Diferent caràcter catalans i castellans

...No és que ho digui per entusiasme pels reis catalans, però hom pot trobar elogis de la dinastia
catalana en la magnífica obra de l'historiador nord-americà Merriman, que ha mostrat que els
reis catalans eren sobirans molt assenyats, molt cultivats: la majoria eren escriptors,
componien poesies, cròniques, i s'interessaven a conservar obres estrangeres en llur
biblioteca; en fi, era gent veritablement distingida des del punt de vista intel·lectual. Eren uns
veritables sobirans i uns sobirans demòcrates, que era el més important per a l'evolució de
Catalunya. Per contra, des del punt de vista de l'organització política o constitucional, el rei era
rei absolut a Castella, on no hi havia cap organització democràtica i on les Corts no tenien cap
poder legislatiu. Tot el que les Corts podien fer era suplicar al rei de fer una llei en un o altre
sentit, però ell quedava absolutament lliure de prendre en consideració la petició de les Corts,
de no fer res o, inclús, de fer exactament el contrari. Les Corts es reunien quan el rei volia, i
es convocava a la reunió a les persones que ell designava. Les Corts no existien com a
organització democràtica, com un parlament a l'estil nostre o d'Anglaterra. «Las Cortes» de
Castella no tenien cap poder en el control de les finances, aquestes estaven exclusivament en
mans del rei i, sobretot, dels tresorers, la major part dels quals eren jueus, puix que eren els
únics que tenien un sentit financer i econòmic en aquell país. Car els nobles, o els bisbes, o els
militars castellans no s'interessaven gens per les finances ni per l'economia del país.

Intentem ara d'obtenir una visió d'allò que era el país català. Era completament diferent.
D'antuvi cal dir que els catalans eren també a les Illes Balears i al Regne de València. Era un
poble de mercaders i de navegants, de mercaders marítims. Els catalans tenen aleshores per
camp d'expansió la Mediterrània. Aquesta mar, durant l'edat mitjana era el centre econòmic
d'Europa. El comerç amb Orient, és a dir amb Àsia, desembocava en dos centres essencials de
l'Est de la Mediterrània: Damasc era el punt d'arribada de les caravanes que venien del centre
d'Àsia i Alexandria, a Egipte, rebia les naus que arribaven de l'oceà Índic i havien solcat el mar
Roig. Els catalans comerciaven amb la zona de llevant, l'Orient de la Mediterrània, sobretot en
aquests dos llocs on tenien cònsols.

Els cònsols eren la gran institució organitzada pels catalans a l'edat mitjana. Hi havia colònies
catalanes de mercaders tot a l'entorn del Mediterrani, des de les costes de Provença, a Itàlia, a
Sicília, a les costes d'Àfrica del Nord, a Grècia i fins al mar Negre, i també a l'Àsia Menor i a
Egipte. La funció del cònsol era molt complexa: d'una part era el cap de la comunitat catalana
en aquests diferents ports i com a cap era el representant d'aquestes comunitats enfront de
les autoritats locals, dels reis i sobirans. Era també jutge per resoldre tots els problemes
comercials, econòmics o familiars entre els membres de la comunitat catalana. Era notari,
podia redactar i validar, per exemple, un testament de qualsevol dels membres de la
comunitat per enviar-lo a Barcelona. Al mateix temps estava sempre en contacte amb
l'organització anomenada Consolat de la Mar, de Barcelona, de València o de Palma de
Mallorca: una veritable xarxa de contactes comercials vorejant el Mediterrani, centrada en la
capital dels Països Catalans. Tots els que han visitat aquestes ciutats han remarcat els grans
edificis de les llotges, altrament dites Llotges de Mar, que són uns magnífics edificis gòtics.
Hom les anomenava les catedrals catalanes del comerç. Se'n troben a totes les capitals
catalanes: a Perpinyà, a Barcelona, a Palma de Mallorca; la de Tortosa fou destruïda. Les
llotges estaven situades a l'indret on cada dia els mercaders es reunien per discutir llurs afers,
o bé per obtenir notícies referents al comerç del Mediterrani, per establir l'assegurança dels
vaixells, o per noliejar els vaixells (saber el preu que cal pagar). Era el centre de tota l'activitat
comercial de Catalunya. Hi havia el Llibre del Consolat. El Consolat era l'organització central
que dirigia totes aquestes activitats dels cònsols, i el Llibre del Consolat era la compilació
jurídica per regular totes aquestes activitats comercials de la Mediterrània. Era un codi de dret
marítim i mercantil. La forma de redacció més antiga es remunta a 1258 (més tard, al segle
XIV hi hagué un Llibre de costums mercantils de València) i va tenir una gran difusió al
Mediterrani. Gairebé tots els ports d'aquest mar van seguir les lleis marítimes de Barcelona,
del Llibre del Consolat del Mar. Inclús a França, fins al Codi de Napoleó eren les lleis marítimes
catalanes les que s'aplicaven, tant a França com a tots els països del Mediterrani. Això explica
que des de l'inici del segle XVI hom troba traduccions castellanes, italianes, franceses,
alemanyes i àdhuc escandinaves d'aquesta compilació de lleis.

També hi havia les ordenances navals per a la marina de guerra, diferents de les de la marina
mercant. No hi havia una força naval permanent, però segons sembla, cada vegada que existia
el perill d'una guerra o bé calia fer una expedició per mar a Grècia o a Sicília, s'organitzava
aleshores una marina de guerra. El rei nomenava un almirall, i hom redactava les ordenances
per a aquesta expedició. Cal dir que es tractava d'unes ordres molt estrictes, hi havia una
disciplina molt forta a la marina catalana i un esperit combatiu extraordinari. Els capitans dels
vaixells tenien l'obligació d'atacar sempre l'enemic. Així, si dos vaixells catalans solcaven junts,
havien d'atacar l'enemic quan era compost per un màxim de quatre naus; si eren tres vaixells
catalans, devien atacar-los fins al nombre de sis. Si no els atacaven la punició era greu: el
capità era penjat al pal de la nau; una disciplina de ferro, com veieu. Roman a Barcelona
l'obrador naval Drassanes convertit avui en Museu naval, l'únic gran Taller naval que existeix a
Europa, i que demostra la puixança de la marina catalana a l'edat mitjana. És un edifici
excepcional amb unes grans voltes gòtiques, ja que allí sota es construïen els vaixells a cobert,
i després es feien lliscar fins al mar.

Cal remarcar en aquesta organització mercantil catalana les Lletres de Canvi del segle XIV.
Hom ha dit que la lletra de canvi era un invent català i això no és veritat. Hi havia lletres de
canvi a Itàlia en dates anteriors; però el que és un fet extraordinari és la gran difusió de lletres
a Catalunya durant el segle XIV. Finalment, després d'una crisi econòmica a la fi d'aquest segle,
per causa de la persecució dels jueus a Espanya (a Castella) i que tingué també repercussions
a Catalunya, hi hagué una emigració de jueus catalans. El comerç, la banca, el canvi es
trobaven en llurs mans i això ha produït un moment de crisi financera a Catalunya. Per causa
d'això el municipi de Barcelona organitzà el que s'anomena la Taula de Canvi. Era una banca
municipal de Barcelona, la més antiga del Mediterrani com a banca. No és molt important
saber si els catalans han estat els primers a crear una banca o bé les lletres de canvi, el que és
interessant és veure tota aquesta organització econòmica a Catalunya durant els segles XIII,
XIV i XV. Tot aquest conjunt dóna un valor extraordinari a les institucions mercantils i a
l'arrencada econòmica de Catalunya.

Caldrà dir alguns mots referents a l'organització constitucional i política, perquè les institucions
catalanes són realment interessants i, com ja us he assenyalat es tracta d'institucions
democràtiques i federalistes. Crec que el fet que hi hagi un federalisme helvètic i un
federalisme català s'explica per un condicionament geogràfic. El federalisme helvètic és nat a
les valls dels Alps, i el federalisme català és nat a les valls del Pirineu. Hi ha ja, després del
segle X, documents que fan al·lusió a les Comunitas de les valls del Pirineu i això vol dir que
existia ja una certa organització dels habitants de les valls del Pirineu, i quan s'arriba al segle
XI ja es troben referències més precises a l'organització dels consells de les valls. Els textos
que han arribat fins a nosaltres daten del segle XIV, però en ells es fa referència a la Carta de
la Pax Antica, del XII. Hi havia pactes entre les valls del Pirineu del costat Nord i les del costat
Sud per establir la pau entre els habitants d'aquestes valls, per regular els problemes que
podien causar els ramats que es trobaven a les eixides del Pirineu, els problemes de l'aigua de
les mateixes eixides. Se les anomenava ties de pats o patseries, en occità del Pirineus central
del costat d'Aragó, i el Bearn. En català se'n podria dir lligues de pau. Hi ha documents
referents a la Carta de la Pax Antica de l'any 1171 entre les valls de Banyeres de Bigorra i de
Lavedan. Sortosament aquests tractats de pau o tractats federals entre aquestes valls s'han
conservat, i són els més antics que s'hagin conservat; però hi ha referències després del segle
X sobre els consells de les valls, que existien a gairebé cada vall del Pirineu, especialment uns
documents referents al Consell de la Vall Ferrera i de la Vall d'Àneu al Pirineu català. Hom pot
dir que el darrer supervivent d'aquests consells de valls i valls autònomes és la Vall d'Andorra.
L'organització política de la Vall d'Andorra ens dóna una idea d'allò que era en el seu origen
aquest govern autònom de les valls. Com veieu, la situació geogràfica és la mateixa en els Alps
i en el Pirineu, i els tractats de pau entre les valls del Pirineu són equivalents als tractats entre
les valls dels Alps, que han estat a la base de la Confederació Helvètica. Cal remarcar,
naturalment, que el poblament de Catalunya al començament de l'edat mitjana prové de la
gent que baixa del Pirineu vers el Sud. La reconquesta de Catalunya la fa la gent del Nord que
ha baixat cap al Sud. Aquest esperit de muntanyencs federalistes, de llibertat democràtica, ha
fornit la base de l'organització política catalana.

Hi ha també una institució catalana que té una gran importància: el Moviment de la Pau i
Treva, assemblees de la Pau de Déu i la Treva del Senyor. Són unes assemblees que a l'origen,
a l'inici del segle XI eren constituïdes per prelats i nobles. Probablement la primera d'aquestes
assemblees a Catalunya és la de Toluges, de la qual tenim informacions. Existia un desig de
pau que es trobava en l'esperit dels homes de totes les edats i de tots els països; de la
mateixa manera que hi ha un moviment per la pau avui, els nostres avantpassats tenien
també el mateix desig de pau. Hom havia començat per la pau de Déu que volia establir una
pau perpètua i universal, bell ideal però molt difícil de portar a terme. Es diu que els catalans
tenen un sentit pràctic, i potser això n'és una demostració: els catalans han fet una cosa més
reduïda però més possible de realitzar, és la Treva, no una pau permanent però sí una treva
que començava el divendres al vespre i durava fins al dilluns al matí, per tal de passar el cap
de setmana en pau. Durant aquest període no es podia atacar les persones que es trobaven de
viatge, calia respectar les dones, no es podia atacar els monjos, llevat dels que anessin
armats, car aleshores no gaudien del privilegi d'ésser respectats. Més tard, en les assemblees
successives s'ha ampliat aquest moviment i el principi de Treva ha estat allargat des del punt
de vista cronològic: havia de començar el divendres al matí i durava fins el dimecres. Era difícil
d'atacar les persones, ja que el temps quedava molt reduït. Després s'ha protegit el mercat, la
moneda, els camps, les cases de camp, les masies, els oliverars (sobretot com a símbols de
pau), els ramats, els estris agrícoles, etc., i naturalment això ha permès un desenvolupament
de l'agricultura a Catalunya. Hom ha protegit també les naus que es dirigien al port de
Barcelona, les aigües conduïdes vers Barcelona, per beure i usatges domèstics. Aquest
moviment de pau o de protecció va ser extremadament estès i tothom a la fi estava protegit,
els pagesos, els nobles, els jueus, els heretges. Indiscutiblement això va proporcionar un
període de calma, de pau i de prosperitat en el nostre país. A poc a poc aquestes
organitzacions varen canviar de caràcter, ja us havia dit que en aquestes assemblees hi havia
els prelats, els bisbes i els nobles, i que eren convocades per un bisbe, però des del segle XII
és el comte de Barcelona qui convoca aquestes assemblees. En lloc de ser una institució
religiosa, esdevé una organització laica i política, sota l'autoritat del comte de Barcelona. En
lloc de celebrar assemblees a les esglésies, o en una catedral de Barcelona o de Girona, hom
les fa al Palau del comte. A poc a poc la reunió pren un caràcter més constitucional, polític.
S'hi comencen a prendre també decisions de caràcter clarament polític; per exemple, després
de la unió amb Aragó, amb el casament del nostre príncep Ramon Berenguer IV amb la
princesa Peronella d'Aragó, el 1183 té lloc una assemblea que decideix que els veguers a
Catalunya han de ser catalans. És una decisió constitucional que reforça el sentit confederal de
la unió entre Catalunya i Aragó.

Hi ha, encara, però, una cosa més important després de la Batalla de Muret junt amb els
occitans contra els francesos del Nord: tal com sabeu, el nostre rei Pere fou mort en aquesta
batalla defensant el comte de Tolosa i enfront del comte Simon de Montfort, francès del Nord.
L'únic successor era un nen de cinc anys, el futur Jaume l el Conqueridor, i hi havia el
problema de la minoritat d'aquest infant i calia la unanimitat dels catalans per poder acceptar
aquest noiet com el futur sobirà del país, i és per això que hom convocà una d'aquestes
assemblees de Pau i Treva a Lleida el 1214 i per primera vegada els representants de les
ciutats hi són convocats. Ens trobem a partir d'aquesta data els representants de les ciutats, la
clerecia i la noblesa, és a dir, un Parlament. El més antic d'Europa. Els catalans poden estar
orgullosos d'haver fet do de la institució parlamentària a l'Europa occidental. Es parla algunes
vegades del Parlament anglès, però aquest arribà molt més tard. Us puc donar les dates: les
Corts de Catalunya comencen el 1214, però les ciutats d'Anglaterra no són convocades al
Parlament fins el 1265. Les ciutats no tenien, de fet, el dret d'assistir al Parlament, i era
solament perquè succeïa quelcom d'anormal en el país, que les havien convocat; i —cosa
curiosa— aquest Parlament anglès de 1265 és convocat per Simon de Montfort, fill del comte
Simon de Montfort vencedor de la Batalla de Muret i que havia matat al nostre rei. El jovenet
Jaume l havia estat fet presoner al castell de Simon de Montfort. Hi ha historiadors que es
pregunten si aquest fet no ha donat la inspiració a Simon de Montfort per establir un
Parlament a Anglaterra seguint el model català; altrament és difícil d'explicar aquesta
coincidència en la família de Simon de Montfort, el futur comte de Leicester. Però, de fet, des
del punt de vista de jure, de dret, les ciutats d'Anglaterra no són convocades al Parlament
abans de 1295, és a dir, vuitanta anys més tard que les ciutats de Catalunya.

Cal assenyalar que el 1283 els sobirans de Catalunya perden el poder legislatiu, és a dir que
des d'aquesta data, les lleis a Catalunya han de ser fetes pels sobirans amb l'aprovació de les
Corts. A Castella això no existia, tot el que les Corts podien fer era demanar al rei de fer una
llei en un sentit o un altre. l la major part de les vegades el rei responia amb fórmules
evasives, sense fer res. El mateix any 1283 les Corts aproven una llei molt important: el rei o
comte de Barcelona (no tenia el títol de rei de Catalunya) havia de convocar les Corts cada
any. Això no es va acomplir rigorosament (per causa de guerres el rei s'havia d'absentar). A
principis del segle XIV s'estableix el termini de tres anys per a convocar-les. En resum, una
cosa molt important: les Corts es convocaven molt sovint, sobretot per una raó, el rei no podia
imposar contribucions o taxes al poble sense l'aprovació de les Corts. Les Corts Catalanes
imposaven les taxes com a contribució, donatiu al rei. Per aquesta raó al segle XIV, en el
període de Pere III, període de guerra constant amb Castella, calia convocar les Corts molt
sovint per recollir diners per fer la guerra. D'això n'ha resultat conseqüentment que durant el
segle XIV el rei Pere III d'Aragó havia governat Catalunya durant cinquanta-un anys i havia
congregat les Corts trenta vegades; en resulta, doncs, una comparació molt important que cal
fer. Els Estats Generals a França van ser constituïts per Felip el Bell per primera vegada el
1302, i de 1302 fins a la Revolució francesa, els Estats Generals foren reunits vint-i-dues
vegades, la darrera vegada el 1614, car fins a la Revolució no hi hagué cap altra reunió.
Naturalment hi ha un altre problema: València i Aragó tenen llurs corts per separat, eren
estats separats dins de la Confederació, i cadascun tenia el seu parlament, el seu govern, i
cadascun era lliure de seguir la política que volia. La situació de València és molt interessant
perquè després de la conquesta de Jaume I, els aragonesos volien sotmetre el nou país a les
lleis aragoneses. Naturalment hi havia també persones arribades a València des de Lleida, de
la part occidental de Catalunya, i que no apreciaven gaire la idea de tenir lleis aragoneses en
llur país: preferien lleis catalanes. Aleshores, Jaume I, a fi d'evitar un conflicte entre Catalunya
i Aragó va decidir de constituir València com el tercer membre de la Confederació. És per això
que València manté una personalitat pròpia mentre la Confederació existeix. És exactament el
contrari d'allò que passa a Castella, on el països conquerits no tenen cap personalitat.

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/MV9mb3Jlc3Rlc3A=.pdf pgs 10-16


Josep Maria Batista Roca
EL FET DIFERENCIAL CATALÀ
La veritat històrica de la formació de l'estat espanyol
Conferències del professor J. M. Batista Roca a la Universitat de Ginebra, novembre del 1976