A banda de l’escut primigeni, valentí i valencià, del castell sobre l’aigua, una de les primeres banderes barrades que trobem identificant el territori valencià podem trobar-la a l’anomenat Atles Català dels germans mallorquins Jafuda i Abraham Cresques datat al 1375. Esta bandera té la curiositat de comptar només amb dos barres i no quatre. Algúns historiadors sostenen que la primera bandera dels monarques d’Aragó, o almenys la senyera que representava la Corona als temps de Jaume I, només tenia dos barres, com podem efectivament apreciar al dit Atles i a nombrosos escuts valencians de l’època. (Tampoc no acaba d'haver consens absolut als historiadors pel que fa a la direcció entre la relació existent de les barres i els colors pontificis tot i que pel fet de comptar amb testimonis del seu ús a Aragó del 1112 , esta podia haver estat la que influira sobre el símbol del Papa i no al inrevés).
Atles Català (1375)
Algún estudiós del tema ha barallat la possibilitat de la substitució de la simbologia particular primigènia de la fortificació sobre aigua per les dos barres del monarca com a exemple del poder reial arran de la desfeta de la Unió. És cert també, que la quantitat de barres ha variat segons quan i qui les pintara, d’una sòlament fins a huit, hipotèticament per la variació en el nombre de territoris de la Corona. Però allò que no hem d’oblidar és que la bandera barrada era la que representava al Rei i en definitiva a la Corona d’Aragó en el seu conjunt, i no a cap territori en particular......
Amb la dictadura de Primo de Rivera aparegué la figura de Calvo Sotelo, governador civil de Valéncia, i la seua idea de crear un “sano regionalismo” en Galícia, terra del personatge, i en Valéncia per tal de contrarrestar l’espenta nacionalista que venia desenvolupant Euskadi i, sobretot, Catalunya a l'estat. Ho explica ell mateixa al seu llibre “Mis servicios al Estado” del 1933, quan afirma que proposà, els primers anys de la dictadura, un elaborat projecte “que yo mismo redacté y el Presidente refrendó (...), equivalía a convalidar la Mancomunidad catalana, pugnando por extenderla a otras regiones españolas. (...) En que se realizase esta irradiación peninsular del órgano interprovincial catalán cifré yo los mayores empeños. Estimaba, entonces como ahora, en efecto, que la acritud hiriente del “hecho diferencial catalán”, condensado por vía administrativa en su Mancomunidad, se debilitaría de modo poderoso cuando, en vez de constituir una excepción, sentase jurisprudencia convirtiéndose en regla nacional por doquier vivida. Y con tal persuasión, realicé discretas, pero activas gestiones, para estimular la organización de otras Mancomunidades, singularmente dos: la valenciana y la gallega. Ambas habían de tener su sede en regiones bien delimitadas geogràficamente, de intereses hermanos dentro del àmbito de cada una, con lengua vernácula y morgología inconfundible y tradicional.”
Amb est intent d'impulsar un regionalisme afecte a la idea nacional d’Espanya per a contrarrestar els efectes de la extensió dels nacionalismes català i basc, es documenta un altre dels primers intents d’apropiació de la Senyera per part d’una facció ideològica contrària al valencianisme com ho havia estat el blasquisme des de l'esquerra anticlerical. Durant els primers anys de la dictadura es tolerarà l’ús del valencià i dels símbols valencians més representatius com la Senyera, es faran commemoracions d’episodis històrics valencians. També es consagrarà com a regional l’Himne de l’Exposició de 1909, el conegut “Per a ofrenar glòries a Espanya...”, no sense polèmica per part del valencianisme, que protesta iradament i inútil en un article publicat pel diari El Pueblo signat per un grup heterogeni de valencianistes entre els quals es trobaven Carles Salvador, Josep Maria Bayarri, Juli Just, Adolf Pizcueta o Francesc Caballero. Ja abans de la seua oficialització s'arribarà a organitzar concursos d'himnes (el fill de Maximilià Thous serà l'autor de la Cançó de Lluita) i a proposar una lletra alternativa ("Davall dels plecs de la nostra Senyera" oficialitzada després per la Junta Central Fallera d'Alzira el 1932).
......
El 9 d'octubre de 1979, un grup de gent cremà la senyera del Consell Preautonòmic del Balcó de l'Ajuntament de la Ciutat de València. Amb ella acabaren cremant també l'espanyola i la tricolor. Eixe dia la processó cívica no va fer honor al seu nom i es convertí en una batalla campal en la que s'agredí a les autoritats socialistes. Fins i tot per la vesprada es calà foc a alguna barricada al céntric carrer de les Barques segons diuen les cròniques periodístiques.
Després de la crema de la senyera del Consell preautonòmic (senyera quatribarrada amb l'escut de Pere El Cerimoniós) i les primeres mobilitzacions dirigides per l'anticatalanisme i seguides per bona part d'aquell valencianisme temperamental adès esmentat, els ponnets de l'estatut pacten una redacció en la que el nom País Valencià acompanyarà a la senyera tricolor. UCD però trencà l'acord i la solució final és per tots coneguda, es mantingué l'acord pel que fa a la senyera però es canvià la denominació per una diferent tant a la tradicional (Regne de València) com a la moderna (País Valencià) que si apareixeran a al preàmbul, deixant pas a l'actualment oficial de Comunitat Valenciana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada