Un llibre: Espanya, capital París

Jordi Pujol
Editorial / 09 de novembre de 2010

Molt recentment ha sortit un llibre del qual recomanem la lectura: Espanya, capital París, que serà presentat el 2 de desembre a l’auditori del Centre d’Estudis Jordi Pujol. L’autor és en Germà Bel, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Va ser diputat socialista al Congrés de Madrid. És una persona de gran qualificació acadèmica. A hores d’ara està poc involucrat en la política. És català, de les Terres de l’Ebre. Sent el país. Com molts el sentim, però ell per formació tècnica i per experiència política sap posar més en evidència els mecanismes de la política de marginalització i d’escapçament que el nostre país pateix. De fa molt de temps, i ara mateix.

L’argument del llibre és contundent: Espanya com França i, per tant, Madrid ha de ser com París. És a dir, hi ha d’haver un procés de concentració total del poder polític, econòmic, administratiu i consegüentment social i cultural, com a França hi ha a París.

I això en una part important ha de ser facilitat per l’estructura molt radial de les infraestructures, sortint totes de Madrid, i en canvi negligint les transversals o les que segueixen les costes. Malgrat que econòmicament parlant moltes d’elles –per exemple, l’eix mediterrani– són econòmicament molt més rendibles.

Això no ve d’ara. Això ve de lluny. Ve com a mínim de començaments del segle XVIII, és a dir, de després de la Guerra de Successió, el Decret de Nova Planta i l’inici d’una política tendent a la centralització i la castellanització de tot l’Estat. Seguint el model francès.

En Germà Bel ho explica amb pèls i senyals. Tant el procés històric com la nova embranzida que en aquest sentit hi ha des de fa uns anys. Perquè malgrat tot, l’economia catalana no ha sucumbit a aquesta política d’arraconament, i esperem que ara també resisteixi. És el nostre repte d’ara. D’aquí ve la nostra batalla pel corredor mediterrani, o per l’autonomia de l’aeroport del Prat, o dels ports de Barcelona i Tarragona. De fet, per accelerar tota mena de connexions dintre de la Península però també, i sobretot, arreu del Món. Si, per exemple, la línia de TGV que s’està construint entre la Vall del Rin i el port de Gènova travessant tot Suïssa amb 70 quilòmetres de túnels s’enllestís abans que l’AVE del corredor mediterrani amb el perllongament cap a Lió, Alemanya i tot l’Europa Central i del Nord, els ports de Barcelona, Tarragona i València quedarien molt seriosament tocats. Sobretot de cara al gran repte futur de la nostra economia, que és relligar el Sud d’Europa amb Àsia i l’Europa Central. Això és un objectiu primordial.

Però això no figura entre les prioritats espanyoles, perquè no passa per Madrid. No és radial.

No posarem més exemples dels efectes negatius que en el passat, i ara mateix, ha tingut i en el futur pot tenir aquesta consigna de reforçament de Madrid i el territori central que l’envolta en detriment de la perifèria. És prou clar. I en tot cas es pot llegir Espanya, capital París, tres-centes pàgines d’explicació molt documentada i convincent.

                                                      ------------------------

Ara cal un segon llibre

Però les infraestructures, i la subsegüent centralització econòmica, política i administrativa només són una part de l’amenaça, i del repte, amb què Catalunya s’enfronta. Per a copsar tota la magnitud del nostre problema com a país ens caldrà un segon llibre, fàcil de fer. Més fàcil de fer que el que ha escrit en Germà Bel, tècnicament més enrevessat. Un llibre que haurà d’anar més a l’arrel del problema. Un llibre més ideològic.

Dèiem –en Germà Bel ho diu, també, encara que centrant-ho molt en el projecte radial d’infraestructures– que Espanya vol ser com França. I què és França?

La resposta del pensament francès, i de la política francesa, la resposta que avui representa la síntesi de la Història de França, del seu projecte i de la imatge que tenen d’ells mateixos és: «L’Etat et la Langue». «L’Estat i la Llengua».

L’Estat, és a dir, un poder polític, econòmic i administratiu molt centralitzat. I molt fort. Molt dominador. França, capital París. Això és l’Etat, l’Estat. Però hi ha un segon element constitutiu de França: la Llengua. La Llengua no vol dir només la Llengua. Vol dir també la cultura lligada a aquesta llengua. I la sensibilitat i els sentiments lligats a aquesta llengua i a aquesta cultura. I els valors lligats a aquesta cultura, allò que els francesos en diuen els valors republicans. I aquesta llengua, i tot el que se'n deriva, ha de ser una sola, el francès. Les altres llengües que hi hagi pogut haver a l’Estat francès s’han fet desaparèixer, o quasi. I els seus valors i les seves manifestacions culturals, també. O se les ha reduït a subcultures desprestigiades, camí de la desaparició total.

França ha aconseguit la mort de llengües, cultures i valors que no eren pròpiament francesos, però que havien tingut relleu i qualitat. I que eren fruit d’una història, d’una sensibilitat i d’una personalitat valuoses. Tot això ho ha desprestigiat i ho ha esborrat del mapa.

Espanya ha tingut des de fa segles el mateix objectiu. De vegades l’ha temperat. L’ha hagut de temperar. Fins i tot de vegades li ha convingut comptar amb la suma d’energies dels diversos pobles que la componen. Però ha durat poc. I ara vivim un moment d’exacerbació de la pulsió centralitzadora i uniformitzadora. Hi ha un reforçament d’aquesta posició, no només polític sinó també ideològic, que va de dreta a esquerra, que es dóna a la patronal i als sindicats, i en el camp de les estructures econòmiques i en el món acadèmic. I a les institucions. No és només una política, és sobretot, una ideologia.

                                               --------------------

França és un país prou prestigiós perquè nosaltres no caiguem en una crítica fàcil del que ha fet. I del que hauria fet amb Flandes, o amb Luxemburg, o amb el Sarre si els hagués pogut incloure dins del seu Estat. Com en algun moment havia pretès. I com afortunadament per als flamencs, per exemple, no va aconseguir. Se li varen escapar, i per això no ha pogut fer-los perdre ni la llengua ni la cultura ni l’autoestima ni la capacitat de fer un país més petit, però remarcable. Amb una personalitat i una creativitat que no tindria si fos un departament francès. O una regió francesa.

I Espanya vol fer el mateix. I tampoc no és un país, ni una cultura, ni una llengua poc importants. Però això no li dóna dret a ofegar Catalunya. A fer-ne un departament francès. Sobretot perquè els catalans hem demostrat més d’un cop que som capaços de mantenir i conferir qualitat al nostre poble. De fer-lo protagonista d’iniciatives col•lectives i enriquidores. Cosa que no sabríem ni podríem fer si el projecte espanyol de fer un Estat com el francès triomfés. Ho faria impossible. Després d'Espanya, capital París caldrà escriure un segon llibre. Per a reforçar el rebuig a la versió moderna del Decret de Nova Planta de 1716. Tot ell també tan francès. Amb la confiança que ens pot donar el fet que, contra el pronòstic general, Catalunya ha resistit. I ho ha fet no pas replegant-se i respirant fluixet, sinó creant riquesa i cultura, tenint un projecte propi de país, renovat sempre que ha calgut. I amb autoestima.

Ho podem tornar a fer. Sí, si llegim bé aquests dos llibres, Espanya, capital París i el que està per fer, però que ens el sabem de memòria. I si en sabem treure conseqüències. I si amb seriositat –és a dir, sense frivolitat– i amb idees clares, amb un projecte ben definit i amb una actitud constructiva tornem a engegar el país.

http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/9066