Quatre nacions, un estat
Seria inimaginable llegir aquestes paraules en un diari espanyol....
La independència escocesa: una oportunitat per bastir un estat modern i segur de si mateix
The Guardian
Quan es tracta d'assumptes de sensibilitat nacional, és aconsellable que els polítics vagin en compte a recollir unes conseqüències que puguin marcar la història d'una forma tal que ells no desitjarien pas. En els set dies transcorreguts des que David Cameron va demanar a Alex Salmond, primer ministre d'Escòcia i líder del Partit Nacional Escocès (SNP), de celebrar un referèndum ràpid i net sobre l'autogovern d'Escòcia, sembla haver encès, més que no pas neutralitzat, el desig d'una llibertat més gran per part d'un nombre creixent d'escocesos.
D'aquí a dos anys, el 2014, promet ser un any curull d'esdeveniments per a Escòcia. Serà la seu dels Jocs de la Commonwealth, de la Ryder Cup de golf i celebrarà, a més, el 700è aniversari de Bannockburn, la batalla de la primera guerra per la independència d'Escòcia en la qual Robert Bruce va obtenir una victòria significativa contra Eduard II. Alex Salmond, també té la intenció que, el 2014, els escocesos celebrin un referèndum “concebut, bastit i organitzat a Escòcia", que doni l'opció de la independència total.
El que les enquestes indiquen, però, és que la majoria dels escocesos preferirien una segona opció, coneguda com a devo max (devolució màxima). Fins ara, és descartada tant per la coalició del govern britànic com també pels laboristes. La devo max atorgaria una total autonomia fiscal a Escòcia. El Parlament escocès de Holyrood tindria competència sobre tots els impostos bo i remetent a Londres les despeses comunes en afers exteriors i en defensa. Tal com David Steel -exlíder del Partit Liberal i cavaller de l'Ordre del Thistle- ha dit, en suport d'una major independència fiscal: "Cap parlament que es preui, pot existir permanentment mercès a una subvenció d'un altre parlament. "
La setmana passada, Cameron va intentar prendre la iniciativa bo i exigint un referèndum de tipus dual “sí/no” en un termini màxim de 18 mesos. Recolzat per Ed Miliband, va adduir que el Regne Unit és "més fort unit que dividit en parts”. Dimarts, Michael Moore, el secretari escocès de la coalició, va dir que el referèndum hauria de ser "legal, just i clar", però també va apuntar que el Parlament escocès no podia legislar sobre assumptes reservats únicament al Parlament de Westminster. D'aquesta manera, va recordar a molts escocesos, perquè hi ha un increment constant de suport social a favor de renegociar la relació entre Escòcia i el Regne Unit.
D’aleshores ençà, els insults no han dut enlloc. Alex Salmond ha acusat Westminster d'assetjament i, de forma completament equivocada, ha comparat el projecte del SNP per la independència amb la revolta violenta d'Irlanda contra els britànics (en la qual molts escocesos donaren suport a l'autoritat britànica). En contrapartida, ell mateix ha estat qualificat de "bandoler" i acusat d'"exhibir la seva vanitat". Lord Ashdown també entrà en discussió minimitzant una qüestió d'importància cabdal com és aquesta, considerant-la una mena de febrada passatgera entre Cameron i Salmond. Alex Salmond ha convidat Nick Clegg i Cameron a converses. I tots dos han respost adreçant-lo directament a Michael Moore. Un nou i punyent recordatori de la situació d’Escòcia dins del Regne Unit. Llavors, on és la claredat que Moore ha vindicat?
Escòcia és un país relativament petit de 5,2 milions d’habitants. Segons la fórmula Barnett, ideada i concebuda en la dècada dels 70, la despesa pública que s'atorga a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord va més d'acord amb la població que no pas amb llurs necessitats. Això ha beneficiat Escòcia. Segons una recerca portada a terme per la Universitat de Stirling, Anglaterra "perd" anualment amb Escòcia 4,5 bilions de lliures de diners públics. En contrapartida, el 2011-12, els ingressos provinents del petroli i gas escocesos seran d'11 bilions de lliures (reduïts a la meitat després del 1999), el 0,7% dels ingressos del Regne Unit, i, finalment, condemnats a extingir-se.
Tal com Neal Ascherson escriu: “Escòcia és un país profundament conservador”. Paradoxalment, això vol dir que s'ha resistit a l'agenda neoliberal d’Anglaterra, ha confiat la seva sort en la resistència a la privatització i en la fe en el poder de l'estat del benestar com a impulsor de la mobilitat social.
Des que el SNP assolí el poder, tot adoptant un programa “socialdemòcrata”, ha apostat per les infraestructures del transport i per un desenvolupament a curt termini. S’han congelat els impostos municipals, el pressupost en sanitat s'ha mantingut estable en "termes reals", les universitats són de franc, tal com ho és l'assistència social per a la gent gran. Hi ha alguns esculls al davant, però. Una major independència fiscal requerirà també haver de prendre decisions menys populars. Escòcia, per exemple, té una proporció més elevada de gent gran. Com Paul Johnson, de l'Institut d'Estudis Fiscals assenyala, en el cas d’una secessió: "Encara que tinguis un primer any satisfactori, l’any 10 pot resultar més difícil”.
Així doncs, la independència sembla, ara com ara, poc probable, però un camí que comença amb la creació d'una base social i que, possiblement, passa per una devolució màxima no és gaire lluny del destí final d’un trencament complet. Comptat i debatut, estem vivint una era amb aitals trajectes. Estònia es va separar de la Unió Soviètica en la dècada dels 90; Montenegro es va separar de Sèrbia el 2006. La UE s'està farcint de petits estats, esperonats per la protecció econòmica que genera una federació. Tots ells se sustenten en un principi bàsic del dret internacional com és el dret d’autodeterminació.
Ara, un grup escocès, dirigit des de Westminster, incloent, Alistair Darling i Charles Kennedy, malda per persuadir els potencials secessionistes que l'status quo és el més convenient. S'escarrassaran a advertir que una reconfiguració radical de la Constitució del Regne Unit serà necessària. Tal com Carwyn Jones, primer ministre de Gal·les, ha fet notar. Sense els parlamentaris escocesos, el Parlament de Westminster tindria 550 diputats, 510 dels quals serien anglesos. Si això s'esdevingués, ell demanaria reajustar el Senat dissenyant una representació més justa dels tres països restants (Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord) en un, aleshores, Regne Unit més reduït.
Totes aquestes derivades dialèctiques necessiten ser airejades. La intransigència per part de Cameron no ajuda pas a solucionar el conflicte. Ras i curt: forçar l'Scottish National Party a celebrar un referèndum en un determinat moment que no agradi al partit escocès és el que cal evitar de tot en totes. Per tant, com més aviat s’enceti un debat adult i cessin tots els insults, molt millor. També és benvinguda l'oportunitat de rumiar sobre l’evolució contínua del Regne Unit. Podria convertir-se aquest Regne en una federació laxa en la qual, per exemple, Escòcia tingués una "autonomia blindada", independent en tot llevat del nom i sense l'ombra d'una suposada superioritat anglesa?
Escòcia es disposa a participar de l’exercici democràtic més gran de la seva història. És important que els altres ciutadans del Regne Unit siguin participants actius i que les seves veus siguin també escoltades. Si això succeís es podria forjar un conjunt més sòlid d'institucions, una versió modernitzada del Regne Unit, un regne en el qual tots nosaltres estiguem orgullosos de ser-ne els seus ciutadans.
Traduït per Pere Alzina i Bilbeny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada