Article de Francesc Viadel publicat al número 53 de la revista Caràcters corresponent a octubre de 2010.
Poques vegades els llibres pensats des del País Valencià arriben a concitar interès a Catalunya. Els nuclis catalans, barcelonins per antonomàsia, on es cou l’opinió pública que compta o on es deformen, com en una farga, els duríssims contorns del poder són, a part d’hermètics, poc avesats a mirar cap al sud. Les preocupacions en aquest cercles se les reparteixen, gairebé a parts iguals, les coses de Madrid i les de la pròpia capital catalana. El món valencià, la seua problemàtica, sovint resulta tan exòtica com pertorbadora, massa llunyà, complicat. Així, doncs, les coses continuen, si fa no fa, com sempre, com quan els valencianistes –perdó, els catalanistes- eren quatre gats de la capital i anaven a vendre poemes a l’Eixample. Els múltiples connectors que des de sempre han funcionat a banda i banda de l’Ebre, a penes han pogut matisar la situació, encara que per a connectors, l’Euromed. De tant en tant, però, es produeixen excepcions com la del darrer llibre del geògraf, escriptor, columnista habitual de La Vanguardia, Josep Vicent Boira, La Commonwealth catalanovalenciana. L’assaig fou guardonat la tardor de 2009 amb el XIIIé Premi Trias Fargas que atorga la Fundació CatDem amb un jurat en el que figuraven noms com el del periodista Francesc-Marc Àlvaro, Salvador Cardús o Montserrat Guibernau. Tot plegat, la reivindicació d’un eix econòmic, polític, catalanovalencià, més enllà sobretot de les eternes i cansoses disputes identitàries, ha aconseguit desvetllar, després de molt anys d’apatia, un cert interès per les relacions entre tots dos territoris. Un interès que, val a dir, no ha estat exclusiu dels ambients del nacionalisme conservador, a l’òrbita del qual pertany CatDem, sinó també entre alguns notables de l’esquerra catalana. La reflexió de Boira, la seua documentada tesi sobre la necessitat, viabilitat, de la reconstrucció d’unes relacions econòmiques bilaterals les quals compten amb una llarga tradició, resulta atractiva, no cal dir que molt més profitosa que qualsevol discussió aferrissada sobre els límits de la catalanitat dels uns i dels altres. Naturalment no tot és economia i Boira, conscient de l’anticatalanisme ferotge d’una gran part de la societat valenciana –ara i adés atiat pel bloc conservador-, també reclama la concòrdia civil i social com a condició sine qua non. El seu discurs es basteix sobre la solidesa d’una trajectòria intel·lectual important que els darrers anys ha donat desenes d’articles, títols amb una remarcable incidència pública, precisament en aquesta mateixa línia d’indagació socioeconòmica, com Euram. La Via Europea.
Val a dir, que el seu optimisme davant les possibilitats d’èxit d’una reconstrucció de l’eix econòmic catalanovalencià, de la creació d’una Commonwealth de dimensió mediterrània, catalanòfila, no té res d’ingenu. Boira posa en relleu les iniciatives institucionals endegades des del País Valencià, com la que va tenir lloc a València el juliol de 2008 entre els consellers d’Economia Antoni Castells i Gerardo Camps a instància de les Cambres de Comerç de Barcelona i València. Recorda les ànsies de l’empresariat valencià per comptar amb unes infraestructures que connecten el país amb el nord, però, no se n’oblida ni dels impediments per part de l’Estat jabobí ni de l’anticatalanisme valencià. És obvi que l’assagista deu tenir perfectament mesurada la força d’aquests dos elements els quals, permanentment activats des de València i des de Madrid, deixen qualsevol gest commonwealtià per part de les institucions valencianes en un exercici de pura tàctica política quan no de retorçut cinisme. Tampoc Catalunya, més enllà de la cortesia obligada, sembla excessivament inclinada a treballar decididament en aquest camí com el mateix Boira constata amb un punt de comprensible desil·lusió. En qualsevol cas les pitjors dificultats sembla que venen de la banda del sud. Fet i fet, la dreta política valenciana que hauria d’abonar i dirigir una hipotètic Commonwealth amb el suport d’una burgesia sensible amb la construcció del país, no existeix. Francisco Camps, Rita Barberà o Carlos Fabra han preferit els vestits i els regals del Bigotes abans que l’herència culta i europeista d’un Ignasi Villalonga o d’un Lluís Lucia, aquella dreta que va somiar un país allà pels anys trenta de la mà d’economistes com Romà Perpinyà. D’altres, com l’expresident de la Cambra de Comerç valenciana, Arturo Virosque, s’han mostrat ferotgement anticatalanistes, botafumeiros professionals de l’agitació reaccionària en la terreta. Ja estaria bé que tots aquests llegiren amb atenció Josep Vicent Boira, ni que fóra per pura higiene.
Aquesta és la realitat, també, a més a més, és clar, de les trobades amables, les solemnes declaracions d’intencions, els incontestables fluxos econòmics –que no és poca cosa- o els desigs. La Commonwealth de moment, i per desgràcia, la continuen fent –i encara no- els escriptors, els professors d’universitat i d’instituts i uns centenars de ciutadans amb sentit de país, tossuts i voluntariosos.
Francesc Viadel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada