Perfil Joan Font i Fabregó (Torelló, 1951), president, director general i copropietari, amb el seu germà Josep, de la cadena de supermercats Bon Preu, que té 152 centres i 17 benzineres, factura més de 700 milions d'euros a l'any i en els últims cinc anys ha doblat la facturació. També ha creat dues societats de capital de risc i inverteix en sectors com renovables o selecció de personal per internet. Apassionat per la música clàssica, escolta Miguel Poveda cantant Maria-Mercè Marçal, Roger Mas musicant Verdaguer o Guillem Soldevila cantant Ponç Pons.
JOANFONT: "Als 9 anys el pare ja em duia a les 5 del matí a muntar la parada al mercat" PERE TORDERA M'ha costat mesos aquesta entrevista. Per què no els agrada sortir als diaris als empresaris catalans?
No és la nostra feina, i deixa'm dir que els mitjans esteu desprestigiats. El rigor i la profunditat molts cops no estan a l'altura del que s'espera. No és que ens ajudi tant sortir-hi.
Però si no expliquem històries d'èxit no fomentem l'esperit emprenedor...
Des de FemCat anem als instituts i expliquem què és fer empresa en primera persona. En això hi crec. Però per caràcter som discrets. També ho són els actors i famosos catalans.
Com comença tot?
Els meus pares eren bacallaners. Anaven amb la típica parada de pesca salada, arengades, sardines i olives als mercats de la comarca. Des dels nou anys, el pare de vegades ja se m'emportava a les cinc del matí i em deixava sol vigilant que ningú no robés mentre ell feia un segon viatge.
I d'aquí a 160 supermercats.
Vam obrir el primer autoservei el 1974 a Manlleu. Una de les dependentes que va començar amb 16 anys encara és amb nosaltres. El 1979 muntem el primer a Vic, ja com a Bon Preu. Va ser una revolució. Vam tenir cues i va haver de venir la Guàrdia Urbana a posar ordre a l'entrada.
El seu pare va veure el creixement?
Va morir fa 20 anys, just abans d'inaugurar el primer súper a Barcelona. Estava molt orgullós del nostre èxit. Quan jo tenia 23 anys em va cridar i em va dir: "Veig que l'empresa t'agrada molt. Separarem el patrimoni familiar perquè la teva mare i jo no patim si t'equivoques, i pots tirar endavant amb el patrimoni empresarial". Té mèrit: en aquella època la gent volia manar fins a la tomba.
Li fa por el risc?
No m'espanta, però valorem molt les nostres forces. Fa tres anys ens vam endeutar amb cent milions d'euros per l'operació de compra de botigues Intermarché. Ho hem digerit en menys temps del que pensàvem, i hem anat tornant tots els diners religiosament. Quan apareix una oportunitat s'ha de ser decidit.
I sempre compren els locals...
Tots els que podem. La nostra política no és d'anar a lloguer. Som pocs els que ho fem. Zara n'és un.
Ajuda el país que un distribuïdor tan gran sigui de casa?
És important tenir el centre de presa de decisions al país i amb gent del país, perquè donem molt volum a molts proveïdors i generem cultura empresarial. A Europa cada país té la seva xarxa de distribució, i posen tots els bastons a les rodes perquè els altres no hi vagin. Aquí no. Aquí voldrien que ens envaïssin tots.
És ambiciós?
No pas personalment, però em considero un empresari, i has de ser ambiciós com a empresari. Has d'aprofitar totes les oportunitats per crear l'empresa més potent i més competitiva. Cada cinc anys doblem facturació.
Per tant, en deu anys tindrà 320 súpers?
Per què no? Hem facturat 700 milions d'euros i en podem facturar 1.500 sense gaires escarafalls només a Catalunya, perquè el model nostre té sentit, és competitiu, és ben valorat pel consumidor. Tenim un 7% o 8% del mercat català i podem doblar-lo tranquil·lament.
Quin és el secret de l'èxit?
Hem apostat per un assortit ampli i impecable de marques de referència, i per ser els millors en producte fresc, carn, peix, formatgeria, fleca, fruita. També la proximitat: ser a la vora del ciutadà i ser sensibles a les seves preocupacions, en quin idioma vol que l'atenguem, el nivell de comoditat, higiene, educació, tracte, establir-hi complicitats... Els productes Bon Preu intenten tenir la qualitat del líder i ser un 30% més barats. Donem l'oportunitat a fabricants relativament petits que tenen ofici però no tenen múscul financer per tirar endavant i donar sortida al gènere.
No són a la guerra de Mercadona o Lidl?
Fa deu anys algun guru em deia: "Quan vingui una crisi forta els que patireu de veritat sou vosaltres, perquè els discounters arrasaran". La realitat és que 4 anys després de la crisi nosaltres mantenim vendes i els competidors estan baixant un 6% o un 8%. El nostre target de clients pateix la crisi, però no amb tanta duresa.
Les marques blanques s'ho quedaran tot?
No. Les marques són insubstituïbles, i Catalunya és molt més de marques que Espanya. Amb les càpsules de cafè, Nestlé ha aconseguit doblar el consum. Les marques són necessàries, són les que han de fer la recerca per crear nous productes i donar nous serveis.
Però la publicitat de masses que les mantenia també es desmunta...
S'havien passat una mica. Ja els dèiem als fabricants que no podien carregar tanta publicitat sobre el preu del producte.
Com es nota la crisi a la caixa del súper?
La gent va amb més freqüència al punt de venda i la cistella mitjana baixa. Va més als establiments mitjans de proximitat. Els hípers pateixen més que els súpers. I hi ha traspàs de productes per preu: la vedella pateix més que el porc, i el pollastre i els ous creixen. La fleca ha baixat perquè ja no es tira tant pa i el que sobra es congela. La gent racionalitza més i actua més intel·ligentment.
Creu en la llibertat d'horaris?
No. Crec que tots els mercats tenen unes normes que els operadors han de complir. Les coses han de tenir una certa lògica. Hem d'obrir els festius que el client ens demana, quatre o cinc a l'any.
El petit comerç té futur?
Sí. Ha de buscar en què és bo i diferent dels grans, i hi ha camps en què el petit comerç és igual o millor, però s'ha d'especialitzar, tenir l'assortiment necessari, donar servei...
I el fenomen dels pakis ?
A nosaltres no ens permeten tenir ni una sola persona no assegurada, ni que algú faci més de 40 hores, i ens fan tancar a la nit. Doncs la llei ha de ser per a tots igual.
Amb la crisi ja no costa trobar gent disposada a treballar el cap de setmana?
Ara trobem més gent bona disposada a treballar com a peixaters o carnissers. Fa anys sempre teníem 40 o 50 llocs de treball pendents de cobrir.
Són porucs, com diu el tòpic, els empresaris d'aquí?
No, el català ha agafat la maleta i ha anat a vendre a la Conxinxina sense saber anglès i s'ha espavilat, i des que ha tocat competir a Europa és quan més bé ens ha anat.
S'emmiralla en algun empresari?
De jove admirava molt Duran Farell. Que fos capaç de donar peixet a CCOO en ple franquisme i tirar endavant empreses competitives té molt mèrit. Amancio Ortega, de Zara, és molt bo, i té una gran sensibilitat per a la seva gent.
Som emprenedors els catalans?
I tant, però el d'aquí no és el model Steve Jobs. És el model Josep Tarradellas, que venia de pagès i es va posar a curar embotits. A Catalunya sempre hem estirat el fil de l'ofici dels pares, afegint-hi visió empresarial.
Com veu la crisi?
Doncs que portem 4 o 5 anys i en passarem algun més, perquè és profunda i han de canviar qüestions profundes.
Les causes? O la culpa?
Els empresaris hem d'actuar, no ser tertulians. I, per tant, no vull teoritzar sobre temes en què ni els experts internacionals ni els millors acadèmics no es posen d'acord. Els països, les empreses i les famílies hem gastat més del que podíem gastar. I la banca s'hi ha lluït, i (tret d'honroses excepcions) no estan fent el seu paper que és finançar el sistema. És gravíssim!
Amb Spanair ha tingut un disgust gran?
A ningú li agrada perdre un milió d'euros, però el que em molesta és que s'ha atacat el projecte de país que hi havia darrere. Era molt complicat, i amb tots els enemics que han jugat brut i en plena crisi ha estat impossible. L'equip directiu i Ferran Soriano han fet tot el que han pogut i més. ¿Però creus que si aquest país tingués un estat, Spanair se n'hauria anat a fer punyetes? ¿Creus que Iberia i la seva filial existirien sense un estat al darrere?
Catalunya encara té molt pes econòmic a Espanya?
Sí. I, amb la caiguda de tots els muntatges financers, igual o més. El que passa és que la indústria catalana pateix molt i els empresaris tenen molts problemes per sobreviure.
Veurà Catalunya independent?
Tinc esperança d'arribar a ser un país normal que es governi a ell mateix. Tenim dret a voler un país ric, amb qualitat de vida, amb respecte pels col·lectius més marginals i més indefensos, a tenir una llei que ajudi els emprenedors, una llei de recerca. Jo crec que és legítima aquesta aspiració. El problema és qui lidera tot això. Els empresaris no hem de liderar el procés cap a la independència, però sí donar-hi suport.
El pacte fiscal el tindrem?
Penso que el president Mas sap que els espanyols no el donaran. Si tu estàs en una negociació i saps que l'altra part probablement no farà res, per què has de cedir? Algun dia hi haurà alguna humiliació més, i potser hi haurà un tancament de caixes. Si la Generalitat no liquidés els comptes a Madrid, tindrien un problema gros.
Com veu el president Mas?
Els anys d'oposició li han anat molt bé. Toca de peus a terra, té sentit comú, no té por d'encarar els problemes. Crec que veu que amb Espanya no té sortida, però si fa un pas endavant no vol girar-se enrere i quedar-se sol. El ridícul no el vol fer.
La reforma laboral és la que volia com a empresari?
És una condició necessària per tornar a créixer, però cal resoldre el sistema financer i que hi hagi diners per finançar les empreses o no ens en sortirem. Si no es capitalitza la banca i no s'assumeixen les pèrdues que hi ha de veritat, tampoc avançarem.
El treballador hi surt perdent molt amb la reforma?
S'haurà de treballar més hores i guanyar el mateix. O treballar amb més eficiència i no malgastar tant. Cal incentivar l'esforç, els resultats, ser competitius, no apujar sous de manera artificiosa.
Treballa molt?
De 8 del matí a 9 del vespre. I tots els dissabtes al matí tenim comitè de direcció fins a les 3 de la tarda, des de fa 30 anys. I m'emporto papers a casa. Però és que a mi m'agrada molt aquesta feina. M'ho passo molt bé coordinant uns equips directius tan potents com els que tenim a Bon Preu.
http://www.ara.cat/premium/cronica/JOANFONT-Als-muntar-parada-mercat_0_657534258.html
No és la nostra feina, i deixa'm dir que els mitjans esteu desprestigiats. El rigor i la profunditat molts cops no estan a l'altura del que s'espera. No és que ens ajudi tant sortir-hi.
Però si no expliquem històries d'èxit no fomentem l'esperit emprenedor...
Des de FemCat anem als instituts i expliquem què és fer empresa en primera persona. En això hi crec. Però per caràcter som discrets. També ho són els actors i famosos catalans.
Com comença tot?
Els meus pares eren bacallaners. Anaven amb la típica parada de pesca salada, arengades, sardines i olives als mercats de la comarca. Des dels nou anys, el pare de vegades ja se m'emportava a les cinc del matí i em deixava sol vigilant que ningú no robés mentre ell feia un segon viatge.
I d'aquí a 160 supermercats.
Vam obrir el primer autoservei el 1974 a Manlleu. Una de les dependentes que va començar amb 16 anys encara és amb nosaltres. El 1979 muntem el primer a Vic, ja com a Bon Preu. Va ser una revolució. Vam tenir cues i va haver de venir la Guàrdia Urbana a posar ordre a l'entrada.
El seu pare va veure el creixement?
Va morir fa 20 anys, just abans d'inaugurar el primer súper a Barcelona. Estava molt orgullós del nostre èxit. Quan jo tenia 23 anys em va cridar i em va dir: "Veig que l'empresa t'agrada molt. Separarem el patrimoni familiar perquè la teva mare i jo no patim si t'equivoques, i pots tirar endavant amb el patrimoni empresarial". Té mèrit: en aquella època la gent volia manar fins a la tomba.
Li fa por el risc?
No m'espanta, però valorem molt les nostres forces. Fa tres anys ens vam endeutar amb cent milions d'euros per l'operació de compra de botigues Intermarché. Ho hem digerit en menys temps del que pensàvem, i hem anat tornant tots els diners religiosament. Quan apareix una oportunitat s'ha de ser decidit.
I sempre compren els locals...
Tots els que podem. La nostra política no és d'anar a lloguer. Som pocs els que ho fem. Zara n'és un.
Ajuda el país que un distribuïdor tan gran sigui de casa?
És important tenir el centre de presa de decisions al país i amb gent del país, perquè donem molt volum a molts proveïdors i generem cultura empresarial. A Europa cada país té la seva xarxa de distribució, i posen tots els bastons a les rodes perquè els altres no hi vagin. Aquí no. Aquí voldrien que ens envaïssin tots.
És ambiciós?
No pas personalment, però em considero un empresari, i has de ser ambiciós com a empresari. Has d'aprofitar totes les oportunitats per crear l'empresa més potent i més competitiva. Cada cinc anys doblem facturació.
Per tant, en deu anys tindrà 320 súpers?
Per què no? Hem facturat 700 milions d'euros i en podem facturar 1.500 sense gaires escarafalls només a Catalunya, perquè el model nostre té sentit, és competitiu, és ben valorat pel consumidor. Tenim un 7% o 8% del mercat català i podem doblar-lo tranquil·lament.
Quin és el secret de l'èxit?
Hem apostat per un assortit ampli i impecable de marques de referència, i per ser els millors en producte fresc, carn, peix, formatgeria, fleca, fruita. També la proximitat: ser a la vora del ciutadà i ser sensibles a les seves preocupacions, en quin idioma vol que l'atenguem, el nivell de comoditat, higiene, educació, tracte, establir-hi complicitats... Els productes Bon Preu intenten tenir la qualitat del líder i ser un 30% més barats. Donem l'oportunitat a fabricants relativament petits que tenen ofici però no tenen múscul financer per tirar endavant i donar sortida al gènere.
No són a la guerra de Mercadona o Lidl?
Fa deu anys algun guru em deia: "Quan vingui una crisi forta els que patireu de veritat sou vosaltres, perquè els discounters arrasaran". La realitat és que 4 anys després de la crisi nosaltres mantenim vendes i els competidors estan baixant un 6% o un 8%. El nostre target de clients pateix la crisi, però no amb tanta duresa.
Les marques blanques s'ho quedaran tot?
No. Les marques són insubstituïbles, i Catalunya és molt més de marques que Espanya. Amb les càpsules de cafè, Nestlé ha aconseguit doblar el consum. Les marques són necessàries, són les que han de fer la recerca per crear nous productes i donar nous serveis.
Però la publicitat de masses que les mantenia també es desmunta...
S'havien passat una mica. Ja els dèiem als fabricants que no podien carregar tanta publicitat sobre el preu del producte.
Com es nota la crisi a la caixa del súper?
La gent va amb més freqüència al punt de venda i la cistella mitjana baixa. Va més als establiments mitjans de proximitat. Els hípers pateixen més que els súpers. I hi ha traspàs de productes per preu: la vedella pateix més que el porc, i el pollastre i els ous creixen. La fleca ha baixat perquè ja no es tira tant pa i el que sobra es congela. La gent racionalitza més i actua més intel·ligentment.
Creu en la llibertat d'horaris?
No. Crec que tots els mercats tenen unes normes que els operadors han de complir. Les coses han de tenir una certa lògica. Hem d'obrir els festius que el client ens demana, quatre o cinc a l'any.
El petit comerç té futur?
Sí. Ha de buscar en què és bo i diferent dels grans, i hi ha camps en què el petit comerç és igual o millor, però s'ha d'especialitzar, tenir l'assortiment necessari, donar servei...
I el fenomen dels pakis ?
A nosaltres no ens permeten tenir ni una sola persona no assegurada, ni que algú faci més de 40 hores, i ens fan tancar a la nit. Doncs la llei ha de ser per a tots igual.
Amb la crisi ja no costa trobar gent disposada a treballar el cap de setmana?
Ara trobem més gent bona disposada a treballar com a peixaters o carnissers. Fa anys sempre teníem 40 o 50 llocs de treball pendents de cobrir.
Són porucs, com diu el tòpic, els empresaris d'aquí?
No, el català ha agafat la maleta i ha anat a vendre a la Conxinxina sense saber anglès i s'ha espavilat, i des que ha tocat competir a Europa és quan més bé ens ha anat.
S'emmiralla en algun empresari?
De jove admirava molt Duran Farell. Que fos capaç de donar peixet a CCOO en ple franquisme i tirar endavant empreses competitives té molt mèrit. Amancio Ortega, de Zara, és molt bo, i té una gran sensibilitat per a la seva gent.
Som emprenedors els catalans?
I tant, però el d'aquí no és el model Steve Jobs. És el model Josep Tarradellas, que venia de pagès i es va posar a curar embotits. A Catalunya sempre hem estirat el fil de l'ofici dels pares, afegint-hi visió empresarial.
Com veu la crisi?
Doncs que portem 4 o 5 anys i en passarem algun més, perquè és profunda i han de canviar qüestions profundes.
Les causes? O la culpa?
Els empresaris hem d'actuar, no ser tertulians. I, per tant, no vull teoritzar sobre temes en què ni els experts internacionals ni els millors acadèmics no es posen d'acord. Els països, les empreses i les famílies hem gastat més del que podíem gastar. I la banca s'hi ha lluït, i (tret d'honroses excepcions) no estan fent el seu paper que és finançar el sistema. És gravíssim!
Amb Spanair ha tingut un disgust gran?
A ningú li agrada perdre un milió d'euros, però el que em molesta és que s'ha atacat el projecte de país que hi havia darrere. Era molt complicat, i amb tots els enemics que han jugat brut i en plena crisi ha estat impossible. L'equip directiu i Ferran Soriano han fet tot el que han pogut i més. ¿Però creus que si aquest país tingués un estat, Spanair se n'hauria anat a fer punyetes? ¿Creus que Iberia i la seva filial existirien sense un estat al darrere?
Catalunya encara té molt pes econòmic a Espanya?
Sí. I, amb la caiguda de tots els muntatges financers, igual o més. El que passa és que la indústria catalana pateix molt i els empresaris tenen molts problemes per sobreviure.
Veurà Catalunya independent?
Tinc esperança d'arribar a ser un país normal que es governi a ell mateix. Tenim dret a voler un país ric, amb qualitat de vida, amb respecte pels col·lectius més marginals i més indefensos, a tenir una llei que ajudi els emprenedors, una llei de recerca. Jo crec que és legítima aquesta aspiració. El problema és qui lidera tot això. Els empresaris no hem de liderar el procés cap a la independència, però sí donar-hi suport.
El pacte fiscal el tindrem?
Penso que el president Mas sap que els espanyols no el donaran. Si tu estàs en una negociació i saps que l'altra part probablement no farà res, per què has de cedir? Algun dia hi haurà alguna humiliació més, i potser hi haurà un tancament de caixes. Si la Generalitat no liquidés els comptes a Madrid, tindrien un problema gros.
Com veu el president Mas?
Els anys d'oposició li han anat molt bé. Toca de peus a terra, té sentit comú, no té por d'encarar els problemes. Crec que veu que amb Espanya no té sortida, però si fa un pas endavant no vol girar-se enrere i quedar-se sol. El ridícul no el vol fer.
La reforma laboral és la que volia com a empresari?
És una condició necessària per tornar a créixer, però cal resoldre el sistema financer i que hi hagi diners per finançar les empreses o no ens en sortirem. Si no es capitalitza la banca i no s'assumeixen les pèrdues que hi ha de veritat, tampoc avançarem.
El treballador hi surt perdent molt amb la reforma?
S'haurà de treballar més hores i guanyar el mateix. O treballar amb més eficiència i no malgastar tant. Cal incentivar l'esforç, els resultats, ser competitius, no apujar sous de manera artificiosa.
Treballa molt?
De 8 del matí a 9 del vespre. I tots els dissabtes al matí tenim comitè de direcció fins a les 3 de la tarda, des de fa 30 anys. I m'emporto papers a casa. Però és que a mi m'agrada molt aquesta feina. M'ho passo molt bé coordinant uns equips directius tan potents com els que tenim a Bon Preu.
http://www.ara.cat/premium/cronica/JOANFONT-Als-muntar-parada-mercat_0_657534258.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada