L’honor de fer que l’arrencada de La Renaixença hauria de correspondre a la publicació de la “GRAMÁTICA Y APOLOGÍA DE LA LLENGUA CATHALANA” de Josep Pau Bellot i Torres. Aquesta obra fou impresa a Barcelona a principis de 1814,o sigui, en el mateix moment en què els francesos evacuaren la ciutat, i no caigué en el buit com queda demostrat en el fet que, sis o set anys després, calgué fer-ne una segona edició.
Fou el primer intent, des de 1714, de valorar i donar eines per al correcte ús de la llengua catalana. Necessitat nascuda per les disposicions de Napoleó, de fer que la llengua de Catalunya fos cooficial amb la francesa, i poder traduir, amb el màxim rigor, els codis napoleònics a la nostra llengua.
Fora més ajustat als fets històrics, atribuir la convenció de l'inici de la Renaixença a l’obra del clergue barceloní Josep Pou i no a la també convencional però “políticament correcta” Oda a la pàtria d’Aribau.
Recordem que durant la seva redacció, el Principat de Catalunya no formava part del regne d’Espanya, que tenia un sistema monetari propi, la senyera fou adoptada com a símbol identificatiu de Catalunya, tenia govern propi... Això sí, formava part de l 'imperi napoleònic en el seu projecte de confederació europea.
L’abdicació de Napoleó posà fi a l'intent de dotar Catalunya dels instruments per fer un estat modern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada