Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rànquings. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rànquings. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 d’octubre del 2014

La solvencia económica de una Cataluña independiente estaría asegurada

Ocuparía el puesto 34 en el ránking de economías mundiales
  • Sería un país más rico que Italia
El medio digital de información económica Market Watch ha publicado un artículo acerca de Cataluña y del proceso soberanista, donde asegura que “no hay ninguna razón por la cual Cataluña no podría ser perfectamente viable como nación independiente, igual que no había ninguna razón para decir que Escocia no podría prosperar por sí sola”.

Afirma el medio que que “no es difícil argumentar que Cataluña estaría mejor si fuera independiente”. Explica Market Watch que Cataluña tendría un producto interior bruto de 314 mil millones de dólares, según los cálculos de la OCDE, lo que la colocaría en el puesto 34 del ránking de economías mundiales, por delante de Portugal o Hong Kong, “que son perfectamente viables por sí mismas”. Su PIB per cápita sería de 35.000 dólares, “lo que la haría más rica que Corea del Sur, Israel o Italia”.

En cuanto a tamaño, añade que con 7,5 millones de personas, sería el 99 país más grande del mundo” y hay otros 94 miembros de las Naciones Unidas que son más pequeños.






dimarts, 31 de desembre del 2013

La primera lletra de canvi conservada de l'Europa Occidental és en català

L'ús de les lletres de canvi es remunta a l'època medieval, concretament a partir del segle XIV. A la Corona d'Aragó en documentem diverses, encara que per la seva naturalesa de ser trencades un cop fetes servir, s'en conserven poques, mostren l'activitat comercial que hi havia en l'arc mediterrani de la Corona d'Aragó. Segons Manuel Sanchis Guarner, la primera lletra de canvi que coneixem lliurada a l'Europa Occidental era valenciana, del 1371 o del 1376 (per tal com totes dues lectures són possibles). Aquest és el text que, sense retocs ortogràfics, apareix en la dita lletra de canvi:
« Onorables senyors, nosaltres havem pres ací en Monsó, C florins de cambi de mossén Manuel d'Entença..., vos plàcia complir e donar aquí en València, per ell al honrat En Bernat de Codinachs, vista la present. Per la lletra que us enviam, vos fem saber aquells havíem ops. Plàtia-us, senyors, aquest cambi aja bon compliment.[1]http://ca.wikipedia.org/wiki/Lletra_de_canvi

dimarts, 7 d’agost del 2012

Es dispara la venda d’estelades a Catalunya

7 d'agost de 2012 05:00 h

Una recerca realitzada pel directe!cat a 48 establiments de tot Catalunya ho confirma; el pols indpendentista del país s'accelera


Aquest estiu s’han venut més estelades que mai, és el resultat de la recerca feta pel directe!cat durant l’última quinzena de juliol en que s’han consultat un total de 48 establiments de diferents poblacions de Catalunya. El resultat és contundent, a tots els establiments les vendes s’han disparat els últims tres mesos i en comparació a altres anys s’han multiplicat. La clientela no segueix un patró definit, és gent de tota edat, tot i que en molts casos hi ha la percepció de que s’ha incrementat la clientela que supera de llarg la cinquantena. És una venda que genera comentaris del client, asseguren la majoria dels botiguers, alguns han hagut de demanar peces davant la demanda.

La recerca s’ha efectuat en comerços de venda de teixits al detall i s’han deixat de banda les botigues de venda per internet, les entitats i partits polítics que també subministren estelades al mercat. Ha estat una recerca sense pretensions i feta des de l’austeritat. La major part de la recollida d’informació s’ha realitzat per telèfon i en alguns casos ha estat presencial. La font ha estat internet i s’han fet trucades a molts establiments que malgrat vendre senyeres no disposaven d’estelades, finalment vam aconseguir informació de 48 establiments distribuïts per la geografia catalana. L’objectiu era copsar a través d’un indicador senzill el pols independentista del país.
 
Lliçons d’història, afartament d’Espanya i la festa major

El client que compra una estelada inevitablement fa comentaris, expliquen els botiguers, moltes de les estelades s’adquireixen amb motiu de festes majors i de barris, però sovint els comentaris dels client són “ així ja les tindrem”, com si l’ús del símbol independentista del país s’hagués de fer servir amb assiduïtat a partir d’ara.

En botiguer d’una ciutat de l’Alt Empordà explica que ha aprés molta història de Catalunya aquest estiu, i que la sensació de que ara és el moment ha estat majoritària entre la seva clientela. Molts clients diuen estar farts de com tracta Espanya a Catalunya, i veuen en l’exhibició de l’estelada una forma de protesta pacífica i respectuosa, una lliçó de democràcia,  però sense animadversió cap a la gent del país veí.

Un establiment d’Osona, ens assegura que les hi compren de dues en dues i que la gent “les compra amb alegria”, l’establiment va posar una estelada a l’aparador, “amb tota normalitat”,  però no sabia molt bé quina seria la reacció de la clientela, i ara, vist l’èxit, creu que la gent té necessitat d’expressar un sentiment que durant anys ha estat adormit, amagat.     

A una botiga del Bages, ens comenten que han despatxat estelades a clients que mai haurien pensat vendre’ls una estelada, i recorden el comentari d’una avia “fa maco veure el poble amb balcons i finestres amb estelades, fa de casa”.

Possiblement les onades pel dret a decidir, accions com la Marxa cap a la Independència -organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana- que està mobilitzant milers de persones arreu del país, i l’Associació de Municipis per la Independència,  amb una aposta clara per la independència de Catalunya, estan sent un revulsiu important, ens comentava una botiguera que té molt clar que Catalunya ha de ser independent i tenir estat propi.

http://www.directe.cat/noticia/224157/es-dispara-la-venda-destelades-a-catalunya

dissabte, 24 de març del 2012

El català és la 27a llengua del món en pes econòmic

Ampliar imatgeEncara que el català es troba entre les 100 llengües més parlades al món (de més de 6.000), en termes de pes econòmic encara és més rellevant. L’Índex Steinke, que estableix la importància econòmica de les llengües, estableix que el català té una importància en l’àmbit econòmic molt superior al que li correspondria pel nombre de parlants que té. Aquest índex situa el català en la posició número 27, per sobre d’altres llengües com el romanès, el serbi, l’urdú o l’eslovac.

Parlen català prop de 10 milions de persones, i l’entenen gairebé tots els habitants del seu domini lingüístic.

Podeu descarregar-vos l'InformeCAT aquí.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Tremosa: "No hi ha cap ciutat a Europa amb tant de potencial com Barcelona"

DIMARTS, 6 DE DESEMBRE DE 2011 05:00 H

Així ho assegura l'eurodiputat català en un seminari a la prestigiosa London School of Economics, on el debat s'ha centrat en els beneficis del corredor mediterrani


El corredor mediterrani i els seus beneficis i reptes per l'economia catalana i europea han estat aquest dilluns els elements de debat d'un seminari a la London School of Economics que ha comptat amb la presència de l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa. El polític català ha destacat en un acte a la prestigiosa universitat britànica que 'no hi ha cap ciutat a Europa amb tant potencial com Barcelona'. Durant el seminari, els participants han debatut sobre els reptes del corredor mediterrani, ara que ja és una prioritat de la Comissió Europea. Tremosa ha remarcat que en el futur Barcelona i València podrien superar la zona de Londres pel que fa a importància portuària europea.
 



 
Comentaris 1  
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional No hi ha cap vot
'En un rànquing molt estable de les 15 regions portuàries des del 1985 fins el 2009 l'única regió portuària que creixia amb força era la dels ports de Barcelona i València, que han tingut un creixement espectacular fins a la quarta posició, empatats amb Londres i amb perspectiva d'esdevenir la tercera regió portuària el 2015', ha explicat Tremosa.

Ramon Tremosa ha destacat davant del públic anglès que el corredor mediterrani és una infraestructura que permetrà 'relligar el nord i el sud d'Europa' i acabar amb les 'divergències' entre les regions de la Unió Europea.

La necessitat de mantenir obert i estable el Canal de Suez tot i els canvis polítics a Egipte, la cooperació entre els ports de Barcelona i València tot i les possibles rivalitats locals o els reptes que suposaria el desglaç complert de l'Àrtic han estat alguns dels altres temes que han despertat l'interès del públic britànic que ha assistit al seminari de Tremosa.

L'eurodiputat de CiU ha destacat que seria 'un desastre' que s'arribés a tancar el Canal de Suez per l'evolució política a Egipte. Tremosa ha indicat que la Comissió Europea analitza de prop tots els esdeveniments polítics posteriors a la 'primavera àrab' per evitar qualsevol moviment que perjudiqués el comerç marítim entre Àsia i el Mediterrani.

Tremosa ha explicat que el desglaç de l'Àrtic no tindria un gran impacte en un port com Barcelona, fort i ben interconnectat amb Europa, perquè només seria més competitiu per les ciutats que estan 'des de Beijing cap amunt'. En aquest sentit, Tremosa ha indicat que els principals ports de la Xina, Vietnam o Indonèsia continuarien trobant molt més rendible transportar les mercaderies pel canal de Suez i cap al Mediterrani.

L'eurodiputat també ha destacat que Barcelona té un gran potencial perquè és una de les poques ciutats d'Europa que té un port i un aeroport molt propers. A més, ha indicat que les noves necessitats dels transportistes, que en el futur necessitaran ports més profunds, fa a Catalunya més competitiva respecte de zones del nord d'Europa tradicionalment usades com a entrada de mercaderies al continent.

Tremosa ha aprofitat l'ocasió per presentar la versió anglesa del seu llibre sobre les infraestructures portuàries del mediterrani, 'Catalonia, an emerging economy'. 


http://www.directe.cat/noticia/182237/tremosa-no-hi-ha-cap-ciutat-a-europa-amb-tant-de-potencial-com-barcelona

dijous, 14 de juliol del 2011

Vicent Partal. Espanya es va fent petita




Entre 1740 i 1790, en el moment de la màxima extensió, Espanya sumava un poc més de vint milions de quilòmetres quadrats. Avui aquesta extensió és molt més modesta: tot just 504.000 quilòmetres quadrats, i la història no s'ha acabat encara.

Vist amb els ulls d'avui és entendridor de llegir el principi de la Constitució de Cadis. El primer capítol del primer títol, sota l'epígraf de 'De la nació espanyola', diu: 'La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis.' Perquè no oblidem que el 1812 la monarquia continuava considerant súbdits seus els ciutadans de Buenos Aires, per exemple, que ja havien proclamat la independència feia dos anys.

Llegir aquell text il·lustra que les nacions no són entitats que no canvien amb el pas dels anys. Ben a l'inrevés, els mapes es mouen, i de quina manera.

No cal anar tan lluny, emperò. En ma vida ja he conegut una Espanya que avui no existeix, perquè a l'escola m'ensenyaren que les 'províncies' espanyoles eren cinquanta-tres. Aleshores, primers anys seixanta, ningú no tenia cap mena de dubtes sobre l'espanyolitat de l'actual Sàhara Occidental i de les dues províncies en què es dividia l'actual Guinea Equatorial.

Els espanyols miren d'adaptar-se amb petites mentides pietoses a l'obvietat que, per molt que es declare la inviolabilitat de les fronteres i la unitat nacional, els mapes canvien i, des de fa segles, Espanya es va empetitint a poc a poc. Per exemple, ara tots dirien que el primer ferrocarril espanyol és el de la línia Mataró-Barcelona, del 1848. I tanmateix el primer ferrocarril espanyol anava de l'Havana a Bejucal, i va engegar-se el 1835. Com que ara l'Havana ja no és espanyola, aquell tren ha caigut de la llista. I amb això ells, molts dels qui celebren aquest 12 d'octubre, es pensen que tenen el problema resolt.

Resolt fins que no hagen d'adaptar-se de bell nou i dir que el primer ferrocarril espanyol és el de la línia Madrid - Aranjuez, del 1851. Que és la cosa que els passarà un dia d'aquests.
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01620

diumenge, 8 de maig del 2011

La prehistòria del periodisme català i el que s'hi deia

Les primeres publicacions periòdiques editades a Catalunya de les quals tenim esment són la «Copia de les Noves d'Itàlia» (1557), i la «Gazeta» setmanal de Jaume Romeu (1641), encara a la prehistòria del periodisme.



En una entrevista a El Temps a l'historiador Henry Ettinghausen, llegim el següent sobre com es distribuïa:
En aquesta mateixa entrevista també hi llegim alguna sensibilitat creixent que el periodisme manifestava:




divendres, 22 d’abril del 2011

Els setens més rics


Albert Segura. Els setens més rics



Si Catalunya fos un estat ocuparia la setena posició entre els més pròspers de la UE, només superada per Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia

El poder de compra dels catalans equival al dels ciutadans del sud-est britànic, els del Vèneto i el Lazio italians, els del land de Baviera a Alemanya o el Brabant flamenc

Albert Segura
Catalunya és la vint-i-cinquena regió més rica de la Unió Europea (UE), i el seu poder de compra supera en un 21% la mitjana comunitària. Així ho revela l'últim rànquing fet públic per Brussel·les, que situa els catalans al darrere dels bascos (són un 38% més rics que els europeus), els madrilenys (34%) i els navarresos (31%), i exactament al mateix nivell que els anglesos de la regió sud-est: un territori de vuit milions d'habitants (amb ciutats com ara Reading, Òxford, Brighton, Portsmouth o Southampton), que és la segona economia del Regne Unit, després de Londres, i seu de gegants tecnològics com ara Microsoft o Oracle.
Però si Catalunya fos un estat (si es compara el seu producte interior brut –PIB– amb el dels Vint-i-set i no amb les seves regions) seria el setè més ric, només superat per Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia. Segons els càlculs de Brussel·les, fins i tot superaria Finlàndia (que té un poder de compra un 18% superior a la mitjana), Alemanya (16%) o Bèlgica i la Gran Bretanya (15%).
L'Estat espanyol, en canvi, ocupa l'onzena posició, i 25 anys després d'ingressar a la UE encara arrossega una desena de comunitats autònomes amb un PIB inferior a la mitjana comunitària: Extremadura (que és un 27% més pobra que el conjunt d'Europa), Andalusia i Castella-la Manxa (-20%), Múrcia (-15%), Galícia (-11%), Canàries (-10%), Melilla (-7%), el País Valencià (-7%), Astúries (-3%) i Ceuta (-2%).
El País Valencià és al mateix nivell que la Bretanya francesa o Irlanda del Nord i d'estats com ara Grècia o Eslovènia. I les Illes Balears, amb un poder de compra que supera en un 11% la mitjana europea, comparteixen posició amb Escòcia. Eurostat, l'oficina estadística comunitària, elabora de manera regular aquesta classificació i la corresponent mitjana tenint en compte el PIB per càpita, i els preus i cost de la vida en cada país, fent servir les últimes dades disponibles, de l'exercici del 2008 en aquest cas.
Catalunya també es podria comparar, en riquesa, amb el Vèneto o el Lazio italians (les regions de Venècia i Roma, amb cinc milions d'habitants cadascuna), segons les dades de l'Eurostat. I amb el Brabant flamenc, la província de Flandes que envolta la regió de Brussel·les (tot i que té poc més d'un milió d'habitants), o el Schwaben alemany, al land de Baviera (que no arriba a dos milions). Això sempre en termes de poder de compra i no en dades absolutes de PIB, que a Catalunya són en aquest cas inferiors.
Preocupa, però, que Catalunya ha anat perdent posicions i, en comparació de l'any anterior, el seu poder de compra ha retrocedit gairebé dos punts i mig: el 2007, abans de la crisi, era un 23,3% superior a la mitjana. Les economies de l'Europa de l'Est van retallant distàncies i fan pujar la mitjana europea. Itàlia ha tornat a superar Espanya, després del sorpasso del 2006 i de la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero que el 2013 el PIB espanyol ja superaria fins i tot el francès. La crisi era, aleshores, “una fal·làcia, pur catastrofisme”, segons assegurava en aquells moments el president del govern espanyol.
Catalunya és lluny del top ten de riquesa europeu, que un any més encapçala Londres, amb un 343% de la mitjana europea (una dada una mica distorsionada perquè només inclou l'Inner London, els dotze municipis del centre de la capital britànica, amb una població de tres milions de persones). Luxemburg ocupa la segona posició, amb un poder de compra d'un 216% (encara que només té mig milió d'habitants, menys que el Vallès Occidental). Brussel·les és tercera, amb un 216% (un milió d'habitants).
Seria trampós comparar el que només són ciutats amb països sencers, amb zones menys poblades, rurals o de muntanya, sense activitat econòmica, com és el cas de Catalunya. Praga i Bratislava són les ciutats més riques de la nova Europa (la de l'Est, l'ampliada el 2004), i ocupen la sisena i la novena posició, respectivament.


L'Europa de l'Est
Els estats de Romania i Bulgària monopolitzen la cua de la classificació, amb nou de les seves regions entre les deu pitjors posicionades de tota la UE. Severozapaden, al nord-oest de Bulgària, és la zona més deprimida d'Europa, segons Eurostat, amb una riquesa un 72% inferior a la mitjana comunitària. Polònia i Hongria, finalment, també tenen quatre de les seves regions entre les vint més pobres de la Unió.
A pitjor
Catalunya ha anat perdent posicions i el seu poder de compra va retrocedir gairebé dos punts i mig entre el 2007, quan superava la mitjana comunitària de riquesa en un 23,3%, i el 2008, que va caure fins al 21% (i són encara dades d'abans de la crisi). Les economies de l'Europa de l'Est van retallant distàncies i fan pujar la mitjana.
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01430

Salvador García engega l'espolímetre



Salvador García

Equivalències retallada & espoli: l'exemple de l'Hospital Taulí de Sabadell

 
 
 
Les retallades actuals són una bona oportunitat per fer pedagogia del que suposa l'espoli fiscal. Així, podem mesurar cada retallada en termes de mesos, setmanes, dies... o hores d'espoli.

Posem l'exemple de l'Hospital Taulí de Sabadell, que previsiblement haurà de retallar les seves despeses en 14€ milions. Què equival aquesta retallada en termes d'espoli?

Abans que res cal quantificar quant és el dèficit fiscal català. Per això prenc com a base un post de fa un parell d'anys (què ràpid que passa el temps!) on explicava les darreres estimacions oficials, tant del Govern català com de l'espanyol, del dèficit fiscal català ("1,8% o la crua realitat sobre el finançament").
  • Segons el govern català, el dèficit fiscal era el 9,8% (segons flux monetari) o del 7,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 21.258€ o 16.052€ milions a l’any, 2.834€ o 2.140€ per català a l’any
  • Segons el govern espanyol, el dèficit fiscal era el 8,7% (segons flux monetari) o del 6,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 18.872€ o 13.883€ milions a l’any, 2.516€ o 1.851€ per català a l’any
No es poden agafar dades més recents perquè no existeixen, ni tampoc es pot utilitzar com a base el nou sistema de finançament perquè el Govern espanyol no l'està complint (p.e. no pagant el fons de competitivitat).

És a dir, l'espoli fiscal estaria entre 58€ milions i 38€ milions al dia (en un extrem, dades del Govern català utilitzant el flux monetari; i en l'altre, dades del Govern espanyol segons el flux de benefici).
I tornant a l'Hospital Taulí de Sabadell: retallar 14€ milions les seves despeses equival a... entre 6 i 9 hores d'espoli fiscal. És a dir, si no tinguèssim espoli entre 6 i 9 hores no caldria fer cap retallada a l'Hospital Taulí. Amb aquestes dades penso que fins i tot l'alcalde Bustos estarà per la independència. I dic per la independència i no pel pacte fiscal perquè crec que a hores d'ara tothom sap que sense independència no es pot acabar amb l'espoli, oi?

Nota: metodologia de cara a futurs càlculs. Com l'espoli és, segons la metodologia, entre 58€ milions i 38€ milions al dia,utilitzaré la mitjana, és a dir, 48€ milions al dia, 2€ milions a l'hora. És a dir, en el cas de l'Hospital Taulí, 7 hores d'espoli.

P.D. Independents sí, però gestió eficient dels recursos també. Hem d'acabar amb l'espoli, però també eliminar el greix i tenir una despesa pública raonable i una administració eficient i eficaç (en el cas de l'Hospital Taulí, que desconec totalment, igual voldria dir fer alguna retallada, tot i que lluny dels 14€ milions; o introduir millores de productivitat, o el que sigui: ni espoli ni greix).
 
 
 
 

Retallades a les universitats catalanes: 3 dies d'espoli

 
 
Ja tenim la dada: el Govern vol que les universitats retallin els seus pressupostos en 144€ milions.
 
A quant equival això en termes d'espoli? Recordem els càlculs: segons la metodologia l'espoli és entre 58€ milions i 38€ milions al dia, i com a referència utilitzo la mitjana, 48€ milions al dia, 2€ milions a l'hora. Doncs la retallada a les universitats de 144€ milions equival a 72 hores d'espoli, és a dir, 3 diesNi greix ni espoli, no?
 
 
 

Engeguen l'espolímetre, un sistema per mesurar les retallades en relació a l'espoli fiscal

La tisorada de les universitats, 144 milions d'euros, correspon a tres dies

 
 
Anònim
 
L'economista i membre fundador del Col·lectiu Emma, Salvador Garcia, ha posat en marxa l'espolímetre, per tal de mesurar les retallades que està aplicant el Govern en termes d'espoli fiscal. Garcia considera que les retallades són 'una bona oportunitat per fer pedagogia del que suposa l'espoli fiscal' i per això exposa a través del seu blog els dies d'espoli fiscal que caldrien per cobrir cada retallada. Per ara, ha calculat que els 144 milions d'euros que deixaran de tenir les universitats catalanes, equivalen a només tres dies d'espoli i la reducció de 14 milions d'euros que preveu l'Hospital Taulí de Sabadell es podria compensar amb tan sols entre sis i nou hores que l'Estat espanyol deixés d'ingressar provinents de Catalunya.
 
Salvador Garcia entén que algunes de les retallades són justificables però apunta que són motivades per la manca d'ingressos de la Generalitat com a conseqüència de l'espoli fiscal que pateix el país i que està quantificat en uns 22.000 milions d'euros. Amb aquesta acció vol fer èmfasi en que l'origen de les dificultats rau en la relació amb l'Estat espanyol i sumar suports a favor de la independència a partir d'aquests arguments econòmics.

L'economista demana a la ciutadania que, si té informació d'alguna retallada, li faci arribar a través del correu electrònic per poder-la incloure a l'espolímetre.

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01512

dijous, 10 de març del 2011

Mapa de la Catalunya sobiranista / unionista

marcbel | Independentisme | dilluns, 9 de gener de 2006 | 21:09h

Després dels del 1996, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002 i 2003, ara li toca el torn al mapa de la Catalunya secessionista/unionista de l'any 2004, sempre d'acord amb les dades de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (UAB-Diputació de Barcelona). Aquest és el darrer dels mapes de l'ICPS, fins a què no publiquin a Internet noves dades (o les antigues que hi manquen).

Per a la seva confecció he utilitzat el SIG Miramon, amb la base de dades de límits municipals de Catalunya del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya (actualment no accessibles a través d'Internet), i les dades oficials de població de l'any 2004 de l'Idescat.

IMPORTANT: Això és basa en un sondeig telefònic assistit per ordinador a 1201 persones, expressant les dades sobre la independència de Catalunya categoritzada per mida de municipi de residència. No disposo de dades concretes de cada municipi. Només es té en compte la seva mida.
Municipis
ICPS 2004
D'acord (%)En desacord (%)Li és igual (%)NS-NC (%)
<10.000533485
10.001 a 50.0003941155
>50.0003152151
Barcelona3746142


La tendència observada d'augment del suport a la independència als municipis menors de 10000 habitants des del 1996 aconsegueix la majoria absoluta l'any 2004. A la resta de municipis, els majors de 50000 es demostren com el major feu de l'opció unionista, i a la resta els indiferents podrien canviar-ne el resultat.

Les dades per al conjunt de Catalunya l'any 2004 són (Independència de Catalunya): 39% d'acord, 44% en desacord, 13% li és igual, 3% no ho sap/no contesta.

Per a veure la imatge més gran, feu botó dret del ratolí sobre ella i tríeu Visualitza la imatge o equivalent.

Resta de dades:

Índex mapes de la Catalunya independentista/unionista 1996 a 2004, segons dades de l'ICPS

Apunts relacionats:

La societat catalana de l'any 2001 davant la independència de Catalunya. Dades del CIS espanyol



Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/14702 (bloc de Marc Belzunces)

dijous, 3 de febrer del 2011

1923. L’Autòdrom de Terramar



La idea que Catalunya havia de disposar d’un circuit per a realitzar-hi carreres de cotxes, amb l’esport i l’espectacle barrejats fou, probablement, de l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran (1884-1931). Armengol posà en marxa ‘Terramar’, una urbanització seguint el model de la ciutat-jardí als termes municipals de Sitges i Sant Pere de Ribes. Al costat de la nova ciutat, demanà a Jaume Mestres Fossas, l’arquitecte del Club Natació Barcelona, i de l’Escola Blanquerna, i a Josep M. Martino, el projecte d’un gran circuit automobilístic ovalat d’uns 2.000 m.

Fou una de les primeres grans obres catalanes amb ciment armat, es construí relativament de pressa, va costar molts diners (4 milions de les pessetes d’aquelles anys) i s’inaugurà el 1923. El més destacat és que, en aquell moment, només hi havia, a tot el món, 3 autòdroms: Indianòpolis, als Estats Units, Monza, al nord d’Itàlia, i Brooklands, a Surrey, Anglaterra.

Amb tot, les dificultats per accedir al circuit de Terramar –estava situat, de fet, dins la serralada de Garraf- i la pròpia novetat de la proposta, van fer que el públic fos relativament escàs. El 1929, Armengol, amb deutes importants, va vendre l’Autòdrom Terramar de Sitges al txec Edgar Morawitz (1894-1945), un gran amant de les curses de moto, que també va organitzar competicions. Al 1936, Morawitz va donar suport a la democràcia, i l’Autodrom fou usat com a campament de l’exèrcit republicà. La dictadura espanyola de 1939 va posar fi a les activitats catalanes de Morawitz. L’Autòdrom s’integraria dins d’una explotació agrícola i ramadera de grans dimensions. Les gallines substituïen a les motos.

Francesc Roca



Per a saber-ne més : Roland Sierra “Entre l’esport i la diversió”, Diari de Vilanova, 28.3.2008.
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01361

diumenge, 30 de gener del 2011

La Enciclopèdia Catalana en línea se convierte en una wiki contrastada

Los usuarios pueden corregir y ampliar la GEC, bajo un control estricto de las aportaciones por parte de la editorial

Cultura | 26/01/2011 - 02:35h

MAGÍ CAMPS

¿Quién no se ha sentido insatisfecho con un artículo de una enciclopedia y se ha quedado con ganas de mejorarlo? ¿Quién no se ha llevado un chasco al no encontrar una entrada o una referencia? El éxito de las wikipedias se debe, precisamente, a que permiten la intervención de los usuarios, desde la primera entrada hasta la última revisión. Y esa parte de mejora es la que ahora ha incorporado a su web Enciclopèdia.cat.
No se trata de escribir los contenidos, sino de ampliar o corregir los existentes. Y también se pueden añadir entradas. Aquellos que quieran aportar sus conocimientos sólo tienen que registrarse. Después de un riguroso control editorial, las aportaciones se incorporan al corpus enciclopédico debidamente firmadas por los colaboradores voluntarios. Con ello,Enciclopèdia Catalana sigue marcando el camino.
Desde su nacimiento en 1968, tomo a tomo, los gruesos volúmenes verdes fueron ocupando un lugar preferente en los hogares catalanes. Además de suponer una buena dosis de autoestima, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) se convirtió en una herramienta imprescindible para una cultura que andaba coja de todas sus extremidades.
Los quince volúmenes históricos se actualizaron a base de apéndices hasta que se hizo necesaria una edición de nueva planta, que vio la luz en 1986, esta vez en 24 tomos. De las dos ediciones se llegaron a vender 170.000 colecciones, que constituyen uno de los pilares de la cultura catalana actual.
En 1997, la GEC saltó a la red. Era la segunda enciclopedia del mundo –tras la Britannica– que se asomaba a internet: nacía la Hiperenciclopèdia, a partir de la obra en papel. Para esa primera versión era necesaria una suscripción, pero en el 2008, añadiendo el Gran diccionari de la llengua catalana y la Hyperencyclopedia (en inglés), el acceso pasó a ser gratuito. Ahora, además, deviene colaborativa.
“Los gastos de mantenimiento y actualización –explica el director general de Enciclopèdia Catalana, Albert Pèlach– se están cubriendo con fondos aportados por la Fundació Enciclopèdia Catalana y por instituciones públicas que reconocen el valor de lo que podemos considerar una suscripción pública para dar acceso libre a la población. También se consiguen fondos para realizar mejoras técnicas y algunos ingresos publicitarios”. La web ha estrenado nuevo buscador con tecnología Google y se han añadido 14.000 fotografías y 500 tablas estadísticas. En dos años se han sumado 200.000 entradas nuevas. Actualmente, Enciclopèdia.cat más Diccionari.cat superan las 500.000 entradas.
http://www.lavanguardia.es/20110126/54106584268/la-enciclopedia-catalana-en-linea-se-convierte-en-una-wiki-contrastada.html

dijous, 20 de gener del 2011

Barcelona, ciutat pionera dels cafès




La Federación Española del Café, entitat amb seu a Madrid que representa i defensa el sector cafeter espanyol, membre de l’European Coffe Federation, en la seva pàgina web (www.federacioncafe.com) ens informa que, a Europa, el primer establiment públic destinat a la venda d’aquesta beguda va ser inaugurat a Venècia el 1645. Des d’aquell moment, aquests establiments es van escampar per tot el continent: Londres (1652), Marsella (1659), Amsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683).

En aquesta mateixa web, podem llegir que va ser a Madrid, concretament al carrer d’Atocha, on es va obrir el primer cafè d’Espanya, l’any 1764 i que, el primer cafè de Barcelona, el Café de F. Martinelli, no seria inaugurat fins el 1781, gairebé 140 anys després de la inauguració del cafè venecià i 17 anys després del primer cafè espanyol. L’Enciclòpedia Catalana online també recull aquesta versió. Hi podem llegir: “Als Països Catalans els cafès foren introduïts a la fi del s XVIII, regentats generalment per estrangers, com l'italià Gippini, que instal·là el primer a Barcelona el 1786”.

Contradient aquesta informació oficial facilitada per l’autoritat espanyola del negoci cafeter i per la nostra enciclopèdia, Paco Villar en el seu llibre La ciutat dels cafès (1750-1850), ens informa que el primer cafè de la ciutat de Barcelona el va obrir l’italià Andrea Caponata al costat del Teatre de la Santa Creu a la Rambla, l’any 1750 (La ciutat dels cafès p. 49). Els barcelonins, per tant, haurien gaudit d’aquesta mena d’establiments, com a mínim, 14 anys abans que els habitants de la capital de les Espanyes.

Tanmateix, el senyor Villar es va quedar curt en les seves apreciacions, perquè sembla que l’existència de cafès a Barcelona s’ha de remuntar força respecte a aquell 1750 al qual fa referència  en el seu llibre. Efectivament, l’historiador Albert Garcia Espuche ha trobat els primers testimonis els primers cafès de Barcelona, a principis del segle XVIII: “El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia (Barcelona 1700, p. 209)”. I encara, “l’any 1712 hi havia un establiment semblant situat al carrer dels Canvis, que rebia el nom, igualment explícit, de Casa del Cafe i que portava un francès anomenat monsieur Jausia”.

Paradoxalment, en una època que la historiografia tradicional considera de decadència econòmica, política i cultural, Barcelona se’ns presenta, una vegada més, com a pionera en la introducció i assimilació d’innovacions i noves modes a la Península. La introducció dels cafès és, precisament, un reflex del cosmopolitisme d’una ciutat dinàmica comercialment i culturalment que, a més, en aquells primers anys del segle XVIII, gràcies a la cort del rei Carles III d’Habsburg, havia retrobat l’efervescència pròpia de la capitalitat política.


Armand Sanmamed
18/01/11
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01324