Em sembla interessant per diversos motius:
a) Les fronteres no són un dogma de fe, però tampoc mereixen confrontacions bèl·liques. Volem superats els temps en què es fixaven per mitjà de casaments dinàstics o d'ocupacions. Replantejar la sobirania d'un territori apostant per un marc de diàleg com les Nacions Unides ha de ser ben valorat.
b) L'Estat espanyol viu en la ficció segons la qual les fronteres de l'Estat es corresponen amb la idea de nació. Els límits d'aquesta nació espanyola s'ha anat modificant al llarg de la història en què ha existit allò que en podríem dir "Estat espanyol". Fa un parell de segles les terres americanes no eren només possessions d'ultramar, eren "nació espanyola", eren "estat espanyol". Per salubritat democràtica, els espanyols han de comprendre i acceptar que les fronteres poden canviar. Ara fa temps que aquestes no varien i seria bo que estiguin més ben preparats per si en un futur proper allò que es coneix per Espanya redueix considerablement els seus límits, les seves fronteres.
c) Atès que l'Estat espanyol defensa per davant de tot els interessos de la nació espanyola (la de matriu castellana) en detriment de la catalana (la de matriu catalana), els espanyols no poden esperar de cap manera que els catalans (o una part dels catalans) donem suport als seus interessos. És ètic, legítim i democràtic que persones que avui per avui tenim la ciutadania espanyola (el passaport) no vulguem donar el nostre suport afectiu, polític o, si és el cas, militar, a l'Estat del qual aspirem a separar-nos.
d) Per a posar un exemple, que potser l'Estat espanyol defensa els interessos de la llengua catalana tant dins de l'Estat (unitat) com a fora (foment a les altres terres de llengua catalana o en el món)? Un altre exemple: que potser no és evident que Espanya discrimina Catalunya fiscalment, o de manera molt greu en les inversions en infraestructures?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada