Drets individuals i drets col·lectius

Jordi Pujol
Editorial / 28 de setembre de 2010

Fa alguns anys el Centre d’Estudis Jordi Pujol va plantejar la necessitat d’una reflexió sobre els drets individuals i els drets col·lectius. Que no era, ni és, un tema teòric sense traducció pràctica. Una prova de la importància que hi donàvem és que l’editorial del segon número d’aquest butlletí –el del 21 de juny de 2005– el vàrem dedicar a aquest tema. "Un debat de fons quasi oblidat", dèiem.

I ens queixàvem que a Catalunya hi havia hagut una insuficiència de reflexió i d’elaboració de doctrina sobre els drets col·lectius. I que això en el camp teòric –i finalment polític– dificultaria la defensa de la identitat catalana, de la idea de Catalunya com a subjecte de dret, –i per tant com a subjecte polític– i finalment de la nostra capacitat com a país de decidir. 

 ____________________

Cal recordar que el nostre pensament polític i social és de matriu personalista. És a dir, considera que el que és essencial és la persona, la seva capacitat de decidir, de progressar i de realitzar-se. És el que en Péguy, per una banda, i Maritain, per una altra (recordem la seva obra Humanisme integral), varen introduir en el pensament occidental del segle XX, i que al nostre entendre segueix essent vàlid.

Repetim-ho: la prioritat és la persona.

Podria semblar que això és una afirmació individualista. Però no ho és, perquè en la persona hi ha dos components, els dos essencials: la pròpia individualitat, el que cadascú és per ell mateix, però també la necessitat de comunicar-se, d’intercanviar amb altres, de compartir.

Per tant, justament perquè la prioritat és la persona també ho és allò que ajuda al seu desenvolupament, allò que la potencia. I això no ho pot fer la persona sola. I per això necessita eines de treball col•lectiu.

Posem un exemple. O dos. La llengua és un fet estrictament individual? O la cultura? És evident que les llengües són fets de dimensió col•lectiva. I les cultures, també. «La cultura és col•lectiva», deia Wittgenstein.

No hi podria haver una cultura catalana –o espanyola o japonesa o finlandesa– si no tingués un caràcter col•lectiu. Ni la llengua ni la cultura es poden produir o practicar individualment. Són fets col•lectius. Fets que necessiten l’altre, els altres, la col•lectivitat. I tant la llengua com la cultura són necessitats bàsiques de les persones. Les persones hi tenen dret. Un dret de naturalesa col•lectiva, perquè –repetim-ho– només col•lectivament es pot exercir.

Per tant, la defensa i el perfeccionament d’aquests fets col•lectius –i d’altres com el sentiment de pertinença o la memòria històrica o un sistema propi de valors, etc.–, en tant que són una necessitat humana, s’han de poder preservar i perfeccionar. I han de poder disposar dels instruments d’acció col•lectiva que ho facin possible.

Hi ha infinitat d’exemples en la Història que mostren que la decadència d’allò que dóna cohesió humana, espiritual i social, d’allò que dóna consciència d’identitat i sentiment de sentir-se a casa, acaba causant la ruïna de la gent, de les persones. Perquè es perden els lligams, es perden les complicitats, es perden els referents. Per això és del tot legítim, i necessari, que les col•lectivitats siguin preservades i disposin d’eines d’acció adients (poder polític i administratiu, i per tant competències, recursos materials, reconeixement i respecte, etc.).

De vegades es fa referència a la Declaració Universal dels Drets Humans en termes molt individualistes i poc favorables a les identitats col•lectives. Molt en la línia utilitzada per la dreta i l’esquerra espanyoles: «los territorios no tienen derechos, sí los individuos». És una actitud que dóna per suposat que Espanya i el «pueblo español» sí que tenen drets col•lectius, però que a partir d’aquí ja no hi ha comunitats ni col•lectivitats ni pobles vàlids. A partir d’aquí hi ha drets individuals, però ja no n’hi ha de col•lectius, perquè es nega que hi hagi una col•lectivitat (un poble català, per exemple).

Però tornant al que dèiem de la Declaració Universal dels Drets Humans, cal recordar el que diu l’article 29: «Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat». Es a dir, a la persona el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat només li és possible en el marc de la seva comunitat. En el marc del seu poble, de la seva nació, del seu hàbitat cultural i mental.

La dimensió col•lectiva de la persona és consubstancial a l’ésser humà. És a dir, no hi ha llibertat individual plena, ni igualtat real entre les persones, ni respecte a la pròpia identitat, si no es consideren també els drets col•lectius dels pobles i de les minories nacionals. Els drets de grup són també «human rights».

La rèplica que des d’Espanya es dóna és: Això ja ho tenen. És Espanya. No Catalunya, perquè Catalunya no existeix. No existeix una identitat catalana. Un català simplement és un espanyol, o algú empadronat en un municipi de Catalunya. Ni la llengua, ni la història, ni el sentiment col•lectiu ni la capacitat i la voluntat de dur a terme un projecte propi al servei de la col•lectivitat signifiquen res. O més exacte: sí que signifiquen si són els de tot l’Estat ben homogeni i sense cap escletxa.

Aquesta batalla ideològica –que des del CEJP hem mantingut des de fa temps–, l’hem de continuar ara. Ara que políticament, ideològicament i jurídicament es vol suprimir o reduir a molt poca cosa l’existència d’una identitat, o d’una nació, o d’un poble català, i en conseqüència d’un subjecte col•lectiu català amb dret a ser i a fer i a projectar-nos d’acord amb la nostra manera de ser.

    ____________________

Acabem aquest editorial transcrivint el que dèiem en el seminari ja esmentat sobre els drets dels pobles. «Catalunya necessita que en el terreny de les idees, dels conceptes, de la doctrina, la idea de l’Estat i del citoyen –per la qual un català és un senyor empadronat a Premià de Dalt i prou– pugui ser capgirada, o que almenys puguem oferir el màxim possible de cos doctrinal que la contraresti; això ho necessitem. Això és aquest toc d’alerta que volia donar».

«Un toc d’alerta que podria resumir amb una frase ben curta: Catalunya té dret. Té dret a què? A decidir. Perquè és una personalitat, perquè és un subjecte. No és allò que ens diuen a Madrid, gent ben diversa: que Catalunya no és un subjecte de dret, i com que no és un subjecte jurídic no li podem aplicar una balança fiscal; que Catalunya no té dret a demanar això perquè no és subjecte; que pot ser objecte de política econòmica, pot ser objecte que se’l tracti molt bé, pot ser instrument per resoldre que als ciutadans espanyols que es diuen catalans els arribi la subvenció per al nen que té espina bífida, però no és subjecte per tenir ella iniciativa i responsabilitat i, per tant, no té dret. Nosaltres hem de trobar en el camp intel•lectual –i també en el polític, evidentment–, la manera que aquesta idea que Catalunya té dret es consolidi més».

Té dret a què? Dret a ser el que és. I a decidir en allò que és bàsic per a la seva identitat, la seva cohesió i la seva capacitat de servir la seva gent –les seves persones– amb eficàcia.

http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/8806