La Federación Española del Café, entitat amb seu a Madrid que representa i defensa el sector cafeter espanyol, membre de l’European Coffe Federation, en la seva pàgina web (www.federacioncafe.com) ens informa que, a Europa, el primer establiment públic destinat a la venda d’aquesta beguda va ser inaugurat a Venècia el 1645. Des d’aquell moment, aquests establiments es van escampar per tot el continent: Londres (1652), Marsella (1659), Amsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683).
En aquesta mateixa web, podem llegir que va ser a Madrid, concretament al carrer d’Atocha, on es va obrir el primer cafè d’Espanya, l’any 1764 i que, el primer cafè de Barcelona, el Café de F. Martinelli, no seria inaugurat fins el 1781, gairebé 140 anys després de la inauguració del cafè venecià i 17 anys després del primer cafè espanyol. L’Enciclòpedia Catalanaonline també recull aquesta versió. Hi podem llegir: “Als Països Catalans els cafès foren introduïts a la fi del s XVIII, regentats generalment per estrangers, com l'italià Gippini, que instal·là el primer a Barcelona el 1786”.
Contradient aquesta informació oficial facilitada per l’autoritat espanyola del negoci cafeter i per la nostra enciclopèdia, Paco Villar en el seu llibre La ciutat dels cafès (1750-1850), ens informa que el primer cafè de la ciutat de Barcelona el va obrir l’italià Andrea Caponata al costat del Teatre de la Santa Creu a la Rambla, l’any 1750 (La ciutat dels cafès p. 49). Els barcelonins, per tant, haurien gaudit d’aquesta mena d’establiments, com a mínim, 14 anys abans que els habitants de la capital de les Espanyes.
Tanmateix, el senyor Villar es va quedar curt en les seves apreciacions, perquè sembla que l’existència de cafès a Barcelona s’ha de remuntar força respecte a aquell 1750 al qual fa referència en el seu llibre. Efectivament, l’historiador Albert Garcia Espuche ha trobat els primers testimonis els primers cafès de Barcelona, a principis del segle XVIII: “El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia (Barcelona 1700, p. 209)”. I encara, “l’any 1712 hi havia un establiment semblant situat al carrer dels Canvis, que rebia el nom, igualment explícit, de Casa del Cafe i que portava un francès anomenat monsieur Jausia”.
Paradoxalment, en una època que la historiografia tradicional considera de decadència econòmica, política i cultural, Barcelona se’ns presenta, una vegada més, com a pionera en la introducció i assimilació d’innovacions i noves modes a la Península. La introducció dels cafès és, precisament, un reflex del cosmopolitisme d’una ciutat dinàmica comercialment i culturalment que, a més, en aquells primers anys del segle XVIII, gràcies a la cort del rei Carles III d’Habsburg, havia retrobat l’efervescència pròpia de la capitalitat política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada