Manuel de Pedrolo

No sé si ha cridat mai l’atenció del lector la singularitat que en l’àmbit culturalment castellà no hi ha cap partit favorable a les reivindicacions nacionals dels altres pobles de la península. No tan sols no ho són les grans formacions polítiques de l’esquerra amb prou incidència entre els ciutadans per haver accedit a les Corts, sinó que no en conec cap entre els grups minoritaris i amb més potencial revolucionari que el sistema margina o que s’automarginen voluntàriament per no fer-se còmplices d’unes institucions, d’una organització social que condemnen i contra la qual combaten. O, amb més precisió: contra la qual es pensen que combaten quan, de fet, s’hi enfronten amb alguns conformismes que, parcialment, les situen encara dintre de l’ordre establert. En aquesta actitud cal veure la impossibilitat en què es troba la metròpolis de produir gent amb una mentalitat de debò alliberadora, i com tots, doncs, són partidaris de reservar-se, en un altre tipus de societat, allò que aquesta els procura: les colònies.

Sovint, molt sovint, i àdhuc amb una freqüència suspecta, l’esquerra espanyola, sense distinció de matisos, ha acusat el “nacionalisme” dels pobles perifèrics de burgès, però mai (prescindint, ara, del descrèdit en què ha caigut la paraula per culpa de la manipulació que han sotmés el concepte les forces de la dreta i del centrisme a casa nostra) no se li ha acudit que també ella ho era, de nacionalista. I de la pitjor espècie, l’agressiva, en la mesura que, a més de voler conservar la seva nació, vol sotmetre-hi les altres nacionalitats peninsulars. Ha negligit d’una manera culpable, i cal suposar que no per ignorància, que entre els defensors de la identitat de la pròpia terra, i més entre els que volen alliberar-la de qualsevol jou foraster, hi ha socialistes, comunistes, anarquistes, grups i persones que si no toleren les institucions capitalistes castellanes, tampoc estan disposats a acceptar les del seu país; grups i persones que, ben a l’inrevés del que passa a la metròpoli, entenen que totes dues lluites son solidàries.

És curiós que els més culpables acusin els més innocents. L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partit) a fer costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella una unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcte no consisteix pas en l’asserviment de comunitats indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament “superior” i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el summum de la incoherència, els sense pàtria no estan disposats a perdre…

Els esquerrans d’ofici, si pertanyen a la metròpolis o s’hi ha assimilat per raons no sempre prou clares, es mostren inversemblantment partidaris d’aconseguir una societat més justa i la germanor entre els poblesa través d’una dominació que no ha d’envejar res a l’imperialisme capitalista, d’una opressió que despersonalitza les nacions demogràficament petites i ja subjugades. Amb l’excusa de menar una lluita contra allò que en diuen particularisme, reforcen el seu Estat i pretenen conservar-li tot el poder; exactament com algú es preocupa de l’herència, ben adquirida o mal adquirida, que un dia li caurà a les mans.

És cert, recordem-ho, que quan es tracta dels altres tot es diferent i que el llenguatge canvia. Tota aquesta gent amb tanta poca capacitat de comprensió quan se’ls toca allò que tossudament tenen per seu, bé són favorables a la descolonització quan afecta d’altres estats, i així els veurem promoure campanyes de solidaritat i constituir comitès d’ajuda als oprimits d’indrets llunyans mentre donen llenya als qui tenen més a prop i a favor dels quals, per aquesta raó de proximitat, podrien emprendre accions eficaces en lloc de fer-los la traveta.

Tot plegat indica que no hi pot haver moviments alliberadors mentre hom no es plantegi seriosament en què consisteix l’alliberament i què s’ha d’alliberar. A les colònies peninsulars hi ha qui s’ha fet aquest plantejament i ha arribat a una resposta no contradictòria que no té res a veure amb cap forma de regionalisme burgès difressat de nacionalisme benpensant que prolonga l’existència de la “sucursal” ni amb cap estrany ambús ideològic d’aquests que permeten a l’esquerra de mantenir una aliança amb les forces reaccionàries; té a veure, en canvi, amb el fet que la llibertat no és parcel·lable i amb l’evidència que qui parcel·la es troba aculat, d’inconseqüència en inconseqüència, a negar-la.

L’esquerra espanyola no pot trobar arguments racionals, cap suport dialèctic, contra la independència dels pobles, de les nacions, mentre defensa la dels estats actuals i, doncs, la propietat d’aquells que tenen allò que no els correspon perquè van desposseir algú altre, i això explica que, en darrer terme, sempre acabi esgrimint-ne un d’emocional, el “patriòtic”, que pertany a la dreta, de la qual l’esquerra mai no pot evitar d’ésser una forma si combrega amb l’esperit de la metròpolis.”

Manuel de Pedrolo
Diario de Barcelona, 25 de novembre de 1981