PER Carlos Elordi
S’estudien diferents hipòtesis per resoldre la nova crisi política que va esclatar dijous a Bèlgica. Però la impressió generalitzada és que cap d’elles té gaire futur. I que serà inevitable convocar noves eleccions. Que no resoldran res. Perquè, més enllà d’eventuals desplaçaments de vot, el panorama polític seguirà igualment fragmentat. I el pitjor de tot, dividit en dos blocs cada vegada més enfrontats: el dels partits francòfons (de dreta, de centre i d’esquerra) i els de parla flamenca, igualment separats per les diferents opcions ideològiques, però entre els quals, a més a més, creix un amenaçant partit ultradretà i xenòfob, el Vlaams Belang.L’ús de la llengua –francesa uns, holandesa altres– enfronta aquestes dues col·lectivitats d’una manera que per a molts experts ja sembla irreconciliable. El risc que Bèlgica desaparegui com a país és l’argument central dels editorials de bona part dels diaris belgues. Aquesta eventualitat se superposava a les edicions de divendres a les especulacions sobre com es pot superar la crisi de Govern.
«¿Té sentit mantenir un país en què ja no hi ha homes ni dones, ni sistemes, capaços de construir compromisos, per petits que siguin, indispensables per a la supervivència de Bèlgica?», es preguntava Le Soir. «Còlera, tristesa, ganes de rebel·lar-se. Això produeix la situació política belga, que és d’una gravetat sense precedents. La confusió és enorme. Els danys, considerables. Ens en adonarem el dia que s’hagin de recollir els trossos del gerro que s’ha trencat. Si és que hi arribem». Això és el que deia l’editorial de La Libre Belgique.
El conflicte concret que ha portat a la dimissió del primer ministre, el democristià flamenc Leterme, sembla insoluble. I es tracta d’una batalla per la llengua. Aquella que lliuren els dos blocs al districte (de parla flamenca) que envolta Brussel·les (ciutat francòfona). Els polítics neerlandesos volen evitar que cada vegada més ciutadans de parla francesa s’instal·lin a les localitats de l’entorn de la capital del país perquè això pot alterar l’hegemonia electoral que els partits flamencs hi
tenen.
Els francòfons denuncien que són víctimes de greus persecucions lingüístiques. Dilluns passat, Jean-Luc Dehaene, històric personatge polític belga, renunciava a la tasca de buscar un acord que li havia encarregat el Parlament. I ho feia amb aquests arguments: «És una missió impossible. Cada una de les dues comunitats es creu en possessió de la veritat». Diversos diaris creuen que dilluns, els partits flamencs votaran que aquest districte que envolta Brussel·les s’escindeixi de la capital. I els analistes creuen que aquest podria ser el primer pas de la ruptura total entre belgues i flamencs.
«És el moment de la independència de Flandes», deia el cartell que els ultradretans del Vlaams Belang van desplegar dijous al Parlament. Però tan inquietant com això és el to del debat públic. El Partit nacionalista flamenc N-VA ha denunciat Le Soir per haver equiparat la tortura als membres d’Al-Qaida pels nord-americans a les restriccions legals que el Govern regional flamenc imposa als francòfons que es volen instal·lar al seu territori. L’escriptor flamenc Geert van Istendael ha recordat a De Standaard: «No fa gaire temps vam poder constatar als Balcans fins a quin punt pot ser fatal una consciència identitària sobredimensionada». I després hi ha les cartes dels lectors als diaris. Le Monde n’ha recollit algunes. «Que cadascú visqui per la seva banda. Que Brussel·les sigui una ciutat estat, que Flandes sigui independent i sobirana i Valònia s’unirà naturalment a França». «La ruptura és tant política com social. Només el rei manté la falsa unitat del país». «Si el 90% dels francòfons es neguen a aprendre els principis elementals de la llengua que és majoritària a Bèlgica, no caldrà sorprendre’s que els flamencs no els facin regals».
Font: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=707522&idseccio_PK=1007&h=100424
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada