Col·lapse i unitat
La història ens ensenya que a Catalunya els gestos d’emancipació nacional s’han produït quan han concorregut dues variables: el col·lapse polític i econòmic d’Espanya i la unitat de les forces del país. Aquestes constants s’han encreuat des del segle XVII, de forma destacada en el capítol de la revolució catalana (1640-1641) fins al segle XX, amb la descomposició del règim de la primera restauració borbònica i la consolidació del catalanisme polític.
Ara ens trobem en un moment en què Espanya està complint amb la primera condició. La descomunal crisi econòmica, la desastrosa gestió del govern Zapatero i la irresponsable i crispada actitud de l’oposició del Partit Popular estan conduint l’Estat a la picota. La situació deu ser tan delicada, que fins i tot ha hagut d’intervenir la Corona emparant-se en la seva suposada funció d’arbitratge i moderació en el funcionament regular de les institucions i que demostra, sigui dit de passada, que en els moments crítics apareixen els poders fàctics que transiten al marge de les majories democràtiques. A voltes sembla que el rei es comporti, des de les entranyes de l’Estat, com ho hagués fet algun dels seus avantpassats del XIX.
Podríem dir que en el component de fractura espanyola que cal perquè una altra nació peninsular aixequi el cap estaríem en una posició òptima si no fos per dos factors addicionals, un amb coneguts antecedents i l’altre nou, que enterboleixen les ambicions de ruptura.
D’una banda, hem hagut d’empassar-nos una altra vegada que, en comptes d’aprofitar l’escletxa, el catalanisme benpensant s’acuiti a expressar la voluntat de salvar l’Estat apel·lant a un gran pacte. El senyor Duran i Lleida no fa res més que reiterar la pràctica de les perifèries hispàniques d’oferir-se a salvar els mobles perquè després el centre, quan hagi superat els problemes, retorni el deute amb l’aplanament de la diversitat nacional i amb una nova espoliació de recursos que li permeti embarcar-se en alguna altra aventura forassenyada i condemnada a la ruïna.
Ha estat aquesta mà estesa que ara escenifica Duran la que en contextos anàlegs (en els anys vint amb la Lliga i als anys trenta amb les esquerres catalanes) va fer passar Catalunya per l’adreçador quan ja podria haver enfilat el camí de la llibertat. La desesperació no rau sols en l’error sinó en la consciència de la repetició de la jugada i en la incapacitat d’entendre que dins el mateix esquema la història acabarà malament. Quan la classe política catalana s’adonarà que ha de canviar les coordenades perquè el model que segueix ja l’hem transitat i hem perdut sempre?
D’altra banda, és cert que hi ha un aspecte addicional diferent en aquesta crisi econòmica que deixa més malparades les perspectives secessionistes. Potser l’economia catalana cada cop depèn menys del mercat espanyol però en contrast amb d’altres escenaris, en què el potent teixit industrial i comercial de Catalunya contrastava amb el d’una Espanya agrària i endarrerida, des dels anys vuitanta i noranta (i d’això ja n’he dit, en algunes ocasions, l’herència enverinada del franquisme) que la dinàmica econòmica del país s’ha encomanat dels pitjors vicis espanyols: la confiança en els mercats captius, la poca competitivitat, la pèrdua de sentit emprenedor, la mentalitat funcionarial, la temptació d’abandonar les activitats productives i decantar-se cap a l’especulació (què ha estat altrament el deliri immobiliari d’aquests anys en què Catalunya ha coincidit amb Espanya?), l’apatia a l’hora d’invertir en recerca i en la potenciació de sectors de tecnologia punta per lliurar-se a un mercat laboral basat en mà d’obra de baixa qualificació i sense incentius per formar-se millor... En definitiva, el resultat de la cultura acomodatícia i d’una patològica aversió al risc amb què quaranta anys de dictadura van infectar les generacions que ara ocupen els quadres de decisió i que han traslladat als seus successors.
No és estrany que el president Montilla afirmi sense pudor que a les empreses catalanes els interessa que l’economia espanyola vagi bé: en els anys del desenvolupament econòmic aquestes empreses no han fet els deures de deslligar-se del marc espanyol, ni de la seva mentalitat anquilosada i més aviat s’han dedicat a pidolar els favors amb què el poder central els assegurava una quota de beneficis ni que fos al cost que el control del projecte passés directament a mans espanyoles. Sobre això només cal que comprovem com del llistat de les quinze multinacionals espanyoles de més envergadura només n’hi ha una amb seu a Barcelona (i cada cop més controlada per capital francès) quan algunes de les altres catorze havien tingut els seus orígens en iniciatives catalanes. Com voleu que no els interessi a les grans empreses catalanes que l’economia espanyola vagi bé si el postfranquisme les ha espanyolitzades del tot?
Si en la dimensió del col·lapse econòmic espanyol, i malgrat els pessimistes matisos suara apuntats, el context encara es podria llegir com a oportunitat, en el que sí que els dirigents polítics catalans estan molt verds és en el compliment de la condició de la unitat.
El primer obstacle és que la majoria encara no tenen clar que la unitat caldria justament per engegar l’únic projecte que pot permetre a una comunitat nacional consolidar-se: el d’esdevenir un Estat. I amb el greuge afegit que aquesta idea, la independència de Catalunya, que requereix unitat per definició, és la que genera majors lluites fratricides entre els seus defensors. L’esperpèntic espectacle que ha ofert les darreres setmanes Reagrupament tot fent bandera de la regeneració democràtica i, a la vegada, depurant sense contemplacions els seus dirigents més vàlids a major glòria dels capricis del líder és una mostra del camí que ens confina altre cop a la gàbia.
Potser el primer pas de la regeneració comença per un procés d’introspecció, d’autocrítica, de voluntat constructiva, de generositat, de fugir de l’arbitrarisme i, tal vegada, d’infinita modèstia. És cert que un panorama de la política institucional tan gris com el que ens aclapara excita les ínfules del primer que passa amb alguna il·luminació i la desmesurada pretensió de salvar el país, però ningú no se’n sortirà des de l’atomisme ni des de l’obstinació per dirigir les rancúnies contra els del propi bàndol. Almenys que la història ens ensenyi a no tornar a caure en el parany preparat per qui de debò exerceix la posició dominant: el principal interessat que les nostres vanitats paralitzin les nostres il·lusions.
Font: http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/col_lapse_i_unitat_88808.php
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada