Reflexions sobre la Història de les Telecomunicacions i Internet a la nostra terra

Reflexions sobre la Història de les Telecomunicacions i Internet a la nostra terra:

Per raons històriques que ja venen de molt lluny, (i que no és l’objectiu d’aquest
capítol d’analitzar), Catalunya ha sigut sempre terra de gent emprenedora. De
persones que veuen que si no fan les coses ells mateixos, ningú les farà per a
ells. Si hom viu una bona temporada fora del país, ràpidament se n’adona que
les innovacions solen entrar per Catalunya i a l’inrevés la innovació que
exportem sol sortir de Catalunya. Això encara es fa més palès en l’àmbit de les
Tecnologies de la Informació i en de les empreses de base tecnològica.
Podem trobar exemples d’aquest postulat, remuntant-nos als fenicis i al comerç
amb Barcelona, o sense anar tant lluny focalitzar-nos en la Catalunya de
principis de Segle XX, quan la Mancomunitat de Catalunya presidida per Enric
Prat de la Riba desplegà la xarxa de telefonia bàsica arribant a uns nivells de
penetració que no podien comparar-se a cap altre territori d’Europa (en els seus
inicis). El truc? Doncs emprà la col·laboració de la ciutadania, conjuntament amb
minsos recursos públics i el convenciment de que fer allò era objectivament
beneficiós per al progrés real de la societat.

Actualment ens enfrontem a un repte similar. L’extensió de la Fibra Òptica arreu
del territori.

Extret de:  PROGRAMA: Voluntaris per la Fibra. Cal iluminar de nou Catalunya http://wiwiw.org/FibraCat.pdf

I encara més:


HISTORIA (molt breu) de les TELECOMUNICACIONS a CATALUNYA

Si ens centrem a estudiar que s’ha fet en el passat quan Catalunya es trobà en
una situació similar en que es requeria un desplegament d’una nova xarxa, i els
costos de la qual eren del tot impossibles d’assumir per una empresa o fins hi tot
per l’administració, podem analitzar el cas de la xarxa telefònica bàsica. Veiemne
algunes de les seves fites:
Els orígens de la telefonia a Catalunya es remunten a finals del segle XIX
començaments del XX. En aquells moments, l’administració de l’Estat Espanyol

havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de
telèfon. Per això les empreses concessionàries de telefonia, només van construir
les línies que van considerar rendibles. En concret a Catalunya hi havia dues
companyies:
• La companyia Telefònica del Vallès (1913)
• y la Compañía Peninsular de Teléfonos
Com sol ser habitual al llarg de la història recent en els últims dos segles, la
innovació (en aquest cas, en forma de nova xarxa) va entrar a Espanya de la ma
de Catalunya. El 16 de desembre de 1877 es realitza la primera prova d’una
instal·lació telefònica a la península entre dues sales de l'Escola Industrial de
Barcelona. Deu dies mes tard, el 26 de Desembre de 1877 es fa la primera
conferència de llarga distància entre Barcelona i Girona. Set anys més tard el
1884 el Reial Decret establia a Espanya el monopoli del servei telefònic a favor
de l'Estat. I només al cap de dos anys (i donat que l'Estat no hi estava interessat)
al 1886 es va autoritzar l'explotació als particulars.
El 20 d'abril de 1895 s’inaugura la línia telefònica interurbana entre Barcelona
(Saragossa) Madrid.
El 29 de maig 1896 la Dirección General de Correos emet una ordre en la que
prohibeix usar el català en les comunicacions interurbanes. Aquesta absurditat
s’acabà el 20 de juny 1896 Reial Decret autoritza l'ús del català en les
comunicacions interurbanes i la redacció de telegrames, abolint així la prohibició
anterior. En total, va estar vigent menys d'un mes.
El 1913 s'inaugura el servei privat de la Companyia Telefònica del Vallès.
El 1914 n’Enric Prat de la Riba presideix la Mancomunitat de Catalunya.
I el 19 d’abril de 1924 es constitueix a Madrid la Compañía Telefónica Nacional
de España (CTNE, participada per l’americana ITT).
Després de la guerra civil es nacionalitzen les petites operadores privades,
formant un monopoli públic que continuarà durant tot el període de la dictadura. I
que propiciarà episodis d’ineficiència absoluta com cues de fins a sis mesos per
a la provisió d’una línia de telefonia bàsica a mitjans dels anys 1980. L’1 de
gener de 1988 entra en vigor la nova Llei d’Ordenació de les Telecomunicacions
(LOT), que “suposa” l'entrada d'altres operadors…i entre d’altres coses, permet
la llibertat de terminals. A la pràctica la liberalització no arriba de forma efectiva
fins l’1 de desembre de 1998 quan es posa en marxa el segon operador amb
llicència per a telefonia bàsica (suposa doncs 10 anys de retard).


I ÉS POSSIBLE TORNAR A CABLEJAR CATALUNYA?
La Voluntat Constant al servei d’una idea
Si revisem la història de la telefonia a Catalunya podem trobar-hi un exemple
molt clar i il·lustratiu a principi del S.XX on s’havia de crear una xarxa (telefònica)
a partir del no res, i com més ràpid s’anés millor seria pel desenvolupament
econòmic de Catalunya.
Fou la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb gran visió de futur, es va
adonar que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el territori, i va
donar l’impuls que va permetre la connexió de gran part de les poblacions
catalanes.
Literalment n’Enric Prat de la Riba (1870-1917) proposà
als pagesos de Catalunya:
“vosaltres poseu els pals [telefònics] que la Mancomunitat
posarà les centrals i el cablejat...”
I així fou com Catalunya tingué desplegada una xarxa de
telèfon mallada i densa (i no radial des de Barcelona com
cabria d’esperar) molt abans que ningú a la resta
d’Europa. Senzill, no? Sens dubte fou un gran repte que
s’abordà amb un gran acord privat-públic. I d’una manera molt enginyosa doncs
es possibilità la iniciativa a les persones que hi estaven interessades, i es
convencé a la població de que allò era una gran cosa per al seu propi
desenvolupament. Recordo clarament la descripció que el meu avi me’n feia
quan s’instal·là la centraleta urbana de Ponts (Lleida) a la barberia de casa seva.
En aquest cas la Mancomunitat es limità a resoldre la part tècnica de la
instal·lació i d’una mínima formació a l’operador. La resta ho feu la bona voluntat,
la paciència, les ganes de tirar endavant i l’esperit emprenedor d’una gran part
de la societat catalana de l’època.