La idea que Catalunya havia de disposar d’un circuit per a realitzar-hi carreres de cotxes, amb l’esport i l’espectacle barrejats fou, probablement, de l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran (1884-1931). Armengol posà en marxa ‘Terramar’, una urbanització seguint el model de la ciutat-jardí als termes municipals de Sitges i Sant Pere de Ribes. Al costat de la nova ciutat, demanà a Jaume Mestres Fossas, l’arquitecte del Club Natació Barcelona, i de l’Escola Blanquerna, i a Josep M. Martino, el projecte d’un gran circuit automobilístic ovalat d’uns 2.000 m.
Fou una de les primeres grans obres catalanes amb ciment armat, es construí relativament de pressa, va costar molts diners (4 milions de les pessetes d’aquelles anys) i s’inaugurà el 1923. El més destacat és que, en aquell moment, només hi havia, a tot el món, 3 autòdroms: Indianòpolis, als Estats Units, Monza, al nord d’Itàlia, i Brooklands, a Surrey, Anglaterra.
Amb tot, les dificultats per accedir al circuit de Terramar –estava situat, de fet, dins la serralada de Garraf- i la pròpia novetat de la proposta, van fer que el públic fos relativament escàs. El 1929, Armengol, amb deutes importants, va vendre l’Autòdrom Terramar de Sitges al txec Edgar Morawitz (1894-1945), un gran amant de les curses de moto, que també va organitzar competicions. Al 1936, Morawitz va donar suport a la democràcia, i l’Autodrom fou usat com a campament de l’exèrcit republicà. La dictadura espanyola de 1939 va posar fi a les activitats catalanes de Morawitz. L’Autòdrom s’integraria dins d’una explotació agrícola i ramadera de grans dimensions. Les gallines substituïen a les motos.
Francesc Roca
Per a saber-ne més : Roland Sierra “Entre l’esport i la diversió”, Diari de Vilanova, 28.3.2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada