Mario i el coratge nacionalista

L'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff (Prada de Conflent, 1963), premi Lletra d'Or 2010, diu que durant molts anys va estimar bojament França: «M'hauria allistat en un comando per reconquerir Algèria. A poc a poc vaig descobrir que França havia envaït el meu país i havia volgut eliminar la seua llengua i les seues tradicions» (dins el llibre Un país de butxaca). El retrobament de Bezsonoff amb els Països Catalans és extraordinari: «la catalanitat ens permet d'arribar a la plenitud de la nostra identitat». També és extraordinària l'evolució política del notari Alfons López Tena (Sagunt, 1957). De ser una persona hostil, en els anys 90, a l'avenç del català escrit en el món notarial ha esdevingut un abanderat de l'independentisme: «Espanya era el país del meu pare, però no és el meu» (Vilaweb.tv, 10-09-07).

Ser capaç de posar punt i final a un passat que no et fa el pes és un dels eixos de la novel·la El sueño del celta de Mario Vargas Llosa. I és que l'irlandès Roger Casement, personatge estel·lar d'aquesta novetat editorial, va ser un dels primers europeus que es va negar a acceptar que el colonialisme tingués quelcom a veure amb la modernitat i el civisme. Ho va subscriure quan fou destinat a l'Àfrica negra, en tant que diplomàtic del Regne Unit, en informes esfereïdors sobre l'explotació i la crueltat humana. L'esmentada documentació, segons Vargas Llosa, ha estat cabdal a l'hora de regirar consciències: «Casement era probritànic, anglicà, estava convençut que l'imperi era el camí del progrés, i al descobrir la veritable cara, revisa la seva pròpia situació i descobreix una contradicció entre estar en contra del colonialisme en el Congo però a favor del colonialisme a Irlanda» (Magazine, 24-10-10). Mario Vargas afegeix que el protagonista, que més tard es converteix a l'independentisme irlandès, va fer obrir els ulls a l'escriptor Joseph Conrad, autor d'El cor de les tenebres, un anàlisi en forma de relat convuls sobre l'esperit colonial. Casement ha fascinat l'escriptor peruà, atesa la prodigiosa transformació en contra de tot el que ell era, en contra de la pròpia família, del propi ofici de diplomàtic amb el qual es guanyava la vida: «és un acte d'un enorme coratge ètic tornar-se nacionalista en aquests moments i circumstàncies».

Curiosament l'admiració per l'evolució política d'una figura històrica del segle XIX, que deriva cap a l'independentisme, topa frontalment amb les idees de Vargas. L'enamorat celta tampoc li ha servit per emmirallar-se respecte al cas català. I és que el flamant Nobel de literatura d'enguany continua manifestant que es considera profundament antinacionalista. Per Mario Vargas Llosa, el nacionalisme té un valor positiu quan «certs pobles, aixafats per colonitzadors, aspiren a alliberar-se de l'ocupant» (El País, 29-8-10). Però en política espanyola, ha mostrat més que simpaties cap al partit Unión, Progreso y Democracia (UPyD) de l'espanyolíssima Rosa Diez. Està molt bé que l'autor de La ciudad y los perros s'emocioni amb personatges, que si s'escau no els fa res canviar d'opinió, però costa d'entendre la seva incapacitat per ser un xic més sensible, empàtic, ponderat, entorn els conflictes identitaris actuals. En aquesta línia, la periodista Patrícia Gabancho diu de Vargas que és un exemplar de casa bona, de classe alta, displicent envers les cultures indígenes, que, ja se sap, són: «savis inútils de civilitzacions extingides» (Avui, 21-10-10).

Abans de modificar la concepció colonial, necessàriament Roger Casement va haver de reconsiderar el seu pensament, interrogar-se, reflexionar i acceptar, finalment, que anava mal fixat. Al capdavall, rectificar és de savis.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió.