Que eso de la nación española no había quedado muy claro en 1812 lo demuestra el hecho de que Antonio Alcalá Galiano -que no por ser un político corrupto dejaba de ser, a la vez, una de las mentes más lúcidas del liberalismo español- dijera en la sesión del estamento de procuradores de 12 de marzo de 1835: “Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros
es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido
hasta ahora”....
fília.cat
dimarts, 6 d’abril del 2021
“...hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”
dilluns, 29 de gener del 2018
Un diari suís es pregunta per què a Espanya "odien tant" els catalans
El Nacional
Foto: Viquipedia
Barcelona. Dimecres, 13 de desembre de 2017
El diari suís Neue Zürcher Zeitung, un dels rotatius de referència de Suïssa, ha publicat un reportatge sobre l'animadversió que senten els catalans a l'Estat espanyol. Sobre com viuen aquesta sensació de greuge els catalans. En un reportatge titulat Per què ens odien tant? Què pensen els catalans sobre Espanya, el diari analitza com es viu aquest recel històric des de Catalunya.
""Som diferents". Aquesta és l'explicació repetida dels catalans, sobre per què no encaixen fàcilment a l'Estat espanyol i a la societat espanyola", apunta el diari. El reportatge parla amb testimonis, com Núria Sala, de Ponts, que explica el que va succeir en aquesta localitat durant la repressió policial contra el referèndum de l'1 d'octubre. "No hauríem imaginat mai que la policia espanyola seria capaç de fer una cosa semblant": El reportatge apunta que aquesta frase s'escolta sovint a Catalunya. "Els diaris de Madrid van informar que les unitats enviades a Catalunya estaven "molt motivades". També es van poder veure vídeos dels policies aplaudits amb els crits d'A por ellos", descriu.
El diari parla amb altres testimonis, com l'alcalde de la Seu d'Urgell, Albert Batalla, i el diputat de Junts pel Sí Josep Maria Forné. Aquest fa una explicació de la diferència cultural de fons dels catalans a l'Estat espanyol. "Nosaltres som comerciants, i busquem un acord on tots poguem coincidir fins a cert punt. Els castellans són guerrers, volen conquerir i dominar", apunta. ..... https://www.elnacional.cat/ca/politica/un-diari-suis-per-que-a-espanya-odien-tant-catalans_221085_102.html
dimecres, 12 d’abril del 2017
Els estats promouen una identitat nacional, intenten assimilar les minories i homogeneïtzar
En democràcia s’han de tractar les persones amb igualtat i reconèixer les identitats. Abans es donava per descomptat que els estats no tenien identitat i que només existien individus amb drets de ciutadania. Però no és així. Els estats promouen una identitat nacional, intenten assimilar les minories i homogeneïtzar.
Entrevista a Josep Costa: “Espanya fa exactament allò que no ha de fer per evitar la independència”
Censura coneguda al segle XVI i XVII
Tractat d’Armoria. L’autor es deia Jaume Ramon Vila, que va viure a cavall dels segles XVI al XVII.
Coneixia la censura de molt a prop i en aquest Pròleg
la denuncia d’una manera molt contundent i senyala un contemporani seu
com a autor de manipulacions, tergiversacions, omissions i altres
sistemes que els censors feien servir per donar una visió distorsionada
de la història i a favor d’altres nacions peninsulars. Vegem què en diu
En Vila en aquest Pròleg:
“...Per estas causas i per
averiguar algunas Històrias de Espanya, en particular de la Corona de
Aragò, he fetas moltas diligencias en envestigar per Arxius, i altres
parts ahont sabia que estavan escripturas i memorias antiguas i
autenticas; trahentne de ellas copias de Actes,(...) per causa, que
entre alguns Autors que tractan dellas, he trobadas moltas varietats,
dissimulacions i contradiccions, (per no dir falsedats) en particular en
cosas que tocavan à bona memoria de nostra Nacio Catalana, y de nostres
Reys y Senyors naturals, deixant de dir de tots estos moltas cosas
honrosas, que en rahó de verdadera Historia estavan obligats a dir:
trastornant i variantne altres, que de alguns Autors tinch casi per
impossible queu hajan fet per ignorancia, sino per sobrada malicia, com
entre altres se pot atribuir açò a Esteva de Garivay, que tan apassionat
escriu en favor dels Castellans, y Navarros y en contra dels Catalans,
com en lo seu Compendi Historial, que de España fa, clarament se mostra; y en algunas parts dels llibres d’Armoria, que vaig fent, ho tinc notat i advertit...”
Font: 'El Tractat d’Armoria': un manuscrit català del S. XVI-XVII, prova de la catalanitat de l’expedició colombina. Revelacions inèdites.
dimecres, 28 de desembre del 2016
Principat de Catalunya, de Prínceps, figura d'arrel romana i republicana que significava home principal
"Des d'un bon començament Barcelona va exercir un paper de capitalitat respecte als comtats francs que en el futur s'anomenarien Catalunya. Inicialment formava part d'una unitat administrativa i militar superior: el marquesat de Gòtia, amb capital a Narbona. Però l'any 865 es dividia aquella unitat. Narbona seria la capital del marquesat de Septimània, i Barcelona, del marquesat de Gòtia. Des de llavors, el comtat de Barcelona sempre exerciria el paper de “germà gran” de la resta de comtats catalans, i en reconeixement a aquest ascendent els seus comtes serien anomenats Prínceps, que era una figura d'arrel romana i republicana que significava home principal, i que és l'origen de la denominació Principat de Catalunya." [http://www.elnacional.cat/ca/efemerides/efemeride-creacio-comtat-barcelona_128526_102.html]
Según el historiador británico Edward Arthur Thompson, el término Septimania "deriva del antiguo nombre romano de Béziers, Colonia Iulia Septimanorum Bacterrae, en la que Septimanorum hace referencia a los soldados veteranos de la Séptima Legión que Octaviano había instalado allí tres siglos antes. El nombre no significa que hubiese siete ciudades en la provincia; de hecho, la provincia incluía los ocho obispados católicos de Narbona, Nîmes, Agde, Béziers, Elne, Lodève, Maguelonne y la poco protegida Carcasonne (que solía ser el primer objetivo de los invasores francos), así como el valle del Têt".
Cristòfor Colom es documentà en Ramon Llull
L’origen català de Cristòfor Colom (Un interviu a cau d’orella)
Reproducció d'un fragment de l'entrevista que En Domènec de Bellmunt va fer a l'investigador peruà Luís Ulloa el 1927. L'Ulloa, recolzant-se en cronistes de l'època, hi afirma, entre altres coses, que En Colom estigué a Barcelona, on s'entrevistà amb els Reis Catòlics el 1492.
[...] --Consti, però—ens diu el savi peruà--, que no pretenc pas haver estat jo el primer que constatà aquesta relació de l’obra de Llull amb la descoberta de Colom. Ja en 1782 el Pare Pasqual, rector de la Universitat de Palma, en el seu llibre sobre l’agulla nàutica, Ramon Llull i el descobriment d’Amèrica, assenta la tesi que Cristòfor Colom es documentà, per al seu descobriment, en els papers, llibres i treballs de Ramon Llull, documents que quedaren en mans d’un tal d’un Esteve Colom, també català.
Posteriorment, Salvador Bover publicà un llibre titulat Ramon Llull i el descobriment d’Amèrica. I més recentment encara, en 1892, quan se celebrà el centenari del descobriment, donya Emilia Pardo Bazán, en una conferència que formava part del programa de festes del centenari, es referí a l’obra del savi català Ramon Llull, com a precursora del famós descobriment d’Amèrica. [...]
dimarts, 27 de desembre del 2016
Fraga va dir a Miquel Roca que nacionalitat equival a nació
—Hi havia altres elements damunt la taula, com la llengua. I la tutela militar amb què es va fer la constitució.
—Sí, és cert. Aleshores hi havia tres demandes: la catalana, la basca i la gallega. I en la discussió constitucional Fraga va dir a Miquel Roca que nacionalitat equival a nació. I Roca va dir que, efectivament, nacionalitat era nació. Però ara tothom és una nacionalitat: Andalusia, Múrcia… I així anem com anem. Si no es comprometen els partits que teòricament, com diuen ells, vertebren Espanya, el PSOE i el PP, a tornar a una situació anterior i a reconèixer que Catalunya és una nació…
Iñaki Anasagasti. Entrevista a l'històric diputat i senador del PNB · Parla del procés català i del basc, de Rajoy, d'Aznar i de la monarquia
—Sí, és cert. Aleshores hi havia tres demandes: la catalana, la basca i la gallega. I en la discussió constitucional Fraga va dir a Miquel Roca que nacionalitat equival a nació. I Roca va dir que, efectivament, nacionalitat era nació. Però ara tothom és una nacionalitat: Andalusia, Múrcia… I així anem com anem. Si no es comprometen els partits que teòricament, com diuen ells, vertebren Espanya, el PSOE i el PP, a tornar a una situació anterior i a reconèixer que Catalunya és una nació…
Iñaki Anasagasti. Entrevista a l'històric diputat i senador del PNB · Parla del procés català i del basc, de Rajoy, d'Aznar i de la monarquia
dilluns, 16 de maig del 2016
Víctor Alexandre: «L'obsessió espanyola per esborrar nacions»
dilluns, 9 de maig de 2016
Tot plegat té el seu origen en una denúncia feta per l'anterior govern navarrès d'UPN, de la qual el govern actual d'Uxue Barkos no en sabia res. Barkos, que abans d'iniciar la seva carrera política, havia estat corresponsal d'Euskal Telebista a Navarra, ja ha retirat la denúncia, però el ministeri, amb la mateixa ideologia que UPN, segueix endavant. UPN recordem-ho, és un partit ultranacionalista espanyol que ja fa anys que, per paradoxal que sembli, vol reformar la Constitució espanyola. Sí, sí, la vol reformar. Però només per fer-hi desaparèixer la Disposició Transitòria Quarta, que és la que permet la incorporació de Navarra "al règim autonòmic basc". És a dir, la unificació d'Euskadi i Navarra com a territoris d'Euskal Herria. Aquest punt, aquesta finestra oberta a l'enfortiment de la nació basca, té aterrida UPN, que malda per evitar-ho. Així ho va expressar Miguel Sanz, el seu president, l'any 2004: "No és lògic que la comunitat més històrica d'Espanya estigui sotmesa de manera permanent a una espasa de Dàmocles, en què la ciutadania es torni boja i s'aconsegueixi una majoria absoluta al Parlament que permeti configurar una altra realitat política amb Euskadi. No ho podem consentir."
Esborrar la nació basca, esborrar la nació catalana, esborrar la nació gallega, esborrar, esborrar, esborrar... Tota la història espanyola es concentra en aquesta mateixa obsessió. El seu pas per Amèrica no tenia cap altra finalitat: esborrar, imposar i espoliar. Esborrar nacions, imposar-hi costums, cultura i llengua i espoliar-ne les riqueses per dur-les a Castella. Ha transcorregut més de mig mil·lenni i encara se'n vanten cada 12 d'octubre amb una 'Fiesta Nacional' que parla d'una 'Raza', que anomenen 'Hispanidad' i que celebren amb desfilades militars, tancs, canons i avions de guerra.
L'article 145 de la Constitució espanyola també és fruit d'aquesta malaltissa obsessió. És l'article pensat expressament per impedir la federació del Principat, del País Valencià i de les Illes. No fos cas que, confirmant la temença d'UPN, la ciutadania d'aquests països es tornés boja i aconseguís una majoria absoluta en els seus parlaments que ho permetés. En altres paraules: si no pots esborrar, intenta esquarterar. És una mica emprenyador, perquè la víctima es mou, crida i no es deixa, però cal perseverar perquè un poble esquarterat és un poble minvat. I ves per on, tot i així, resulta que no se'n surten.Som al segle XXI i encara continuen obsedits amb l'esquarterament dels Països Catalans i d'Euskal Herria. Som a l'època en què s'han abatut les fronteres de les telecomunicacions, i ells, sense el més mínim sentit del ridícul, encara pretenen impedir que una part del poble basc pugui veure la televisió d'una altra part del poble basc (!). Però, és clar, estem parlant de l'Estat espanyol. Un Estat que seria capaç de dur-nos a l'època de les cavernes, si això li garantís la 'Unidad de España'.
Font: Mon.cat
L'origen històric de la catalanofòbia
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 15 de maig de 2016
www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/catalanofobia-origen-historic_103106_102.html#
...
L’origen polític
L’origen històric de la catalanofòbia remunta a l’època de trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna. Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs Estats destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en una lluita d’afirmació i d’expansió. Maquiavel i la raó d’Estat. La lluita per esdevenir un Estat –territorialment extens i demogràficament potent- capaç de liderar el vell somni de la unificació europea. En aquell segle, els Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, i els seus descendents havien creat una entitat política –un imperi- que era una reunió d’Estats independents, cadascun amb una relació singularitzada i diferenciada respecte al poder central. El Principat de Catalunya, també.En aquell paisatge complex, plural i difícil de coordinar, les classes dominants castellanes –l’oligarquia militar i latifundista- ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable col·laboració dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular com la matriu de l’imperi. Hi jugava a favor el fet que el poder central (la monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I Castella va voler ser Hispània, un concepte antic i abstracte que calia actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics naturals: la península Ibèrica. La pretesa superioritat castellana exercida amb una combinació de forces centrífugues –la dominació de la perifèria peninsular- i forces centrípetes –la depuració de la diferència ètnica i religiosa-.
Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitatNi moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos, ni bascos, ni catalans, ni gallecs, ni portuguesos. La idea d’Espanya que es debatia en els cenacles de poder era castellanista, catolicista i aristocràtica. La tradició del Cid, el pensament dels místics, i l’estètica del Greco al Entierro del conde Orgaz. Espanya concebuda com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era reduït a la categoria d’heretgia i de traïció. L’espanyolitat fabricada pel poder i la catalonofòbia estan íntimament relacionades. Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat.
L’origen econòmic
El 1626 Castella estava sumida en una crisi econòmica i social de grans dimensions. La monarquia –que equivalia a dir l’Estat- estava en bancarrota. I la misèria en què estaven instal·lades les seves classes populars va inspirar el Lazarillo de Tormes. La revolució dels Comuneros –del segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una revolució social oposada a la política imperialista, que consumia els recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei –que equivalia a dir el primer ministre-, va donar un cop d’efecte: reactivar els fronts de guerra per desviar el focus d’atenció.Per finançar la guerra va exigir a Catalunya una contribució proporcional al cens del país (els seus intendents havien calculat el doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament s’hi podia negar. Les classes mercantils de Barcelona -que tenien el control polític del país- van considerar que aquestes guerres eren un mal negoci, perquè perjudicaven les relacions amb els seus clients holandesos i francesos. Llavors es va desfermar una campanya brutal de catalanofòbia que pretenia tapar el fracàs d’Olivares i de l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota del que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna universal.
L’origen social
Va comptar amb la col·laboració –a vegades forçada i en d’altres entusiàstica- de les més destacades figures artístiques castellanes de l’època, que actuaven com a voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb l’obligada distància que imposa el temps- de la “brunete mediàtica” de l’actualitat. Catalunya va ser convertida en la causa de tots els mals que amenaçaven la supervivència de la monarquia hispànica, que equivalia a dir de la idea castellana i oligàrquica d’Espanya. Declarar-se públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la societat castellana, va ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei. Que equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi rei-pàtria-estat.I Quevedo, una reconeguda figura literària -en el seu propi temps- del Siglo de Oro castellà, i amb una copiosa massa d’admiradors de la seva obra, per aconseguir el favor d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va arribar a proposar la liquidació física dels catalans. El 1640, amb l’esclat de la Revolució dels Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar en una proclamació d’independència- va publicar a quatre vents: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. La catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de l’ideari supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un tòtem de l’imaginari popular hispànic.
Quevedo: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”Actituds tan normals com fer ús de la llengua catalana, del dret català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a propòsit- en un estigma. El català perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica i silenciada de “autos de fe” i de “expedientes de limpieza de sangre”. La diferencia amenaçant.
La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem del català malparit i menyspreable- dibuixa una imatge que és pantalla d’escriptori de l’espanyolitat castissa i esperpèntica. Ho escenifica el Cuadro de las Lanzas, de Velázquez; amb la particularitat que el burgmestre de Breda no representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota definitiva de les classes populars castellanes. El segrest de la història. I la síndrome d’Estocolm.
diumenge, 17 d’abril del 2016
La Constitució va ser fruit d’una negociació, però amb imposicions innegociables
Les Constitucions hi són per reformar-les, no pots convertir-les en un tòtem intocable. Hi va haver temes sensibles que van ser imposats pels poders fàctics. I això ho ha explicat en Jordi Solé Tura, i ho ha ratificat en Miquel Roca i Junyent: quan es va redactar l’article II, en Suárez estava reunit amb la junta de caps d’estat major. I va ser entre ells que van redactar el paperet. I la ponència constitucional ho va haver d’assumir. Parlem-ne clar: la Constitució va ser fruit d’una negociació, però amb imposicions innegociables. Els faltava la legitimitat democràtica i necessitaven pactar amb els demòcrates, però els demòcrates no podien imposar les regles del joc.Quines eren les condicions innegociables?Primera, la monarquia. No se sotmet a plebiscit. S’imposa. Si no, no hi ha democràcia. Segona, no es demanen responsabilitats polítiques pel que ha passat des de la Guerra Civil. Per tant, cap militar, cap policia, cap funcionari podrà ser processat per haver torturat o assassinat. I tercer, la sobirania única espanyola. No es posa en discussió que un territori pugui emancipar-se.
Retall de l'entrevista d'Antoni Bassas a Borja de Riquer, catedràtic d’història contemporània, al diari ARA.
diumenge, 4 d’octubre del 2015
Norbert Bilbeny: "La autodeterminación es un derecho cosmopolita"
[...]
Otro de los temas que le apasionan es el cosmopolitismo. Parece que ahora resurgen formas de identidad más ligadas a la pertenencia a un pueblo, a una tradición concreta, o a un territorio.
El cosmopolita es aquel que tiene que afrontar en alguna ocasión el dilema: o patria o mundo. Es lo que pasa hoy con los refugiados en Europa: o nos decantamos por los intereses conquistados o por los derechos humanos. Tendremos que decidir a qué damos prioridad. Pero eso no quiere decir que no sea posible defender el propio país y el resto de países, todo a la vez. Entre los derechos individuales está el de pertenecer a la propia comunidad política.
Para comprender lo universal hay que preguntarse por lo local.La autodeterminación es un derecho cosmopolita. No veo la contradicción entre defender un patriotismo democrático con la posición cosmopolita. Se trata de ideas antagónicas cuando el patriotismo es excluyente y quiere poner fronteras, cuando no se quiere cooperar con el otro.
Lo de “ciudadanos del mundo” suena muy abstracto. Pero vivimos en un mundo globalizado en el que parece imposible hablar de independencia sin tener en cuenta la interdependencia.
Los que dicen ser, sin más, “ciudadanos del mundo”, no comprenden el derecho que tiene todo individuo a pertenecer a una determinada cultura, a una nación, a un grupo racial, o a una comunidad política. Pero, por otro lado, aquellos que quieren estar solos, sin asociarse o confederarse, son contrarios a una actitud cosmopolita.
Vayamos a lo concreto. La cosa está animada en Catalunya. ¿No hemos utilizado demasiadas veces la ley como amenaza?No todo lo legal es justo, ni mucho menos. Pero esperamos que lo justo se convierta siempre en legal. Es un antiguo debate de la vieja Grecia. La justicia es una virtud, pero también un principio.
La legalidad, sin embargo, no es una virtud en sí misma.
Los jueces no sólo han de ser prudentes y equitativos. Si existe el derecho, las normas para el orden básico de la sociedad, es porque antes se ha expresado la inquietud por la justicia, la denuncia de lo injusto.
En su último libro defiende que la justicia va mucho más allá de los tribunales: es una idea, un valor y un deseo.
La norma ha de responder al deseo de justicia que, a mi entender, es el deseo de felicidad, o sea, el deseo de no crueldad. Es el deseo de desarrollar una vida del modo más seguro y libre posible. Se trata de evitar al máximo la falta de dignidad.
Y, pese a que es algo que se “aprende”, es una noción que detectamos en todas las culturas.
Aprendemos antes lo que es injusto que lo que es justo. ¿Pero cómo se puede saber lo que es injusto sin tener una referencia, aunque sea intuitiva, de lo que es justo? Fíjate en los niños. Con cuatro o cinco años ya tienen alguna idea de lo que es justo. Se aprende en la clase, en el barrio, jugando…
Stuart Mill establecía tres clases de injusticia: “la agresión indebida, el abuso de poder y la privación de bienes y derechos”. ¿Qué tipo de injusticia hemos sufrido más durante los últimos años en España?Creo que el abuso. El sentimiento y el conocimiento de que estamos padeciendo un abuso. Hay algo, alguien, algunos que nos manipulan. Estamos sometidos a propaganda diaria, política y comercial, pero también a una persuasión que no hemos buscado. Tenemos un umbral de resistencia, sí, pero la ciudadanía en España se ha sentido, en su mayor parte, abusada en sus vidas, en sus expectativas, en sus derechos.
Pero experimentamos una paradoja. Cuando conocemos los detalles de la corrupción es cuando más nos indignamos pero, de alguna forma, la información acaba con la impunidad del corrupto.
Cuando sale a la luz la impunidad de los hechos sentimos que nos afecta más. Es más lacerante. La impunidad de la que ha disfrutado el delincuente subraya lo ilícito de las causas.
Vuelve a hablarse de la desobediencia civil como estrategia política. Sin embargo, muchas veces no se explica que, para que sea una actitud verdaderamente ética, el desobediente ha de estar dispuesto a aceptar las consecuencias. Sócrates es el mejor ejemplo.
Efectivamente, la mayor licitud de la desobediencia reside en que quien la practique asuma las consecuencias legales y sociales sobre su propia persona por desobedecer. Pero no es lo mismo la desobediencia civil en una sociedad democrática que en una sociedad autocrática. En una democracia, si las instituciones han faltado a los principios que rigen sus normas, las razones para la desobediencia han ser de ser cualitativamente más democráticas que las leyes que se quieren desobedecer. Para tener credibilidad, no se pueden aducir argumentos personalistas, de oportunidad, ni de preferencia de grupo. Hay que hacerlo respetando la opinión del otro, pacíficamente, y agotando, primero, todos los medios que las leyes vigentes permitan. Además hay que desobedecer aspectos concretos de la legalidad. No vale en democracia negar todo el ordenamiento jurídico y político, sino aquellos aspectos que juzgamos impropios. El contenido, la forma y el alcance son importantes para la credibilidad. Desobedecer, entonces sí, se convierte en un valor cívico.
La legalidad siempre irá por detrás de la idea de justicia; existe un desplazamiento persistente. Pongamos que hablamos de la Constitución, a quien muchos ven como intocable…
La norma es convencional, no natural. El acuerdo social pide estabilidad y seguridad. Y es más eficaz que sea así que no que cada semana cambiemos la norma. Pero ha de estar abierta a la renovación en los aspectos que la sociedad crea que hay que cambiar. Por eso, determinadas constituciones prevén esos cambios con enmiendas. La propia Constitución española prevé que pueda ser reformada. La ciudadanía puede y deber exigir a la Constitución que cambie en aspectos que evolucionan como la territorialidad, el tipo de participación, las formas de subsistencia material, la seguridad, las relaciones internacionales…
¿Se trata, entonces, de crear nuevas estabilidades?
Es que la seguridad jurídica, si nos la tomamos en serio, pide una constante y ponderada revisión de la norma legal. Y la reclama para no crear vacíos entre la norma y su receptor, que es el ciudadano.
[...]
Otro de los temas que le apasionan es el cosmopolitismo. Parece que ahora resurgen formas de identidad más ligadas a la pertenencia a un pueblo, a una tradición concreta, o a un territorio.
El cosmopolita es aquel que tiene que afrontar en alguna ocasión el dilema: o patria o mundo. Es lo que pasa hoy con los refugiados en Europa: o nos decantamos por los intereses conquistados o por los derechos humanos. Tendremos que decidir a qué damos prioridad. Pero eso no quiere decir que no sea posible defender el propio país y el resto de países, todo a la vez. Entre los derechos individuales está el de pertenecer a la propia comunidad política.
Para comprender lo universal hay que preguntarse por lo local.La autodeterminación es un derecho cosmopolita. No veo la contradicción entre defender un patriotismo democrático con la posición cosmopolita. Se trata de ideas antagónicas cuando el patriotismo es excluyente y quiere poner fronteras, cuando no se quiere cooperar con el otro.
Lo de “ciudadanos del mundo” suena muy abstracto. Pero vivimos en un mundo globalizado en el que parece imposible hablar de independencia sin tener en cuenta la interdependencia.
Los que dicen ser, sin más, “ciudadanos del mundo”, no comprenden el derecho que tiene todo individuo a pertenecer a una determinada cultura, a una nación, a un grupo racial, o a una comunidad política. Pero, por otro lado, aquellos que quieren estar solos, sin asociarse o confederarse, son contrarios a una actitud cosmopolita.
Vayamos a lo concreto. La cosa está animada en Catalunya. ¿No hemos utilizado demasiadas veces la ley como amenaza?No todo lo legal es justo, ni mucho menos. Pero esperamos que lo justo se convierta siempre en legal. Es un antiguo debate de la vieja Grecia. La justicia es una virtud, pero también un principio.
La legalidad, sin embargo, no es una virtud en sí misma.
Los jueces no sólo han de ser prudentes y equitativos. Si existe el derecho, las normas para el orden básico de la sociedad, es porque antes se ha expresado la inquietud por la justicia, la denuncia de lo injusto.
En su último libro defiende que la justicia va mucho más allá de los tribunales: es una idea, un valor y un deseo.
La norma ha de responder al deseo de justicia que, a mi entender, es el deseo de felicidad, o sea, el deseo de no crueldad. Es el deseo de desarrollar una vida del modo más seguro y libre posible. Se trata de evitar al máximo la falta de dignidad.
Y, pese a que es algo que se “aprende”, es una noción que detectamos en todas las culturas.
Aprendemos antes lo que es injusto que lo que es justo. ¿Pero cómo se puede saber lo que es injusto sin tener una referencia, aunque sea intuitiva, de lo que es justo? Fíjate en los niños. Con cuatro o cinco años ya tienen alguna idea de lo que es justo. Se aprende en la clase, en el barrio, jugando…
Stuart Mill establecía tres clases de injusticia: “la agresión indebida, el abuso de poder y la privación de bienes y derechos”. ¿Qué tipo de injusticia hemos sufrido más durante los últimos años en España?Creo que el abuso. El sentimiento y el conocimiento de que estamos padeciendo un abuso. Hay algo, alguien, algunos que nos manipulan. Estamos sometidos a propaganda diaria, política y comercial, pero también a una persuasión que no hemos buscado. Tenemos un umbral de resistencia, sí, pero la ciudadanía en España se ha sentido, en su mayor parte, abusada en sus vidas, en sus expectativas, en sus derechos.
Pero experimentamos una paradoja. Cuando conocemos los detalles de la corrupción es cuando más nos indignamos pero, de alguna forma, la información acaba con la impunidad del corrupto.
Cuando sale a la luz la impunidad de los hechos sentimos que nos afecta más. Es más lacerante. La impunidad de la que ha disfrutado el delincuente subraya lo ilícito de las causas.
Vuelve a hablarse de la desobediencia civil como estrategia política. Sin embargo, muchas veces no se explica que, para que sea una actitud verdaderamente ética, el desobediente ha de estar dispuesto a aceptar las consecuencias. Sócrates es el mejor ejemplo.
Efectivamente, la mayor licitud de la desobediencia reside en que quien la practique asuma las consecuencias legales y sociales sobre su propia persona por desobedecer. Pero no es lo mismo la desobediencia civil en una sociedad democrática que en una sociedad autocrática. En una democracia, si las instituciones han faltado a los principios que rigen sus normas, las razones para la desobediencia han ser de ser cualitativamente más democráticas que las leyes que se quieren desobedecer. Para tener credibilidad, no se pueden aducir argumentos personalistas, de oportunidad, ni de preferencia de grupo. Hay que hacerlo respetando la opinión del otro, pacíficamente, y agotando, primero, todos los medios que las leyes vigentes permitan. Además hay que desobedecer aspectos concretos de la legalidad. No vale en democracia negar todo el ordenamiento jurídico y político, sino aquellos aspectos que juzgamos impropios. El contenido, la forma y el alcance son importantes para la credibilidad. Desobedecer, entonces sí, se convierte en un valor cívico.
La legalidad siempre irá por detrás de la idea de justicia; existe un desplazamiento persistente. Pongamos que hablamos de la Constitución, a quien muchos ven como intocable…
La norma es convencional, no natural. El acuerdo social pide estabilidad y seguridad. Y es más eficaz que sea así que no que cada semana cambiemos la norma. Pero ha de estar abierta a la renovación en los aspectos que la sociedad crea que hay que cambiar. Por eso, determinadas constituciones prevén esos cambios con enmiendas. La propia Constitución española prevé que pueda ser reformada. La ciudadanía puede y deber exigir a la Constitución que cambie en aspectos que evolucionan como la territorialidad, el tipo de participación, las formas de subsistencia material, la seguridad, las relaciones internacionales…
¿Se trata, entonces, de crear nuevas estabilidades?
Es que la seguridad jurídica, si nos la tomamos en serio, pide una constante y ponderada revisión de la norma legal. Y la reclama para no crear vacíos entre la norma y su receptor, que es el ciudadano.
[...]
dimarts, 22 de setembre del 2015
Com van dir adéu a Espanya les ex-colònies?
Molts territoris de tot el món s’han independitzat
de la corona espanyola els últims segles, la gran majoria dels casos
després d’un període de conflicte armat. En el moment de proclamar la
separació respecte d’Espanya, en tots els casos hi va haver actes i
declaracions d’independència, veritables crides a l’anhel de llibertat
i, alhora, memorials de greuges farcits de referències a la política
repressiva i colonialista de Madrid en aquells països. N’hem seleccionat
uns quants fragments.
Acta d’Abjuració dels Països Baixos (26 de juliol de 1581)
La primera en què ens fixem és la més llunyana en el temps: es tracta de la Plakkaat van Verlatinghe del 26 de juliol de 1581, també coneguda com l’Acta d’Abjuració,
que va representar de fet la declaració d’independència formal de les
províncies del nord dels Països Baixos respecte de l’obediència del rei
Felip II de Castella. Després de l’acta ja no hi va haver punt de
tornada entre els rebels neerlandesos i la corona espanyola i es diu que
el text va influir dos segles després en la més famosa de les
declaracions d’independència, la nord-americama, alguns redactors de la
qual la coneixien bé.
‘Els Estats Generals de les Províncies Unides dels
Països Baixos, a tothom a qui pugui interessar: Com és evident per a
tothom que un príncep és designat per Déu per a ésser governant d’un
poble i defensar-lo de l’opressió i la violència com el pastor les seves
ovelles; i que Déu no va crear els homes esclaus del seu príncep, per
obeir les seves ordres, ja siguin bones o dolentes, sinó que va crear el
príncep per a governar per al bé dels seus subjectes (sense els quals
no podria ésser príncep), per a governar-los d’acord amb la igualtat,
l’estimació i el suport com un pare els fills o un pastor el seu ramat, i
fins i tot amb perill de la vida en la seva defensa. I quan no es
comporta així, sinó que per contra els oprimeix, en cerca d’oportunitats
per a infringir els seus antics costums i privilegis i exigir-los el
compliment servil, aleshores ja no és un príncep, sinó un tirà i els
subjectes només l’han de veure així. I sobretot quan tot plegat es fa
deliberadament, sense autorització dels Estats, no sols poden
rebutjar-ne l’autoritat, sinó que legalment poden procedir a l’elecció
d’un altre príncep perquè els defensi.
(…)
Totes aquestes consideracions ens donen més que raons
suficients per a renunciar el rei d’Espanya i cercar algun altre príncep
poderós i més amable que ens protegeixi; i, encara més especialment,
atès que aquests països han estat durant els últims vint anys abandonats
a la pertorbació i l’opressió del rei, i els habitants tractats no com a
subjectes sinó com a enemics, esclavitzats per la força pels seus
mateixos governadors.
(…)
Així que, sense esperar ja la reconciliació, i com que
no s’hi pot trobar cap més remei, ens veiem obligats, d’acord amb la
llei de la naturalesa en defensa pròpia i per a mantenir els drets,
privilegis i llibertats dels nostres compatriotes, dones i fills, i en
última instància per ésser esclavitzats pels espanyols, ens veiem
obligats a renunciar la lleialtat al rei d’Espanya i a portar a terme
els mètodes que ens semblen més adequats per a assegurar les nostres
llibertats i privilegis antics.
(…)
Hem declarat per unanimitat i deliberadament que el
rei d’Espanya ha perdut, ‘ipso jure’, tot dret hereditari a la sobirania
d’aquests països, que es determinen a partir d’ara a no reconèixer la
seva sobirania o jurisdicció, ni cap acte de la seva relació amb els
dominis dels Països Baixos, ni fer ús del seu nom com a príncep.’
Acta de la Declaració d’Independència de Veneçuela (7 de juliol de 1811)
Un segle llarg més tard, els greuges contra Espanya s’acumulen en l’Acta de la Declaració d’Independència de Veneçuela.
Signada a Caracas el 7 de juliol de 1811 per representants de set
províncies de les deu de la Capitania General de Veneçuela (entre les
quals hi havia la de Barcelona…),
s’hi denunciava el menysteniment, l’explotació i l’abandonament
d’aquella part del territori espanyol amb unes dures i sentides paraules
inicials:
‘En nom de Déu totpoderós, nosaltres, els
representants de les Províncies Unides de Caracas, Cumaná, Barinas,
Margarita, Barcelona, Mérida i Trujillo, que formen la Confederació
americana de Veneçuela al continent meridional, reunits en congrés i
considerant la plena i absoluta possessió dels nostres drets, que
recobrem justament i legítimament des del 19 d’abril de 1810, arran de
la jornada de Baiona i l’ocupació del tron espanyol per la conquesta i
successió d’una altra nova dinastia constituïda sense el nostre
consentiment, volem, abans d’usar els drets de què ens va tenir privats
la força, durant més de tres segles, i ens ha restituït l’ordre polític
dels esdeveniments humans, deixar palès a l’univers les raons que han
emanat d’aquests mateixos esdeveniments i autoritzen el lliure ús que
farem de la nostra sobirania.
No volem, amb tot, començar al·legant els drets que té
tot país conquerit de recuperar el seu estat de propietat i
independència; oblidem generosament la llarga sèrie de mals, greuges i
privacions que el dret funest de conquesta ha causat indistintament a
tots els descendents dels descobridors, conquistadors i pobladors
d’aquests països, fets de la pitjor condició, per la mateixa raó que els
havia d’afavorir; i tirant un vel sobre els tres-cents anys de
dominació espanyola a Amèrica, només presentarem els fets autèntics i
notoris que han desprès de dret un món de l’altre, en el trastorn,
desordre i conquesta que té ja dissolta la nació espanyola.
Aquest desordre ha augmentat els mals d’Amèrica, hi ha
inutilitzat els recursos i les reclamacions, i ha autoritzat la
impunitat dels governants d’Espanya per a insultar i oprimir aquesta
part de la nació, deixant-la sense l’empara i la garantia de les lleis.
És contrari a l’ordre, impossible al govern d’Espanya i
funest a Amèrica que, tenint l’última un territori infinitament més
extens i una població incomparablement més nombrosa, depengui i sigui
subjecta a un angle peninsular del continent europeu.’
Declaració d’independència de l’Argentina (9 de juliol de 1816)
A l’Argentina, on el moviment independentista va arrencar
amb la Revolució de Maig del 1810 al Riu de la Plata amb una
significativa participació de catalans, la declaració
de ‘l’august i sagrat objecte de la independència’ no es va produir
fins al cap de sis anys. A l’acta de ‘emancipació solemne del poder
despòtic dels reis d’Espanya’, adoptada a San Miguel de Tucumán el 9 de
juliol de 1816, els representants el congrés de les Províncies Unides
declaraven:
‘Nosaltres els representants de les Províncies Unides a
Sud-amèrica, reunits en congrés general, invocant l’Etern que presideix
l’univers, en nom i per l’autoritat dels pobles que representem,
protestant al Cel, a les nacions i als homes del globus la justícia que
regla els nostres vots: declarem solemnement a la faç de la terra que és
voluntat unànime i indubtable d’aquestes províncies de trencar els
vincles violents que ens lligaven als reis d’Espanya, recuperar els
drets que ens van prendre i investir-se de l’alt caràcter d’una nació
lliure i independent del rei Fernando VII, els seus successors i la
metròpoli [espanyola].’
Declaració d’Independència de Xile (12 de febrer de 1818)
La declaració de sobirania xilena,
signada per Bernardo O’Higgins, Miguel Zañartu, Hipólito de Villegas i
José Ignacio Zenteno el 12 de febrer de 1818, arrenca amb una colpidora i
quasi poètica sentència:
‘La força ha estat la raó suprema que durant més de
tres-cents anys ha mantingut el nou món en la necessitat de venerar com
un dogma la usurpació dels seus drets i de cercar en si mateixa l’origen
dels seus més grans deures.
Calia que algun dia arribés la fi d’aquesta violenta
submissió: però mentrestant era impossible d’anticipar-la: la
resistència del dèbil contra el fort imprimeix un caràcter sacríleg a
les seves pretensions, i no fa sinó desacreditar la justícia en què es
funden. Es reservava al segle XIX escoltar a Amèrica reclamar els seus
drets sense ésser delinqüent i mostrar que el període del seu sofriment
no podia durar més que el de la seva debilitat.
La revolució del 18 de setembre de 1810 va ser el
primer esforç que va fer Xile per a complir aquests alts destins a què
els cridava el temps i la naturalesa: els seus habitants han provat des
d’aleshores l’energia i fermesa de la seva voluntat, resistint-se a les
vicissituds d’una gran guerra en què el govern espanyol ha volgut fer
veure que la seva política respecte a Amèrica sobreviuria al trastorn de
tots els abusos. Aquest últim desengany els ha inspirat, naturalment,
la resolució de separar-se per sempre de la monarquia espanyola i
proclamar la independència a la faç del món.’
Acta d’Independència del Panamà (28 de novembre de 1821)
El 28 de novembre de 1821 el Panamà va assolir ‘la
gloriosa i noble independència’ respecte de ‘la mare pàtria Espanya’ i
va decidir, aleshores, la seva ‘unió voluntària a la Gran Colòmbia,
integrada per Veneçuela, Colòmbia i l’Equador’.
La declaració constava de dotze articles, els dos primers dels quals deien:
‘1. El Panamà espontàniament i d’acord amb el vot
general dels pobles que el componen, es declara lliure i independent del
govern espanyol. 2. El territori de les Províncies de l’Istme pertany a
l’Estat Republicà de Colòmbia, al congrés del qual el representarà
oportunament el seu diputat.’
La declaració tenia un antecedent en l’Acta
d’Independència de la Vila de Los Santos (10 de novembre de 1821), on es
manifestava ‘el vot general del poble per a separar-se de la nació
espanyola per motius que eren bastant públics, i que són encara més
opressius, per bé que no perden un moment de subjugar cada dia més la
llibertat de l’home: atemptant cada espanyol, per rídicul que sigui
principalment si té comandament i és militar, fins i tot contra allò més
sagrat que es troba en tot ciutadà, que és el seu individu. Que, per
tot plegat, desitjós de viure sota el sistema republicà que segueix tot
Colòmbia, anhelava el mateix poble que aquesta vila jurés la
independència del govern espanyol.’
Acta d’Independència de l’Alt Perú, avui Bolívia (6 d’agost de 1825)
L’Acta d’Independència de l’Alt Perú
(actual Bolívia), del 6 d’agost de 1825, conté una frase que ho
resumeix tot respecte a la relació violenta i colonial amb la metròpoli:
‘(…) Ha arribat el venturós dia en què els
inalterables i ardents vots de l’Alt Perú per emancipar-se del poder
injust, opressor i miserable de rei Fernando VII, mil vegades corroborat
amb la sang dels seus fills, constin amb la solemnitat i autenticitat
que al present, i que cessi en aquesta privilegiada regió la condició
degradant de colònia d’Espanya, juntament amb tota dependència, tant
d’aquesta com del seu actual i posteriors monarques.’
Manifest de la Junta Revolucionària de l’Illa de Cuba (10 d’octubre de 1868)
Amb el nom de Crit de Yara del 10 d’octubre de 1868 és
conegut el començament de la lluita independentista cubana. Carlos
Manuel de Céspedes va proclamar a l’ingenio La Demajagua la
independència de Cuba i els principis de la lluita revolucionària,
basada en la igualtat de tots els homes. La proclama va obrir la guerra
dels Deu Anys i més revoltes, que van acabar amb l’anomenada Guerra
Necessària a partir del 1895 (amb el descendent de valencians José Martí
al capdavant) i la rendició espanyola el 1898. Els primers paràgrafs
del ‘Manifest de la Junta Revolucionària de l’Illa de Cuba, adreçat als
seus compatriotes i a totes les nacions’, deien:
’Quan ens aixequem armats contra l’opressió del
tirànic govern espanyol, seguint el costum establert en tots els països
civilitzats, manifestem al món les causes que ens han obligat a fer
aquest pas, que en demanda de més béns, sempre produeix trastorns
inevitables, i els principis que volem cimentar sobre les ruïnes del
present per a felicitat del futur.
Ningú no ignora que Espanya governa l’illa de Cuba amb
un braç de ferro ensangonat; no sols no la deixa seguretat en les seves
propietats, atorgant-se la facultat d’imposar-li tributs i
contribucions al seu grat, sinó que tenint-la privada de tota llibertat
política, civil i religiosa, els seus desgraciats fills es veuen
expulsats del seu sòl a climes remots o executats sense cap mena de
procés, per comissions militars establertes en plena pau, amb minva del
poder civil. La té privada del dret de reunió, com no sigui sota la
presidència d’un cap militar; no pot demanar el remei als seus mals,
sense que se la tracti de rebel, i no se li concedeix cap més recurs
sinó callar i obeir.’
Acta de proclamació de la independència del poble filipí (12 de juny de 1898)
La lluita independentista cubana va tenir un reflex quasi
paral·lel a l’altre extrem del minvant imperi espanyol: les Filipines.
La declaració d’independència fou escrita i llegida per l’advocat Ambrosio Rianzares Bautista,
parent llunyà de l’heroi independentista José Rizal. Alguns passatges
de l’acta, escrita en castellà i llegida al poble de Cavite Viejo el 12
de juny de 1898, recorden paràgrafs de la Declaració d’Independència
nord-americana d’un segle abans:
‘Els qui la subscriuen (…), tenint en compte que els
seus habitants ja es troben massa cansats de suportar l’ominós jou de la
dominació espanyola, tenint en compte també els arrestos arbitraris i
tractes cruels de la Guàrdia Civil fins el punt de causar la mort amb
complicitat i fins i tot sota ordres expresses dels seus caps, els quals
de vegades van arribar a l’extrem d’ordenar l’afusellament de presoners
amb el pretext que es volien escapar en violació de les disposicions
dels reglaments dels seus cossos (abusos no foren castigats), en
consideració de les injustes deportacions (especialment decretades pel
general Blanco) de personatges eminents i d’alta posició social, a
instigació de l’arquebisbe i els capellans interessats a tenir-los fora
del seu camí per als seus egoistes i avariciosos fins, deportacions que
es van fer ràpidament amb mètodes processals més execrables que els de
la Inquisició i que tot país civilitzat repudia perquè la decisió va
correspondre sense audiència a les persones acusades, [per tot això] el
poble va decidir de començar un moviment revolucionari l’agost del 1896
amb el pròpòsit de recuperar la independència i sobirania que Espanya
els havia pres per mitjà del governador Miguel López de Legazpi…
(…)
I posant com a testimoni de la rectitud de les nostres
intencions el suprem jutge de l’univers, i sota la protecció de la
poderosa i humanitària nació nord-americna, proclamem i solemnement
declarem en nom i autoritat dels habitants de les Illes Filipines, que
són i tenen dret d’ésser lliures i independents; que estiguin lliures de
tota obediència a la Corona d’Espanya; que qualsevol vincle polític
entre tots dos [territoris] quedi tallat per complet i s’anul·li; i que
així mateix com qualsevol estat lliure i independent, tenen completa
autoritat per a declarar la guerra, entrar en aliances i regular el
comerç i executar tots aquells actes i coses d’incumbència dels estats
independents.’
Font: http://www.vilaweb.cat/noticies/com-van-dir-adeu-a-espanya-les-ex-colonies/
dijous, 27 d’agost del 2015
L'economista Werner Abelshauser veu clar que un nou Estat Català beneficiarà Alemanya i Europa
dijous, 13 d’agost de 2015
Alemanya
no té encara una posició presa sobre la independència catalana, que
podria ser favorable si fa cas a un dels economistes més prestigiosos.
Werner Abelshauser ha afirmat que la creació d'un nou estat català
podria tenir beneficis a llarg termini per Alemanya, per exemple si
s'establís una unió monetària només entre els països que tenen una
"cultura econòmica uniforme".
Abelshauser explica en un article a un prestigiòs mitjà econòmic alemany que Catalunya forma part de la cultura econòmica del centre d'Europa, que es caracteritza per unes relacions laborals cooperatives, en lloc de "centrades en el conflicte, com especialment al sud d'Europa". Segons l'economista, Catalunya té similituds amb les economies dels països com Alemanya o França per "la manera de pensar i actuar, les regles del joc i els tipus d'organitzacions que constitueixen el sistema social de producció".
Catalunya, un dels 'Quatre Motors d'Europa'
Així, defensa que només els països amb aquesta cultura econòmica haurien de tenir la moneda única, i no tots, perquè en època de crisi s'ha demostrat que l'euro no funciona. Això, segons Abelshauser, beneficiaria a llarg termini a Alemanya, i tenint en compte que Catalunya és un dels 'Quatre Motors d'Europa' –juntament amb les regions de la Llombardia (Itàlia), Roine-Alps (França) i Baden-Württemberg (Alemanya)- podria ser en aquest grup monetari selecte. Amb una condició, segons l'economista: que aconsegueixi la independència. Un altre del grup de prestigiosos professors alemanys que avalen la independència és Roland Vaubel.
Abelshauser explica en un article a un prestigiòs mitjà econòmic alemany que Catalunya forma part de la cultura econòmica del centre d'Europa, que es caracteritza per unes relacions laborals cooperatives, en lloc de "centrades en el conflicte, com especialment al sud d'Europa". Segons l'economista, Catalunya té similituds amb les economies dels països com Alemanya o França per "la manera de pensar i actuar, les regles del joc i els tipus d'organitzacions que constitueixen el sistema social de producció".
Catalunya, un dels 'Quatre Motors d'Europa'
Així, defensa que només els països amb aquesta cultura econòmica haurien de tenir la moneda única, i no tots, perquè en època de crisi s'ha demostrat que l'euro no funciona. Això, segons Abelshauser, beneficiaria a llarg termini a Alemanya, i tenint en compte que Catalunya és un dels 'Quatre Motors d'Europa' –juntament amb les regions de la Llombardia (Itàlia), Roine-Alps (França) i Baden-Württemberg (Alemanya)- podria ser en aquest grup monetari selecte. Amb una condició, segons l'economista: que aconsegueixi la independència. Un altre del grup de prestigiosos professors alemanys que avalen la independència és Roland Vaubel.
Enllaç a l'article de Abelshauser:
El nacionalisme perillós...
Billig sostiene que en las naciones estables, sin problemas
identitarios, se produce un recordatorio permanente a sus ciudadanos de
que constituyen una nación y, sin embargo, sus dirigentes políticos no
son denominados «nacionalistas» a pesar de que el nacionalismo está
siempre presente detrás de sus discursos, así como en los productos
culturales, e incluso en la estructura de los periódicos (información nacional, información internacional). El profesor de Psicología de la Universidad Complutense de Madrid José Luis Sangrador, escribe en su libro Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías,
(Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas, 1996): «Cuando los
ciudadanos de estas “pequeñas” nacionalidades hacen gala de una fuerte
identificación “nacional”, pueden ser tachados de “nacionalistas” por
los grandes Estados-nación, que no parecen entender que ellos mismos no son otra cosa sino un producto histórico del nacionalismo. De este modo, y como advierte Billig (1995), el nacionalismo propio se presenta por el Estado-nación como una fuerza cohesiva y necesaria
bajo la etiqueta de “patriotismo”, mientras que el nacionalismo
“ajeno”, más aplicado a las nacionalidades subsumidas en tales Estados
fuertes, se presenta como una fuerza irracional, peligrosa y etnocéntrica. (Fuente: Wikipedia)
The New Yorker, duríssim: Espanya utilitza a Cervantes, quan era un escriptor antiespanyol que es burlava de Castella
Revisíó: Josep Maria Bellmunt
La que és possiblement la més prestigiosa revista cultural dels Estats Units, The New Yorker, de referència no només a tota Amèrica del Nord, sinó també a molts llocs de tot el món, fa una duríssima i àcida critica de la recerca dels ossos de Cervantes, i de la manipulació de la seva figura, de la seva obra i del seu pensament.
Per començar afirma que una broma habitual sobre el Premi Cervantes, el premi literari establert pel Ministeri de Cultura d’Espanya l’any 1976, és que el mateix Cervantes no l’hagués rebut mai. El motiu és que en el seu cor, Cervantes era el més anti-espanyol dels escriptors espanyols, i perquè, com a escriptor, no se’l tenia en gran estima. Recorda que en la seva obra mestra, “Don Quixot”, es burla de gairebé tots els aspectes de la vida a Castella del segle XVII, des de la Inquisició, fins al llenguatge i la literatura mateixa, i que el seu sentit de l’humor va mostrar tot el país com a miserable
Però la famosa revista novaiorquesa diu que tot això no ha dissuadit Espanya, que està disposada a estimar-lo, sense importar el motiu, i que ara un grup d’espanyols format per un historiador, un geofísic, i els experts forenses sembla haver desenterrat els ossos i de Cervantes i els de la seva esposa, Catalina de Salazar, i que encara que la caixa que suposadament conté algunes de les restes, té les inicials MC, és molt dubtosa la seva veracitat, perquè “francament, l’ortografia espanyola no va aconseguir estandarditzar-se fins a molt més tard”.
Ilan Stavans, l’autor de l’article, que porta el títol de “The Downside to Digging Up Cervantes” ( La inconveniència de desenterrar a Cervantes), diu que quan Cervantes va escriure la novel·la estava perdent la paciència, amb ell mateix, i molt probablement, amb Espanya.
Però el més interessant potser arriba quan diu que, en temps de crisis Espanya recorre a Cervantes. Així va ser al 1898 quan les restes de l’imperi espanyol es van ensorrar, amb la pèrdua de les seves colònies d’Ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Llavors l’elit intel·lectual coneguda com la Generació del 98, amb l’ultracatòlic Miguel de Unamuno, al capdavant va intentar trobar sentit religiós i anima espanyola en l’obra de Cervantes, sense importar-li com Cervantes ridiculitzava i era contrari tot això.
El mateix explica que va passar durant la dictadura franquista, quan l’obra mestra de Cervantes era la cola que mantenia enganxats les decadents estructures de l’estat en el seu conjunt, i que ara, amb la crisi actual (abdicació de Juan Carlos, alta taxa atur i col·lapse fiscal) que situen Espanya com el pròxim país a caure després de Grècia, està succeint el mateix.
Conclou que amb un Cervantes que no tenia domicili fix a Espanya, sense llocs amb que es conegués relació directa, com el cas de Shakespeare amb Stratford-upon-Avon i el Globe Theatre de Londres, que atrauen milers de visitants, el circ que envolta el treball forense està posant la primera pedra d’una naixent indústria del turisme Cervantes. Clarament, els ossos de Cervantes són bons per als negocis, sentencia Stavans
http://araomai.cat/the-newyorker-durissim-espanya-utilitza-a-cervantes-quan-era-un-escriptor-antiespanyol-que-es-burlava-de-castella/
La que és possiblement la més prestigiosa revista cultural dels Estats Units, The New Yorker, de referència no només a tota Amèrica del Nord, sinó també a molts llocs de tot el món, fa una duríssima i àcida critica de la recerca dels ossos de Cervantes, i de la manipulació de la seva figura, de la seva obra i del seu pensament.
Per començar afirma que una broma habitual sobre el Premi Cervantes, el premi literari establert pel Ministeri de Cultura d’Espanya l’any 1976, és que el mateix Cervantes no l’hagués rebut mai. El motiu és que en el seu cor, Cervantes era el més anti-espanyol dels escriptors espanyols, i perquè, com a escriptor, no se’l tenia en gran estima. Recorda que en la seva obra mestra, “Don Quixot”, es burla de gairebé tots els aspectes de la vida a Castella del segle XVII, des de la Inquisició, fins al llenguatge i la literatura mateixa, i que el seu sentit de l’humor va mostrar tot el país com a miserable
Però la famosa revista novaiorquesa diu que tot això no ha dissuadit Espanya, que està disposada a estimar-lo, sense importar el motiu, i que ara un grup d’espanyols format per un historiador, un geofísic, i els experts forenses sembla haver desenterrat els ossos i de Cervantes i els de la seva esposa, Catalina de Salazar, i que encara que la caixa que suposadament conté algunes de les restes, té les inicials MC, és molt dubtosa la seva veracitat, perquè “francament, l’ortografia espanyola no va aconseguir estandarditzar-se fins a molt més tard”.
Ilan Stavans, l’autor de l’article, que porta el títol de “The Downside to Digging Up Cervantes” ( La inconveniència de desenterrar a Cervantes), diu que quan Cervantes va escriure la novel·la estava perdent la paciència, amb ell mateix, i molt probablement, amb Espanya.
Però el més interessant potser arriba quan diu que, en temps de crisis Espanya recorre a Cervantes. Així va ser al 1898 quan les restes de l’imperi espanyol es van ensorrar, amb la pèrdua de les seves colònies d’Ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Llavors l’elit intel·lectual coneguda com la Generació del 98, amb l’ultracatòlic Miguel de Unamuno, al capdavant va intentar trobar sentit religiós i anima espanyola en l’obra de Cervantes, sense importar-li com Cervantes ridiculitzava i era contrari tot això.
El mateix explica que va passar durant la dictadura franquista, quan l’obra mestra de Cervantes era la cola que mantenia enganxats les decadents estructures de l’estat en el seu conjunt, i que ara, amb la crisi actual (abdicació de Juan Carlos, alta taxa atur i col·lapse fiscal) que situen Espanya com el pròxim país a caure després de Grècia, està succeint el mateix.
Conclou que amb un Cervantes que no tenia domicili fix a Espanya, sense llocs amb que es conegués relació directa, com el cas de Shakespeare amb Stratford-upon-Avon i el Globe Theatre de Londres, que atrauen milers de visitants, el circ que envolta el treball forense està posant la primera pedra d’una naixent indústria del turisme Cervantes. Clarament, els ossos de Cervantes són bons per als negocis, sentencia Stavans
http://araomai.cat/the-newyorker-durissim-espanya-utilitza-a-cervantes-quan-era-un-escriptor-antiespanyol-que-es-burlava-de-castella/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)