Pius Alibek: «El català té una musicalitat preciosa»

22/3/2010  ENTREVISTA AMB L'ESCRIPTOR

1. • Filòleg, traductor de l’àrab i restaurador, Pius Alibek narra la seva infància i joventut a l’Iraq a ‘Arrels nòmades’ (La Campana)

Pius Alibek. Foto: RICARD CUGAT

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Va néixer a l’Iraq, a la minoria assiriocaldea: descendent dels antics pobles mesopotàmics, cristiana i de llengua aramea. Fugint de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, es va establir a Barcelona el 1981. Ha narrat, en català, la seva infància i joventut en un país que ja no existeix.

–Va ser seminarista, i relata abusos de menors dels sacerdots. No se’n salva ni Mesopotàmia, veig.
–En qualsevol lloc on hi ha codis de poder, no existeix la voluntat pròpia i l’autoritat és indiscutible, aquests fenòmens sorgeixen. Estic escrivint un llibre de relats monoteistes. Tinc una fixació amb el monoteisme, el pitjor invent de la humanitat, l’essència de la intolerància. Ara, una persona no pot tenir un coneixement clar d’una societat sense tenir contacte amb els aspectes religiosos. ¡Tots hauríem de ser exseminaristes per saber què ens passa!

–Dirigeix el llibre a la seva filla.
–Quan vaig començar a comunicar-me amb la meva filla vaig sentir la necessitat d’explicar-li moltes coses que no podrà conèixer mai viatjant on va créixer el seu pare, perquè ja no existeixen.
–¿Quina és avui la realitat de la seva comunitat?
–Som uns tres o quatre milions, molts més en la diàspora que als nostres països d’origen. Les persecucions que hem patit han estat permanents, però el nou projecte d’islamitzar la regió ha fet desaparèixer els poders laics. I la invasió de l’Iraq va iniciar un nou període de persecució.

–Queda clar que no té cap nostàlgia del règim baasista. ¿Però d’aquell Iraq sorprenentment liberal i avançat què en recorda...?
–Aquell Iraq m’encantava. Però tots els països de la zona anaven als anys 70 amb pas decidit cap al laïcisme i l’aperturisme. A Teheran, als anys 70, els dijous a la nit la televisió emetia pel·lícules porno. I de sobte es va convertir en un Estat religiós. I mira què ha passat amb el moviment d’alliberament de Palestina. De sobte, tot allò va desaparèixer. I ens hem de preguntar a quin poder internacional interessa aquesta situació.

–En el seu llibre hi ha molta narració i poc lirisme. ¿Una empremta de la seva formació en Filologia anglesa?
–Si hi ha una cosa que rebutjo és l’exotisme. És veritat, una editorial em va dir que per publicar el llibre li faltaven colors i perfums. Però exòtic és una paraula que mai sé com traduir a l’àrab. A la meva filla no li podria explicar coses exòtiques de mi mateix. Això sí, l’àrab és la meva llengua de formació i la meva influència literària més important. La pràctica de l’àrab incideix en la meva manera d’escriure en català. Ho trobo sa i saludable. Encara que quan escric en àrab l’expressió poètica es multiplica per vint, i al llibre es limita a passatges com les descripcions del desert.

–Així que ha triat escriure el llibre en català.–La meva relació amb el català és molt peculiar. És la llengua del meu entorn. Però a més, com a lingüista, sóc conscient que quan treballo amb el català tracto amb la llengua que va ser l’enllaç entre l’esplendor de l’Al-Andalus i la foscor medieval. Una llengua que va entrar en contacte amb l’àrab amb el comerç mediterrani. M’agrada la musicalitat del català, que és preciosa, i que per mi reemplaça la poètica de l’àrab. Fa 20 anys no vaig ser capaç de traduir un poema iraquià al castellà. En català em va sortir d’una tirada. El castellà té una força semàntica acollonant, però no pots traduir poesia àrab al castellà. Bé, Lorca traduït a l’àrab és sublim, però és que és andalús. A l’Iraq és un déu.
Font: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=698013&idseccio_PK=1008&h=100322