La ciència de dol amb la mort de Joan Oró i Florensa
Aquest matí la ciència i el món sencer s’han llevat de dol pel traspàs del científic català Joan Oró i Florensa. A l’Hospital Clínic de Barcelona morí la nit del dijous després d’una llarga malaltia. De fet, a finals de juliol, quan se li atorgà la Medalla d’Or de la Generalitat de la Catalunya estricta, hagué de ser el president d’aquesta, Pasqual Maragall i Mira, qui s’hagué de desplaçar per l’estat de debilitat en que ja es trobava el cèlebre bioquímic.Nat el 26 d’octubre de 1923, a Lleida (el Segrià) -ciutat que hagué de deixar però de la qual no s’oblidà-, es llicencià en ciències químiques per la UB el 1947 i es doctorà en bioquímica al Baylor College of Medicine de Houston (EUA) el 1956.
La NASA (National Aeronautics and Space Administration) ha requerit la seua participació en múltiples projectes d’investigació, fou ell qui salvà la credibilitat de la institució espacial per excel·lència quan posà en entredit una afirmació rotunda d’aquesta sobre l’existència de vida microbiòtica a Mart, recordant la falta de proves contundents.
A més de posar la seua sapiència en la recerca, també ho ha fet en la divulgació, des de congressos per a especialistes fins a xerrades en escoles de primària.
A més a més de les tasques en matèria científica també ha participat activament en àmbits civils, culturals i polítics. Cofundador de diverses entitats,-entre elles- de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (entitat cultural pertanyent a la Diputació de Lleida) o lafundació que porta el seu nom. Fou, fins i tot, diputat al Parlament del Principat (1980-81) per Convergència i Unió (CiU).
La Paeria, l'ajuntament de Lleida, prometé, quan l'alcalde encara era l'actual conseller Antoni Siurana, la creació d'un museu amb el llegat del científic, qüestió que quedà aparcada.
Fe d'errades:Allà on constava "Joan Maragall i Mira" com a president de la Generalitat de la Catalunya estricta havia de posar-hi "Pasqual Maragall i Mira".
Ja hem esmenat l'equívoc.
Demanem disculpes als nostres lectors.
Ja hem esmenat l'equívoc.
Demanem disculpes als nostres lectors.
Configuració |
Hi ha una llegenda molt curiosa que Joan Oró mai va desmentir.
Diuen que en anar l'home a trepitjar la Lluna, La Nasa el va preguntar que volia d'ella. Recordem que Joan Oró va tenir una transcendència molt gran en aquest projecte.
En Joan va contestar que volia una bandera catalana a la Lluna. I la Senyera va ser posada al nostre satél·lit.
Ja he dit que és una llegenda i també he dit que Joan Oró mai la va desmentir, per molt que li van preguntar sobre la Senyera...
Font: http://www.racocatala.cat/noticia/5099/ciencia-dol-mort-joan-oro-florensa
Catalunya a la Lluna
Ricard Lázaro Medina
Agrupació Astronòmica d’Osona
Agrupació Astronòmica d’Osona
Amb l’arribada dels primers éssers humans, Neil Armstrong i Edwin Aldrin, a la superfície de la Lluna, a la zona del Mar de la Tranquil·litat, el 20 – 21 juliol (segons els llocs del planeta Terra) del 1969, s’iniciaren una sèrie de reaccions a tot el món, sobretot per l’espectacle mediàtic de la retransmissió per TV a una audiència gairebé mundial, la gran majoria de la qual ho va viure expectant i sorpresa, conscient de viure un fet històric sensacional. Però també hi hagueren altres formes puntuals de veure-ho.
Així, tot i que la Unió Soviètica, que tenia sondes espacials en òrbita lunar, hagué de reconèixer que la NASA se’ls havia avançat i van preferir renunciar a ser els segons en la carrera a la Lluna, d’altres països comunistes molt més radicalitzats ho van decidir ignorar en aquell moment, o fins ho van qualificar de “propaganda capitalista”. Foren les excepcions que confirmaren la regla de l’admiració meravellada general.
Aquí a Catalunya, a finals de juliol i principis d’agost del 1969 va córrer el rumor, que es va publicar com a notícia en un diari francès de Perpinyà, que l’Apollo 11 havia deixat una bandera catalana a la Lluna, i es deia que ho havien fet en homenatge a Wernher von Braun. El fet que, per increïble que pugui semblar, hi haguessin certs motius que donaven versemblança a la notícia va fer que se’n fes ressò “El Correo Catalán”, els periodistes del qual, investigant, en van esbrinar l’origen en un acudit humorístic d’un fulletó francès, i van rectificar. Però durant uns dies es va viure aquí amb la fascinant il·lusió de la bandera catalana deixada a la Lluna.
Ara, però, 40 anys més tard, aquest fet insòlit es podria fer realitat, ja que uns científics i empresaris catalans opten al milionari premi internacional ofert per Google per al qui enviï un vehicle robot a la Lluna que faci un mínim de recorregut transmetent dades des d’allà. I sembla que aquesta iniciativa espacial catalana, gairebé increïble si no fos perquè és certa, no sols és real i amb possibilitats, sinó que és de les ben situades i amb possibilitats.
I és que encara que molts no ho sàpiguen els catalans tenim un bon antecedent d’estudis astronòmics i astronàutics. Des de Josep Comas Solà (1868 – 1937), astrònom i divulgador científic de talla internacional a Joan Oró (1923 – 2004), el científic de la NASA, de Lleida i format a la Universitat de Barcelona, un dels primers en rebre i estudiar les primeres pedres arribades de la Lluna, i que va contribuir al desxiframent del codi genètic i al problema de l’origen de la vida a la Terra, amb el descobriment que la major part de l’aigua va arribar a la Terra per xocs de cometes. Però n’hi ha molts altres: Pere Garriga, tècnic de la sonda Galileo que va anar a Júpiter; Pere Planesas, de Tona, astrònom professional avui dia dedicat al més gran projecte astronòmic del moment, a Xile o Ignasi Casanova, especialista en meteorits… Tots ells han fet conferències a Osona - Oró va arribar a fer un pregó del Mercat del Ram - i Garriga i Planesas són membres de l’Agrupació Astronòmica d’Osona a la que han vingut moltes vegades. I també hi ha Manuel Ripoll, entrenador d’astronautes europeus, i molts més.
Per exemple ja és una realitat el satèl·lit SMOS, recentment llençat per l’Agència Espacial Europea (ESA), que usa tecnologia punta feta a Catalunya, a la Universitat Politècnica de Catalunya i a una empresa de La Garriga, i en el projecte hi ha el català Jordi Font. A aquest satèl·lit se li dona molta importància perquè es dedicarà a mesurar la salinitat dels mars i oceans i la humitat de les zones terrestres.
I quant al veritable enigma sobre l’arribada de l’home a la Lluna és precisament aquest: que al 1972 s’hagués acabat tot i no s’hi hagi tornat en missions tripulades des d’aleshores; i que fins i tot algunes de les no tripulades hagin de ser d’iniciativa privada, com aquesta que involucra la ciència i la indústria catalanes.
Així, tot i que la Unió Soviètica, que tenia sondes espacials en òrbita lunar, hagué de reconèixer que la NASA se’ls havia avançat i van preferir renunciar a ser els segons en la carrera a la Lluna, d’altres països comunistes molt més radicalitzats ho van decidir ignorar en aquell moment, o fins ho van qualificar de “propaganda capitalista”. Foren les excepcions que confirmaren la regla de l’admiració meravellada general.
Aquí a Catalunya, a finals de juliol i principis d’agost del 1969 va córrer el rumor, que es va publicar com a notícia en un diari francès de Perpinyà, que l’Apollo 11 havia deixat una bandera catalana a la Lluna, i es deia que ho havien fet en homenatge a Wernher von Braun. El fet que, per increïble que pugui semblar, hi haguessin certs motius que donaven versemblança a la notícia va fer que se’n fes ressò “El Correo Catalán”, els periodistes del qual, investigant, en van esbrinar l’origen en un acudit humorístic d’un fulletó francès, i van rectificar. Però durant uns dies es va viure aquí amb la fascinant il·lusió de la bandera catalana deixada a la Lluna.
Ara, però, 40 anys més tard, aquest fet insòlit es podria fer realitat, ja que uns científics i empresaris catalans opten al milionari premi internacional ofert per Google per al qui enviï un vehicle robot a la Lluna que faci un mínim de recorregut transmetent dades des d’allà. I sembla que aquesta iniciativa espacial catalana, gairebé increïble si no fos perquè és certa, no sols és real i amb possibilitats, sinó que és de les ben situades i amb possibilitats.
I és que encara que molts no ho sàpiguen els catalans tenim un bon antecedent d’estudis astronòmics i astronàutics. Des de Josep Comas Solà (1868 – 1937), astrònom i divulgador científic de talla internacional a Joan Oró (1923 – 2004), el científic de la NASA, de Lleida i format a la Universitat de Barcelona, un dels primers en rebre i estudiar les primeres pedres arribades de la Lluna, i que va contribuir al desxiframent del codi genètic i al problema de l’origen de la vida a la Terra, amb el descobriment que la major part de l’aigua va arribar a la Terra per xocs de cometes. Però n’hi ha molts altres: Pere Garriga, tècnic de la sonda Galileo que va anar a Júpiter; Pere Planesas, de Tona, astrònom professional avui dia dedicat al més gran projecte astronòmic del moment, a Xile o Ignasi Casanova, especialista en meteorits… Tots ells han fet conferències a Osona - Oró va arribar a fer un pregó del Mercat del Ram - i Garriga i Planesas són membres de l’Agrupació Astronòmica d’Osona a la que han vingut moltes vegades. I també hi ha Manuel Ripoll, entrenador d’astronautes europeus, i molts més.
Per exemple ja és una realitat el satèl·lit SMOS, recentment llençat per l’Agència Espacial Europea (ESA), que usa tecnologia punta feta a Catalunya, a la Universitat Politècnica de Catalunya i a una empresa de La Garriga, i en el projecte hi ha el català Jordi Font. A aquest satèl·lit se li dona molta importància perquè es dedicarà a mesurar la salinitat dels mars i oceans i la humitat de les zones terrestres.
I quant al veritable enigma sobre l’arribada de l’home a la Lluna és precisament aquest: que al 1972 s’hagués acabat tot i no s’hi hagi tornat en missions tripulades des d’aleshores; i que fins i tot algunes de les no tripulades hagin de ser d’iniciativa privada, com aquesta que involucra la ciència i la indústria catalanes.
Posted by Redacció on 11/19 at 12:30
