Tocar-nos els sants...

[...] Per tant, resultà una estratègia idònia incidir sobre el santoral i el martirologi català: les modificacions, omissions o inclusions de nous sants i màrtirs tingueren impacte directe sobre tota la societat, especialment, en aquells estrats més populars, els més directament influïts per la iconografia pietosa, la creença en la santedat i en la seva transmissió per l’estament eclesiàstic. En aquest context, cal ressenyar la devoció per sants nacionals, com els bisbes medievals Sant Sever i Sant Oleguer, el barceloní Sant Josep Oriol, considerat el patró dels desvalguts, o el predicador dominic Sant Vicent Ferrer, de controvertida participació en el Compromís de Casp però, alhora, patró del País Valencià. En paral·lel, restava com a essència d’exemplaritat cristiana les vides dels màrtirs, en especial els locals, com Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe de Tarragona, martiritzat amb els seus diaques Auguri i Eulogi a l’amfiteatre de la seva seu l’any 259, o les suposades víctimes de les persecucions de Dioclecià (304-305), Sant Cugat, Sant Feliu, Sant Sever, Sant Medir[1] o Santa Eulàlia. Resulta evident assenyalar que qualsevol descrèdit del seu llegat o dubte d’existència implicava un embat directe a la tradició i costums dels creients catalans.

 

En determinats casos, i amb independència de la realitat històrica, el patronatge dels sants locals els hi fou arrabassat per sants importats, com en el cas de Sant Isidre, de procedència curiosament madrilenya. Els sants tradicionalment patrons dels pagesos, l’esmentat Sant Medir, de gran predicament a Barcelona i al Vallès, i el català-occità Sant Galderic, per molts una de les principals devocions durant l’època comtal, foren apartats durant el s. XVII pel culte d’un sant purament castellà, que arribà de la ma de les jerarquies eclesials imposades amb el suport de la monarquia hispànica. [...]

http://histocat.50.ylos.com/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00989