Ramon Tremosa
Article / 07 de novembre de 2012
Una notícia molt poc
comentada a casa nostra fa referència a l’informe del Parlament
britànic, publicat el passat mes d’octubre, sobre com quedaria Escòcia a
la UE en cas que el «sí» guanyés el referèndum del 2014. L’informe ha
estat escrit pel prestigiós professor d'Oxford Graham Avery, director
general honorari de la Comissió Europea.
En relació amb la manera d'integrar un estat escocès a la UE, Avery
diu que si els escocesos han estat ciutadans de la UE durant quaranta
anys, i ho volent continuar essent, difícilment se'ls hauria de fer
sortir i tornar a entrar. «Escòcia no és Turquia» i no es pot tractar
els escocesos com si fossin ciutadans d'un país que mai no ha format
part de la UE, com ara és el cas dels turcs.
Aquesta opinió ha estat defensada fins fa poc pel mateix comissari Joaquín Almunia, que va dir fa unes setmanes a Barcelona que «no era clar que ciutadans europeus amb drets adquirits (i moneda en el cas català) poguessin ser-ne desposseïts d'un dia a l’altre, en cas de secessió d'un territori d'un estat ja membre de la UE, com si res». Almunia ha perdut prestigi rectificant les seves declaracions a Madrid, perquè els polítics amb prestigi són els que diuen el mateix a Berlín i a Atenes (com el president del Parlament europeu, Martin Schulz) i són els que no van canviant de parer per quedar bé en un lloc o un altre en funció del públic que tenen al davant.
Enmig de la campanya de la por i de les amenaces que PP i PSOE llancen contra els catalans en cas d'una hipotètica independència, incapaços com són d'oferir res de positiu als catalans perquè continuïn dòcilment acceptant el centralisme madrileny, de la Gran Bretanya ens arriba un article publicat al The Economist, el passat 3 de novembre, molt interessant. En el setmanari econòmic més influent del món es diu que «una Espanya ultra-dependent de la UE pel que fa a rescats i a intervencions no podrà vetar una Escòcia independent dins de la UE». Aquesta opinió desmenteix rotundament el ministre espanyol d'Afers Exteriors García-Margallo, que repeteix una vegada i una altra que tot nou país «s’haurà de posar a la cua» dels països candidats a l'adhesió.
És curiós que qui amenaça més amb vetos i expulsions de la UE sigui Espanya, un país que amb la seva ruïna econòmica, i la seva incapacitat per reformar-se tot imitant bones pràctiques d'altres països, està posant en risc no només la moneda única sinó fins i tot el projecte d'unió europea. Cal recordar que, molt més important que la UE (embrió d'unió política que encara no té poders fiscals, ni unió bancària, ni prou legitimitat democràtica), és l'espai econòmic europeu de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Noruega i Suïssa no formen part de la UE però tenen accés a aquesta lliure circulació que és el gran èxit europeu dels darrers seixanta anys. I són dos dels països més pròspers del món en molts indicadors econòmics i socials.
Així, que els britànics vulguin marxar de la UE (però no pas d'aquest espai econòmic europeu que ells anomenen internal market) pot voler dir que anticipen el fracàs del procés de cruïlla històrica en què es troba la Unió Europea: o més unió (fiscal, bancària, política...) o renacionalització. I és que mentre alguns països continuïn fent trampes al solitari com Espanya (quan Rajoy diu unió bancària només li interessa diner europeu per tapar el forat de Bankia sense cedir competències de supervisió financera), els alemanys no voldran avançar cap a una més gran integració de la Unió Europea. El que segur que no té futur és una unió on convisqui el mercat laboral més eficient del món (Dinamarca) amb el mercat laboral més ineficient del món (Espanya): la divergència econòmica és segura.
The Wall Street Journal acaba de fer un duríssim article contra el sistema bipartidista espanyol, tot dient que a Espanya les reformes són ineficients i que el president espanyol, Mariano Rajoy, té unes maneres excessivament diletants de fer política, tot ajornant al màxim la presa de decisions urgents, fins al punt de comparar-lo amb un líder del partit comunista xinès. L'article «Espanya rescatada però no salvada» dóna fins i tot noms i cognoms de polítics espanyols del PP i el PSOE que són presentats com a exemples de mediocritat i amiguisme.
El món és infinitament més gran que la bombolla mediàtica madrilenya. Els catalans ens hauríem d'independitzar mentalment dels mitjans de comunicació de Madrid, que ningú no llegeix ni té en compte fora de les fronteres espanyoles, i hauríem d’estar molt més atents al que diu la premsa internacional.
http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/13042
Aquesta opinió ha estat defensada fins fa poc pel mateix comissari Joaquín Almunia, que va dir fa unes setmanes a Barcelona que «no era clar que ciutadans europeus amb drets adquirits (i moneda en el cas català) poguessin ser-ne desposseïts d'un dia a l’altre, en cas de secessió d'un territori d'un estat ja membre de la UE, com si res». Almunia ha perdut prestigi rectificant les seves declaracions a Madrid, perquè els polítics amb prestigi són els que diuen el mateix a Berlín i a Atenes (com el president del Parlament europeu, Martin Schulz) i són els que no van canviant de parer per quedar bé en un lloc o un altre en funció del públic que tenen al davant.
Enmig de la campanya de la por i de les amenaces que PP i PSOE llancen contra els catalans en cas d'una hipotètica independència, incapaços com són d'oferir res de positiu als catalans perquè continuïn dòcilment acceptant el centralisme madrileny, de la Gran Bretanya ens arriba un article publicat al The Economist, el passat 3 de novembre, molt interessant. En el setmanari econòmic més influent del món es diu que «una Espanya ultra-dependent de la UE pel que fa a rescats i a intervencions no podrà vetar una Escòcia independent dins de la UE». Aquesta opinió desmenteix rotundament el ministre espanyol d'Afers Exteriors García-Margallo, que repeteix una vegada i una altra que tot nou país «s’haurà de posar a la cua» dels països candidats a l'adhesió.
És curiós que qui amenaça més amb vetos i expulsions de la UE sigui Espanya, un país que amb la seva ruïna econòmica, i la seva incapacitat per reformar-se tot imitant bones pràctiques d'altres països, està posant en risc no només la moneda única sinó fins i tot el projecte d'unió europea. Cal recordar que, molt més important que la UE (embrió d'unió política que encara no té poders fiscals, ni unió bancària, ni prou legitimitat democràtica), és l'espai econòmic europeu de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Noruega i Suïssa no formen part de la UE però tenen accés a aquesta lliure circulació que és el gran èxit europeu dels darrers seixanta anys. I són dos dels països més pròspers del món en molts indicadors econòmics i socials.
Així, que els britànics vulguin marxar de la UE (però no pas d'aquest espai econòmic europeu que ells anomenen internal market) pot voler dir que anticipen el fracàs del procés de cruïlla històrica en què es troba la Unió Europea: o més unió (fiscal, bancària, política...) o renacionalització. I és que mentre alguns països continuïn fent trampes al solitari com Espanya (quan Rajoy diu unió bancària només li interessa diner europeu per tapar el forat de Bankia sense cedir competències de supervisió financera), els alemanys no voldran avançar cap a una més gran integració de la Unió Europea. El que segur que no té futur és una unió on convisqui el mercat laboral més eficient del món (Dinamarca) amb el mercat laboral més ineficient del món (Espanya): la divergència econòmica és segura.
The Wall Street Journal acaba de fer un duríssim article contra el sistema bipartidista espanyol, tot dient que a Espanya les reformes són ineficients i que el president espanyol, Mariano Rajoy, té unes maneres excessivament diletants de fer política, tot ajornant al màxim la presa de decisions urgents, fins al punt de comparar-lo amb un líder del partit comunista xinès. L'article «Espanya rescatada però no salvada» dóna fins i tot noms i cognoms de polítics espanyols del PP i el PSOE que són presentats com a exemples de mediocritat i amiguisme.
El món és infinitament més gran que la bombolla mediàtica madrilenya. Els catalans ens hauríem d'independitzar mentalment dels mitjans de comunicació de Madrid, que ningú no llegeix ni té en compte fora de les fronteres espanyoles, i hauríem d’estar molt més atents al que diu la premsa internacional.
http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/13042
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada