Els bisbes van reivindicar la identitat nacional
La Santa Seu va anar apartant els firmants i els successos
Manifestació l'any 2000 per demanar per a Catalunya bisbes catalans Foto: ARXIU.
Avui fa 25 anys que els bisbes de les vuit diòcesis catalanes van firmar el document Arrels cristianes de Catalunya en què, per primera vegada, van reivindicar la cultura catalana com a pròpia i van apostar per una Església catalana que tingués en compte el fet nacional. L'Església de Catalunya tractava el nacionalisme des d'un àmbit cristià, i venia a dir que el catolicisme havia contribuït de manera important a forjar el país.
Els firmants del document, qualificat d'excepcional i que, amb els anys, seria considerat un text “històric”, perquè va marcar un tarannà, una manera de fer, van ser Ramon Torrella, arquebisbe de Tarragona i primat; Narcís Jubany, cardenal arquebisbe de Barcelona; Ramon Malla, bisbe de Lleida; Jaume Camprodon, bisbe de Girona; Ricard Maria Carles, bisbe de Tortosa; Miquel Moncadas, bisbe de Solsona; Joan Martí i Alanis, bisbe d'Urgell; Josep Maria Guix, bisbe de Vic; Ramon Daumal, bisbe auxiliar de Barcelona, i Josep Capmany, bisbe auxiliar de Barcelona. Cal destacar que un dels redactors del text i impulsors del projecte va ser el que llavors era tan sols prevere però que després va arribar a bisbe auxiliar, Joan Carrera.
El document del 1985 es va escriure en un moment en què a Catalunya es vivia l'eufòria oberturista del postconcili Vaticà II, i va tenir com a conseqüència principal la celebració, deu anys més tard, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense, una fita per a la cúpula i la base de l'Església. El concili va actualitzar la reivindicació d'una Església catalana independent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Però la CEE i el Vaticà van frenar tot intent de desvinculació, i van mirar d'enterrar l'exercici d'autocrítica que implicava el concili. El cardenal Ricard Maria Carles va liderar la tornada a la línia oficial.
El document i els objectius del concili van quedar, doncs, apagats durant molt anys per una cúria supeditada a una CEE que va acabar per modelar l'Església a Catalunya. Els bisbes d'Arrels cristianes i del concili van anar desapareixent, tot i que es manté l'essencial dels documents. Per això, per exemple, el malestar dels cristians de base i els progressistes envers els bisbes ha estat constant. Les campanyes amb el lema Volem bisbes catalans –l'última és de fa 10 anys– en són una mostra.
Els firmants del document, qualificat d'excepcional i que, amb els anys, seria considerat un text “històric”, perquè va marcar un tarannà, una manera de fer, van ser Ramon Torrella, arquebisbe de Tarragona i primat; Narcís Jubany, cardenal arquebisbe de Barcelona; Ramon Malla, bisbe de Lleida; Jaume Camprodon, bisbe de Girona; Ricard Maria Carles, bisbe de Tortosa; Miquel Moncadas, bisbe de Solsona; Joan Martí i Alanis, bisbe d'Urgell; Josep Maria Guix, bisbe de Vic; Ramon Daumal, bisbe auxiliar de Barcelona, i Josep Capmany, bisbe auxiliar de Barcelona. Cal destacar que un dels redactors del text i impulsors del projecte va ser el que llavors era tan sols prevere però que després va arribar a bisbe auxiliar, Joan Carrera.
El document del 1985 es va escriure en un moment en què a Catalunya es vivia l'eufòria oberturista del postconcili Vaticà II, i va tenir com a conseqüència principal la celebració, deu anys més tard, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense, una fita per a la cúpula i la base de l'Església. El concili va actualitzar la reivindicació d'una Església catalana independent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Però la CEE i el Vaticà van frenar tot intent de desvinculació, i van mirar d'enterrar l'exercici d'autocrítica que implicava el concili. El cardenal Ricard Maria Carles va liderar la tornada a la línia oficial.
El document i els objectius del concili van quedar, doncs, apagats durant molt anys per una cúria supeditada a una CEE que va acabar per modelar l'Església a Catalunya. Els bisbes d'Arrels cristianes i del concili van anar desapareixent, tot i que es manté l'essencial dels documents. Per això, per exemple, el malestar dels cristians de base i els progressistes envers els bisbes ha estat constant. Les campanyes amb el lema Volem bisbes catalans –l'última és de fa 10 anys– en són una mostra.
LA XIFRA
8 bisbes de les vuit diòcesi catalanes més els dos bisbes auxiliars de Barcelona (10 en total) van firmar el document.
1995. És l'any que es va celebrar el primer i únic Concili Provincial Tarraconense, una conseqüència d'‘Arrels cristianes'.
Publicat a
Darrera actualització ( Dilluns, 27 de desembre del 2010 07:49 )
- Avui 27-12-2010 Pàgina 22
- El Punt Barcelona 27-12-2010 Pàgina 28
http://www.avui.cat/noticia/article/-/-/349883.html
Als 25 anys d'Arrels Cristianes
Tot i els anys del text, ningú no dubta que Catalunya té una cultura pròpia
Notícies de ...
Fa 25 anys que els bisbes de Catalunya, després de serena i ponderada reflexió van fer públic un document breu però clau, Arrels cristianes de Catalunya, que per primera vegada tractava alguns aspectes complexos i difícils per al catolicisme català, concretant la doctrina social de l'Església. Parla amb naturalitat de la nació catalana, del gran valor de la seva llengua i cultura, de la necessària convivència i comunió amb els altres pobles d'Espanya, de l'acollida i integració dels emigrants i de la solidaritat en moments de crisi econòmica i d'atur. Posteriorment el document va ser integrat en les resolucions del Concili Provincial Tarraconense i rebé el reconeixement de la Santa Seu. I els bisbes de Catalunya hem refermat en moltes ocasions que continua essent una doctrina social eclesial de referència i ben actual.
És un document que s'inscriu en el solc de l'encarnació pastoral en la realitat catalana que ja prové del segle XIX i travessa tot el XX fins a nosaltres, per tal de ser presents i no autoexcloure's del gran moviment de la Renaixença ni de la modernitat. Un solc que han traçat grans figures del catolicisme com Torras i Bages, Balmes, Verdaguer, Maragall, Gaudí, Vidal i Barraquer, Justí Guitart i, més a prop nostre, els bisbes Jubany, Pont, Masnou, Torrella, Deig o Carrera. Alguns ho titllen de nou nacionalisme exacerbat de l'Església, causant de la secularització, la descristianització o la manca de vocacions que estem patint. Però com deia el bisbe Carrera, són exageracions interessades i versions noves de velles rancúnies.
Ningú no dubta que Catalunya té una cultura pròpia, i l'episcopat català assumeix que se li pot aplicar l'ensenyament de Joan Pau II sobre cultura i nació. Sense arrelar-se en la cultura catalana, la fe esdevindria forana, espúria. És evident que els bisbes desitgem per damunt de tot i principalment anunciar l'Evangeli a tothom, i encertar amb la calidesa i l'ardor en el nostre testimoniatge de la fe. Però això no es contradiu amb un catalanisme democràtic, respectuós i positiu, que valori l'obertura catòlica a totes les altres nacions i llengües. Resultaria que tots els catòlics del món podrien ser patriotes menys els fidels de Catalunya. En aquest sentit ha estat molt clarificadora la recent visita apostòlica del Papa Benet XVI, plena de missatges profunds per a nosaltres.
Els actuals bisbes de les diòcesis catalanes faríem ara un document com Arrels? Hem demostrat el nostre amor pastoral i la nostra responsabilitat col·lectiva envers Catalunya en punts importants de doctrina social: Estatut, llengua vehicular de l'acció pastoral, acollida dels nous immigrants, presència en tantes accions culturals i caritatives, respecte per les autoritats constituïdes i per la laïcitat positiva, rebuig del periodisme ofensiu, o l'aportació de la nostra sensibilitat a l'hora de redactar alguns documents episcopals. Volem anunciar l'Evangeli amb nou ardor essent alhora membres vius d'aquest país i actors de la seva vida cultural. I volem poder fer-hi la nostra aportació pròpia com a catòlics, especialment en aquelles qüestions que l'actual cultura dominant té el perill de silenciar. Són els reptes d'unes noves Arrels.
És un document que s'inscriu en el solc de l'encarnació pastoral en la realitat catalana que ja prové del segle XIX i travessa tot el XX fins a nosaltres, per tal de ser presents i no autoexcloure's del gran moviment de la Renaixença ni de la modernitat. Un solc que han traçat grans figures del catolicisme com Torras i Bages, Balmes, Verdaguer, Maragall, Gaudí, Vidal i Barraquer, Justí Guitart i, més a prop nostre, els bisbes Jubany, Pont, Masnou, Torrella, Deig o Carrera. Alguns ho titllen de nou nacionalisme exacerbat de l'Església, causant de la secularització, la descristianització o la manca de vocacions que estem patint. Però com deia el bisbe Carrera, són exageracions interessades i versions noves de velles rancúnies.
Ningú no dubta que Catalunya té una cultura pròpia, i l'episcopat català assumeix que se li pot aplicar l'ensenyament de Joan Pau II sobre cultura i nació. Sense arrelar-se en la cultura catalana, la fe esdevindria forana, espúria. És evident que els bisbes desitgem per damunt de tot i principalment anunciar l'Evangeli a tothom, i encertar amb la calidesa i l'ardor en el nostre testimoniatge de la fe. Però això no es contradiu amb un catalanisme democràtic, respectuós i positiu, que valori l'obertura catòlica a totes les altres nacions i llengües. Resultaria que tots els catòlics del món podrien ser patriotes menys els fidels de Catalunya. En aquest sentit ha estat molt clarificadora la recent visita apostòlica del Papa Benet XVI, plena de missatges profunds per a nosaltres.
Els actuals bisbes de les diòcesis catalanes faríem ara un document com Arrels? Hem demostrat el nostre amor pastoral i la nostra responsabilitat col·lectiva envers Catalunya en punts importants de doctrina social: Estatut, llengua vehicular de l'acció pastoral, acollida dels nous immigrants, presència en tantes accions culturals i caritatives, respecte per les autoritats constituïdes i per la laïcitat positiva, rebuig del periodisme ofensiu, o l'aportació de la nostra sensibilitat a l'hora de redactar alguns documents episcopals. Volem anunciar l'Evangeli amb nou ardor essent alhora membres vius d'aquest país i actors de la seva vida cultural. I volem poder fer-hi la nostra aportació pròpia com a catòlics, especialment en aquelles qüestions que l'actual cultura dominant té el perill de silenciar. Són els reptes d'unes noves Arrels.
Publicat a
Darrera actualització ( Dilluns, 27 de desembre del 2010 02:00 )
- Avui 27-12-2010 Pàgina 22
http://www.avui.cat/noticia/article/-/-/349871.html
Cultura, encarnació evangèlica, nació
Montserrat és un dels símbols del país i, alhora, del catolicisme català Foto: ORIOL DURAN.
Els cristians catalans hem viscut de renda de la generació episcopal anterior
Al cap de vint-i-cinc anys de la publicació d'Arrels cristianes de Catalunya, el tret més sorprenent que en destaca, com tothom sap, és aquesta afirmació: “Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història”. Mots contundents, fets des d'una convicció profunda destinada a perdurar fins avui.
El secret de l'èxit de l'empresa tingué com a origen haver-se deixat portar per motius merament eclesials. Ras i curt: una lúcida i avançada aplicació de la doctrina social de l'Església sobre nacionalismes. I els que, no gaire lluny de nosaltres, refusen aquesta evolució doctrinal, la degraden a un mer fer política i hi contraposen el sagrat concepte d'evangelització oblidant que, el que el magisteri de l'Església ha unit, el cristià no ho pot separar. Quin regust de tristesa no deixen opinions com aquella que de tant en tant sentim: “Sí, és un bon pastor, però una capsa tancada en tot el que es refereix a Catalunya”.
Els cristians catalans, començant pels nostres bisbes, hem viscut de renda de la generació episcopal anterior, tan respectable: ho hem de reconèixer. Per això ens ha estat fàcil referir-nos a les Arrels cristianes durant un quart de segle. I, per bé que el document –que fa quelcom més que afirmar el caràcter nacional de Catalunya– en molts aspectes hagi quedat superat pels anys, caldrà remetre-s'hi mentre no hi hagi un de millor, de més actualitzat, que no en rebaixi la qualitat, mal que sigui amb piadoses intencions.
Si fos així, ens trobaríem davant una no acceptació de l'esmentada doctrina social, feta evolucionar per l'experiència personal del papa Joan Pau II. I la clau d'aquesta experiència convertida en magisteri és el descobriment de la relació entre cultura i nacionalitat. “No hi ha, al mapa d'Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania?” (2.06.80).
De fet –Catalunya n'és una prova fefaent–, la interrelació entre cultura, sentit de nació i encarnació evangèlica ha donat una presència d'Església totalment vàlida. Ben a prop d'aquest vint-i-cinquè aniversari, hem viscut la dedicació de la Sagrada Família, en què els tres elements s'han amalgamat a la perfecció. I ha crescut la comunió entre les nostres esglésies i la seu de Pere. No hauria de ser, aquesta, la lliçó més recent d'on ens volia portar la generació episcopal que ens llegà les Arrels cristianes?
El secret de l'èxit de l'empresa tingué com a origen haver-se deixat portar per motius merament eclesials. Ras i curt: una lúcida i avançada aplicació de la doctrina social de l'Església sobre nacionalismes. I els que, no gaire lluny de nosaltres, refusen aquesta evolució doctrinal, la degraden a un mer fer política i hi contraposen el sagrat concepte d'evangelització oblidant que, el que el magisteri de l'Església ha unit, el cristià no ho pot separar. Quin regust de tristesa no deixen opinions com aquella que de tant en tant sentim: “Sí, és un bon pastor, però una capsa tancada en tot el que es refereix a Catalunya”.
Els cristians catalans, començant pels nostres bisbes, hem viscut de renda de la generació episcopal anterior, tan respectable: ho hem de reconèixer. Per això ens ha estat fàcil referir-nos a les Arrels cristianes durant un quart de segle. I, per bé que el document –que fa quelcom més que afirmar el caràcter nacional de Catalunya– en molts aspectes hagi quedat superat pels anys, caldrà remetre-s'hi mentre no hi hagi un de millor, de més actualitzat, que no en rebaixi la qualitat, mal que sigui amb piadoses intencions.
Si fos així, ens trobaríem davant una no acceptació de l'esmentada doctrina social, feta evolucionar per l'experiència personal del papa Joan Pau II. I la clau d'aquesta experiència convertida en magisteri és el descobriment de la relació entre cultura i nacionalitat. “No hi ha, al mapa d'Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania?” (2.06.80).
De fet –Catalunya n'és una prova fefaent–, la interrelació entre cultura, sentit de nació i encarnació evangèlica ha donat una presència d'Església totalment vàlida. Ben a prop d'aquest vint-i-cinquè aniversari, hem viscut la dedicació de la Sagrada Família, en què els tres elements s'han amalgamat a la perfecció. I ha crescut la comunió entre les nostres esglésies i la seu de Pere. No hauria de ser, aquesta, la lliçó més recent d'on ens volia portar la generació episcopal que ens llegà les Arrels cristianes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada