¿Vostè donaria suport a un polític que no parlés mai en la se- va llengua? ¿S'apuntaria a un projecte que emetés senyals de no estimar les coses que vostè estima, o fins i tot, de menysprear les coses que vostè estima?
En el meu últim article (La tribu o l'estat , 22 de gener) demanava la formulació d'un projecte d'estat català capaç d'incloure i acollir amb alegria i respecte les diverses sensibilitats identitàries presents en la societat catalana d'avui, i acabava posant l'exemple de Nelson Mandela, que en el seu camí cap a la victòria va trencar tots els tabús del moviment negre sud-africà i va arribar a abraçar un dels símbols màxims del domini blanc: la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi.
Doncs bé, avui aniré més enllà i m'atreviré a concretar: defenso que, en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d'abraçar la llengua castellana.
Molts independentistes pensen que la clau per guanyar-se la voluntat dels catalans de parla castellana és el discurs econòmic, la denúncia de l'espoli fiscal, la promesa d'una independència sinònim de benestar. No dic que vagin errats, ni de bon tros, però crec que es queden a mitges. Perquè la gent no només té butxaca, la gent també té sentiments. Té identitat. Si jo fos un català d'identitat espanyola, davant la hipòtesi de la independència estic segur que em preguntaria: d'acord, amb la independència viuríem millor, però en aquest estat català que em proposen, ¿jo podré continuar sent jo? ¿La meva llengua, els meus costums, els meus referents, seran respectats i assumits com a propis pel nou estat? ¿O seran tractats com una nosa, com una anomalia que s'ha d'ignorar o superar?
Potser m'explicaré millor formulant-ho a l'inrevés. Molts catalans ens sentim profundament incòmodes a l'estat espanyol perquè ens demostra cada dia que el molesta que siguem com som. Ells voldrien que fóssim com ells, som una molèstia, una anomalia. I ho notem: no estimen el que nosaltres estimem, tenen al·lèrgia a la diversitat interna. És per això que, fins i tot si es resolgués el dèficit fiscal, igualment ens en voldríem anar.
Per la mateixa regla de tres, el futur estat català no es pot construir sobre la base de l'al·lèrgia a la diversitat interna, sinó de la seva plena assumpció, perquè en cas contrari esdevindrà inviable. El que proposo és neutralitzar aquest risc des d'ara mateix, fer un pas endavant i assumir el castellà com una cosa pròpia. No dic tolerar-lo, no dic suportar-lo com una mena de fatalitat històrica que ens ha tocat patir, no dic simplement respectar-lo, sinó convertir-lo en un actiu, tractar-lo com un element definitori de la Catalunya d'avui i de demà. Incorporar-lo al relat del país del futur. Encaixar-lo en el nostre projecte d'estat.
Al catalanisme li agrada dir-se tolerant i inclusiu, i certament ho és si el comparem amb altres ismes , però, si analitzem honestament els nostres mecanismes profunds, molts catalanistes (parlo de líders polítics, civils i culturals, d'articulistes i creadors d'opinió, però també de la bona gent de la base social) haurien d'admetre que perceben el castellà com una amenaça per al català, o bé com una cosa de fora , o bé com un símbol de l'opressió política secular. I se'ls nota, encara que sigui un reflex inconscient. I com que se'ls nota, generen desconfiança en molta gent.
Crec sincerament que ens cal un canvi sincer d'actitud, perquè el castellà no és només la llengua pròpia i estimada d'almenys la meitat dels nostres compatriotes, sinó que a més és un actiu econòmic brutal que s'ha de mimar o prendrem mal. En el procés cap a l'estat, hem d'assumir sense complexos i no cansar-nos d'explicar que la Catalunya independent continuarà sent com a mínim bilingüe, que el nostre serà un espai rigorosament garantista dels drets lingüístics de tots els ciutadans, que el castellà continuarà sent oficial i que Barcelona continuarà competint per ser cada vegada més influent en el món hispà. I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana, beneficiària directa i evident del canvi de titular de la sobirania.
Sí, es tracta d'un canvi de paradigma radical per al catalanisme lingüístic de tota la vida. És passar del bilingüisme com a amenaça al bilingüisme com a valor identificatiu del projecte de país. Tota la vida li hem dit al món que som diferents perquè allà parlen castellà i aquí parlem català. Doncs bé, potser en realitat l'autèntica diferència és que allà parlen només una llengua, i aquí... aquí en parlem dues.
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/castella-tambe-sisplau_0_653334661.html
En el meu últim article (La tribu o l'estat , 22 de gener) demanava la formulació d'un projecte d'estat català capaç d'incloure i acollir amb alegria i respecte les diverses sensibilitats identitàries presents en la societat catalana d'avui, i acabava posant l'exemple de Nelson Mandela, que en el seu camí cap a la victòria va trencar tots els tabús del moviment negre sud-africà i va arribar a abraçar un dels símbols màxims del domini blanc: la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi.
Doncs bé, avui aniré més enllà i m'atreviré a concretar: defenso que, en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d'abraçar la llengua castellana.
Molts independentistes pensen que la clau per guanyar-se la voluntat dels catalans de parla castellana és el discurs econòmic, la denúncia de l'espoli fiscal, la promesa d'una independència sinònim de benestar. No dic que vagin errats, ni de bon tros, però crec que es queden a mitges. Perquè la gent no només té butxaca, la gent també té sentiments. Té identitat. Si jo fos un català d'identitat espanyola, davant la hipòtesi de la independència estic segur que em preguntaria: d'acord, amb la independència viuríem millor, però en aquest estat català que em proposen, ¿jo podré continuar sent jo? ¿La meva llengua, els meus costums, els meus referents, seran respectats i assumits com a propis pel nou estat? ¿O seran tractats com una nosa, com una anomalia que s'ha d'ignorar o superar?
Potser m'explicaré millor formulant-ho a l'inrevés. Molts catalans ens sentim profundament incòmodes a l'estat espanyol perquè ens demostra cada dia que el molesta que siguem com som. Ells voldrien que fóssim com ells, som una molèstia, una anomalia. I ho notem: no estimen el que nosaltres estimem, tenen al·lèrgia a la diversitat interna. És per això que, fins i tot si es resolgués el dèficit fiscal, igualment ens en voldríem anar.
Per la mateixa regla de tres, el futur estat català no es pot construir sobre la base de l'al·lèrgia a la diversitat interna, sinó de la seva plena assumpció, perquè en cas contrari esdevindrà inviable. El que proposo és neutralitzar aquest risc des d'ara mateix, fer un pas endavant i assumir el castellà com una cosa pròpia. No dic tolerar-lo, no dic suportar-lo com una mena de fatalitat històrica que ens ha tocat patir, no dic simplement respectar-lo, sinó convertir-lo en un actiu, tractar-lo com un element definitori de la Catalunya d'avui i de demà. Incorporar-lo al relat del país del futur. Encaixar-lo en el nostre projecte d'estat.
Al catalanisme li agrada dir-se tolerant i inclusiu, i certament ho és si el comparem amb altres ismes , però, si analitzem honestament els nostres mecanismes profunds, molts catalanistes (parlo de líders polítics, civils i culturals, d'articulistes i creadors d'opinió, però també de la bona gent de la base social) haurien d'admetre que perceben el castellà com una amenaça per al català, o bé com una cosa de fora , o bé com un símbol de l'opressió política secular. I se'ls nota, encara que sigui un reflex inconscient. I com que se'ls nota, generen desconfiança en molta gent.
Crec sincerament que ens cal un canvi sincer d'actitud, perquè el castellà no és només la llengua pròpia i estimada d'almenys la meitat dels nostres compatriotes, sinó que a més és un actiu econòmic brutal que s'ha de mimar o prendrem mal. En el procés cap a l'estat, hem d'assumir sense complexos i no cansar-nos d'explicar que la Catalunya independent continuarà sent com a mínim bilingüe, que el nostre serà un espai rigorosament garantista dels drets lingüístics de tots els ciutadans, que el castellà continuarà sent oficial i que Barcelona continuarà competint per ser cada vegada més influent en el món hispà. I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana, beneficiària directa i evident del canvi de titular de la sobirania.
Sí, es tracta d'un canvi de paradigma radical per al catalanisme lingüístic de tota la vida. És passar del bilingüisme com a amenaça al bilingüisme com a valor identificatiu del projecte de país. Tota la vida li hem dit al món que som diferents perquè allà parlen castellà i aquí parlem català. Doncs bé, potser en realitat l'autèntica diferència és que allà parlen només una llengua, i aquí... aquí en parlem dues.
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/castella-tambe-sisplau_0_653334661.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada