"...els catalans per llur joia"

És curiós que els castellans en totes les guerres d'allò que s'anomena la reconquesta, siguin nòmades. En els castellans no hi ha la intenció d'accedir a la possessió de la terra per organitzar-la políticament. És exactament el contrari d'allò que els catalans faran a les Illes Balears i a València. Quan els catalans han conquerit un país, emprenen la tasca d'organitzarlo políticament. Els castellans, no. Aquests annexionen el país a Castella, sense cap mena de «self-government», d'autonomia local, el tot és governat des del centre de Castella, una forma de centralisme; mentre que els catalans creen una organització federal. Si hom llegeix les cròniques castellanes dels segles XII i XIII, els autors de les quals n'expliquen les guerres i l'expansió dels castellans vers el Sud, hom veu que no es tracta pas veritablement de guerra organitzada. Es tracta només de ràtzies per atacar els àrabs del Sud i de pillatges, que són l'objectiu més important d'aquestes expedicions. Rapinyen tot el que es poden emportar: joies, catifes, tendes de campanya, sedes... tot el que és transportable amb bèsties de càrrega vers el Nord. La possessió de la terra no té cap importància. Quan la ràtzia havia acabat partien vers el Nord. Aquestes ràtzies predatòries, de pillatge, hom les anomenava «aceifa», mot àrab que significa estiu, amb el qual quedava senyalada l'ocupació normal de l'estiu. Quan hom havia acabat la collita, s'emprenien les expedicions vers el Sud, l'Aceifa, l'expedició de l'estiu.

Hom saquejava, hom pillardejava, hom furtava tot el que era possible de transportar vers el nord de Castella, com ho diuen les cròniques, amb una gran joia, i cantant i alabant Déu per haver-los fornit l'ocasió de prendre totes aquelles riqueses. Hi ha descripcions en les cròniques que expliquen la vida d'aquests guerrers nòmades, per exemple en la Crònica general del segle XIII, però referint-se a fets de l'XI, s'hi poden llegir aquestes línies:

«En aquesta època la guerra dels moros era tan intensa i quotidiana que els cavallers i els comtes, i àdhuc els reis, guardaven llurs cavalls a l'interior de llurs palaus i inclús en la cambra on dormien amb llur esposa per tal de poder muntar damunt dels cavalls i engrapar llurs armes sense pèrdua de temps per defensar-se. Dormien, doncs, tots junts, els reis, els comtes, els nobles, els cavalls, les dones...»

Menéndez Pidal ha comentat aquesta època en les seves obres i parlant d'aquests paràgrafs de la Crònica general, diu que això és un signe característic i èpic de la vida dels castellans, al cap i a la fi és la vida dels nòmades, que s'estatgen tots junts en el palau. Per això no és gens sorprenent que en la literatura medieval, Castella sigui sempre citada com «bellatrix» (bel·licosa). Hom fa una distinció sempre, en la literatura medieval, entre els lleonesos fidels i lleials al rei, i la Castella bellatrix, amb els castellans bel·licosos, guerrers sempre disposats a la revolta contra el rei. Hi ha un text molt curiós de l'any 1180 que ens dóna una descripció psicològica de cadascun d'aquests pobles, i fins i tot dels pobles de fora la Península. En aquest text, extret del llibre Planeta de Diego García, canceller de Castella, llegim:

«Els gallecs sobresurten per llur parla, la gent de Lleó per llur eloqüència, els 'campesinos' (pagesos de la Tierra de Campos, a tocar Valladolid) per llur taula, els castellans per la lluita 'in pugna', els aragonesos per llur constància [encara avui els aragonesos tenen reputació a causa de llur obstinació i, llavors —sorprenent—], els catalans per llur joia...»

Avui seria difícil trobar algú que pogués fer l'elogi dels catalans dient que és un poble que es distingeix per la seva joia. Però el català jove d'aquella època tenia aquesta reputació. Els trobadors provençals també parlen de la joia dels catalans: «els catalans valents, la joia dels catalans».

[Op. Cit.] «...els navarresos tenen reputació pel seu cant, la gent de Narbona per llur hospitalitat, els francesos per llur coratge, els anglesos per llur astúcia...» Encara avui hom creu  que la diplomàcia anglesa destaca per la seva astúcia.

És curiós fer remarcar que els cognoms de Castella acaben en «ez»: Ibáñez, González, Rodríguez...: fills de Joan, fills de Gonçal, fills de Rodrigo. Els cognoms catalans són toponímics, són noms relacionats majoritàriament amb la toponímia del país, car hi trobareu: Riu, Munt, Pont, Bosc, Camp, etc. Mentre que els castellans no tenen arrels en la terra i per ells només és la família que compta, sí que els catalans de l'interior són un poble de pagesos profundament arrelats al país, i és per això que el cognom pren el nom d'un accident geogràfic de la «masia» (casa de camp) d'aquesta família. O bé els cognoms catalans són noms d'ofici: Ferrer, Fuster, Oller, Mercader, etc., és a dir, els oficis de la família.

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/MV9mb3Jlc3Rlc3A=.pdf pg 7-9

Josep Maria Batista Roca

EL FET DIFERENCIAL CATALÀ

La veritat històrica de la formació de l'estat espanyol 

Conferències del professor J. M. Batista Roca a la Universitat de Ginebra, novembre del 1976

apunt publicat també a Psicolabis