Amb l'inici del regnat d'Alfons el Cast, i que suposa el naixement de la Corona d'Aragó l'any 1164, ambos conjunts territorials començaren a ser governats per un sobirà comú. El rei Alfons II d'Aragó «el Cast» es trobà amb dos conjunts territorial diferents entre sí, tant en la seva estructuració política, com econòmia i social, com per la seva tradició legislativa i la seva herència cultural i lingüística. Així mateix aquests dos conjunts territorials no eren un corpus unitari, sinó que formaven un conglomerat heterogèni i divers. La prioritat del rei Alfons fou la de cohesionar internament els dos blocs, així com la d'articular els dos components sota la seva Corona en la unitat de la monarquia. De fet, només el rei i els seus consell reial eren comuns a Aragó i Catalunya, que per la resta, mantingueren la seva pròpia estructura de poder. Aquest canvi es veié reflexat en la intitulació del rei, que abandonà els tradicionals títols de rei dels Aragonesos («rex Aragonensium») i comte Barceloní («comes Barchinonensis»), per passar a intitular-se rei d'Aragó («regis Aragone») i comte de Barcelona («comitis Barchinone»).
[...] Aquest conjunt heterogeni fou cohesionat internament sota la denominació conjunta i legal, per primera vegada, de Catalunya,[54] definit-se els seus límits territorials com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cim suis finibus»).[54] A aquest bloc no se li associà cap denominació nobiliària, ja fos la de comtat, ducat, principat o regne, sinó tant solament Catalunya, mantenint el rei el reputat i prestigiós títol que el seu pare sempre havia exibit en primer lloc jeràrquic i com a més important, el de ser Comte de Barcelona. Aquest heterogeni grup de comtats amparat sota la denominació unitària de Catalunya fou cohesionat i articulat internament entre el 1170 i 1195 mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural, que han estat defeinits com els tres monuments de la identitat política catalana:[32] els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que constitueixen, més enllà de la denominació geogràfica, el naixement de Catalunya com un estat medieval, amb unes fronteres definides, un corpus legislatiu i judicial unificat, i uns referents culturals comuns.
Aquesta articulació política de Catalunya com a estat medieval es veu representada per l'aparició del terme Cathalonia,[54] terme que mai no havia emprat Ramon Berenguer IV, per a referir-se a un espai polític, social i ètnic definit. Aquesta aparició del terme es veu refermada pel principi d'oposició, davant la necessitat de definir els origens étnics diferenciats dels barons que constitueixen la cúria reial, de manera que es parla de «cum consilio et voluntate baronum curie mee, scilicet, Catalanorum et Aragonensium»,[54] així com per la necessària definició jurídica, que subsitueix a l'anterior referència barcelonina, per la nova de «ad forum et consuetudinem Catalonie».[55]
Així mateix tres dates representen simbòlicament aquest naixement polític:
- d'una banda el 1173, data en què d'una banda es feu la primera recopil·lació dels Usatici Barchinonae amb la voluntat de convertir-los en la llei de Catalunya «Consuetudinem Cathalonie».[55] També en aquell any el rei Alfons II d'Aragó «el Cast» convocà a Fondarella una assamblea de Pau i Treva de Déu. Per bé que la Pau i Treva de Déu fou inicialment un instrument jurídic de l'església catòlica per tal de defensar els més febles de la violència feudal, el poder comtal barceloní les instrumentalitzà progressivament per tal de convertir-les en una eina d'afermament del seu poder sobre els barons. L'assamblea de Fondarella marca la culminació d'aquest procés polític d'afermanent de la superioritat del poder comtal, en aquest cas ja reial, i on hi foren convocats els magnats catalans mé poderosos d'aleshores; entre d'altres, Ramon I de Montcada, Ramon Folc III de Cardona, Hug IV de Mataplana, Ponç III de Cabrera.[55] El rei Alfons II d'Aragó aconseguí el reconeixement de la seva potestas (poder) reial amb la concessió per part dels barons d'accedir a la convocatòria dels caps de llinatge quan el rei ho considerés convenient, a fi de combatre els malfactors eió i recuperació dels seus drets jurisdiccionals perduts arran de la revolució feudal que havia esclatat en temps de Ramon Berenguer I.[55] Els barons, que al·legant el caràcter totalment aloidal dels seus castells, es negaven a obeir el rei, hagueren de confrontar-se amb la constatació de la documentació escrita que detallava els pactes feudo-vassallàtics.
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Corona_catalanoaragonesa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada