Els investigadors que es dediquen a l’estudi de les nacions i el nacionalisme han estat incapaços, fins al moment, de posar-se d’acord sobre l’antiguitat o modernitat del fenomen nacional.
Segons el professor de la University of New England Eric Zuelow (a la imatge de l'article), especialista en l’estudi de les nacions i creador/editor de The Nationalism Project, un lloc web dedicat a aquestes qüestions, entre els especialistes hi ha tres corrents de pensament principals
1.El nacionalista, també anomenat primordialista, que considera la nació com un fenomen etern, de caire essencial i estàtic.
2.El perennialista, que considera que les nacions tenen un recorregut força llarg, però que prenen formes diverses en moments històrics diferents.
3.El modernista, que considera la nació un fenomen modern, fill de la revolució francesa que es consolida durant les revolucions liberals del segle XIX. El nacionalisme precedeix la nació i l’engendra. Aquest corrent ha estat el més influent fins fa relativament poc temps.
Des de la meva perspectiva, el modernisme presenta un problema fonamental: parteix d’una visió apriorística basada, no en l’anàlisi de les diverses realitats nacionals, sinó en axiomes del tipus: no hi ha nacions abans de la Revolució Francesa, no hi ha nacions abans del capitalisme o no hi ha nacions fins que no deixa d’haver vassalls i hi comença a haver ciutadans. En altres paraules, els modernistes estableixen un punt de partida que, per raons ideològiques o metodològiques, els convé i que no és altre que el que consideren moment de naixement dels anomenats estats-nació, el tipus de nació que s’ha imposat clarament en el nostre món contemporani. Més enllà d’aquest punt, no hi ha vida “nacional”.
Com tota idealització, la concepció modernista de l’origen de les nacions topa amb la realitat i, com sol passar en aquests casos, és incapaç de explicar-la de manera congruent. Els estats-nació són, com el seu nom indica, estats creats a partir d’una nació, generalment l’hegemònica entre les diverses que hi convivien dins dels seus límits territorials. La nació nucli de l’estat-nació, no apareix de cop i volta, sinó que és una realitat preexistent, fruit d’un procés històric de llarga durada i que arrenca molt abans de la Revolució Francesa, dels inicis del capitalisme, de les revolucions liberals del segle XIX o de qualsevol dels límits temporals que els modernistes han volgut establir com a punt d’origen de les nacions.
L’origen de les nacions sobre les quals s’han construït els estats-nació que coneixem és, força més antic del que els modernistes voldrien admetre. I això val, també, per a les nacions que, durant els processos de creació d’estats-nació, van ser destruïdes o han quedat arraconades.
Una versió més extrema del corrent modernista és la que representa l’historiador marxista britànic Eric Hobswam. Aquest modernisme hereu d’una determinada Il·lustració, més preocupada pel benestar de la Humanitat que no pas el dels éssers humans de carn i ossos, ha engendrat teòrics socials que han pretès redimir la societat mitjançant la construcció de paradisos terrenals de tota índole. En aquestes noves icàries, els humans hi podríem deixar enrere la nostra barbàrie natural i hi viuríem en harmonia i en pau.
Per a aquests teòrics modernistes del nacionalisme, aquestes noves societats s’acomplirien en els estats-nació, organitzacions socials superiors en què s’assoliria l’objectiu de convivència harmònica entre humans. La diversitat nacional o cultural seria un element pertorbador per aconseguir aquest objectiu i, per tant, la seva eliminació estaria plenament justificada. A la uniformització cultural s’hi arribaria per adhesió voluntària (o forçada) dels membres de les nacions “subalternes” a una causa superior, representada per l’estat-nació.
Tanmateix, la realitat s’entossudeix a persistir perquè, en molts casos, els membres de les nacions “subalternes” no perceben els avantatges de la deserció nacional a què han estat cridats. Llavors, són titllats d’irredempts i el seu nacionalisme qualificat com a retrògrad, irracional i historicista en relació al nacionalisme d’estat considerat, aquest sí, progressita, racional i històric.
Aquest fil argumental ha nodrit les diverses formes conegudes d’estatalisme totalitari: jacobinisme, nazisme o comunisme que han engendrat experiments socials com els que, darrere de les retòriques emancipadores del republicanisme francès, la societat socialista soviètica o el constitucionalisme espanyol, amaguen les versions més agressives dels nacionalismes francès, rus o castellà.
El problema del corrent modernista és, doncs, un problema d’incapacitat d’assumpció de la realitat, sigui per les raons que sigui. En canvi els corrents nacionalista/primordialista i perennialista, assumeixen amb matisos l’antiguitat del fenomen nacional, perquè parteixen d’una observació de la relaitat. I la realitat demostra que, si bé és inqüestionable que els éssers humans ens reconeixem en la nostra individualitat, no ho és menys que, indefectiblement, ho fem dins d’un grup o comunitat: nacional, religiosa, política, esportiva, etc.
Aquesta necessitat d’organitzar-nos grupalment té les seves arrels en allò més profund de la nostra naturalesa: la por cerval de tot ésser humà a no poder sobreviure per sí mateix enmig d’un entorn hostil i està en la base de les diverses gradacions de l’organització social: la família, el clan, la nació.
L’origen de les nacions ha de ser gairebé tan antic com el dels grups humans que es van anar reconeixent com a diferents d’altres grups humans. És un fenomen natural, atemporal i universal: el trobarem en totes les èpoques i a tot arreu. Discrepo dels nacionalistes més essencialistes i considero, com els perennialistes, que les nacions i els nacionalismes tenen un fort component dinàmic, es construeix i es reconstrueix constantment, adaptant-se a les noves necessitats i als nous reptes, de manera que les nacions més adaptables tenen més possibilitats de perpetuar-se.
Un altre dels retrets que es poden fer a les posicions nacionalistes més clàssiques, és la de limitar-se a remuntar l’antiguitat de les nacions, en el cas de les europees, al període medieval. Mediatitzats, segurament, per un nacionalisme de base lingüística, limiten l’origen de moltes d’aquestes nacions al moment de diferènciació de les llengües nacionals respectives. És un criteri que potser caldria revisar. En el cas català, per exemple, caldria plantejar-se un continuum nacional amb arrels en el període ibèric.
En definitiva, la nació és un fenomen universal i antic. Però la seva antiguitat no ha de ser considerada com un element negatiu, ni retrògrad ni involucionista. Antic equival a natural. Per això, en els darrers seixanta anys, des de la creació de l’ONU, les nacions que formen part d’aquesta organització han passat de la cinquantena a gairebé un parell de centenars.
El científics socials “modernistes” ens han volgut fer creure que, obres d’enginyeria social com els estats-nació, ens ajudarien a evitar vells conflictes. Però, a l’hora de la veritat, en lloc d’això, els han agreujat i han provocat crims i genocidis. Només l’acceptació de la realitat i de la seva diversitat, en aquest cas, l’acceptació de la diversitat nacional i del seu dret a la pervivència ens ens ajudarà a entendre i superar els conflictes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada