Traducció simultània
TONI SOLER |
ESPANYA. Veure joves amb esvàstiques cremant una estelada, o policies espanyols atonyinant un jove al crit de “Te vas a enterar, catalán de mierda
”, no és un espectacle que m’apassioni, però té la virtut de la
sinceritat descarnada. De vegades resulta més irritant el continu joc
retòric que practica l’espanyolisme polític per maquillar la seva
veritable cara i els seus objectius. Per amagar Espanya, sobretot. Ben
mirat, per què se n’amaguen, d’Espanya? Per què s’autoanomenen ciutadans, o convivencia cívica catalana, o -més risible encara- societat civil catalana?
Per què un falangista de tota la vida com Josep Anglada va decidir
protegir-se sota l’equívoca denominació Plataforma per Catalunya? ¿Tan
malament està la marca Espanya? Potser caldrà que arribi un Mundial de
futbol perquè els espanyolistes disfressats de cosmopolites es treguin
la careta, com ho fan els aficionats que, amb tot el dret del món -el
mateix dret que voldríem tenir nosaltres-, surten a expressar la seva
alegria quan la seva selecció té un èxit. De fet, el 2010 Albert Rivera
va tenir allò que se’n diu un arrebato i va aparèixer al Parlament català brandant una samarreta de la roja.
Des d’aleshores, però, no fa altra cosa que intentar curar-nos dels
mals del nacionalisme. I si li pregunten si creu que Catalunya és una
nació, ell respon que no és “creient”. Ho fa des d’aquest país neutre
sense himne ni bandera que ell anomena “l’estat de dret”. El més curiós
del cas és que l’elisió sistemàtica del mot Espanya, fins no fa
gaire, era un dels defectes del cànon lingüístic catalanista, que ens ha
portat a dir ridiculeses com ara “L’escriptor X és un referent de la
cultura estatal”. Assumim-ho, tots plegats: es diu Espanya. Es-pa-nya.
Tant costa de dir?
TRADUCCIÓ.
Les trampes semàntiques són a la base de tot l’argumentari utilitzat en
els darrers temps contra les aspiracions sobiranistes. Per això certs
discursos cal escoltar-los amb traducció simultània, perquè si no alguns
ingenus es poden confondre. Alguns exemples: quan diuen ciutadà, volen
dir espanyol; quan diuen nacionalista, volen dir català; quan diuen
dret, volen dir deure; quan diuen Constitució, volen dir coartada; quan
diuen bilingüisme, volen dir monolingüisme; quan diuen trilingüisme,
també volen dir monolingüisme. Quan diuen risc, volen dir amenaça. Quan
diuen fractura, volen dir fracturarem. Quan diuen federalisme, volen dir
apoyaré. Quan diuen solidaritat, volen dir subsidi. Quan diuen ajudes del FLA, volen dir -com Alfonso Guerra-“ que vengan a por alpiste ”; quan diuen corredor mediterrani, volen dir corredor central; quan diuen Catalunya, volen dir pro vincia
; quan diuen pluralisme, volen dir Marhuenda; quan diuen pont aeri,
volen dir Barajas; quan diuen seny, volen dir rendició; quan diuen
impossible, volen dir inacceptable; quan diuen estabilitat, volen dir
immobilisme. Quan diuen diàleg, volen dir entregueu el cap del president
en una safata. I finalment, quan diuen que quedarem fora de la UE i de
l’ONU, volen dir que si marxem ens faran tot el mal que puguin, la qual
cosa és una demostració d’amor extremadament possessiu, evocat en més
d’un bolero, i perfectament tipificat en el Codi Penal.
Si algú s’entretingués a fer un codi per desxifrar
tots aquests paranys lingüístics, potser podríem -finalment- establir
una comunicació sincera, condició indispensable per afrontar com cal un
problema polític. I quan diem problema polític, volem dir problema
polític.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Traduccio-simultania_0_1123687650.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada