La síndrome del ‘no’

14/2/2010 L’OPOSICIÓ A INICIATIVES PÚBLIQUES

• L’extensió de la cultura del rebuig demostra un desengany i una desconfiança generalitzats

Foto: PERICO PASTOR

ORIOL Bohigas

Fa uns anys vaig escriure un text amb aquest mateix títol. Era l’estiu del 1989 quan Barcelona bullia amb la preparació dels Jocs Olímpics i la transformació urbanística. En aquell text hi resumia els entrebancs soferts per moltes obres públiques i molts programes de serveis, que havien començat amb bon peu, però que aviat havien generat oposicions cridaneres, alimentades, a més, pels debats partidistes. Els exemples eren de diversa envergadura: les picabaralles sobre els plans de reutilització urbana del Port Vell; les discussions sobre l’organització dels nostres museus, especialment el MNAC; la crítica a un pla de construcció de nous hotels que l’oposició considerava faraònic i que de seguida es demostrà insuficient; els esveraments o les cauteles dels conservadors de sempre davant del propòsit de construir el Teatre Nacional i l’Auditori; la polèmica electoralista de les places dures; els menyspreu de les reformes de Ciutat Vella o dels projectes més vinculats als Jocs Olímpics i, per tant, ja inalterables. Ara veiem que, malgrat les crítiques i els mals auguris, tot això –i molt més– s’acabà fent, sense esforços “faraònics” i dins d’una certa normalitat que acabà suscitant consens i admiració.

ComentanT això amb l’alcalde Maragall recordo que em va donar una explicació: quan en una ciutat –o en una institució d’arrel social– es comencen a produir canvis forts, tothom s’hi suma amb entusiasme, però quan se supera una certa mida i la confiança flaqueja, la mateixa societat comença a esporuguir-se, no tan sols per la possible fallida de l’empresa, sinó pel trasbals psicològic de la mateixa transformació. El trasbals es tradueix aleshores en rebuig. És el cicle patològic de la síndrome del no.
Però l’explicació de l’alcalde no era completa. Ara mateix estem veient com molts programes d’activitat municipal i nacional reben un rebuig inicial i no podem dir que, de moment, estiguem en un període d’abundància acumulada de transformacions molt espectaculars, de canvis considerats fora de mida. I, nogensmenys, la síndrome del no manté altes temperatures d’excitació. No cal donar ara una llista d’exemples perquè en surten de nous cada dia de gran o de petita escala. El rebuig des de diverses posicions polítiques i populars al túnel de l’AVE i la displicència amb què s’acullen les pretensions “faraòniques” d’uns nous Jocs Olímpics són situacions prou significatives. És ben cert que hi ha rebuig amb arguments plausibles i fins i tot amb una legítima càrrega política que poden intervenir en la lògica del debat ciutadà. I d’altres que provenen només de tàctiques electoralistes que molt aviat es difuminaran. I moltes que es refereixen justament a una mala actuació dels polítics en el planejament desballestat i en la comunicació buida de continguts fonamentals. Però no podem negar que també hi ha un no generalitzat, gairebé sistemàtic i indiscriminat, que demostra l’existència d’un desengany i d’una desconfiança també generalitzats. El no més evident, en aquest sentit, és l’abstenció galopant en les convocatòries electorals, però ho és també el de la vida diària, el de la quotidianitat ciutadana.
Hi ha, per tant, un malestar que sustenta la síndrome del no. I aquest malestar, que emmalalteix profundament la vida política de Catalunya, té diversos punts de recolzament. El primer és el desencís davant dels diversos intents per reordenar les nostres relacions amb Espanya, que continuen en una situació de submissió resignada. Encara que sembli que una part de la ciutadania no el consideri en un primer pla, aquest problema és present en tots els àmbits de la societat amb greus incomoditats socials, econòmiques i culturals. El segon fonament del malestar és la impotència per desenvolupar a casa nostra un sistema polític coherent i eficaç. Tothom diu no perquè ningú no està segur del definitiu recolzament de les forces polítiques perquè no són interpretades com instruments adequats per combatre contra els desajustos polítics de Catalunya.
La malaltia de Catalunya és, doncs, una depressió incitada per dues mancances que semblen irresolubles; per un cantó, la necessitat d’un altre status polític que revisi les nostres relacions amb Espanya i les solucioni radicalment i, per l’altre, la manca d’un cos polític de prou envergadura –criteri i eficàcia– per governar amb decisió i per mostrar una cara unitària del país.

ENCARA PODRÍEM assenyalar un altre factor, que no sé si situar entre les causes o els efectes: la manca d’autoestima. Sempre ens pensem –o fem veure que ens pensem– que en aquest país no assolim garanties de qualitat i eficiència suficients i que som incapaços de fer les coses ben fetes. ¿No deu ser que les frustracions polítiques generals, la nostra manca d’enquadrament nacional ens devalua la qualitat i la quantitat de bones realitzacions socials, culturals i econòmiques?

*Arquitecte

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=687013&idseccio_PK=1006&h=100214