El mot espanyol arrossega un problema de polisèmia, o potser d'apropiació injusta.
Antigament havia estat usat com a descriptor geogràfic, sense implicació política, de manera que tots els pobles ibèrics es podien considerar espanyols sense que això tingués cap implicació sobre les diferents sobiranies o realitats nacionals diferenciades.
Quan Castella s'apropia del control polític de les nacions de la península, amb excepció de Portugal, que al 1640 aconsegueix escapolir-se'n, i molt especialment a partir de principi del segle XIX, es comença a anomenar Espanya la realitat política, l'estat.
Ara per ara, doncs, els catalans tenim la ciutadania espanyola perquè Catalunya forma part de l'estat espanyol. I alhora, en un sentit geogràfic, usant el mot antic o geogràfic, també seríem espanyols.
A partir del moment en què es crea l'estat propi, deixem de ser espanyols. Però queden dues espanyolitats:
- El mot amb el sentit geogràfic, tal com s'havia fet servir antigament
- I també de fet la nacionalitat espanyola dels ciutadans que hagin obtingut la nacionalitat catalana però no renunciïn a l'espanyola.
Per cert, per a exemplificar aquest ús de l'adjectiu locatiu "espanyol" de manera clarament diferenciada del sentit nacional, podem recórrer entre molts textos a aquest de Cristofor Despuig en la seva obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1157) en el qual reflecteix molt bé l’enrariment de la relació entre Catalunya i Castella a tots els nivells:
“Que tots son casi de esta manera que per no publicar la gloria dels españols que no son castellans, zelen la veritat y per fer gloriosa la sua propia nació, no dupten de escriurer mentires..."JMC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada