual és deguda a Dolors Condom, a qui expresso la meva gratitud. Marrans era el nom atribuït als jueus i moros conversos que continuaven practicant la religió respectiva en la intimitat.

[155] Aristarco, p. 27v.

[156] Aristarco, p. 59v.

[157] Aristarco, p. 34v.

[158] Aristarco, p. 42v.

[159] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 63.

[160] Aristarco, 20v i 21.

[161] Aristarco, 58v i 59.

[162] Aristarco, 56.

[163] Aristarco, 16v

[164] Aristarco, 65v i 65.

[165] Francisco de Quevedo. Escritos políticos,Toledano, López & Cª, (s. d.), p. 223.

[166] Juan Ors. España y Cataluña, Historia Nueva, Madrid, 1926, p. 140.

[167] Aristarco, p. 20v.

[168] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., tom II, p. 251.

[169] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Memoriales y cartas del conde duque de Olivares, tom I, p. 253.

 

Font: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/2014/03/catalanofobia-4-la-ideologia-politica.html

 

Països que s'han independitzat d'Espanya al llarg dels anys

Conquesta de les Canàries

De la wikipedia castellana, en un mateix article:

La conquista de las Islas Canarias por parte de la Corona de Castilla se llevó a cabo entre 1402 y 1496.

el Atlas Catalán del mallorquín Cresques Abraham, de 1375, aparecen representadas las Islas Canarias con sus nombres actuales.

I per cert, no hauríem de dir-ne Illa de Ferro, com es deia a l'Atles Català del s.XIV?

308 ANYS DESPRÈS, EL PACTE DE GÈNOVA ÍNTEGRE I EN CATALÀ

19 juny 2013

by Miquel Manubens

11 Comments

El Tractat de Gènova va tenir lloc el 20 de juny de 1705 a la capital de la República de Gènova, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol. El signaren representants de Catalunya i el Regne d’Anglaterra, països majoritàriament partidaris de Carles III d’Àustria.

Pel document, els catalans austriacistes —signants prèviament del Pacte dels Vigatans, que tingué lloc el 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià, en la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) en l’anomenada Reunió dels Vigatans— es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Els anglesos, a la vegada, es comprometien a respectar les lleis catalanes.

Aquest pacte secret fou signat pels comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d’Aimeric, i per Mitford Crowe, enviat de la reina Anna d’Anglaterra.

El pacte es mantingué ferm fins el 1711, quan mor l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic Josep I d’Habsburg, el nou panorama no interessava tant al govern anglès, qui va començar noves negociacions a París i Londres fins que es va signar el Tractat d’Utrecht el 1713.

font: Wiquipèdia

======================================================================

TRACTAT D’ALIANÇA

Entre la Sereníssima Reina Anna d’Anglaterra i el Principat de Catalunya contra el Sereníssim Duc d’Anjou i els seus adherents: per establir a la monarquia  d’Espanya al seu veritable rei Carles III, Arxiduc d’Àustria, en què aquesta Sereníssima Reina promet la seva garantia perpètua per a assegurar els privilegis i lleis d’aquest principat.

Conclòs a Gènova pels enviats de les dues parts: dia 20 de juny de l’any 1705.

En el nom de la Santíssima Trinitat, pare, fill i esperit sant, tres persones distintes i un sol Déu verdader.

El Molt Il·lustre Mitford Crow, embaxaidor de la Sereníssima Reina d’Anglaterra a les parts d’Itàlia, i els Il·lustres Senyors Antoni Peguera i Aymerich, i el Dr en ambdós drets Domènec Perera, tant en nom propi com dels Il·lustres Senyors dels que es troben autoritzats amb Cartes Credencials  convenen, prometen i declaren totes les coses que es contenen en el Tractat infraescrit.
El dit Il·lustre Mitford Crow declara: que la Molt Poderosa i Sereníssima Princesa Anna, per la Gràcia de Déu Reina de la Gran Bretanya, de França, i d’Irlanda, etc., moguda del bé comú de l’Europa, per deslliurar-la de l’esclavitud que l’amenaça la desmesurada ambició de França, ha unit a la vista de tot el món, mitjançant una estreta aliança amb molts prínceps, les armes i forces de la Corona d’Anglaterra a les dels seus molt Alts i molt Poderosos Aliats, no només per a aquest fi, sinó també per auxiliar amb tota la força de les seves Armes, a la sencera recuperació de tota la Monarquia d’Espanya a favor del Sereníssim Arxiduc d’Àustria Carles III, reconegut tant pels seus i com per altres prínceps d’Europa, com a legítim Successor dels Regnes d’Espanya i altres Dominis i Senyorius que posseí el difunt Rei Carles II al dia de la seva mort, tots ells avui té violentament ocupats i tiranitzats França, i en els que, amb la força de les seves armes ha fet rei al Sereníssim Felip de Borbó, Duc d’Anjou; violant els Sagrats tractats de Pau, Juraments i Renúncies solemnement fetes per les sereníssimes Infantes d’Espanya, Dona Anna i Dona Maria Teresa, Reines de França, per elles i pels seus descendents, aprovades i ratificades pels Reis de França Lluís XIII i Lluís XIV amb aprovació i consentiment del Parlament de França i de les Corts tingudes a Espanya.

Per lo qual, la Sereníssima Reina d’Anglaterra, amb ànim veritable i piadós, compadida universalment  de la molt Noble i preclara Nació Espanyola, i principalment de la ínclita Nació Catalana, ha jutjat convenient enviar a Mitford Crow, autoritzat amb plens poders i corroborats amb la mes alta facultat  per a Tractar, Convenir i Signar una estreta

ALIANÇA i AMISTAT ENTRE LA CORONA D’ANGLATERRA I EL MOLT IL.LUSTRE I PRECLAR  PRINCIPAT DE CATALUNYA,

Ordenant al dit Mitford Crow passar a les parts d’Itàlia, per al recte i just motiu de fer entendre a tota la Molt Il·lustre i esclarida Nació Espanyola les seves sanes i rectes intencions, com les dels seus Alts Poderosos Aliats; i plenament informada de les opressions i violències que pateix tota la Nació Espanyola i especialment el Principat de Catalunya, tant les seves comunitats com cadascun dels seus habitants, es conclogui per ell un Tractat amb les persones que per al cas destini el dit Principat.

A més, els dits Il·lustríssims Senyors Antoni Peguera i Aymerich, i el Dr. en ambdós Drets Domènec Perera, tant per si mateixos com en nom dels Senyors de la seva Comissió, declaren i asseguren fermament, que obligats per la força han patit violentament el domini francès, i que tant per manca de forces pròpies com d’auxilis d’algun Príncep, no s’oposaren des de el principi amb les armes a la intrusió a Espanya del Sereníssim Duc d’Anjou a Espanya, lo qual es prou notori al Príncep Jordi de Darmstadt, aleshores Virrei de Catalunya; i que coneixen i tenen per cert que la França ha ocupat el Regne d’Espanya obligant a reconèixer en ell per Rei al Sereníssim Duc d’Anjou contra Drets i voluntats dels Regnes, acovardida i oprimida la Nació Espanyola per les moltes tropes allotjades als confins d’Espanya, per Navarra i Catalunya, i amenaçaven envair-la, afavorint els designis dels francesos els ministres del Pietós difunt rei Carles II; torbant aquests les rectes i justes Providències de Sa Majestat, oprimint la seva Pacífica Reial moderació; interpretant i declarant sinistrament les rectes disposicions que la justícia del seu Reial ànim tenia establertes per la Successió dels seus Regnes, i derogant les lleis particulars dels Regnes d’Espanya, i especialment del Principat de Catalunya; i finalment, que tenen per cert i els consta que els habitants del Principat de Catalunya, nomes obligats per la força, pateixen i toleren la dominació francesa, tant mes quan amb la pretesa usurpada autoritat del Duc d’Anjou ha anul·lat i derogat molts dels principals privilegis, Constitucions i Lleis de que gaudeix el Principat de Catalunya; per aquests motius ben considerats, molts dels habitants del dit Principat han abandonat la seva Pàtria, i altres per haver-se oposat a tan notòria violació dels seus drets es troben en els presidis públics o desterrats; havent-se estès amb tant d’escàndol dit absolut domini que ha excedit els límits de l’ignomínia i del menyspreu, ja que va fer conduir a les presons de Madrid el dia 6 de febrer passat al Sr. Pau Ignasi Dalmases, ambaixador de la ciutat de Barcelona a la Cort de Madrid no sense notòria i manifesta violació tant de dret de les gents com dels principals privilegis i drets que el Principat de Catalunya ha gaudit real i efectivament en les persones dels seus ambaixadors enviats; i no se’l permeté que proposes els greuges comesos contra les principals Lleis i Privilegis del dit Principat, ans al contrari en el mes de març següent el dit ambaixador fou tret de la presó pública i desterrat a la ciutat de Burgos, en la qual s’assegura que continua empresonat.

Per tant, considerant els Il·lustres Senyors  contractants que les comunitats de Catalunya, oprimides pel domini francès, no sense moltes dificultats poden enviar amb els poders corresponents a persones per a tractar aquest lloable fi; executades les diligències que el calamitós dels temps ha permès: i informat aquest il·lustre Mitford Crow de que generalment els naturals del Principat de Catalunya abominen de dur jou de la França; veient a més d’això, que els Il·lustres Srs. D. Antoni Peguera i Aymerich i el Dr. Domènec Perera estan autoritzats amb amplis poders pels il·lustres senyors d’aquell Principat, i que tindran els seus partidaris, els quals viuen amb resguard per la Tirania Francesa que els persegueix, i son resolts a prendre les armes i proclamar a Carles III com a legítim rei amb l’auxili  de les armes dels aliats, i que els sobredits Il·lustres Senyors en virtut de la paraula d’honor, que han donat tant per si mateixos com pels Il·lustres Senyors que els han enviat afirmen que compliran i executaran totes les coses contingudes en el Tractat o Tractats, que segons el tenor i sentit dels poders examinats per una i altra part i inserits en el present Tractat es jutgi convenient establir i signar; i havent-se tingut abans moltes conferències entre les parts per a aconseguir aquest lloable i saludable fi: han Convingut en signar els següents capítols d’Amistat, Aliança i protecció; els quals prometen els contractants que seran ferms i valedors, i que per cap temps ni per ventura poden ser interpretats en un altre sentit que el seu propi tenor literal amb que aquí s’expliquen.

Els capítols en què les parts contractants han convingut són els següents:

1) El ll.lustre Mitford Crow ofereix i promet amb  seguretat que per tal de facilitar i ajudar els naturals i habitants del Molt Il·lustre, Preclar i ínclit Principat de Catalunya, i per a que la expulsió del  violent domini de la França els resulti mes fàcil, lo qual també prometen i ofereixen els alts aliats, les tropes Aliades de desembarcament que es destinaran per a Catalunya serà efectiu de vuit mil infants i dos mil cavalls, poc més o menys.

2) I assegurant els dits Il·lustres Senyors que els habitants de Catalunya estan molt inclinats a sacsejar-se del jou de la França, i a auxiliar amb les seves armes els objectius que persegueixen els alts aliats, i esperant que un cop hagin desembarcat les tropes se’ls uniran molts de la mateixa província, i que no tots tindran bones armes i vitualles: promet el molt Il·lustre Mitford Crow portar fins a dotze mil fusells, per a armar els naturals que no tinguin armes, i proveir de pólvora i bales a totes les persones que es destinin a la guerra; i que totes les coses expressades a aquest capítol seran distribuïdes pels comissaris dels anglesos o dels seus confederats, amb la intervenció de dits Senyors contractants.

3) Per quant la Sereníssima Reina d’Anglaterra no te la menor intenció de causar cap molèstia els naturals de la molt noble Nació Catalana, ans al contrari, afavorir-los amb la seva protecció i facilitar-los la llibertat i majors avantatges, el dit Il·lustre M. M. Crow promet i assegura que la Sereníssima Reina pagarà real i efectivament els seus sous als sis mil homes armats que els dits Il·lustres Senyors prometen aportar, provistos d’armes per a unir-los amb les tropes de desembarcament, i que seran pagats pels comissaris o tresorers de la Sereníssima Reina fins que el Sereníssim Rei Carles III doni les providències oportunes per al pagament efectiu de dits sis mil homes.

4) I sent just i proporcionat a la raó compensar amb el premi al mèrit que es guanya amb el risc i amb l’honor, i declarant els dits Il·lustres Senyors que ells i els altres Senyors principals desitgen fer la guerra a favor del Sereníssim Rei Carles III i dels molt alts aliats, i que d’aquests sis mil homes que han d’aportar es formin Regiments tant de  Cavalleria com d’Infanteria segons semblarà convenient, que d’aquests cossos siguin els dits Senyors nomenats capitans. I que els demes que hi destinin siguin nomenats tinents i alferes al seu arbitri; ben entès que la nominació de Coronels, Tinents-coronels i Majors quedi reservada a la voluntat dels generals dels exèrcits del Sereníssim  Rei Carles III, o dels molt alts aliats.

