Catalaaà, on eeets?

Fa bé La Troba Kung-Fu d'homenatjar la figura d'en Patufet en el seu darrer disc A la panxa del bou. I és que tal com assenyala Joan Garriga, compositor i cantant de la banda, en Patufet és un autèntic heroi cultural: «un personatge molt petit que té ganes de sortir, de viatjar i, perquè no el trepitgin, canta» (Públic, 5-5-10). Tanmateix, patufet és una forma d'anomenar a una criatura menuda. Justament això és el que entusiasma Garriga: que un tap de bassa tingui un tarannà tan valent i curiós arran de la seva dèria per conèixer món «perquè a la vida hi hem vingut a aprendre». En fi, cantar serveix a en Patufet per fer-se visible. És una eina original i creativa.

Lil•liputenc també és un sinònim de petit. I és que els habitants de l'illa de Lil•liput, tal com detalla Els viatges de Gulliver, s'hauran d'organitzar amb normes estrictes a fi i efecte de prevenir envestides d'éssers gegantins, que no paren compte amb les coses ínfimes. De fet, el conte de Jonathan Swift, encara que hagi passat com a clàssic infantil, és una crítica severa contra el colonialisme anglès, que en el segle XVIII tenia l'illa sencera d'Irlanda sota el seu domini. Els lil•liputencs representen els irlandesos i Gulliver, el suposat progrés que arriba d'Anglaterra. Hi ha un cert paral•lelisme amb la rondalla catalana: si en Patufet encarna la veu dels que han d'alçar la veu per fer-se respectar, el bou que es cruspeix la col, en la qual s'ha aixoplugat en Patufet, ve a ser l'Espanya que actua sense miraments amb la diversitat peninsular. L'audàcia, l'humor, la senzillesa d'en Patufet incita a capgirar el món amb l'objecte de revisar la condició humana i reordenar-la. I és que els diminuts també existeixen i, fins i tot, n'hi ha que tenen un esperit emprenedor.

Això explica que Ana Cristina Herreros, rondallaire, sostingui que molts d'aquests relats, contats per dones grans, són les ombres dels problemes que les inquieten. Tant és així, que el protagonista que venç és sempre petit i indefens, «en un intent per donar valor a allò que socialment no en té (...) la grandesa d'allò menut, el valor d'allò minúscul, seran els grans temes dels seus contes» (Cuentos Populares del Mediterráneo). Herreros afegeix que necessitem interpretar-nos a través d'històries i tenir la certesa que un món just és possible.

Si amb aquest ànim de justícia cerquem fer dels Països Catalans una terra lingüísticament normalitzada i nacionalment lliure, amb un bon do de pit hem de dir tant el que ens passa com el que sentim quan no podem viure en català, quan no podem anar pel món oficialment com a catalans. Així ens ho explicita el mite d'en Patufet: fer-nos notar, sigui a través del cant o qualsevol altre llenguatge artístic. En aquest sentit, l'escriptor Hèctor López Bofill assenyala que és poc freqüent en la narrativa catalana ocupar-se del nostre conflicte nacional d'una manera que faci que els lectors se'n sentin concernits: «Predominen personatges que tant poden ser a Catalunya com a Vancouver. Algú ha parlat de la literatura del no-lloc». Per López Bofill aquest escapisme evidencia que hi ha temes incòmodes: «Es busquen conflictes aliens quan aquí en tenim uns quants, no un, sinó uns quants. A la literatura hi ha d'haver conflicte; si no, deriva en edulcoració i aiguabarreig» (Avui, 4-2-10).

Triar ser paleta em compromet a fer bé els fonaments de les cases que aixequi. Perquè fer bé les coses professionalment és un compromís que et converteix en una persona amb ofici. Triar ser català també em compromet a estimar la llengua (i, és clar, a fer-la servir), a transmetre la cultura, a treballar en bé del sobiranisme. I així, poder continuar creixent sans i estalvis com a poble.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències