Un diari suís es pregunta per què a Espanya "odien tant" els catalans

El Nacional
Foto: Viquipedia
Barcelona. Dimecres, 13 de desembre de 2017


El diari suís Neue Zürcher Zeitung, un dels rotatius de referència de Suïssa, ha publicat un reportatge sobre l'animadversió que senten els catalans a l'Estat espanyol. Sobre com viuen aquesta sensació de greuge els catalans. En un reportatge titulat Per què ens odien tant? Què pensen els catalans sobre Espanya, el diari analitza com es viu aquest recel històric des de Catalunya.

""Som diferents". Aquesta és l'explicació repetida dels catalans, sobre per què no encaixen fàcilment a l'Estat espanyol i a la societat espanyola", apunta el diari. El reportatge parla amb testimonis, com Núria Sala, de Ponts, que explica el que va succeir en aquesta localitat durant la repressió policial contra el referèndum de l'1 d'octubre. "No hauríem imaginat mai que la policia espanyola seria capaç de fer una cosa semblant": El reportatge apunta que aquesta frase s'escolta sovint a Catalunya. "Els diaris de Madrid van informar que les unitats enviades a Catalunya estaven "molt motivades". També es van poder veure vídeos dels policies aplaudits amb els crits d'A por ellos", descriu.
El diari parla amb altres testimonis, com l'alcalde de la Seu d'Urgell, Albert Batalla, i el diputat de Junts pel Sí Josep Maria Forné. Aquest fa una explicació de la diferència cultural de fons dels catalans a l'Estat espanyol. "Nosaltres som comerciants, i busquem un acord on tots poguem coincidir fins a cert punt. Els castellans són guerrers, volen conquerir i dominar", apunta. ..... https://www.elnacional.cat/ca/politica/un-diari-suis-per-que-a-espanya-odien-tant-catalans_221085_102.html

SÁHARA OCCIDENTAL. Una deuda (ya inaplazable)

Si algú se sent espanyol i alhora té preocupacions ètiques, i a més està preocupat per la imatge d'Espanya i la seva identitat responsable en el món, el primer que hauria de fer és preocupar-se per ajudar a resoldre el problema que van crear al Nord d'Àfrica, en una de les poques conquestes que es poden atribuir a Espanya (i de fet, amb comandament i voluntaris catalans).

Escrito por  Digital Alternativo. Miércoles, 30 Abril 2014 07:00

D.A. / Opinión / Antonio Martínez Llamas. Escritor    

     Después de treinta y ocho años todo sigue igual. Lamentablemente así es, como si el tiempo se hubiera detenido en aquel febrero angustioso de 1976, cuando el éxodo saharaui se concretó en una huida denigrante hacia la hamada de Tinduf. Una fuga apresurada y llena de miedos: las bombas marroquíes matando a cuanto se movía entre las dunas; los niños sentándose a su desdichada suerte cuando la deshidratación los vencía; los viejos renegando por no haberse muerto antes de aquella falacia; las mujeres embarazadas sabiendo que parirían hijos apátridas; y los más jóvenes enjugando su desesperación bajo el epígrafe militar del recién parido Frente Polisario.  España se había cagado en los pantalones, y permitió que la provincia 53 pasara así sin más, por medio de un juego macabro y deshonroso, a manos de la corona aluita. En bandeja de plata se lo pusieron a Hasán II. Y él sabía cómo aprovecharlo.

  El Gobierno presidido por Arias Navarro estaba confundido a causa de la muerte reciente de Francisco Franco el Generalísimo, y lo que menos convenía era que el Sáhara Occidental fuera otro quebradero de cabeza. El "asunto de la provincia 53" se concretó en un abrir y cerrar de ojos. Se firmaron  el 14 de octubre de 1975 los Acuerdos de Madrid, y España cedía "lo suyo en África" a la voracidad de Marruecos y Mauritania.  Ni un solo disparo, ni una sola intentona de artificio militar, no fuera que se asustaran las gaviotas.  Ni siquiera fue preciso disimular ante el mundo. La Operación Golondrina sancionada desde Madrid vació de civiles y militares, en poco más de sesenta días, el Sáhara Occidental. El Gobierno de España había sido claro y urgente, sin eufemismos que confundieran los términos: "Que solo queden ahí los saharauis y que se coman con dátiles  y leche de cabra esa mierda de desierto". 

[...] 

http://digitalalternativo.com/index.php/es/leon/item/1511-s%25C3%25A1hara-occidental-una-deuda-ya-inaplazable

Et deixe

El pla B de Mas: desbordar la legalitat espanyola

CRISI EL XOC CATALUNYA-ESPANYA

Si el pacte fiscal embarranca, el Govern recaptarà els impostos sense el permís de Madrid

DAVID MIRÓ

BARCELONA | Actualitzada el 05/05/2012 00:00

És molt poc probable que l'auditori d'empresaris que dijous escoltava Artur Mas en una jornada organitzada per l'Associació per al Progrés de la Direcció (APD) fos conscient de què volia dir el president quan va demanar una "resposta contundent i col·lectiva" a favor del pacte fiscal. Perquè més d'un, si conegués quins són els plans de l'executiu en cas que la negociació amb Madrid embarranqui, s'hauria ennuegat. El que té al cap el president Mas és ni més ni menys que desbordar la legalitat espanyola amb una llei que permeti crear una hisenda pròpia i recaptar tots els impostos. En altres paraules, una declaració unilateral de sobirania fiscal i, per tant, un desafiament en tota regla a Madrid.
El Govern i CDC han decidit començar a donar conèixer el famós pla B de Mas (una expressió que mai és utilitzada en públic) un cop Mariano Rajoy ha deixat clar en els seus pressupostos que no pensa fer cap concessió (ahir mateix CiU va denunciar que el primer tràmit dels comptes retalla encara més la inversió a Catalunya). Això sí, amb comptagotes i de manera una mica críptica. El tret de sortida el va donar el secretari de la presidència i portaveu, Francesc Homs, en una entrevista al diari ARA el 22 d'abril. "Volem pa amb oli, i si no ens el donen, ens el prendrem", va dir. El "pa amb oli" són els diners, és a dir, el concert (perquè amb el pla B la paraula pacte deixa de tenir sentit).
Hisenda pròpia
I com es faria? Doncs a través d'una llei al Parlament de Catalunya que permetés a l'Agència Tributària de Catalunya, un ens que ja existeix, tot i que consorciat amb l'Estat, recaptar i liquidar tots els impostos. Aquest és també el missatge que ha llançat els últims dies el secretari d'Organització de CDC, Josep Rull.
Aquesta és l'estació final del pols amb l'Estat, que se situaria en el segon semestre del 2013. Abans de tot això se seguirà el calendari previst: aprovació definitiva de la proposta de pacte fiscal al juliol (amb el PSC o sense), trasllat a la taula de Mariano Rajoy entre setembre i octubre, i marge de negociació fins a finals d'any. Amb el panorama econòmic que s'entreveu a Palau, no confien ni tan sols a encetar una negociació seriosa amb Rajoy, però de cara a l'opinió pública tenen clar que, abans de forçar la màquina, cal fer palès que és Madrid qui es nega a millorar el finançament català.
S'acosten mesos, doncs, de tensió i "vertigen", tal com reconeixen alguns dirigents de CDC. A més a més, el pla B com a tal s'iniciaria amb una decisió d'alt voltatge emocional i estratègic: ¿consulta sobre el pacte fiscal o eleccions anticipades? La consulta té l'avantatge que legitimaria el Govern en una decisió concreta (pacte fiscal sí o no) i sense la contaminació partidista. A més, el suport seria molt transversal, i deixaria en evidència tant el PP com el PSC (si finalment no se suma al pols). Aquesta és l'opció que defensa el sector més sobiranista del partit. El més probable, però, és que s'opti per avançar les eleccions, ja que una consulta ciutadana d'aquestes característiques seria interpretada per l'Estat com un desafiament, que faria tots els possibles per impedir-la.
Avançament electoral
En canvi, unes eleccions són perfectament legals, encara que CiU porti en el seu programa la promesa de desbordar la legalitat espanyola. L'objectiu seria doble: d'una banda, assolir la majoria absoluta per a CiU i, de l'altra, augmentar de manera significativa el suport dels partits favorables al concert, és a dir, ERC, ICV i Solidaritat. El suport del PSC es veu cada vegada més llunyà.
Campanya interna
Aquest salt suposa una autèntica revolució a CDC, un partit d'ordre i poc acostumat a moure's al marge de la llei. Per això ara la prioritat és fer pedagogia interna. "Els nostres encara estan en el paradigma antic", reconeix un dirigent de CDC, "i els hem de fer veure que això no és cap broma". Aquestes reunions ja han començat amb l'objectiu de convertir cada militant en un apòstol del pacte fiscal. El secretari general, Oriol Pujol, està bolcat en aquesta tasca interna i, com era previsible, ha mobilitzat les JNC perquè actuïn com a punta de llança. La segona fase seran actes pel territori, sobretot a l'àrea metropolitana, dirigits al conjunt de la ciutadania.
Mentrestant, el Govern ha posat a treballar de manera discreta diversos equips que preparen el terreny per al xoc. En el camp jurídic sobretot, però també en el logístic. Cal estar preparat per a qualsevol eventualitat i resoldre qüestions pràctiques com ara amb quin cens es podria fer una consulta o quin sistema informàtic cal per poder recaptar els impostos sense passar per Madrid. Els detalls d'aquests treballs són top secret . El pla B no vol soroll, però l'objectiu és evident: tot el que es faci ha de tenir una aparença absoluta de legalitat per guanyar la batalla de l'opinió pública, la pròpia i la internacional.
El front internacional
Precisament, el front exterior treballa a tota màquina per contrarestar la imatge que projecta Madrid d'una Catalunya malbaratadora. Artur Mas ha donat entrevistes als principals diaris europeus (entre els quals, Le Monde i Frankfurter Allgemeine ) i ha aconseguit que l'influent The Wall Street Journal avali la tesi de l'asfíxia fiscal de Catalunya.
Artur Mas no perd l'oportunitat de fer pedagogia, com quan va avisar, el 24 de gener, que "Catalunya s'ha de preparar per camins que trencaran les costures de la Constitució i l'Estatut". El dubte que corseca el president i els seus col·laboradors és fins a quin punt la gent els seguirà. "Què faràs si et dic que ingressis les retencions de l'IRPF al compte que et diré jo si després l'Estat va per tu?", diu una font del Govern. Saben que els adversaris, interns i externs, són poderosos i pressionaran perquè Mas no faci el pas. "Cada cop que parlem d'estat propi La Caixa perd mil clients a Espanya", diu un dirigent de CDC.
La resposta de Madrid també preocupa. "No enviaran els tancs però tampoc s'estaran quiets", va dir Homs. La convicció profunda al Govern i a CDC és que, si no fan res, l'autogovern es diluirà enmig d'una crisi econòmica que fa insostenible el dèficit fiscal que pateix Catalunya. El xoc, doncs, està servit, i les conseqüències no les coneix ningú, tot i que alguns somien amb la independència. O ara o mai, creuen.
http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/pla-Mas-desbordar-legalitat-espanyola_0_694730593.html

Els insubmisos fiscals pagaran a la Generalitat l'IVA d'aquest trimestre

NOU FINANÇAMENT

El Govern expressa "comprensió" amb la iniciativa però defuig donar-los suport

Els promotors de la insubmissió fiscal amb Espanya ja ingressaran l'IVA d'aquest trimestre a l'Agència Tributària Catalana en lloc de fer-ho a l'espanyola. Traslladaran així el dilema a la Generalitat.

MARC COLOMER

BARCELONA. | Actualitzada el 04/04/2012 00:00

Els promotors de la iniciativa no volen deixar de pagar impostos, però es neguen a pagar-los directament a la hisenda espanyola pel tracte fiscal que rep Catalunya. FRANCESC MELCION

Els promotors de la plataforma Diem Prou!, que propugna la insubmissió fiscal amb Espanya per plantar-se davant el que consideren un tracte injust de l'Estat amb Catalunya, han decidit passar a l'acció. Segons ha pogut saber l'ARA, a finals de la setmana que ve, entre dijous 12 i divendres 13 -una setmana abans que venci el termini per declarar l'IVA del primer trimestre, el dia 20-, tenen previst de fer visible l'acte de desobediència i ingressaran l'IVA del primer trimestre del 2012 al compte de l'Agència Tributària de Catalunya, en lloc de fer-ho a l'agència espanyola. Després comunicaran a Hisenda (Agència Tributària) que ja han abonat els impostos a l'agència catalana i traslladaran així a la Generalitat el dilema sobre si ha de transferir aquests diners a l'Estat.
D'entrada, faran efectiu el seu acte de desobediència -només a l'abast d'autònoms o empreses- la parella d'empresaris de Siurana (Priorat) Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, precursors del moviment de protesta. Serà una operació coordinada amb representants de la plataforma de cadascuna de les demarcacions territorials catalanes, que faran el mateix, segons va confirmar ahir a l'ARA Bartolomé.
S'emparen en el principi de coordinació entre administracions consagrat en l'article 103.1 de la Constitució espanyola. És a dir, que amb el procediment que seguiran mostren la seva voluntat inequívoca de complir el deure de pagar impostos i passa a ser cosa de les administracions que actuïn coordinades o no. De fet, i apel·lant al principi de coordinació entre administracions, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va exonerar el 2006 un empresari que havia pagat els impostos a l'administració autonòmica en comptes de fer-ho directament a Hisenda.
Punt d'inflexió
Andreu Bartolomé és conscient que el primer acte de desobediència tindrà un caràcter més "simbòlic" que efectiu, si bé també està convençut que pot ser un "punt d'inflexió" que impulsi altres autònoms i empresaris a sumar-se a l'acció de cara al segon trimestre de l'any. De fet, la plataforma Diem Prou! prepara per al mateix divendres 13 un acte de suport a la iniciativa per obrir una segona etapa en el moviment, basada en "l'acció". L'acte es farà al teatre de Cornudella de Montsant i està previst que hi participin les entitats i personalitats que han donat suport a l'acte de desobediència civil, entre els quals hi ha una vintena d'ajuntaments. Precisament, el ple de l'Ajuntament de Vic va aprovar dilluns una declaració de suport a la insubmissió fiscal amb els vots de CiU, ERC, CUP i SI.
Els promotors deDiem Prou! estaran atents a la reacció del govern de la Generalitat, al qual reclamen que retingui a Catalunya els seus impostos, i encara més després de constatar els incompliments de l'Estat amb Catalunya en el pressupost d'aquest any.
Respecte sense suport explícit
A les portes de la negociació del pacte fiscal, és altament improbable que hi hagi alguna actuació del Govern en aquest sentit. A tomb de l'adhesió d'ajuntaments de CiU com els de Girona i Vic a vies de desobediència fiscal, ahir el portaveu de l'executiu català, Francesc Homs, va expressar el "respecte i comprensió" política del Govern amb els partidaris de deixar de pagar a l'Estat els impostos per pagar-los a la Generalitat, però va evitar donar suport explícit a la iniciativa dels municipis: "Entenem aquest tipus d'expressions des d'un punt de vista polític, però com a Govern ens hem d'atendre a la legalitat".

http://www.ara.cat/premium/cronica/insubmisos-fiscals-Generalitat-daquest-trimestre_0_676132454.html

Alemanya desclassifica documents del 1981 que revelen la simpatia del rei amb els colpistes del 23-F

MEMÒRIA HISTÒRICA

El setmanari 'Der Spiegel' publica extractes d'un despatx en què l'ambaixador alemany a Espanya afirmava el 1981 que el rei havia mostrat "comprensió" amb el cop d'estat. El monarca li va dir: "Només pretenien el que tots desitjàvem, la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat"

ARA

Berlín | Actualitzada el 05/02/2012 14:52

L'ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, va assegurar en un informe enviat al seu país –que publica el setmanari 'Der Spiegel' aquest diumenge–, que el rei Joan Carles va mostrar "comprensió" cap als protagonistes del cop d'estat del 23 de febrer. La revista alemanya difon extractes del despatx 524, recentment desclassificat pel ministeri alemany d'Exteriors al costat d'altres documents de l'època, enviat per Lahn al govern germànic, que llavors presidia Helmut Schmidt.
El setmanari alemany assenyala que l'ambaixador d'Alemanya a Espanya entre el 1977 i el 1982, i mort el 1994, va mantenir una conversa de caràcter privat amb el monarca el 26 de març del 1981 en la qual el rei li va comentar les seves impressions sobre el frustrat cop d'estat. El rei "no va mostrar ni menyspreu ni indignació davant dels actors, és més, va mostrar comprensió, quan no simpatia", segons va interpretar Lahn en el missatge enviat al seu govern i que cita el setmanari 'Der Spiegel'.

"Pretenien el que tots desitjàvem"
Afegeix el despatx que el monarca va dir a l'ambaixador: "Els capitostos només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat". El document citat per la revista assenyala que el rei va manifestar a Lahn que la responsabilitat última de l'intent de cop d'estat no va ser dels seus caps, sinó del llavors president del govern espanyol, Adolfo Suárez, a qui retreia que "menyspreava" els militars.

En el seu informe, l'ambaixador alemany va destacar així mateix que el monarca espanyol havia aconsellat reiteradament sense èxit a Adolfo Suárez que "atengués els plantejaments dels militars, fins que aquests van decidir actuar pel seu compte". El rei, que va expressar el seu interès perquè els fets s'oblidessin "com més aviat millor", va manifestar davant l'ambaixador d'Alemanya, segons la seva versió, que tractaria d'influir en el govern i els tribunals per evitar un càstig sever als colpistes, perquè "només pretenien el millor", assenyala 'Der Spiegel'. El setmanari escriu finalment que la casa reial espanyola no ha volgut pronunciar-se sobre l'informe de l'ambaixador alemany, i va argumentar que als arxius oficials no hi consta res sobre aquesta "conversa privada" entre el rei i Lahn.

Fonts de la Casa del Rei consultades per Efe s'han limitat aquest diumenge a considerar que "el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món". Però el cert és que l'informe del llavors ambaixador alemany si més no posa en dubte la versió oficial dels fets.
http://www.ara.cat/politica/Alemanya-desclassifica-documents-revelen-simpatia-rei-colpistes-23-F_0_640736050.html

Els EUA bloquegen el finançament de la Unesco després del reconeixement de Palestina

Els EUA han suspès les aportacions econòmiques que feia per finançar la Unesco, el 22 per cent del pressupost d'aquest organisme, arran del reconeixement de Palestina com a estat membre

ARA 

Barcelona | Actualitzada el 31/10/2011 18:45

El ministre palestí que ha intervingut a la Unesco

Poques hores després del vot pel reconeixement de Palestina a la Unesco, els EUA han anunciat que bloquegen la partida de 60 milions de dòlars que havien d'aportar a aquest organisme de l'ONU amb seu a París.

Un portaveu del Departament d'Estat ha assegurat que havien de transferir aquesta quantitat aquest mes de novembre però que no ho faran, amb el que es fa realitat l'amenaça d'aturar el finançament de la Unesco si reconeixia Palestina que feia setmanes que havien llençat.

El reconeixement de Palestina com a membre de ple dret de la Unesco ha provocat les crítiques de països com ara els Estats Units o Israel mentre que Palestina ha qualificat el gest de "victòria del dret, la justícia i la llibertat"

Palestina

El president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, ha qualificat de "victòria del dret, la justícia i la llibertat" el reconeixement a la Unesco. 

Israel

El govern hebreu manté que el reconeixement de Palestina a la Unesco allunya les perspectives d'un acord de pau i condemna aquest gest "unilateral" que posa "obstacles inútils" el camí de la represa de les negociacions.

Estats Units

La Casa Blanca condemna aquest gest de la Unesco que és, segons el govern dels EUA, "prematur" i "contraproduent" per la pau entre Israel i Palestina.

Espanya

La delegació espanyola la Unesco ha donat suport al reconeixement de Palestina i ha lamentat la falta d'unitat de la UE en aquesta qüestió. La ministra Cristina Garmendia considera que el seu govern s'ha situat en el "cantó correcte de la història".

http://www.ara.cat/mon/Israel-EUA-reconeixement-Palestina-Unesco_0_582541864.html

CONFLICTO

Félix de Azúa: 'En Cataluña no sólo hay rechazo al castellano, sino también odio'

EL POETA, ESCRITOR Y FILÓSOFO CRITICA CON DUREZA LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA CATALANA

Andrés Ramos

domingo, 01 de mayo de 2011, 09:49

Madrid.- Félix de Azúa (1944), poeta, escritor y filósofo barcelonés, hace uso de su habitual acidez y sarcasmo para analizar la política lingüstica que lleva a cabo laGeneralitat. Para él, en Cataluña “no sólo hay rechazo al castellano, sino también odio”.

Incluido en la antología 'Nueve novísimos poetas españoles' junto a Leopoldo María Panero y Manuel Vázquez Montalbán, entre otros, Azúa ha cosechado gran éxito en el panorama literario nacional. Con cerca de cincuenta obras en su haber, destaca en él un carácter reflexivo, analítico e irónico.

-. ¿Qué opinión le merecen las políticas lingüísticas que se están llevando a cabo en España?

-. No creo que exista una política lingüística para España. Depende de las alianzas que deban hacer los partidos políticos con sus colegas nacionalistas para mantenerse en el poder.

-. Y, en concreto, ¿qué opinión le merece la política lingüística de Cataluña?

-. Como todo el mundo sabe, no es sólo una política de apoyo al catalán sino también de destrucción del español. Pero da lo mismo, los nacionalistas lo niegan y los partidos que de ellos dependen silban mirando al techo.

-. ¿Es Cataluña la Comunidad Autónoma que muestra un mayor rechazo al uso del castellano?

-. No sólo rechazo, sino odio. Debe de ser el único lugar al norte de África donde se multa a la gente por escribir en la lengua oficial.

.- ¿Qué situación ha dejado el Gobierno tripartito en materia de política lingüística?

-. El rastro del tripartito es como el de Atila.

-. ¿Se ha producido algún cambio con el regreso de CiU a la Generalitat?

-. No. Son lo mismo, pero un poco más cursi. Los anteriores eran los empleados y estos son los patronos.

-. ¿Hay algún partido político en Cataluña que apueste decididamente por el bilingüismo?

-. El PP y Ciutadans, pero no tienen nada que hacer. Nunca lograrán imponer sus criterios. Aquí, sin el apoyo de la oligarquía, no se puede mover un dedo.

-. ¿Es éste un asunto que preocupa a los catalanes o es un tema que está más en los medios y en las esferas políticas que en la calle?

-. No preocupa a los catalanes, pero tampoco a los castellanos, andaluces, gallegos o murcianos. A nadie le importa un pimiento. Lo usan los políticos en Cataluña para que les den más dinero y en el resto de España para morderse la yugular los unos a los otros.

-. ¿Deberían poder elegir los padres en qué idioma educan a sus hijos?

-. Así suele ser en los países civilizados, pero el nuestro sólo está domesticado.

-. Como profesor universitario, ¿cree que la política lingüística en defensa del catalán resta potencialidad a la universidad catalana?

-. La universidad catalana y la española, como le dirá cualquier profesor un poco sensato, es un cadáver.

-. ¿Es posible la existencia de un bilingüismo normalizado en el contexto político actual?

-. No hombre, por Dios. ¿Cómo iban a insultarse entonces?

-. ¿Qué mecanismos se podrían utilizar para llegar al bilingüismo?

-. La educación, o sea, un bien inexistente en este país.

-. ¿Ha perjudicado la transferencia de las competencias educativas a las Comunidades Autónomas?

-. Imagínese usted lo que sería de Italia si se hubiera aplicado allí el programa español. Los sicilianos diciendo pestes de los venecianos y los romanos haciendo programas de televisión para burlarse de los lombardos.

-. ¿Qué opinión le merece la Ley del Cine catalán, aprobada por la Generalitat el año pasado y que incluye la obligación de doblar o subtitular al catalán el 50 por ciento de las copias que se distribuyan de una película?

-. Bueno, que desaparezca el cine en Cataluña sólo continuaría la saga de desapariciones que están dejando Barcelona como un erial. Es lo lógico.

-. ¿Qué piensa cuando escucha en la radio o televisión a personajes del mundo de la cultura o deportistas expresándose en catalán en actos o comparecencias de interés estatal?

-. Normalmente cierro el aparato en cuanto empieza la publicidad.

http://www.lavozlibre.com/noticias/ampliar/247266/felix-de-azua-en-cataluna-no-solo-hay-rechazo-al-castellano-sino-tambien-odio

LA MANIFESTACIÓ D’ACCIÓ CULTURAL REUNEIX 100.000 PERSONES EN VALÈNCIA

Nota de premsa d'Acció Cultural del País Valencià
València, 16 d’abril de 2011

Lluís Llach ha d’actuar des d’un camió perquè l’Ajuntament no permet la instal·lació d’un entarimat

La Diputació de València tampoc no deixa la plaça de bous per a l’actuació de Llach

La manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a València ha reunit avui 100.000 persones, i ha estat la mobilització més multitudinària dels últims 25 d’abrils. Els valencians i valencians han respost així a la censura del Govern de Francisco Camps de TV3 i l’intent d’ofegament econòmic d’ACPV. La part negativa de la mobilització han estat els intents de les institucions governades pel PP de dificultar l’acte final, amb l’actuació de Lluís Llach: primer, l’organització havia demanat la plaça de bous per a l’actuació, però la Diputació va contestar negativament al·legant “problemes tècnics” i “la reforma de la plaça”; i després l’Ajuntament no ha permés la instal·lació d’un entarimat per a l’actuació, així que Llach s’ha vist obligat a actuar des d’un camió. Tot i això, la manifestació ha estat un èxit i ha millorat totes les expectatives, fins al punt que ha tingut dificultat per a iniciar el seu recorregut durant els primers 100 metres.

En la primera pancarta, amb el lema “Sí a TV3”, anaven els representants dels convocants de la manifestació:

-Eliseu Climent, president d’ACPV

-Jose Manuel Fernandez Socuellamos, membre de la Junta Directiva de Federació Societats Musicals de la Comunitat Valenciana

-Paco Molina, secretari general de CCOO-PV

-Conrado Hernàndez, secretari general UGT-PV

-Vicent Mauri, portaveu d’Intersindical Valenciana

-Àngel Martí, gerent d’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, i Diego Gómez, d’EV

-Enric Garcia, vicepresident de la Societat Coral El Micalet

-Enric Valero, Ca Revolta

-Carme Insa, de la Plataforma en Defensa de la Llei de Dependència

-Maribel Domènech, portaveu de la Plataforma Salvem el Cabanyal

-Paco Sans, portaveu de Xúquer Viu

-Paco Gisbert, Associació d’Actors Professionals Valencians

A més, també hi era Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural (associació que junt amb ACPV i Obra Cultural Balear forma la Federació Llull).

En la segona pancarta, anaven els representants polítics, concretament:

- Carmen Ninet i Isabel Escudero, diputades a les Corts Valencianes pel Grup PSPV-PSOE 

-Mònica Oltra, diputada a les Corts Valencianes pel Grup de Compromís

-Marga Sanz, diputada a les Corts Valencianes pel Grup d’EUPV

-Joan Ridao, secretari general d’ERC

-Uriel Beltran, diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat per la Independència

-Josep Guia, del PSAN

-Pura Peris, Els Verds del País Valencià

A més, també hi eren

-Josep Ma. Àlvarez, secretari general UGT Catalunya

-Antoni Vives, regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona

- Joan Francesc Mira, membre de la Junta Directiva d’ACPV

- Joan Marí, Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals

-Josep-Lluís Carod-Rovira

En una tercera pancarta, anaven els representants de la Junta Directiva d’ACPV

Cal destacar per tant l’ample suport polític, sindical i associatiu a la convocatòria d’Acció Cultural, i la solidaritat mostrada amb els intents del Govern de Francisco Camps de censura i persecució política i econòmica, així com l’extraordinària resposta ciutadana, que ha desbordat totes les previsions i ha deixat xicotet el carrer Guillem de Castro, ja que la manifestació enllaçava les dues Torres de Quart i Serrans amb una densitat altíssima i a més la gent omplia els carrers laterals.

La participació de Carles Santos dirigint la Banda de Música de Bellreguard, l’actuació de Feliu Ventura i el parlament llegit per l’actriu Pepa López han completat el programa.

--------------------------

Manifest llegit per l'actriu Pepa López

Amigues i amics:

En nom d'Acció Cultural del País Valencià, moltes gràcies.

Moltes gràcies pel vostre suport, gràcies per demostrar que hi ha país, gràcies per omplir els carrers de la ciutat de València amb la força de la raó que tenim, de la llibertat que ens cal, del futur que

mereixem.

Ens han tancat TV3.

Moguts per la seua rancúnia antivalenciana, ens han tancat TV3.

Cegats per la mania de convertir-nos el país en una mala còpia de Castella, en un souvenir de tot a cent, en una platja bruta i trista al servei de Madrid, ens han tancat TV3.

Obsessionats per controlar els mitjans de comunicació, per deformar la realitat amb propaganda, per silenciar qualsevol veu que es negue a la reverència, ens han tancat TV3.

Perquè detesten la llengua del país, perquè no suporten veure-la oberta al món amb naturalitat i rigor (i perquè les comparacions els són odioses), ens han tancat TV3.

Amb la mala idea de distreure l'atenció, de provar que oblidem els casos de corrupció que els impliquen i els judicis que vénen, ens han tancat TV3.

Ens han tancat TV3, però la tornarem a obrir.

Perquè ja fa quatre anys que el govern antivalencià de Francisco Camps va obrir aquesta batalla contra la llibertat d'expressió.

Ja fa quatre anys que començaren a obrir expedients contra Acció Cultural.

Han estat quatre anys de persecució, tancaments, amenaces, multes, sí.

Però en aquest temps hem demostrat que la immensa majoria de la societat valenciana vol veure TV3. La immensa majoria.

Hi ha hagut manifestacions multitudinàries, concentracions, pronunciaments institucionals (sí, és clar: també d'institucions governades pel partit del senyor Camps).

Hi ha hagut l'èpica de la Carrasqueta i hi ha hagut també els centenars de milers de signatures aplegades a favor de la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense fronteres”: 650.651 signatures, exactament, més de 650 mil persones de tots els Països Catalans que actuen en positiu, que actuen a favor del dret que tenim a compartir un comú espai de comunicació, un univers de relacions, una cultura que entre tots fem potent, digna, internacional.

Quatre anys és molt de temps. Molt de temps, sobretot, si tenim en compte la desigualtat de forces: d'una banda, el senyor Camps i el seu govern; de l'altra, una entitat cívica amb anys d'història, molta

voluntat de tirar endavant amb el país i la cultura, però pocs recursos.

I hem resistit. Algú ho havia de fer.

Contra tot pronòstic, hem resistit.

Per vosaltres i gràcies a vosaltres, hem resistit.

Hauríem pogut tancar al primer atac, és clar. Però si callem tots, quedem tots condemnats al silenci.

Per això hem resistit. A consciència i en consciència hem resistit.

Hem resistit gràcies al suport de cada volta més gent.

Francisco Camps ha fet modificar les lleis a posta contra Acció Cultural, ha augmentat les multes.

Tot, per obligar-nos a tancar TV3.

I ara pretén també tancar Acció Cultural del País Valencià.

Doncs no senyor.

Avui hem vingut fins a aquestes torres dels Serrans, obertes a la ciutat i tancades al mal d'Almansa, per dir ben alt i ben clar, en el nostre català de València, que no ens tancaran.

I per dir també que TV3 és nostra, la volem, la recuperarem.

Deixem avui constància de la nostra voluntat de perdurar. Ni les multes desproporcionades i injustes, ni la persecució, ni la mania destructiva d'aquests fills d'Almansa no ens faran callar, no ens faran tancar.

Tenim el suport de la gent del país, de les entitats de la terra, dels partits democràtics.

Volem agrair la solidaritat que hem rebut en aquesta Diada.

Volem anomenar les entitats que també han fet seua la convocatòria de la manifestació, junt amb Acció Cultural: i són CCOO-PV, UGT-PV i Intersindical Valenciana, la Federació de Societats Musicals, la Plataforma per la Llei de la Dependència, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, l'Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians, Salvem el Cabanyal, Xúquer Viu, Ca Revolta, la Societat Coral El Micalet i el Col·lectiu contra la Corrupció.

Tots som avui conscients que dir llibertat d'expressió és també dir cultura viva, llengua digna; és dir territori viu, treball digne; és dir escoles vives, persones dignes; dir llibertat d'expressió és definir quin país volem i dir clarament que el volem viu i digne i lliure.

Senyor Camps: el seu govern, tard o d'hora, passarà.

Acció Cultural ja hi era abans que vostè i, evidentment, continuarà quan vostè ja no tinga el càrrec que ara, tan poc dignament, ocupa.

Per la llengua, pel país, per la dignitat, continuarem.

Ho va dir Lluís Llach, que avui és ací per demostrar-ho, i de tan clara, l'afirmació s'ha fet bandera.

Vinguts del nord i del sud, de Barcelona, Perpinyà o Mallorca, de Fraga, Eivissa o Alacant, cadascun de nosaltres assumim els mots d'en Lluís: “El País Valencià és el meu país”.

Visca el País Valencià!

La síndrome del ‘no’

14/2/2010 L’OPOSICIÓ A INICIATIVES PÚBLIQUES

• L’extensió de la cultura del rebuig demostra un desengany i una desconfiança generalitzats

Foto: PERICO PASTOR

ORIOL Bohigas

Fa uns anys vaig escriure un text amb aquest mateix títol. Era l’estiu del 1989 quan Barcelona bullia amb la preparació dels Jocs Olímpics i la transformació urbanística. En aquell text hi resumia els entrebancs soferts per moltes obres públiques i molts programes de serveis, que havien començat amb bon peu, però que aviat havien generat oposicions cridaneres, alimentades, a més, pels debats partidistes. Els exemples eren de diversa envergadura: les picabaralles sobre els plans de reutilització urbana del Port Vell; les discussions sobre l’organització dels nostres museus, especialment el MNAC; la crítica a un pla de construcció de nous hotels que l’oposició considerava faraònic i que de seguida es demostrà insuficient; els esveraments o les cauteles dels conservadors de sempre davant del propòsit de construir el Teatre Nacional i l’Auditori; la polèmica electoralista de les places dures; els menyspreu de les reformes de Ciutat Vella o dels projectes més vinculats als Jocs Olímpics i, per tant, ja inalterables. Ara veiem que, malgrat les crítiques i els mals auguris, tot això –i molt més– s’acabà fent, sense esforços “faraònics” i dins d’una certa normalitat que acabà suscitant consens i admiració.

ComentanT això amb l’alcalde Maragall recordo que em va donar una explicació: quan en una ciutat –o en una institució d’arrel social– es comencen a produir canvis forts, tothom s’hi suma amb entusiasme, però quan se supera una certa mida i la confiança flaqueja, la mateixa societat comença a esporuguir-se, no tan sols per la possible fallida de l’empresa, sinó pel trasbals psicològic de la mateixa transformació. El trasbals es tradueix aleshores en rebuig. És el cicle patològic de la síndrome del no.
Però l’explicació de l’alcalde no era completa. Ara mateix estem veient com molts programes d’activitat municipal i nacional reben un rebuig inicial i no podem dir que, de moment, estiguem en un període d’abundància acumulada de transformacions molt espectaculars, de canvis considerats fora de mida. I, nogensmenys, la síndrome del no manté altes temperatures d’excitació. No cal donar ara una llista d’exemples perquè en surten de nous cada dia de gran o de petita escala. El rebuig des de diverses posicions polítiques i populars al túnel de l’AVE i la displicència amb què s’acullen les pretensions “faraòniques” d’uns nous Jocs Olímpics són situacions prou significatives. És ben cert que hi ha rebuig amb arguments plausibles i fins i tot amb una legítima càrrega política que poden intervenir en la lògica del debat ciutadà. I d’altres que provenen només de tàctiques electoralistes que molt aviat es difuminaran. I moltes que es refereixen justament a una mala actuació dels polítics en el planejament desballestat i en la comunicació buida de continguts fonamentals. Però no podem negar que també hi ha un no generalitzat, gairebé sistemàtic i indiscriminat, que demostra l’existència d’un desengany i d’una desconfiança també generalitzats. El no més evident, en aquest sentit, és l’abstenció galopant en les convocatòries electorals, però ho és també el de la vida diària, el de la quotidianitat ciutadana.
Hi ha, per tant, un malestar que sustenta la síndrome del no. I aquest malestar, que emmalalteix profundament la vida política de Catalunya, té diversos punts de recolzament. El primer és el desencís davant dels diversos intents per reordenar les nostres relacions amb Espanya, que continuen en una situació de submissió resignada. Encara que sembli que una part de la ciutadania no el consideri en un primer pla, aquest problema és present en tots els àmbits de la societat amb greus incomoditats socials, econòmiques i culturals. El segon fonament del malestar és la impotència per desenvolupar a casa nostra un sistema polític coherent i eficaç. Tothom diu no perquè ningú no està segur del definitiu recolzament de les forces polítiques perquè no són interpretades com instruments adequats per combatre contra els desajustos polítics de Catalunya.
La malaltia de Catalunya és, doncs, una depressió incitada per dues mancances que semblen irresolubles; per un cantó, la necessitat d’un altre status polític que revisi les nostres relacions amb Espanya i les solucioni radicalment i, per l’altre, la manca d’un cos polític de prou envergadura –criteri i eficàcia– per governar amb decisió i per mostrar una cara unitària del país.

ENCARA PODRÍEM assenyalar un altre factor, que no sé si situar entre les causes o els efectes: la manca d’autoestima. Sempre ens pensem –o fem veure que ens pensem– que en aquest país no assolim garanties de qualitat i eficiència suficients i que som incapaços de fer les coses ben fetes. ¿No deu ser que les frustracions polítiques generals, la nostra manca d’enquadrament nacional ens devalua la qualitat i la quantitat de bones realitzacions socials, culturals i econòmiques?

*Arquitecte

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=687013&idseccio_PK=1006&h=100214

'No hi ha d'haver activitat armada d'ETA'

Rufi Etxeberria: 'No hi ha d'haver activitat armada d'ETA'

El portaveu de l'esquerra abertzale entrevistat per Berria Telebista expressa de forma inequívoca per primera vegada que ETA ha de cessar tota activitat armada · VilaWeb us ofereix l'entrevista en vídeo íntegra subtitulada en català

L'esquerra abertzale declara inequívocament, per primera vegada, que ETA ha d'abandonar la lluita armada. Així ho manifesta el dirigent Rufi Etxeberria, un dels pocs dirigents abertzales en llibertat, en una entrevista que emesa per Berria Telebista i que VilaWeb us ofereix,completa i subtitulada en català. Etxeberria demana que cessi tota mena de violència, tant la d'ETA com de l'estat, i explica que estan disposats a assumir els 'principis Mitchell' per a iniciar un 'procés democràtic'.

Etxeberria explica que l'esquerra independentista basca 'ha fet un debat en el qual han participat milers de persones que ha servit per analitzar la trajectòria del moviment i fer autocrítica'. Segons Etxeberria, han arribat a la conclusió que 'ja fa molt temps que diem que hi ha les condicions per al canvi polític, però el nou marc encara ha d'arribar'. El portaveu independentista diu que 'hi ha un bloqueig que dura molt perquè l'estat vol mantenir la situació com en un congelador perquè no sorgeixin noves iniciatives a Euskal Herria'. Diu que ara 'l'esquerra abertzale fa una nova aposta que vol arribar fins al final'.

El significat del 'procés democràtic'

Preguntat per què significa exactament 'el procés democràtic' a què es refereix el document de conclusions del debat que han fet, Etxeberria respon que 'és una eina per a superar l'actual situació de negació i de vulneració de drets d'Euskal Herria i passar a una situació en la qual es reconegui el nostre caracter nacional i el dret a l'autodeterminació'. Afegeix que la voluntat és que 'un cop aconseguit el marc democràtic sigui possible dur a la pràctica qualsevol projecte polític, inclosa la independència'.

En referència als anteriors processos que va impulsar l'esquerra independentista basca, com ara la declaració d'Anoeta el 2005 o l'acord de Lizarra-Garazi el 1998, Etxeberria diu que 'aquest procés democràtic d'ara té unes característiques noves i vol recórrer un camí nou', tot i que hi veu més coincidències amb el de l'any 1998. Etxeberria també diu que 'el que nosaltres plantegem és subscriure un acord on es fixin les bases d'una trajectòria favorable al diàleg i la negociació'. I afegeix que serà 'un acord entre qui se situï entre les coordenades del reconeixement nacional d'Euskal Herria i l'autodeterminació'.

La fi de l'activitat armada d'ETA

Quan l'entrevistador pregunta per si aquest 'procés democràtic' vol dir que la lluita armada no hi té cabuda, el portaveu abertzale respon que 'Per a fer-lo diem que no ha d'haver cap tipus de violència. Sense ETA però tampoc sense la ingerència de l'estat. És a dir, que no hi ha d'haver activitat armada d'ETA'. Etxeberria encara reforça més aquesta idea quan diu que 'ETA en un comunicat recent ha dit que l'esquerra abertzale ja ha parlat i que assumeix les conclusions del debat que l'esquerra abertzale ha fet'.

'Principis Mitchell'

Etxeberria fa referència, com també el document de conclusions del debat, als 'principis Mitchell' (els podeu llegir a la columna dreta d'aquesta notícia) perquè per obrir un 'marc democràtic' per superar el conflicte 'es planteja un procés de negociació segons els principis establerts per George Mitchell' aplicats al procés de pau del nord d'Irlanda. Etxeberria diu que ells se situen 'de forma unilateral dins d'aquests principis i en tot cas és l'estat espanyol qui també els haurà d'acceptar'.

Respecte la seva situació d'il·legalitat, Etxeberria diu que 'nosaltres vivim una situació antidemocràtica d'excepció, on hi ha una vulneració dels drets'. Per superar aquesta situació i per aconseguir l'acumulació de forces independentistes de la seva estratègia, Etxeberria afirma que 'estem disposats a compartir el lideratge en el camí cap a la independència', per això, 'treballem per a crear noves aliances'.

Principis Mitchell

Els Principis Mitchell són sis regles bàsiques que van acceptar les governs d'Irlanda i del Regne Unit, juntament amb les partits del nord d'Irlanda, relatius a la participación a les converses sobre el futur de la regió. El nom prové del senador nord-americà George Mitchell, que va tenir un paper d'intermediari determinant en el procés de pau al nord d'Irlanda. Tots els agents implicats en les negociacions van haver d'afirmar el seu compromís amb els següents punts:

L'ús de mitjans exclusivamente democràtics i pacífics per a resoldre les qüestions polítiques.

El desarmament total de totes les organitzacions paramilitars.

Permetre que el desarmament sigui verificat per una comissió independent.

Renunciar ells mateixos, i oposar-se a qualsevol intent d'altres, a utilitzar o amenaçar d'utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats obtinguts en les negociacions multipartides.

Comprometre's a respectar els termes de qualsevol acord obtingut durant les negociacions multipartides i recórrer a mètodes exclusivament democràtics i pacífics per mirar de modificar qualsevol aspecte dels acords amb els quals s'estigui en desacord.

Instar a que s'acabin els assassinats i les pallisses de càstig i prendre mesures eficaces per prevenir aquestes accions.

Enllaços

• 'País Basc dempeus'. Document de conclusions del debat intern de l'esquerra abertzale.

Font (i accés a vídeo): http://www.vilaweb.cat/noticia/3692643/rufi-etxeberria-dhaver-activitat-armada-deta.html