5) En consideració a que els dits Il·lustres Senyors  asseguren que, segons les lleis del Principat de Catalunya, està establert que el Rei que segons Dret i Legalitat de Catalunya entra en possessió d’aquest domini, està obligat al moment de la seva exaltació a fer abans el jurament de les Lleis, Constitucions i Privilegis, el dit Il·lustre Mitford Crow coneixent les rectes intencions del Sereníssim Rei Carles III respecte aquest fet, i seguint les ordres de la Sereníssima Reina d’Anglaterra, promet que demanarà i sol·licitarà Poders del Sereníssim Rei Carles III per assegurar el total compliment i seguretat de què les Lleis d’aquest Principat, fins i tot en les coses mes mínimes, i fins i tot si el dit Principat ho tingués per convenient per la major observança de les seves lleis (contra el que no deu dubtar-se de la rectitud del Sereníssim rei Carles III, ni aquests senyors tenen la mes lleu dubte, fins i tot en la mes mínima circumstancia), ofereix i promet, ara, i per qualsevol cas que pogués sobrevenir, tota seguretat i garantia, que els Privilegis i Lleis del Principat no patiran la menor alteració en totes les seves circumstàncies.

6) I per a més manifestar més àmpliament el zel de la Sereníssima Reina d’Anglaterra pel bé públic i el seu afecte a l’ínclita i Noble Nació Catalana, promet el dit Il·lustre Mitford Crow, que si ocorreguessin (que Déu no permeti) alguns successos adversos i imprevisibles de guerra, tota seguretat a dits Senyors, als seus adherits i als altres naturals i habitants d’aquest Principat que seguint públicament el partit del Sereníssim Rei Carles III i dels molt alts aliats, prenguin les armes al seu favor, que auxiliats i ajudats per les armes d’Anglaterra i els seus alts aliats amb el fi de sacsejar-se l’onerós jou de França, quedaran amb tota seguretat, a garantia i protecció de la corona d’Anglaterra, sense que puguin patir la més mínima alteració ni detriment en les seves persones, béns, lleis, ni Privilegis, de manera que ara i en l’esdevenidor gaudeixi al Principat de Catalunya de totes les gràcies, privilegis, lleis i costums, tant en comú, com en particular, de la manera que aquest Principat fruïa d’aquests Privilegis, Lleis i Gràcies, en el temps del difunt Rei Carles II.

7) I estant l’ànim de la Sereníssima Reina de la Gran Bretanya, assegurar sense cap mena de dubte, la seva protecció als Regnes, Dominis, Senyorius i Províncies d’Espanya que es declaressin a favor del seu legítim Rei Carles III i dels alts aliats, i que siguin conservats i mantinguts seus Privilegis i Lleis, i en particular els del Molt Il·lustre Principat de Catalunya, els quals habitants espera amb tota confiança que ajuntaran forces descobertament per al fi sobredit, el dit Il·lustre Mitford Crow promet que, després d’ocupada la plaça de Barcelona, ​​o abans si fos convenient, exposarà i declararà de paraula i per escrit als diputats del Principat de Catalunya, o a altres persones nomenades per a representar les comunitats de dit Principat, i ratificarà tot el contingut i convingut en el present tractat, a fi que ni ara, ni en cap temps, els naturals i habitants del dit Principat puguin ni deguin patir el menor dubte que els seus Privilegis i lleis seran amb totes les formes mantinguts i conservats.

8) Els sobredits Il·lustres Srs. Antoni Peguera i Aymerich i el Dr Domènec Perera, en nom propi i dels Il·lustres Senyors a qui representen, atenent i reconeixent que pels precedents capítols queden els naturals del Principat de Catalunya, tant en comú com en particular, assegurats en les seves persones, béns, Lleis, Constitucions, Privilegis i prerrogatives, prometen que després de desembarcades les armes aliades al Principat de Catalunya, reconeixeran com a seu legítim Rei, Senyor i Successor de tota la monarquia d’Espanya, segons les Constitucions i Lleis del Principat, al Sereníssim Carles III, Arxiduc d’Àustria, acceptant-lo com el seu Rei i Senyor Natural.

9) Els dits Il·lustres Senyors, en nom dels sobredits  prometen que deu hores després d’haver ells avís que l’Armada d’Anglaterra o dels alts aliats estigui ancorada en les Costes de Llevant, des de la Ciutat de Barcelona fins a les Costes de França, marxaran des de les muntanyes i parts de la Ciutat de Vic, amb sis mil homes armats per a unir-los amb les tropes d’Anglaterra i Aliats, i obeiran quant els manin en servei del seu Rei i els seus Alts Aliats.

10) Tanmateix prometen que procuraran i tindran al camp, tres dies després de desembarcades les tropes, tots els bagatges necessaris tant per a conduir el tren de l’Artilleria, com per a les càrregues de les tropes.

11) També prometen que les tropes que es desembarcaran seran allotjades a les Viles i llocs segons les Constitucions i Lleis de Catalunya i com en el temps del difunt Rei Carles II.

12) També prometen que no s’augmentarà el preu ordinari dels bastiments, i que faran que es tasi el blat, la farina i el pa, de manera que el preu de la mesura provincial de blat, anomenada quartera, no excedeixi de quaranta rals de Barcelona, regulant el preu de la farina i del pa conforme al del blat, i que dita mida quartera s’estableixi en tretze rals.

13) Tanmateix prometen que per a major benefici i comoditat de les tropes, faran que el preu de cada mesura provincial o càrrega de vi no passi de quaranta-cinc rals, moneda de Catalunya, i que el preu del moltó, vaca o porc no excedeixi de cap manera d’aquell amb que a l’hora present es ven a Catalunya.

14) També prometen, per a que les operacions militars no tinguin el menor retard, que disposaran que es condueixin els reals a costes i expenses dels naturals, les feixines, aprestos o totes les demés coses necessàries per a la guerra.

15) Igualment prometen sota la bona fe, paraula i promesa del Molt Il·lustre Mitford Crow de que real i efectivament es pagaran qualsevullles quantitats de diners que manifesten haver gastat en la recluta, com en el pre i demès urgències de les tropes, i també els deutes que contreguin per a conservar els dits sis mil homes que ofereixen reclutar efectivament per al temps senyalat de desembarcament : que en virtut de l’obligació que han get donaran mes i mig de pre als dits soldats, buscant els diners a préstec si fos menester; i passat el dit mes i mig, promet el Il·lustre Mitford Crow pagar real i efectivament el que consti que els dits senyors han gastat en la manutenció i subsistència dels referits soldats en el cas que no ho hagi pagat el Sereníssim Rei Carles III. I si passat el mes i mig no haguessin desembarcat les tropes als ports de Catalunya promet el Il.lustre Mitford Crow pagar totes les quantitats que es demanin per a sous deis soldats realment reclutats pels sobredits senyors amb tres mesos d’anticipació cada paga per a prevenir les contingències del mar.

Finalment han convingut les Il·lustres parts contractants, en assenyalar desprès el Mes i Dia en que aquests Senyors i els seus adherits hauran de  públicament proclamar pel seu Legítim Rei i Senyor al Sereníssim Rei Carles III Arxiduc d’Àustria, convenint també les parts en tenir secret per ara aquest tractat, pels grans prejudicis que podrien ocasionar a aquests Senyors, a la seva gent i a altres Naturals i habitants del Principat de Catalunya .

En fe i seguretat dels pactes convinguts en els precedents Capítols d’aquest Tractat conclòs pel molt Il·lustre Senyor Mitfort Crow, enviat per a aquest efecte per la Sereníssima Reina de Gran Bretanya als dominis d’Itàlia, i pels Il·lustres Senyors Antoni Peguera i Aymeric i el Doctor Domènec Parera, tant en el seu propi nom com en el dels Il·lustres senyors principals, havent-se comunicat recíprocament les lletres Credencials i Poders, que estan inserides al present Tractat : S’han fet Còpies Uniformes per a les Il·lustres Parts Contractants; Signades de pròpia mà dels Il·lustres Senyors, i segellades amb els segells de les seves pròpies Armes.

El present Tractat ha estat Fet, Conclòs, Segellat, i Signat a la ciutat de Gènova, a 20 de juny de 1705.

Mitford Crow,
D. Antoni Peguera i Aymerich
Dr. Domènec Perera

TRADUCCIÓ: miquelmanubens.cat
L’original en castellà resta amagat als arxius espanyols. L’original dels anglesos no ha estat mai publicat.  Aquest text ha estat reconstruït a partir d’una deficient traducció de l’anglès publicada a http://www.11setembre1714.org/documents/1705-06-20-tractat-de-genova.pdf , que es el mateix que el text publicat a wiquipedia a http://es.wikisource.org/wiki/Pacto_de_G%C3%A9nova , i el text publicat en castellà al llibre “Tratados, Convenios y Declaraciones de paz y comercio desde el año de 1700 hasta el dia…”, de Alejandro del Castillo, del 1843,  conservat a la Harvard College Library, i publicat a Google Books que podeu trobar integre al nostre web http://www.devolucio.cat/constitucions/1700tratados.pdf

Imatge: conquesta de Gibraltar per part de l’Almirall George Rooke i el Virrei de Catalunya Jordi de Darmstadt, el 1 d’agost de 1704.

Font: http://devolucio.cat/308genova/

L'origen nostrat de Santa Claus

En Pau Tobar relaciona Santa Klaus o Sant Nikolaus, que prové de València i porta taronges i d'altres regals als nens nòrdics, amb Sant Nicolau, patró d'Alacant.

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Nord en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenentment proper a la nostra cultura.

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklaas que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklaas, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre.

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklaas és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzats moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot i això, altres veus asseguren que el caire punitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre.

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del s. IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.
Pau Tobar
Article publicat a L'Accent
 

http://www.inh.cat/articles/L%27origen-nostrat-de-Santa-Claus-

La primera lletra de canvi conservada de l'Europa Occidental és en català

L'ús de les lletres de canvi es remunta a l'època medieval, concretament a partir del segle XIV. A la Corona d'Aragó en documentem diverses, encara que per la seva naturalesa de ser trencades un cop fetes servir, s'en conserven poques, mostren l'activitat comercial que hi havia en l'arc mediterrani de la Corona d'Aragó. Segons Manuel Sanchis Guarner, la primera lletra de canvi que coneixem lliurada a l'Europa Occidental era valenciana, del 1371 o del 1376 (per tal com totes dues lectures són possibles). Aquest és el text que, sense retocs ortogràfics, apareix en la dita lletra de canvi:

«

Onorables senyors, nosaltres havem pres ací en Monsó, C florins de cambi de mossén Manuel d'Entença..., vos plàcia complir e donar aquí en València, per ell al honrat En Bernat de Codinachs, vista la present. Per la lletra que us enviam, vos fem saber aquells havíem ops. Plàtia-us, senyors, aquest cambi aja bon compliment.[1]

http://ca.wikipedia.org/wiki/Lletra_de_canvi

Cánovas 1896: "Cuba mai serà independent". Cañas 2013:“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”

Cánovas 1896: "Cuba mai serà independent"

Avui fa 117 anys La Vanguardia publicava el discurs del president espanyol Cánovas del Castillo sobre la “imposssible” independència de Cuba, els arguments en front el cas català no han canviat

---

Els mandataris espanyols no han estat capaços d’aprendre cap lliçó, la lectura dels arguments del discurs de Cánovas del Castillo negant la possibilitat de la independència de Cuba fa palès l’immobilisme i la miopia intel·lectual de la casta política espanyola. Sorprèn que amb un segle a les espatlles l’anàlisi de les demandes de llibertat d’un territori i els arguments per negar-la  siguin, salvant la distància històrica, idèntics. Cánovas situa les causes de la demanda en l’adoctrinament, i en les ambicions inqualificables d’una comunitat que gaudeix dels mateixos privilegis que la resta de territoris, menysprea els negres “salvatges” i els intel·lectuals que la reclamen i assegura que la comunitat internacional els donarà l’esquena perquè la unitat d’Espanya és inqüestionable. Setze mesos després del seu discurs Cuba era lliure.

La miopia dels mandataris espanyols no té remei

El discurs de Cánovas del Castillo del 21 de novembre de 1896, que es pot llegir a l’hemeroteca de la Vanguardia, negant la possibilitat de la independència de Cuba té moltes similituds amb el discurs i les actituds de Rajoy davant el procés endegat pel poble català. 

L’adoctrinament: els diaris predicaven obscenament i impunement la separació d’Espanya

En el seu discurs Cánovas afirma que la revolta de Cuba l’entristeix i que és el resultat d’ambicions inqualificables per no haver cedit posar en mans dels rebels el poder de l’illa. Una illa que segons ell tenia massa llibertat ja que gaudia del mateix règim que la metròpoli i on la llibertat de premsa era il·limitada, fins el punt, que alguns diaris predicaven “obscenament la separació de la mare pàtria” sense que els tribunals els perseguissin. ”A Cuba s’ha predicat durant anys la independència i s’ha preparat la rebel·lió contra la pàtria”, deia.

El rebuig internacional

El discurs del rebuig internacional també hi era present, “als EUA no hi ha un sol home d’estat seriós i influent que vulgui en realitat la independència de Cuba perquè veuen que en realitat suposaria un retrocés de la civilització”, afirmava, i afegia que una Europa “sàvia, fecunda i lliberal” també abandonaria Cuba.

La qüestió cubana, una qüestió interna que s’apuntala amb el dret  

Més endavant Cánovas assegurava que en la qüestió cubana “tenim de part nostre el dret”, i aquesta és una qüestió interior i no “dono valor a les paraules autoritzades d’alguns oradors dels EUA fetes per satisfer el populatxo”.
   
Cap concessió, cap renuncia, la raó i el dret estan amb Espanya

L’antic president espanyol continuava: “Espanya és unànime, res de concessions, res de debilitats, cap abdicació... no vull conciliació, res de mitges tintes, cap transacció amb els rebels”, i  conclou  que “l’honor d’Espanya no pot admetre un sol instant la paraula renúncia” i resumeix la seva política assegurant que es basa en: “cap fanfarronada ni temeritat, calma i fermesa a l’interior i a l’exterior cap concessió, cap pas enrere, cap debilitat davant ningú. La raó i el dret estan amb nosaltres i tenim la voluntat indestructible de fer-los triomfar”. La història demostra que estava molt equivocat.
 

Cañas:“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”

La prepotència de C’s és cada cop més evident, emparats amb la cobertura que els dóna la caverna mediàtica van de sobrats i es permeten fer advertències com aquesta

---

Aquestes amenaces les va fer el diputat Jordi Cañas davant de diferents persones, que ho han corroborat al directe!cat, i mostren que el partit d’Albert Rivera està molt allunyat dels paràmetres democràtics. Les actituds agressives de personatges com el diputat de C’s mostren la veritable cara d’un partit que atià l’odi contra Catalunya i que no té cap escrúpol per falsejar els fets, amenaçar i fer-se les víctimes per intentar liderar una opció radical contra el procés democràtic endegat a Catalunya. Les paraules de Cañas mostren el pitjor dels sectors unionistes, atien la violència contra el procés davant la derrota democràtica i amenacen en promoure un enfrontament de la societat civil per posar en qüestió el  procés.

C’s sap que democràticament ho tenen perdut, la seva esperança és atiar l’enfrontament de la societat catalana

“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar” és una frase que vol atiar la por, l’odi i rebentar el procés democràtic per exercir el dret a decidir, el que no poden guanyar democràticament, ho  volen guanyar amb violència.

Jordi Cañas  depassa els límits de la democràcia i això és molt greu, i més, en un parlamentari

Les seves paraules són un greu atac a la convivència, són un greu atac al procés democràtic i pacífic que el poble de Catalunya ha endegat, a més, de suposar una amenaça en tota regla vers el procés sobiranista que té el suport de la majoria.

Malgrat gent com Jordi Cañas, el procés cap al dret a decidir arribarà a bon port

Ni els seus insults, ni les seves mentides i amenaces podran amb la voluntat d’un poble, la democràcia s’imposarà a un partit que fomenta la violència i no desautoritza a un dirigent que es capaç d’amenaçar amb paraules com aquestes.

Catalunya lleva 600 años de ventaja respecto España. #queremosvotar #volemvotar

Catalunya lleva 600 años de ventaja respecto España. #queremosvotar #volemvotar

Els canvis de fronteres

Font: http://www.liveleak.com/view?i=f54_1337075813

Usos i abusos de la història

• 
  
  BORJA DE RIQUER | | 07/09/2013 00:00
  
  En Francesc de Carreras ens ha sortit aprenent d'historiador i ens està oferint des de fa un temps tota una sèrie de lliçons sobre com s'està falsejant la història per part dels nacionalistes catalans -els espanyols es veu que no ho fan-. No vull entrar ara en les seves opinions sobre el que diu Elliott en els seus records sobre els historiadors catalans -em sembla que De Carreras fa una lectura selectiva i interessada del que escriu Sir John-, ni tampoc sobre la seva peculiar visió del paper jugat per Jaume Vicens Vives dins de les historiografies espanyola i catalana.
  El que vull comentar ara és el seu darrer article, intitulat Re- inventar la història , publicat a La Vanguardia el 4 de setembre. Sorprèn, d'entrada, l'alarma de De Carreras sobre el fet que la història sigui utilitzada per a legitimar i justificar plantejaments i situacions polítiques del moment. Quin gran descobriment! Si això és el que han fet totes les propostes ideològiques, de dreta i d'esquerra, des de sempre. Ara bé, curiosament De Carreras només es lamenta de les tergiversacions històriques que, segons ell, divulguen constantment els nacionalistes catalans. Encara no he llegit cap text seu -i mira que en publica- denunciant els falsejaments historiogràfics propagats pel nacionalisme espanyol o pel francès.
  
  A l'article esmentat fa un repàs de la història de Catalunya tal vegada massa ràpid, poc matisat i a cops ple d'errades factuals i interpretatives. Amb no poca vehemència denuncia que se sostingui que "políticament Catalunya existeix ja l'any 987". Amic De Carreras, els historiadors, com a científics que pretenem ser, intentem cercar i precisar amb el màxim de rigor la data d'inici del funcionament de totes les estructures polítiques, siguin comtats, ducats, regnes o repúbliques. Només faltaria! I això ho fan els historiadors d'ací i els d'arreu del món. I dedicar-se a investigar això no és fer "metafísica", ni "essencialisme". Verificar amb documentació quan un territori i una gent determinada -sigui Catalunya o Castella- tenen un sobirà propi, unes institucions polítiques particulars, unes lleis diferenciades, una hisenda sobirana, etc. és una de les tasques més fonamentals dels historiadors.
  
  Qualificar de "mite insostenible" defensar que el funcionament de les institucions de govern de Catalunya del segle XVII era més avançat políticament que els procediments que imperaven al regne de Castella no deixa de ser sorprenent. El mateix Elliott, tan elogiat per De Carreras, es cuida prou de menysprear el sistema institucional català i el pactisme, que considera més harmònics que els mètodes autoritaris emprats pel comte duc d'Olivares i companyia. Les Constitucions catalanes de llavors no dissenyaven un cos politico-administratiu antic i fossilitzat, sinó que s'actualitzaven periòdicament, com va passar a les Corts del 1701 i del 1705.
  
  Dir que "la Corona d'Aragó no és un estat" és una absoluta falsedat històrica. Què entén De Carreras que és un estat? Em sembla que ell ho analitza tot des de l'òptica de l'estat liberal, com si abans no hagués existit res de res. Si a alguna cosa s'assemblava la Corona d'Aragó és als actuals estats confederals: cada territori tenia les seves pròpies Corts, les seves institucions polítiques de govern, la pròpia legislació, la fiscalitat, la seva moneda, la seva llengua, etc. L'únic que tenien en comú era el mateix cap de l'estat, el rei, que havia de jurar respectar les lleis i costums de cada territori. I d'això a Catalunya i a la Xina en diuen un estat confederal.
  És avui una temàtica dels programes de batxillerat explicar, i saber, que la monarquia hispànica dels Àustria era composta , és a dir, que hi havia diverses estructures polítiques, jurídiques i administratives als nombrosos territoris de la Corona, i que fins al 1714 Catalunya va disposar d'unes institucions -polítiques, jurídiques, fiscals i fins militars- que eren pròpies i molt diferents. I si d'això no se'n pot dir estructures d'estat , poc els faltava. Sorprèn realment que tot un catedràtic de dret constitucional ho negui i ens digui amb suficiència que sostenir que Catalunya era un estat fins al 1714 forma part de la gran maniobra de reinvenció de la història orquestrada pels nacionalistes catalans per a justificar el dret a decidir. Quan no es posa rigor i seriositat argumental en els escrits es pot córrer el risc que les tesis polítiques que es defensen quedin notablement desacreditades.
  
  http://m.ara.cat/premium/opinio/Usos-abusos-historia_0_988701149.html#.UizAFLypVwd