Francesc Roca. L’Imperi Català, la primera Commonwealth (1282-1517) (part 1)
La incorporació del Regne de Sicília (que el 1266 havia passat de mans normandes o mans franceses) a partir de 1.282, a la Confederació catalano-aragonesa (formada per 4 estats : Catalunya, Aragó, Mallorca i València, i una ciutat-estat : Montpeller) va significar l’inici d’una nova etapa de la història de la Corona de Catalunya-Aragó : la de la progressiva formació de l’Imperi Català.
Si fem una certa anacronia, com se sol fer en aquests casos, es pot dir que, en el moment de la seva màxima extensió aquest imperi fonamentalment marítim (com ho serà, més tard, l’Imperi Britànic) inclourà territoris, sovint costaners, de tres continents. Partint de la Mediterrània nord-occidental, s’extendrà a les illes i a les penínsules del sur d’Europa, a l’Àsia Menor, i, als inicis del segle XVI, a territoris i illes del Nord d’Africa. Serà, doncs, més un imperi en xarxa (com, més tard, el britànic, l’holandès o el nord-americà), que un imperi continental (com, més tard, el francès o el rus).
La Guerra dels Cent Anys amb Gènova
El rival de l’Imperi Català a la Mediterrània Occidental, fou la república de Gènova. Les guerres amb Gènova, des de la primera (1.333-35) fins a la darrera (1.435-44), que van tenir com a escenari el mar, s’han comparat per la seva llargada, i pel seu balanç final incert, amb la Guerra dels Cent Anys, entre Anglaterra i França. És a dir, amb les diverses guerres que, a la mateixa època, enfrontaren, per mar i per terra, durant més d’un segle, el regne de França i el d’Anglaterra.
Morir d’èxit
L’Imperi Català, amb ziga-zagues i molts problemes (pestes, com la Pesta Negra de 1348, guerres, greus dissencions internes) com tots els imperis, va tenir una llargada considerable : més de 200 anys, fins 1.517. En aquell any, mentre sojornava, justament, a la ciutat de Barcelona, una de les capitals de l'Imperi Català, Barcelona, el comte-rei Carles I (que era, també, rei d’Aragó, Castella-Lleó, Sicília, etc) va ésser elegit, emperador d’un altre imperi: el vell Sacre Imperi Romano-Germànic.
L’Imperi Català, doncs, no va entrar en decadència, ni va esclatar en mil bocins, sinó que va morir d’èxit, car es va incorporar a un imperi europeu de grans dimensions : una amalgama de pobles i cultures molt diverses, sense (com succeeix a molts imperis) un únic centre dominant. La conjuntura històrica era inèdita : Carles, el nou emperador germànic, heretava, per la banda dels avis hispànics, el repte de l’aventura atlàntica i americana iniciada el 1492, amb el vist-i plau dels seus avis (un rei català i una reina castellana).
Les bases de l’Imperi Català
La base econòmica
L’Imperi Català fou un dels primers imperis marítims moderns, que tenia, a més, una important base territorial (la qual cosa el diferenciava de potències marítimes com Gènova o Venècia). La seva base econòmica no fou la ramaderia i l’agricultura extensiva latifundista sumada amb la mineria de l’or, la plata i el mercuri (com seria l’Imperi Castellà), o la marina de guerra i el cors (com l’Imperi Britànic), sinó la producció de bens – teixits, pells, eines, armes, paper, vidre, ceràmica, vi, oli, farina, corall, àmbar- destinats al comerç internacional.
L’economia de Imperi Català, com la d’altres imperis marítim-comercials, demanava treball especialitzat i níxols de mercat . En canvi, no demanava una forta base demogràfica , ni una gran massa de població treballadora esclava, com havia succeït a l’Imperi de Roma, i com succeïria, ¡ fins ben entrat el segle XIX !, a l’Imperi dels USA.
La base tecnològica
Tots els imperis han tingut i tenen uns avantatges competitius subministrats pels avenços tecnològics. La base tecnològica de l’Imperi Català fou, especialment, les millores, i els canvis en l’art de navegar : uns vaixells amb uns nous tipus de timó, que no serien moguts per remers-esclaus com a Roma, sinó per veles triangulars o quadrades, construits en sèrie en unes grans fàbriques modernes : les Reials Drassanes. I, uns vaixells que un cop a mar disposaven, per primera vegada a la història, de cartes de navegar, i que incorporaven les brúxules i els astrolabis.
També, canvis revolucionaris en els sistemes constructius, en la confecció d’aliments, en el calçat, en els serveis de correus, en l’organització de la salut pública, en
L'organització política
L’Imperi Català estava organitzat com una confederació d’estats territorials, i de ciutats-estat, amb, gairabé sempre, el seu parlament (o Corts ), el seu govern autònom, i les seves Constitucions. Més, unes delegacions comercials amb competències jurídiques : els Consolats de Mar. Un model per al que serà, 4 segles més tard, la CommonwealthofNations britànica.
Els diferents estats eren presidits per un virrei, que, de vegades, era la muller, un fill, un germà, etc. del rei. Aquesta figura política era inexistent a la unitarista Castella, o a la unitarista França. (Seria ‘exportada’, com molts altres productes, idees o institucions, a l’Amèrica Hispànica).
En certs moments històrics, el rei de Catalunya-Aragó, el rei de Mallorca i el rei de Sicília, no coincidiren en una mateixa persona, però la idea de Comunitat de Nacions es mantingué. En la seva fase final, els reis de Catalunya-Aragó (Ferran II i Carles I) serien, també, reis de Castella-Lleó.
Tant el comte-rei i la cort reial com els parlaments eren itinerants. En el ben entès de que els desplaçaments eren lents : quan viatjaven, feien uns 20-30 qm./dia. Així tot, l’Imperi Català (Carles I, inclòs) no tindria una capital fixa. Els desplaçaments eren deguts, en part, a raons militars. L’emperador Carles V, per exemple, embarcaria a Barcelona per dirigir les operacions de control de les places nordafricanes.
En alguns territoris (com Rodes o Malta), el govern era exercit per un Orde religiós internacional en el que el pes dels naturals de la Confederació catalano-aragonesa era important.En altres territoris (com Gran Canària), el lligam s’establiria directament amb el papa de Roma, car el governant seria un bisbe (en aquest cas, mallorquí o menorquí).
Francesc Roca. L’Imperi Català, la primera Commonwealth (1282-1517) (part 2)
Les reines
Algunes dones catalanes esdevingudes reina, formaven part de l’entorn de l’Imperi. La reina de Xipre, Elionor de Prades es jubilaria a la ciutat Barcelona, on seria molt elogiada pel filòsof Bernat Metge. Aquest humanista renaixentita explicaria que, en un determinat moment, a la ciutat de Barcelona hi vivien, 6 reines o exreines. Eren : Elisenda de Montcada (muller de Jaume II), Elionor de Sicília (esposa de Pere El Cerimoniòs ), Elionor de Xipre (cosina del rei Pere), Sibila de Fortià (la quarta muller del rei Pere), Violant de Bar (esposa de Joan I), i Maria de Luna (casada amb el rei Martí).
Els territoris de l’Imperi Català
A la Península Ibèrica
L’origen llunyà de l’Imperi Català son els comtats carolingics dels Pirineus. L’opció continental, l’opció occitana, la expansió al Nord dels Pirineus, seria, finalment, frustrada per la aliança entre el comte de Tolosa, l’exèrcit franc, i el Papat. Només la senyoria de Montpeller, que era dins la influència catalana des de 1.114, formaria part de la Confederació. El 1351, però, fou venuda al rei de França : l’Imperi tenia una vessant patrimonial, i doncs, no-nacional, important.
L’opció ibèrica vingué més tard. A la Península, els regnes de taifes eren tributaris dels comtats catalans. Però, a la llarga, la incorporació a la Corona podia ésser necessària.
L’expansió de l’exèrcit català arribaria fins a Múrcia, que s’integraria un temps (1285-1295) a la
Confederació, i fins al Regne de Granada. Per a l’èxit militar de la conquesta de Granada, el 1492, la marina de guerra catalana fou imprescindible.
En diversos moments, els comtes-rei va assajar d’intervenir (via aliances matrimonials, o via bèl.lica) en els afers del Regne de Navarra. El lligam més intens i durader fou els anys 1442-1492-1512/15.
A Itàlia. Nàpols, capital
Sicília (1282), i, també, Malta (1283), i Gerba (1284), estratègicament situada al sud de Tunis, s’integraren abans a l’Imperi Català que Menorca (1286). L’entrada de les tropes de la Confederació a Còrsega i Sardenya fou relativament aviat (1320/1324). Però, només Sardenya arribaria (després de lluites importants, amb Gènova al darrera) a constituir un parlament i un govern (tardà, però de llarga durada : 1421-1698), i s’integraria a la Confederació. Les actes del Parlament de Sardenya, doncs, foren sempre escrites en llengua catalana. En canvi, a desgrat dels esforços millitars catalans, Gènova dominaria políticament la illa de Còrsega.
La integració del Regne de Nàpols a la Confederació fou un gran objectiu, car Nàpols, pel volum de la seva població i de la seva cultura (suposant que la cultura es pogués mesurar en volum) era una peça molt important del mosaic polític de la Europa del Renaixement. Quan aquesta integració s’aconseguí (1442), el comte-rei Alfons El Magnànim es posà a dirigir l’Imperi Català des de Nàpols, i de fet, no tornà a cap dels seus territoris ibèrics. La seva muller fou virreina al Principat de Catalunya, i fou qui pactà la construcció d’un segon Palau de la Generalitat de Catalunya, que es localitzaria a la segona ciutat del Principat: Perpinyà.
A partir de 1535 (i fins 1706) el territori del Milanesat, que havia estat un dels principals objectius dels reis francesos, va tenir administració hispànica. El primer governador fou Felip, fill de Carles I, que també seria virrei de Catalunya-Aragó, i successor d’una part de l’Imperi del seu pare. Les Corts de 1704, celebrades a Barcelona i presidides per Felip IV (Felip V de Castella, que, 10 anys més tard, les suprimirà) s’acordà formalment el que ja era una pràctica real ocasional : “que los naturals del Principat de Catalunya tingan dos places : una en lo Consell de Nàpols, l’altra en Milà ”. Per exemple, un polític i militar català tant destacat com Lluis de Requesens havia estat governador del Milanesat.
A Grècia i la Península dels Balcans. Els Almogàvers.
L’èxercit professional conegut com a Companyia Catalana d’Orient, o dels Almogàvers, que havia participat en les lluites de Sicília, va oferir els seus serveis a l’Imperi de Bizanci, amenaçat pels turcs. Una actuació amb traidoria dels bizantins, generà la Venjança Catalana, que es traduiria en la conquesta almogàver dels ducats d’Atenes i Neopatria (1311), Negrepont (1321), Egina (1327), i la seva integració a l’Imperi Català. El Partenon, el símbol de la cultura occidental, tindria guàrdia permanent catalana.
L’illa grega de Rodes estaria governada, des de 1306 per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Alguns dels grans mestres de l’Orde serien catalans : Antoni de Fluvià (1421-37) o Pere-Ramon Sacosta (1461-69).
Un segle i mig més tard, alguns governants dels principats del Balcans banyats per l’Adriàtic, demanaren ajut i protecció a Alfons El Magnànim, el comte-rei català que estava instal.lat a Nàpols. Bòsnia (1444), Sèrbia (1447) i Albània (1450) entrarien, així, com a protectorats, dins l’òrbita de l’Imperi Català del rei Alfons. Fins i tot, entre 1453 i 1468, Ramon de Hortalà fou Virrei de “Grècia, Albània i Eslovània”.
A l’Asia Menor. Els Almogàvers, també
A partir de 1302, les campanyes de la CompanyiaCatalana en defensa de l’Imperi Romà d’Orient a Anatòlia, i a Tràcia, significaren una llarga incursió militar catalana per l’Àsia Menor. Però, no significaren ni la creació de nous ducats propis (com acabaria succeïnt a Grècia), ni la instal.lació de bases miltars permanents. Ara, per un temps breu, la Companyia fou un exèrcit de l’Imperi d’Orient, i un dels seus caps militars, Roger de Flor (Roger von Blume), fou nomenat megacèsar de tot exèrcit de l’Imperi d’Orient. De fet, aquest és el gran escenari de la primera novel.la moderna : Tirant lo Blanc.
La ciutat i comtat cristià de Tripoli, al Líban del Nord, durant uns anys (1433-1510-1551), i partir de les expedicions militars dirigides pels reis catalans, també formà part de la constel.lació d’estats, illes, i ciutats de l’Imperi Català.
Al Nord d’Africa, i Etiòpia.
Entre 1506 i 1510, i amb l’objectiu d’obstaculitzar el funcionament de l’economia del pillatge basada en la pirateria, les forces militars de l’Imperi Català van conquerir diverses bases militars enmurallades, i ciutats-port com Orà, a la franja costanera del Magrib, fins a la Tripolitània.
La relació amb Etiòpia (1427-1453) fou estrictament diplomàtica. L’objectiu era una aliança entre cristians per a fer front a l’expansionisme islàmic, que marxava cap a les fonts del Nil. La política matrimonial pensada havia d’obrir la possibilitat de connexions patrimonials més íntimes entre Abissínia i Catalunya-Aragó. Quan els portuguesos, el 1521, arrribaren per mar a Etiòpia, després de circumnavegar Àfrica, descobriren que no eren els primers europeus : que en aquell païs africà de l’Índic hi treballava gent d’ofici catalana.
A l’Atlàntic
El 1351, Fra Bernat Font fou nomenat, directament pel Papa de Roma, primer bisbe d’una nova diòcesi, situada a la població de Telde a la illa de Gran Canaria. Seguiren, fins 1411, tres bisbes més : Fra Francesc, Fra Bonamat Tarí i Fra Jaume Olzina. Dos bisbes mallorquins i dos bisbes menorquins a les Illes Afortunades havien passat al davant de portuguesos i genovesos. Era el primer pas per a integrar aquelles illes de l’Atlàntic, que coneixem com a illes Canàries, en l’òrbita de l’Imperi català. Per damunt hi havia, com a tota la Cristiandat, el Papat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada